Category Archives: medi ambient

Xifra rècord dels llegats solidaris a Catalunya

El Col·legi Notarial de Catalunya avança les herències concedides a ONG laiques i entitats religioses el primer semestre. Són 102 milions d’euros el 2025, el doble que en tot el 2024

Solidaritat en augment. L’any 2024 es van comptabilitzar un total de 201 herències a Catalunya, en les quals els testadors van incloure com a beneficiàries a una o més entitats socials, sumant un total 56.731.903 euros, segons ha informat aquest divendres el Col·legi Notarial de Catalunya,en motiu del Dia Internacional del Llegat Solidari, que se celebra el 13 de setembre. S’informa que l’import econòmic d’aquestes herències és la xifra més alta registrada en els últims cinc anys, alhora que va augmentar un 50% respecte a 2023.  A més, s’avança que durant el primer semestre de 2025 s’han registrat 104 llegats solidaris, el contingut dels quals suma un total de 102 milions d’euros, el doble que el valor total dels llegats de 2024.

En concret, les dades de l’Observatori Notarial de Catalunya mostren que l’any passat va haver-hi un total de 61.824 herències en el territori català, de les quals només un 0,3% contenien llegats solidaris, un percentatge que es manté estable en els últims anys. D’altra banda,  s’informa que Catalunya va concentrar l’any passat el 16% dels llegats solidaris autoritzats a l’Estat espanyol, on es van comptabilitzar un total de 1.194. Respecte al seu import, la comunitat catalana va representar el 17,4% del total recaptat en l’àmbit estatal, amb un total de 324.502.935 euros.

Principals destinataris

Quant als destinataris, els llegats solidaris poden disposar-se a favor d’entitats benèfiques, entitats religioses, ONG o fundacions. L’any passat, el 53% van ser per a ONG laiques: 117 amb un valor de 31.148.497 euros. El 47% restant, 103, es van destinar a institucions religioses, amb un valor de 25.583.405 euros. Es precisa que un mateix testament pot contenir tots dos tipus de llegats solidaris.

També s’exposa que els llegats solidaris corresponen tant a testaments recents com a altres formalitzats fa anys, i es fan efectius després de la defunció del testador, moment en què s’activa l’herència i poden ser comptabilitzats.

José Alberto Marín, degà del Col·legi Notarial de Catalunya, ha destacat que “a pesar que les xifres de llegats solidaris es mantenen estables, el seu impacte social és rellevant i cada vegada existeix una major sensibilització gràcies a la difusió de campanyes informatives”.

Quant al perfil dels qui trien aquesta opció, Marín ha afegit que “es tracta tant de persones sense descendència directa que desitgen donar un destí social als seus béns, com de ciutadans amb família que opten per reservar una part de la seva herència a entitats que reflecteixen els seus valors”.

A Catalunya, bona part de les persones que moren tenen testament fet (un 80%). Això no obstant, en un 16% dels casos, els hereus renuncien a acceptar l’herència perquè els deutes i els impostos a pagar superen el patrimoni.

https://www.elnacional.cat/ca/societat/xifra-record-llegats-solidaris-catalunya-102-milions-euros-2025-doble-tot-2024_1483481_102.html

Roba de segona mà: de negoci marginal a moure 5.500 milions a l’any

Comprar roba i complements de segona mà ha passat en molt pocs anys de tenir un cert biaix social i econòmic negatiu a convertir-se en una “compra intel·ligent” en termes mediambientals i cada vegada més popular, ja que és un mercat que mou més de 5.500 milions d’euros anuals a Espanya. Però no tot seran partidaris de la sostenibilitat i detractors de la moda ràpida que han imposat les grans marques, sinó que cada vegada són més els que recorren a plataformes de segona mà per fer peces exclusives de marques de luxe que no podrien adquirir al seu preu normal.

Segons l’edició 2024 de l’estudi Life Trends de la consultora Accenture, una de les tendències que van en augment entre els aficionats a la moda és la preferència per la diferenciació, en contraposició a la massificació que caracteritza a la moda ràpida, una cosa a què aquest mercat respon “perfectament”. En declaracions a Efe, el responsable de Comerç en la consultora de màrqueting Accenture Song, José Luis Antolín, considera que l’entrada en aquesta activitat d’alguns gegants de la moda com Inditex, Mango, Nike o H&M també ha contribuït a impulsar i naturalitzar la revenda, batejada amb noms com “pre owned” o “pre loved”.

La presència d’aquests grans grups al mercat de segona mà va augmentar un 31% en l’àmbit global el 2023, segons l’estudi de 2024 de la plataforma digital de segona mà ThredUp, un ritme que s’accelera cada vegada més, afegit a la conscienciació social més important sobre les bondats de la circularitat i la sostenibilitat, i al canvi d’usos i costums capdavanter per les noves generacions.

Tendència

Les crisis econòmiques recents han tingut un impacte en l’arribada de la roba de segona mà, però el canvi és més profund, diu aquest expert, que considera que la compra responsable, tant mediambiental com social, ja és una realitat. Quant a la mida del mercat de segona mà a Espanya, encara no hi ha fonts oficials, però alguns informes com el de la plataforma Milanuncios asseguren que el 2023 es van moure uns 5.500 milions d’euros, una xifra que exclou automoció i immobiliari i situa a la moda com un dels segments més importants.

Segons aquesta mateixa enquesta, el 85% dels espanyols ja utilitza plataformes de segona mà de manera habitual i, segons dades de Wallapop, el 94% dels espanyols considera la segona mà com una opció en qualsevol compra. A més, això funciona en les dues direccions, ja que 8 de cada 10 usuaris revisen almenys una vegada a l’any productes que té a casa i podria vendre.

S’estima que el mercat de la moda de segona mà abastarà en l’àmbit mundial els 244.000 milions d’euros el 2025 (264.000 milions de dòlars) i representarà un 10% del total de les vendes de moda, segons dades de l’esmentat informe ThredUp 2024.

Grups tèxtils

Pre Owned és un recent projecte de Zara amb què el Grupo Inditex ha decidit apuntar-se a aquesta tendència. Inditex explica a Efe que Pre Owned encara no està disponible en altres marques del Grup i que es va estrenar l’octubre de 2022 al Regne Unit, d’on va passar a la resta de grans mercats europeus entre 2023 i 2024 i ara també està disponible als Estats Units. De moment, i atesa la fase inicial en què hi ha la iniciativa, Inditex no ha facilitat dades sobre les transaccions realitzades a través de la plataforma ni sobre les seves previsions de creixement.

Es tracta d’un servei de venda de peces de Zara entre particulars a través de la plataforma que facilita aquesta marca, que es limita a actuar de canal, exposant les fotos de la peça que puja el particular que desitja vendre-la. Zara Pre Owned forma part d’un projecte més gran per estendre el cicle de vida de les peces, ja que també inclou serveis com la reparació de peces de Zara i la donació, explica Inditex.

El 57% de les principals companyies de moda ja tenen en marxa programes de segona mà, 30 punts percentuals més que fa un any, explica el soci responsable de Consum i Retail de la consultora KPMG a Espanya, Enrique Porta, que cita l’informe “Global Fashion Drivers 2025”, elaborat per Modaes en col·laboració amb KPMG. Aquesta tendència s’està desenvolupant també en la moda d’alta gamma, un segment en el qual la segona mà contribueix a “democratitzar” el mercat, facilitant a nous perfils de consumidors (especialment les generacions més joves) noves maneres d’accedir a les seves marques més desitjades.

En aquest sentit, la fundadora i propietària de la plataforma en línia Vintage & Go, especialitzada en moda i complements “prèmium”, Natalia Varela, explica a Efe que la conscienciació social sobre les bondats de la segona mà ha augmentat molt en l’última dècada i en totes les generacions, que trien apostar per la qualitat i l’atemporalitat “en comptes de tanta moda ràpida”. “Estem en un punt de no retorn i cal canviar la manera de consumir” i evitar la compra compulsiva, és “absolutament necessari per a la nostra supervivència”, diu aquesta experta en moda “vintage” de luxe. ç

https://www.elnacional.cat/oneconomia/ca/economia/roba-segona-ma-negoci-marginal-moure-5500-milions-any-espanya_1376675_102.html

Catalunya té un baixíssim percentatge de l’electricitat renovable (15%), en contrast amb Espanya (57,6%)

En un terreny, l’energètic, on les grans empreses i patronals tenen molts altaveus i tot i així les renovables troben una forta oposició al territori, les veus dels acadèmics tenen gran importància per agafar perspectiva. Potser per això, l’economista especializada en energia Mar Reguant (Súria, 1984), ha rebut el Premi Nacional de Recerca al Talent Jove. Doctora en economia pel Massachussets Institute of Technology (MIT) i llicenciada a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), la investigadora de l’ICREA, del CSIC, va participar en el grup de treball sobre reptes econòmics del canvi climàtic que va encarregar el president de França, Emmanuel Macron, que va demanar canviar la part que deia que l’energia nuclear no tenia futur per un “potser”, tal com explica l’acadèmica en entrevista al plató d’ON ECONOMIA. Defensa les renovables, però fiscalitza les empreses.

Catalunya té un baixíssim percentatge de l’electricitat coberta per renovables (15%), en contrast amb Espanya que avança molt bé i arriba al 57,6% . Ha d’afectar l’economia?
Sí, renunciar a les renovables és una mala decisió climàtica, perquè és contrària a les recomanacions que tenim per descarbonitzar l’energia, però també econòmica. Estàs renunciant a una energia que avui dia és, en particular a la península Ibèrica, molt barata i molt bona.
Afecta la indústria? Sens dubte, hi ha indústries que reclamen permisos per poder tenir la garantia d’energia barata i, si no ho aconsegueixen aquí, aniran a una altra part. Si no volem les plaques aquí ni les línies que portin energia de l’Aragó, renunciem a energia més neta i més barata.

És interessant que mencioni l’Aragó amb la línia de Molt Alta Tensió que ha de venir de l’Aragó. Realment és tan mala notícia?
És més car perquè aquestes línies d’alta tensió valen diners, i té impacte ambiental també. L’Aragó no crec que ens deixi d’enviar energia, com podria passar amb el Putin i el gas, o sigui que no es tracta d’un tema de seguretat com pot ser a Alemanya amb el gas natural, però és més car portar-la i evacuar aquesta energia és més difícil. A Catalunya, ni tan sols la xarxa no està pensada per posar-hi renovables. Hi ha tants límits per fer parcs, que allà on es pot tampoc no pots evacuar aquella energia. Llavors, és una pena que gastem els diners de la inversió en connectar-ho a fora, en comptes de millorar la xarxa elèctrica i instal·lar-ne aquí. Ara mateix és un guirigall i no fem res.

I de qui n’és la culpa?
És difícil atribuir responsabilitats, perquè són compartides. Catalunya és un territori més dens que altres llocs d’Espanya i l’oposició social és molt elevada. Però l’endarreriment administratiu és pitjor que a altres comunitats, amb una burocràcia i uns permisos especialment lents. Les empreses no volen venir perquè si aconsegueixen el permís per connectar-se potser al final no els aproven el pla urbanístic municipal o fins i tot si els hi aproven, la gent es queixa. Troben tans obstacles que marxen a un altre lloc.

Les empreses no volen fer renovables a Catalunya perquè hi ha més obstacles

Juguem amb desavantatge en la reindustrialització?
Sí, ara veiem com tecnològiques i centres de dades se’n van a altres llocs, tot i que centres de dades importants se n’ha aprovat algun a Catalunya. Sembla que els cotxes elèctrics com Chery i semiconductors com Lotte sí que venen a Catalunya, però es donen casos d’empreses que volien venir i no ho fan perquè no els aproven la instal·lació de plaques fotovoltaiques.

Quin paper ha de tenir l’eòlica marina a Catalunya?
Jo crec que és més important que enlloc, perquè ens calen més renovables i tenim menys espai terrestre, però l’oposició torna a aparéixer. Jo el futur el veig negre perquè no es vol fer. L’eòlica marina és molt limitada perquè només hi ha vent bo a l’Empordà i malgrat això no es vol aprofitar. La mateixa planta eòlica pot servir de connexió amb França, que pels Pirineus és difícil de creuar. Les nuclears fan el 40% de l’electricitat que consumim i quan les tanquin, que els queda poc, si no has volgut fer eòlica marina, no has volgut fer plaques i no has volgut fer parcs eòlics, no sé com ho faran sumar.

Quin és el seu posicionament envers les nuclears?
A aquestes centrals ja els toca tancar-les. Em sembla bé que les acabin d’esprémer, però no els hi queda gaire per donar. Fins i tot ignorant el tema que és tenir una bomba de rellotgeria al costat de casa, no surten els números perquè les renovables son més barates. Aixó ho vam dir a l’informe que vam fer per al Macron i no li va agradar gens, ens va fer canviar l’informe per dir que potser pintava malament, però que potser la nuclear tenia futur.

El president Macron ens va fer canviar un informe per dir que potser la nuclear tenia futur

Un dels sectors més importants per electrificar és l’automobilístic. Per què va tan tard Europa?
La indústria automobilística és un dels grans sectors puntals a Europa que encara tenien molt de pes, però han fet molt poc els deures. No s’ha apostat pel vehicle elèctric i quan s’ha apostat pel vehicle elèctric s’ha apostat per un vehicle de gama alta que la gent no pot pagar. Llavors és natural que la gent vulgui cotxes barats i també barats de conduir, que no siguin tan grans ni luxosos. La indústria automobilística, per protegir-se, ha anat endarrerint l’electrificació apostant per la gamma alta elèctrica. I ha quedat obsoleta.

Europa va aprovar fa unes setmanes de posar aranzels a la importació de cotxes elèctric xinesos per protegir-ne els seus. Servirà?
Estic una mica escèptica de si faran gaire feina els aranzels. Ja va passar una mica amb les plaques solars: si hi ha algú que fa cotxes molt barats que a sobre són molt més nets, la gent els voldrà comprar i hi haurà aquest ball d’aviam si els deixaran entrar o quan en fan un de barato a Europa. Cotxes en seguirem tenint, però el model de com més gran millor no funciona, perquè la gent no ho pot pagar.

Aquesta frase connecta amb una part important de l’ecologisme i, més petita, dels economistes, que defensen que cal decréixer. Hi està d’acord?
Crec que s’ha crescut molt, però és difícil dir que alguns sectors de la població estan millor que abans. De fet, als Estats Units la desigualtat és enorme i aquí els índexs de pobresa, d’obesitat infantil, de malestar, la qualitat de la sanitat no estan bé. No podem dir ben contents que les coses milloren i encara menys que milloren per tothom. Creixem, però no d’una manera inclusiva. Hi ha qui li diu decréixer, jo li dic créixer millor, i hi ha marge per fer-ho i replantejar-nos objectius.

La transició energètica que vivim reactivarà l’economia i ens farà viure millor?
Jo crec que sí, que és una oportunitat. Europa sempre ha estat pobra en recursos energètics i com que som pobres en recursos energètics, estem fent els deures una mica abans que la resta. Els Estats Units està al capdavant del combustible fòssil i han sigut els grans guanyadors d’aquesta revolució tecnològica. Al Regne Unit hi havia el carbó i allà estava la revolució industrial. Dins d’Europa, tenim un recurs privilegiat a l’estat espanyol, que és el sol, que sumat a l’ecosistema universitari de recerca ens farà millorar tecnològicament i tenir una energia més barata.

Quant hauria de pagar el ciutadà per la llum amb les renovables guanyant pes? Algun dia es pagaran zero euros?
S’ha d’estudiar qui es queda els beneficis de l’energia barata. Durant la crisi d’Ucraïna hi va haver algú que va fer molts diners, perquè teníem energia renovable molt barata i el preu de l’energia era caríssim, però no van ser els consumidors. També veiem que qui pot posar plaques fotovoltaiques o una bomba de calor per estar millor a l’estiu i a l’hivern són les rendes altes. Cal que aquests avenços es traslladin a rendes més baixes que tenen habitatges més precaris, amb contractes amb les elèctriques que de vegades no són justos. Les comunitats energètiques són una via. Però el preu hauria de baixar per tothom, no a zero, perquè s’ha de pagar la placa.

Potser els fons europeus haurien d’haver anat més cap a les famílies vulnerables perquè puguin instal·lar plaques, i rehabilitacions energètiques, més que cap a les empreses?
Els estudis mostren que és molt difícil focalitzar els fons econòmics als consumidors més vulnerables i als Estats Units també passa. És molt difícil que estiguis per accedir a aquests fons o per posar-te a una comunitat energètica quan estàs pendent de com pagues la llum i aconsegueixes els 20 euros d’aquell mes. Hi ha ajuntaments que tenen iniciatives de treballar amb comunitats de veïns bloc a bloc, però és lent. Les famílies vulnerables també tenen molta més mobilitat, estàs de lloguer en un pis i quan l’arregles a l’any següent et mudes perquè et pugen el preu.

Deixant de banda les inversions, si només comptem amb les renovables, podem dir que aviat s’hauria d’acabar la pobresa energètica?
És difícil de dir, perquè el consum energètic a Espanya pujarà molt i la pobresa energètica fins ara la mesuràvem amb passar fred a l’hivern. Però la pobresa energètica ja és també no tenir aire condicionat a l’estiu i la mesurarem amb la gent passant molta calor. L’electricitat serà més barata, però no es pot dir que s’acabarà la pobresa energètica.

I quan s’hagin amortitzat les inversions els preus no poden caure encara més?
Sempre hi ha inversions a fer, les xarxes, reciclar les plaques. Ara, s’ha d’anar amb compte perquè és un model de negoci que canvia molt ràpid. I empreses que han crescut molt, com pot ser Holaluz, de cop han crescut massa i és com un Dragon Khan, és normal en indústries noves.

Les grans energètiques sabran com sortir guanyant de la transició?
Tenen una posició còmoda perquè ho coneixen tot des de dins. Són els que saben millor com saltar per exemple obstacles. De vegades posem obstacels per anar contra l’oligopoli, però com més poses, més oligopoli, perquè són els únics que saben com saltar-ho. Però estan enfadats amb el món, perquè el seu model de negoci era cremar petroli, gas i cremar carbó i veuen que s’acaba. Intenten replantejar el negoci i mantenir el gas tant com puguin, tot i que ja contribueix molt poc a la producció elèctrica.

La transició energètica i l’agenda 2030 són dos grans enemics dels extremistes. Per què?
Qualsevol canvi fort a la societat, que al principi sempre s’adopta des de les classes altes i després va baixant, són material incendiari per als discursos populistes que distorsionen. La transició energètica beneficiarà tothom, les renovables van fer que els impactes socials de la crisi d’Ucraïna fossin més baixos. Alguns beneficis ja els hem tingut.

Però els petits paguen més car, en el cas de les petites empreses i agricultors, l’adaptació a aquests canvis, pels costos, per la burocràcia.
Sí, estic d’acord. Ara hi haurà un tema important amb la maquinària agrícola perquè es vol descarbonitzar, el mateix. Suposo que anirem cap a cooperatives que encara comparteixin més el material.Però sempre quedaran petits agricultors, que el que té més sentit és fer pels petits, fer algunes excepcions, i allargar la vida dels tractors. Però la maquinària elèctrica ja és més barata, tot i que cal una inversió inicial.

Les regulacions que s’apliquen als europeus, a més, no s’apliquen fora i això també atia els discursos crítics.
Sí, és un tema que preocupa tant en la regulació ambiental com de canvi climàtic, que quan poses regulacions fortes, poden marxar les indústries fora. Es va parlar molt amb el mercat de carboni, que es va aplicar aquí el 2005. Ara s’estan posant unes taxes a la frontera per intentar nivellar alguns d’aquests impostos, però sempre hi ha fugues, i encara que diguis que la regulació és la mateixa hi ha una diferència.

Quin paper han de jugar els gasos renovables i l’hidrogen verd en la descarbonització?
Crec que es pensava que jugarien un paper més important, per exemple per a camions, però s’està veient que serà majoritàriament elèctric. Serà molt important, especialment per grans combustions industrials i per a la indústria. Pel que fa al biogàs, aquí tenim molta merda, de porc i de vaca. I és bo aprofitar-ho, perquè aquests fems si no els cremes són pitjors pel canvi climàtic.

Hi ha un debat dins el sector sobre si els gasos renovables serviran també per escalfar les llars.
Això ho estan intentant colar, però els números no surten per enlloc perquè no té cap mena de sentit ambiental ni econòmic tenint les renovables i les aerotèrmies o bombes de calor. Veuen un altre model que s’esgota i si diuen que faran biogàs potser ho poden allargar una mica més. La xarxa de gas de ciutat ja no té sentit, però hi ha certs problemes, com es veu a Califòrnia, on molts edificis estan electrificats però tenen la cuina de gas. La gent està deixant el gas i els que es queden enrere paguen cada cop factures més altes. Li diuen espiral de la mort, perquè les llars que no poden sortir del gas cada cop han de pagar més per un capital no amortitzat, que si es reparteix entre més gent surt a un preu més raonable.

I creus que pot passar aquí?
Caldria un desplegament públic directament casa a casa perquè no passi una cosa així, potser a l’Estat també li val la pena invertir en tenir gent anant porta per porta a fer subvencions per tal de transformar energèticament les cases, però no es fa, o no es fa suficient. S’està fent una transició energètica basada en els projectes i no en els ciutadans.

Amb l’hidrogen verd està havent-hi milers de milions d’euros en inversions i molts dubtes sobre si tindrà tanta utilitat o si l’hidroducte es farà servir finalment per gas natural. Com ho veu?
És important invertir-hi, però estic bastant en desacord amb la magnitud del pastís. Jo li donaria una mica de pastís a l’hidrogen verd perquè té sentit investigar-ho. Només amb la substitució de l’hidrogen gris (a la indústria, a l’amoníac, als fertilitzants), ja descarbonitzem una mica. Però ja sabem que l’hidrogen verd són moltes conversions energètiques i que els números no donen per a moltíssimes aplicacions.

Per què genera tant d’interès?
Com a indústria és la més complementària al combustible fòssil, pel tipus d’inversions i el tipus de tecnologia. Llavors, dins de la indústria fòssil es veu com una cosa molt més amable, on tu ja tens molta més experiència. I és una mica llop vestit d’ovelleta, que colen inversions en hidrogen verd per fer-hi passar gas natural de tota la vida. Per això hi ha lobbing per fer-ho més gran del que és.

Hi ha alguns, com ArcelorMittal, que ja ho estan fent: van prometre una nova planta amb hidrogen i la faran amb gas amb els fons europeus.
A mi em preocupava el Barmed perquè ho veig com una inversió en gas natural. I per mi és una de les línies vermelles que li vam dir al Macron: zero diners públics en noves grans infraestructures de combustible fòssil. I aquí s’ho estan saltant. Diuen que és per hidrogen verd i no el tenim. Si acaben aquella obra i no hi ha hidrogen verd, clar que hi faran passar gas.

I si això passa, si el gas passa per allà, serà un escàndol o gairebé no ens en adonarem?
Aquesta és la pena, que no, que te la colen i ja està, és una mica depriment amb la recerca. És una mica desesperant.

https://www.elnacional.cat/oneconomia/ca/entrevista/mar-reguant-pobresa-energetica-calor-aire-condicionat-casa-macron-informe-nuclear-canviar_1265052_102.html

Lhyfe, una empresa pionera en hidrógeno verde y renovable

Fundada en 2017 por Matthieu Guesné, Lhyfe es un grupo europeo dedicado a la transición energética, productor y proveedor de hidrógeno verde y renovable.

Sus centros de producción tienen como objetivo proporcionar acceso a hidrógeno verde y renovable en cantidades industriales y entrar en un modelo energético virtuoso que permita la descarbonización de secciones enteras de la industria y la movilidad.

La primera planta industrial de producción de hidrógeno verde del mundo


En 2021, Lhyfe inauguró la primera planta industrial de producción de hidrógeno verde del mundo conectada directamente a un parque eólico.

En 2022, Lhyfe inauguró la primera plataforma piloto del mundo para la producción de hidrógeno verde en el mar. Lhyfe está desplegando numerosas instalaciones en tierra y mar en toda Europa y se está consolidando como un actor clave.

Un equipo comprometido

Siendo pionero del hidrógeno, Lhyfe está presente en 11 países europeos y emplea hoy a más de 150 personas plenamente comprometidas con la construcción de un nuevo modelo energético.

“El cotxe elèctric està tenyit de sang del Congo”

ENTREVISTA A L’AUTOR DE ‘COBALTO ROJO’ . Siddharth Kara destapa l’horror que connecta el nostre mòbil amb les profunditats de les mines congoleses.

El nou malson del Congo és de color blau. El cobalt, un metall blau utilitzat a les bateries de liti recarregables, ha canviat la vida dels nostres aparells tecnològics: gràcies a ell, els nostres mòbils, ordinadors o cotxes elèctrics es carreguen abans, funcionen durant més temps i s’escalfen menys. La contrapartida és un infern per a milers de persones al Congo. A Cobalto Rojo (Ed. Capità Swing), l’investigador Siddharth Kara (Knoxville, EUA, 1974), destapa l’horror que connecta el nostre mòbil amb les profunditats de les mines congoleses.

Horror a les mines

Si no fos per la demanda de cobalt per als nostres mòbils, no hi hauria aquesta violència”

Ha investigat abans el treball infantil i l’esclavatge, què el va portar al cobalt?

El 2016, uns col·legues africans em van avisar que alguna cosa dolenta passava amb la mineria de cobalt al Congo. En aquell moment, pensava que només era un color usat en pintures. Vaig viatjar al Congo el 2018 per fer un estudi acadèmic, però el que vaig veure en aquell primer viatge, el patiment i la degradació, va ser tan greu que vaig sentir que el món necessitava saber-ho. Per això vaig escriure aquest llibre.

Què va veure?

Vaig veure el rellotge moral de la humanitat retrocedir dos segles fins al temps en què la gent d’Àfrica era tractada com a salvatges subhumans per l’ordre econòmic global. De sobte hi havia un altre tresor desitjat per tothom al Congo i el món no mostrava cap preocupació per la dignitat o el benestar del poble congolès. I el pitjor és que tots nosaltres no podem funcionar ni 24 hores sense cobalt i tres quartes parts del subministrament mundial provenen del Congo, que s’extreu en condicions espantoses, violentes i degradants.

La història de patiment del Congo és extensa…

Però mai en la història de l’esclavitud hi va haver tanta degradació humana per als que són a baix, ni es van generar tants guanys per als que són al cim. El Congo del rei Leopold va ser un horror, però aquell saqueig és un gra de sorra en comparació dels diners que guanyen les empreses i la quantitat de vides que es veuen afectades. Algú al Nord Global funciona sense cobalt? Imagina’n l’escala.

Nens treballant en algunes tasques d'extracció del cobalt
Dos nens congolesos treballen en tasques d’extracció del cobalt i s’exposen a elements tòxics i contaminants  Siddharth Kara

Les empreses tecnològiques diuen tenir tolerància zero amb l’abús a la cadena de subministrament. És cert?

No, és màrqueting, relacions públiques. La veritat és al terreny. I Cobalto Rojo és el primer llibre a treure aquesta veritat al món.

La Xina domina la regió de Katanga, bressol del cobalt.

Fa 15 anys, molt abans que Occident parés atenció, Pequín va veure que el futur eren les bateries recarregables. Per això van bloquejar els recursos per fer aquestes bateries: el liti, el níquel, el manganès i en particular el cobalt. Controla més del 70% de la producció minera al Congo, produeixen el 80% del subministrament mundial de cobalt refinat i el 50% de les bateries recarregables del món. La Xina és la força dominant del cobalt i fa els ulls grossos en el cost humà i ambiental de la seva extracció.

El cobalt és clau per al cotxe elèctric, estendard de la revolució verda.

El cobalt del Congo està tacat per abusos de drets humans i ambientals. Una de les revolucions verdes més importants a Occident, com el cotxe elèctric, se sosté sobre un patiment espantós. La revolució verda del cotxe elèctric està tenyida de vermell de sang del Congo. La transició de combustibles fòssils a energies sostenibles es construeix sobre una hipocresia. Estem tractant de salvar el nostre medi ambient i deixar un planeta més verd als nostres fills a canvi de destruir el dels nens al cor d’Àfrica.

L'investigador Siddharth Kara, autor de Cobalto Rojo
L’investigador Siddharth Kara, autor de Cobalto Rojo Miquel Mattei

Quin és el preu?

S’han tallat milions d’arbres per fer espai a les mines. L’aire, la terra o l’aigua congoleses han estat contaminades amb les emissions tòxiques de les instal·lacions de processament. I la gent pateix lesions, exposició tòxica i mort. Recordo uns pares que havien perdut un fill en una ensulsiada d’un túnel. Els lectors haurien de prendre’s un moment i imaginar-ho: quan connectin el teu telèfon, imaginin que a l’altra banda d’aquest cable, hi ha una mare que es colpeja el pit trencada de dolor perquè el seu fill va ser enterrat viu excavant cobalt per guanyar un o dos dòlars al dia. Aquest és el preu que paguen per donar suport a les nostres vides recarregables.

Quina responsabilitat tenim els consumidors?

Si no fos per l’enorme demanda de cobalt, generada perquè el consumidor compra telèfons intel·ligents de 1.000 euros i vehicles elèctrics de 100.000 euros, no hi hauria tota aquesta cascada brutal de violència.

Què poden fer els que estiguin llegint aquesta entrevista?

La primera, difondre consciència. El canvi social només passa quan el món coneix un horror. Potser aviat neixin els líders que corregeixin aquesta injustícia.

I la segona?

Tots hem de pensar sobre els nostres hàbits de consum. Hem d’actualitzar els nostres telèfons cada any només perquè la càmera té més megapíxels? Cada vegada que renoves el teu telèfon contribueixes a la demanda que aixafa la gent al Congo.

Les empreses tecnològiques argumenten que és impossible controlar el caos del Congo.

És una excusa obscena. Ningú els ha posat una pistola al cap perquè usin cobalt del Congo. Són decisions que prenen per augmentar la vida útil de les bateries dels dispositius i vendre més i més car. Han d’acceptar la responsabilitat de les seves cadenes de subministrament o no fer servir cobalt del Congo.

https://www.lavanguardia.com/internacional/20240331/9529528/coche-electrico-esta-tenido-sangre-congo.html

MENTIRAS DETRAS DEL PRESTIGE. SOBRE LA GUERRA DE IRAK. LA PREPARACIÓN DE LA GUERRA

Conferència d’ARCADI OLIVERES a Badalona el 26/01/2003

La causa de la guerra es el petróleo, y por lo que respecta al petróleo en el Estado Español, en los últimos dos meses hemos vivido una situación que es la de perseguir el petróleo que se escapó cuando un barco reventó delante de la Costa da Morte en Galicia.

Mentiras y falsedades detrás de la noticia del Prestige

1º: cuando el barco se hundió, una pregunta lógica era Quién es el propietario del petróleo?. Porque si el petróleo se tiene que transportar en condiciones tan precarias en un barco sin doble casco, con una bandera de conveniencia, es porque se les pide un transporte muy barato. El propietario del petróleo es una compañía suiza llamada Crown Resources, que es una tapadera de su verdadero propietario, que tenía el 100% de las acciones, que es una compañía rusa llamada Alpha Group. Es una empresa rusa muy muy importante, presidida por Mijail …… que tuvo un trabajador durante mucho tiempo que se llama Vladimir Putin. Desde entonces Alpha Group ha mantenido muy buena amistad con Putin. Hace 3 semanas, mucho después del accidente, el gobierno ruso puso en subasta una cantidad muy importante de las reservas de petróleo en Siberia. Finalmente las reservas de petróleo se las quedó Alpha Group, sin subir demasiado en la subasta precisamente, porque hizo un acuerdo con el gobierno ruso y se lo quedó al 60% del precio se salida de la subasta. Esta es una empresa importante en Rusia, pero también en EEUU.
A Alpha Group, un banco llamado Export-Import Bank le concedió un crédito millonario gracias a las gestiones realizadas por el representante, llamado Dick Cheney, actual vicepresidente del país. Habiendo recibiendo este crédito, Alpha Group se sintió generosa y dio 2 millones de dólares para financiar la carrera electoral de un tal George Bush. Antiguamente Alpha Group también había patrocinado la campaña electoral de un tal Boris Yeltsin.


AL final, el Export-Import Bank no le dio los créditos que había prometido porque una señora que en ese momento era poderosa dentro del gobierno americano llamada Madalaine Albright que estaba en la secretaría de estado se opuso totalmente porque dijo que no se le podía dar un préstamo a una empresa dedicada sistemáticamente al tráfico de heroína. Esta era la empresa propietaria del petroleo.

Pero su propietario tiene un socio en Suiza, que es el que dejó su local para ubicar la empresa Crown Resources, Marc Rich, de nacionalidad española. Marc Rich, sobre los años 79 o 80 fue condenado en España a prisión porque se dedicaba sistemáticamente al tráfico de armamento. Y lo sacó de la prisión un amigo suyo que vivía en Madrid y que tenía mucha influencia y que se llama Pío Cabanillas. Resulta que posteriormente, Marc Rich volvió a entrar en prisión en Nueva York otra vez por tráfico de armamento y fue indultado por dos demandas de perdón que llegaron al tribunal de dos personajes importantes, uno llamado Bill Clinton y otro Juan Carlos I.

La segunda cuestión es saber quién es el propietario del barco: una familia de armadores griegos llamada Coloutos, que tiene una serie de barcos muy viejos, porque no han reinvertido, y su negocio empieza a hacer aguas e incluso alguno de los miembros de su familia se han puesto a trabajar fuera de casa, cosa nada habitual. Uno de los miembros que se ha ido a trabajar fuera de casa ha encontrado trabajo en la Comunidad Europea, y en este momento su trabajo es la de ser asesor personal de Loyola de Palacio.

La tercera pregunta es de quién eran los barcos que fueron a salvar el Prestige para evitar la catástrofe. Pues el dueño es un señor que ha sido durante mucho tiempo el presidente de la Patronal Española de Armadores de Barcos, que se llama Fernando Fernández Tapias, “Fefé”, que es un personaje de la vida social madrileña, empresario por antonomasia, vicepresidente de la patronal madrileña, vicepresidente del real Madrid, socio en muchos negocios del señor Marc Rich. Resulta que este señor se encontraba en la provincia de Toledo de cacería con un tal Manuel Fraga Iribarne el día que se hundió el barco. También hay que decir que esta cacería había sido organizada por el presidente de El Corte Inglés, que advirtió inmediatamente a todos los medios de comunicación que si daban a conocer que él era el organizador de la cacería, el medio correspondiente sería sancionado con la retirada de la publicidad en el futuro.

Ahora voy a desviarme un poco del tema. El mes de noviembre nos quedamos todos muy impresionados al ver unos niños argentinos de la provincia del Tucumán, desnutridos y a punto de morir de hambre. Algunos de estos niños murieron. Pero esta Navidad tuve la ocasión de hablar con un periodista argentino que me contó que los primeros muertos de hambre en Argentina no son estos niños, sino los de la provincia de Neuquén, en 1996. En esta provincia, una parte importante de la riqueza se basa en la explotación de petróleo, y en ese momento, una empresa argentina que tenía el monopolio de explotación que se llama Yacimientos Petrolíferos Fiscales fue absorbida por una empresa llamada REPSOL, desde entonces llamada REPSOL-YPF. En ese momento REPSOL decide despedir a la mitad de la plantilla de YPF sin indemnización, dejando a la población en un estado de precariedad y de hambruna.

El actual presidente actual de REPSOL es Alfonso Cortina, hijo de un ministro Franquista llamado Pedro Cortina, hermano de Alberto Cortina, y al mismo tiempo, miembro de la cacería de Toledo, con Fraga, Fernández Tapias, organizada por el Corte Inglés La cuarta cosa es que ahora el Gobierno ha dicho que ha nombrado un secretario de Estado especializado en el tema para solucionar el desastre del Prestige. Este secretario es una persona llamada Rodolfo Martín Villa. Este señor era estudiante cuando yo era estudiante, con la diferencia de que era el presidente nacional del Sindicato Español Universitario, que oficialmente era el sindicato de todos pero que en la práctica era el sindicato de los franquistas. Eso le permitió emprender una carrera política que le llevó , entre otras cosas, a ser Gobernador Civil de Barcelona. EN 1972, siendo él Gobernador Civil, unos compañeros y yo decidimos crear una asociación de vecinos en nuestro barrio, “la Izquierda del Ensanche”. (…) No nos aprobó los Estatutos porque “no se trata de los estatutos, sino del nombre, ustedes se llaman de la IZQUIERDA, da igual que del Ensanche, es de la IZQUIERDA”. Y no nos aprobó la asociación. E hicimos un recurso para ver si su superior rectificaba. El recurso llegó a su superior, que era el que entonces se llamaba el Ministro de la Gobernación, (equivalente al ministro del interior). Pero el recurso tuvo mala fortuna porque cuando llegó a Madrid, Martín Villa ya era Ministro de la Gobernación y lo volvió a negar. Esta es la persona que ahora tiene que solucionar lo del Prestige. Este señor hizo una gran carrera económica, le hicieron presidente de ENDESA y entonces compró la empresa monopolio de la electricidad en Chile y se dio cuenta de que en Chile no había suficiente producción de electricidad y pensó que la mejor manera era construir embalses. Y decidió hacerlo, llamó a unos geólogos para que le indicasen el mejor lugar para hacerlo, y los geólogos contestaron en una mapa, y resulta que era el territorio que servía de reserva a los indios Mapuches, según lo que estaba escrito en la constitución. EL señor Martín Villa no tuvo ningún escrúpulo y dijo “Los mapuches fuera, que tengo que poner el embalse” y ofreció a los mapuches otro territorio que tenía la ventaja de que estaba nevado 9 meses al año. Evidentemente no aceptaron, protestaron, y Martín Villa hizo que la policía los persiguiese y los echara de allá. Pero no ganó totalmente el proceso porque los mapuches demandaron a Martín Villa y un día que fue a viajar para ver su empresa eléctrica, cuando llegó al país le dijeron que no le recomendaban que pasara la frontera, porque si lo hacía sería detenido y apresado directamente. Éste es el personaje que nos tiene que salvar del Prestige.

SOBRE LA GUERRA DE IRAK

En cuestiones de guerra estamos siempre muy engañados, porque no se nos dice lo que se tiene que decir. Hara unos 7 u 8 meses, un personaje más bien simpático que vive en la Moncloa decidió a llamar unos periodistas y representantes de las ONG para que le acompañasen a un acto en el que quería destruir la última mina antipersonal española. Todos sabemos que se ha aprobado un tratado internacional que prohíbe las minas antipersona, tratado que no ha firmado EEUU pero que si ha firmado España, y el señor Aznar pensó que era bueno, electoralmente hablando, mostrar que él era cumplidor. Llamó a los periodistas, a las ONG y se los llevó a todos a un polvorín cercano a Madrid para destruir simbólicamente la última mina antipersonal española. Pocos días después tuve ocasión de hablar con un representante de una ONG española que había estado en ese momento, y que me contó que estuvo hablando con los militares presentes en el acto y le dijeron que aquella no era la última mina, ni mucho menos, y que el gobierno se guardaba muchas más, que aquello era simplemente un acto electoralista. Esto ya es importante. Pero a mí me hubiese gustado más que los diarios, al informar de este acto, nos hubiesen dicho lo que había detrás. La primera cosa que nos tendrían que decir es qué empresa se dedica a destruir estas minas: una empresa llamada Fabricaciones Extremeñas. Y qué empresa había fabricado las minas? Otra que se llama Explosivos Alaveses. Y el dueño de Explosivos Alaveses es el mismo que el de Fabricaciones Extremeñas, una empresa que se llama Unión Española de Explosivos, cuyo dueño actualmente es un holding de capital holandés, pero que hace 7 u 8 años, cuando se fabricaban las minas, era una empresa española que se llama Ercros, presidido entonces por un personaje llamado Josep Piqué. De manera que el diario podía habernos dicho que el presidente estaba destruyendo las minas fabricadas en su momento por el que entonces era Ministro de Asuntos Exteriores. Y que conste que Josep Piqué no actuaba por vocación empresarial (que creo que no la ha tenido nunca) sino que actuaba como hombre de confianza de uno de los ladrones más importantes que ha dado Catalunya: Javier de la Rosa. De la vida de Javier de la Rosa habría para escribir una novela, que ahorraré, pero sí que contaré un capítulo, no de Javier de la Rosa sino de su padre, Antonio de la Rosa, que murió hace 25 años, y que como pasa en estos casos, se celebro su funeral y se publicaron las esquelas correspondientes, hasta que curiosamente un amigo suyo se lo encontró por la calle hace un par de años, cosa que no suele ser tan habitual. Y le preguntó: ¿cómo es que me lo encuentro por la calle si fui a su funeral hace 20 años? Y le contestó: “ahora ya ha prescrito el delito que había cometido y puedo volver a salir a la calle.”Evidentemente, de un padre tan espabilado sale un hijo aún más espabilado, que pone por secretario a Josep Piqué.

La segunda cosa que quería explicar es alrededor de otro personaje, que también creo que vale la pena que sea conocido: es Vladimir Putin, y ya he hablado antes de él. Resulta que ahora hace un par de meses, unos terroristas chechenos invadieron el Teatro de Moscú, y la historia acabó (bueno, aún no sabemos muy bien cómo acabó), pero en todo caso el señor Putin envió al ejército y dejó listo el tema. Hay que decir 2 cosas: 1º: cuando el señor Putin se presentó, ahora hace 3 años a las elecciones para ser presidente de Rusia, tenía unas expectativas de votos del 5%, que no es suficiente para ganar las elecciones.

Casualmente se produjeron 3 atentados en 3 edificios de Moscú que mataron a 300 personas. Putin, que en aquel momento era 1r Ministro, salió por televisión y dijo que era un atentado cometido por los terroristas chechenos, que si él accedía al poder, estas historias de los chechenos se acabarían, que utilizaría mano dura y que los moscovitas podrían vivir en paz. Subió espectacularmente su expectativa de voto, Putin tuvo un 55% con el cual pudo ganar las elecciones y se proclamado presidente de Rusia. Poco después se pudo saber que estas tres bombas no las había colocado nunca el terrorismo chechenio, sino que las había colocado el KGB, que era la institución dirigida por Putin hasta un par de meses antes. Este es un primer dato. El otro dato es que los chechenos no han sufrido la represión más grande en manos de Putin sino en manos de Yeltsin, y especialmente en manos de su ministro de Defensa, que bombardeó sistemáticamente la capital de Chechenia entre 1994 y 1995 y de una manera muy especial en una ocasión en la que dijo que los chechenos habían entrado en un campo de maniobras ruso y le habían destruido un centenar de carros de combate y que había que sacrificar a esta población civil chechena que daba soporte a los terroristas que le destruían los carros de combate. Después se supo que nunca habían robado estos carros de combate, sino que el mismo Ministro de Defensa los había dado de baja y que después los había vendido a título personal y a beneficio propio a Milosevic, que los utilizó en la guerra de Yugoslavia. Este hecho era conocido por Yeltsin, que como sabía que podía provocar juicios posteriores, pidió a Putin cuando accedió al poder, que hiciera una ley “de punto final” en la que dijera que no se podían pedir responsabilidades ni a su Ministro de Defensa ni a él mismo, decreto que firmó con mucha alegría el señor Putin porque entre otras cosas también le liberaba a él mismo de su historia biográfica que el diario Le Monde explicaba con mucho detalle el día que accedió al gobierno de Rusia.

Putin, cuando era director general del KGB y en su condición de tal, formaba parte del consejo de administración de una empresa rusa afincada en Alemania cuyo objetivo social era la realización de asesinatos por encargo. Putin era un gerente de una empresa de sicarios alrededor del mundo. Este señor llega a la presidencia de Rusia y con sus métodos valientes lo que hace es intentar resolver el problema del teatro de Moscú, pone en el teatro unos gases tóxicos prohibidos por todas las convenciones internacionales, y cuando está toda la gente “grogui” manda a sus soldados que les peguen un tiro en la cabeza a la cincuentena de terroristas chechenos… Eso, a mi manera de ver, es un asesinato. Putin es felicitado por las autoridades mundiales, y el rey Juan Carlos le envía un telegrama de felicitación por la firmeza con la que ha actuado en el caso del Teatro de Moscú.

A Irak Gran Bretaña le concedió la independencia en 1931. Pero cortó el que era tradicionalmente territorio irakí y solo le dio independencia a la parte más grande y se reservó y no le dio la independencia hasta 30 años más tarde (1961) a una parte más pequeña llamada Kuwait. De esta manera impedía el acceso al mar de Irak para sacar el petróleo. Esto constituyó, desde el año 31 una reivindicación histórica de diferentes gobiernos irakís, que tuvo mucha importancia en los años 61 y 62 , momento en que Kuwait acababa de recuperar la independencia y fue reclamado por el entonces presidente de Irak, Abdel Kharim. Pero sólo reclamó y no hizo nada más. Finalment Hussein (1990) ( y que quede claro que Sadam Hussein es un perfecto criminal sanguinario y asesino, que no lo defiendo ni favorezco en nada), decidió segur con la anexión de Kuwait. Y el día 30 de julio de 1990 telefoneó al embajador de EEUU a Bagdad (porque a pesar de todo sabía dónde se metía) y le dijo “señora embajadora, mañana pienso invadir Kuwait, qué le parece). Y la señora embajadora le contestó : mañana es 31 de julio que es el día en que acostumbro a irme de vacaciones, de modo que ud. mismo. Entonces, Hussein pensó que con esta respuesta tenía la autorización norteamericanos para invadir Kuwait, al día siguiente empezó una guerra y en 2 días Kuwait formaba parte de Irak. Pero aunque la señora embajadora estaba de vacaciones, el señor presidente que era un tal George Bush senior no se había ido de vacaciones, y entre otras cosas era una señor especialmente preocupado por el tema de Kuwait.

Entonces cuando supo que había sido invadido, le dio lo que a mí me gusta llamar un “ataque de derecho internacional”, diciendo que se debía respetar el derecho internacional sobre Kuwait. También le podía haber dado este ataque de derecho internacional respecto del Sahara ocupado por Marruecos, respecto de Palestina, ocupada por Israel, respecto de Timor Oriental, ocupado por Indonesia, pero no, cosa obvia porque Kuwait tenía petroleo y los demás territorios no. Y el señor George Bush senior es un hombre del mundo del petróleo, porque él, antes de ser presidente del Gobierno de EEUU era el vicepresidente con funciones de presidente, porque durante unos años el presidente fue un actor de Hollywood que reía mucho pero no se enteraba de nada. Pero antes había sido embajador en China, y antes había sido director general de la CIA (que no es un cargo menor) y antes había tenido un negocio de petróleo con un tal James Baker que después sería su secretario de estado y que le ayudó en la guerra del Golfo. Esto motivó que Bush tuviera una preocupación especial por el petróleo, que le venía de familia. Su padre y su abuelo (que estuvo en prisión para celebrarlo) y su bisabuelo ya lo eran. La familia Bush es la 7ª familia en EEUU con máximos intereses en el mundo del petróleo. Y empezó la Guerra del Golfo . De allí salió 270 soldados americanos muertos, 270 mil soldados irakíes muertos, y un millón de niños muertos como fruto del embargo que se ha producido sobre medicamentos y alimentos básicos desde hace 10 años. NO consiguió derrocar a Sadam Hussein, no consiguió democratizar Kuwait como había prometido. Consiguió lo que pretendía: colocar desde hace 10 años (y ahora todavía no se han movido) soldados norteamericanos en Arabia Saudí y en Kuwait, vigilando el petróleo que estos dos países sacan. Esa fue la primera fase, el intento de George Bush padre. Este fue sucedido por otro presidente, llamado Bill Clinton, que no ha demostrado tanto a lo largo de su mandato un especial interés por el tema del petróleo, porque como es cosa sabida, se dedicaba a otro tipo de distracciones y el petróleo no era su tema fundamental. Pasaron los años y el tema petrolero quedó más o menos estabilizado, hasta que Clinton no se podía presentar por 3ª vez a las elecciones, hubo nuevas elecciones en EEUU y ganó AL Gore, pero como no era el hombre deseado por el establishment, hicieron una clarísima manipulación de votos en el estado de Florida, produciendo un pucherazo y proclamaron presidente del Gobierno a un señor que además lleva 138 penas de muerte a sus espaldas como Gobernador de Texas. Sea o no sea permitida por la ley la pena de muerte, firmarla es un crimen. Por tanto, en primer lugar, George Bush es presidente ilegítimo de los EEUU, y en 2º lugar, 138 veces asesino. Y una vez definido este personaje hay que decir que igual que su padre, también tiene un interés especial en el mundo del petróleo. Porque también él había tenido un negocio de petróleo, no con James Baker, que había sido el socio de su padre, sino con un socio que resulta ser el hermano de un tal Osama Bin Laden.

Después Bin Laden es acusado de destruir las torres gemelas y Bush dice que eso no puede ser, que bombardeará todos los territorios que sirven de escondite a los criminales. Los meses que han pasado desde entonces nos han hecho descubrir que estos terroristas estaban escondidos sobre todo en Florida, California, en Salou ya hora nos acaban de decir que incluso en Gerona. Pero como no se trataba de bombardear California y Florida, decidió bombardear Afganistán, que los pobres no tenían nada que ver. Bombardeó Afganistán, consiguió que muriera en Afganistán más gente que la que había muerto el 11 de septiembre y se quedó tan ancho. Porque había hecho lo que quería, que no era encontrar a Bin Laden (que no lo desea, porque si lo encuentran, está vivo y canta, sería horroroso). Pero consiguió colocar tropas norteamericanas en Afganistán, en Uzbejistán y …kistán que desde entonces vigilan la salida de petróleo del Mar Caspio que es la segunda zona más importante de reservas de petróleo en el continente asiático. Esto ha quedado plasmado en una fotografía en la que los tres presidentes sonríen delante del oleoducto que, siempre por tierras amigas de occidente llevará el petróleo hasta tierras occidentales desde el mar caspio . Esto era lo que pretendía Bush con la guerra de Afganistán, nada que ver don el 11 de septiembre. Que conste que este oleoducto será construido por una empresa norteamericana llamada Haly Burton, empresa que hasta hace 3 años era dirigida por Dick Cheney, actual vicepresidente de los EEUU. También ha que decir que todos nosotros hemos conocido hace tiempo lo que antes estaba en Panamá y ahora está en EEUU también que es la “Escuela de las Américas”, que era una escuela de criminales, en la que el ejército norteamericano forma a gente que puede ser golpista en diferentes países de América Latina. He podido saber que EEUU acaba de constituir una segunda Escuela de las Américas en un campo de maniobras en Hungría y que allí están formando a soldados asiáticos para que acaben formando dictaduras y golpes de estado en sus respectivos países. Pero como los tiempos han cambiado, esta escuela de las américas en Hungría solo tiene instructores norteamericanos, pero la infraestructura (casas, comida, gasolina…) la han privatizado y se la han dado a una empresa norteamericana llamada Haly Burton.

Y vista la primera fase que era la Guerra del Golfo, y la segunda fase, la Guerra de Afganistán, queda la tercera fase, que aún es una incógnita, porque parece que Bush está recibiendo muchas reticencias. En todo caso, Bush tiene muchas ganas de empezar esta guerra que, como es evidente, no tiene nada que ver con la tranquilidad de los irakíes de salir de la dictadura de Sadam, como tampoco tenía nada que ver con que a los afganos les quitaran a los talibanes (porque si alguien ha mirado la situación actual, verá que todavía están peor ahora de lo que estaban con el régimen talibán).
Lo que importa es conquistar el petróleo, porque EEUU necesita el petróleo. No es que estrictamente lo necesite, porque tiene en Texas y tiene unas reservas enormes en Alaska, pero las guarda para cuando en el resto del mundo se hayan acabado, poder ofrecerlas al resto del mundo al precio que le parezca. Y de momento importa. De Méjico (y se quita la deuda externa de encima) de Venezuela (y un detalle. Hace unos meses hubo en Venezuela un efímero golpe de Estado que hizo subir al poder a Carmona, que era el presidente de la patronal venezolana, al que 15 días antes del golpe de estado había ido a visitar G.Bush senior). El otro interés en América Latina lo tienen en Ecuador, país al que quieren acceder a través de Colombia con la excusa del plan para erradicar el cultivo de droga en Colombia, cosa que les permitirá entrar en Ecuador, controlar Colombia y vigilar Brasil, que se está convirtiendo en un país peligroso.


Una vez hecho el esquema de América Latina hay que hacer también el esquema de otra zona donde hay mucho petróleo que es Arabia Saudí. Se ha convertido en un país del que parece que últimamente EEUU no se fía tanto. Digo que parece porque la realidad confirma que sigue siendo el principal comprador de armas de EEUU. Dicen que no se fían tanto porque dan respaldo a la gente de AL Qaeda y sobre todo porque en Arabia Saudí está a punto de producirse una cuestión sucesoria de la que se habla poco pero que es importante. Cuando en 1952 Arabia Saudí recibió la independencia proclamó un rey que se llamaba Abdel Aziz. Pero dejó claro que su sucesor debía ser siempre alguno de sus hijos, cosa que no era difícil porque tenía 37. De manera que los reyes han sido siempre hermanos sucesivamente. Actualmente está el rey Fad (si reina no sé, porque está en Marbella y el rey Juan Carlos lo va a saludar) y su sucesor debe ser su hijo Abadllah, que tiene 77 años, y el más joven es el hermano sultán que tiene 75 años . Con lo cual, agotados los hijos, hay que acudir a la generación de los nietos. Pero habida cuenta de que cada uno de los 37 hijos ha tenido una media de 30 hijos cada uno, estamos hablando del orden de los 900 o mil nietos que se disputan la herencia. Eliminamos las 500 nietas que efectivamente no cuentan, y nos quedan 500 nietos para aspirar al reino de Arabia. La ventaja es que además están peleados entre ellos. El otro día se mataron mutuamente dos de ellos. Lo cual es una suerte porque así disminuyen el número de candidatos. La situación política de Arabia no parece muy segura para el futuro y en consecuencia, lo que pretende EEUU es un peón en Irak , que es la 2ª fuente de petróleo después de Arabia Saudí. Lo que ocurre es que lo tienen difícil, porque no encuentran (y ese es otro motivo del retraso de la guerra) recambio para Sadam. La oposición a Sadam está estructurada a 3 niveles diferentes: en el norte de Irak con los kurdos. Y los kurdos son problemáticos porque están pegados a Turquía. Y Turquía (que es un país amigo de EEUU y estratégicamente importante) está masacrando a los kurdos desde hace tiempo. En la franja del norte no hay oposición organizada, porque es la zona que más controla Sadam y está masacrada. Como mucho hay otros generales tan sanguinarios como Sadam, envidiosos de su poder y que quieren acceder a la presidencia. Y en la parte del sur hay una mayoría chiíta, que harían una alianza con Iran, cosa que a EEUU tampoco le gusta. De manera que no hay recambio.

LA PREPARACIÓN DE LA GUERRA

Hablamos en general de la preparación de la guerra. Tiene que ver con muchos medios. El primero es el dinero. Nos gastamos mucho dinero cada año preparando guerras. Concretamente, en los últimos 2 o 3 años, nos hemos gastado unos 900 mil millones de dólares, y este año con todo este tema, nos vamos al billón de dólares como gasto militar mundial. Solo diré a título comparativo que la FAO constató una información que todos conocemos peor que de vez en cuando vale la pena recordar: 100 mil personas mueren en el mundo diariamente de hambre. La FAO dijo que estas personas no mueren por falta de alimentos, que los alimentos se producen suficientemente en el mundo pero que se producen en zonas donde no se necesitan y en cambio, ellos que sí los necesitan no tenían. Y entonces propuso un fondo de emergencia, porque los alimentos están pero no hay acceso a ellos. Como era de temer, los países ricos dijeron que nada de dar 50 mil millones a la FAO para erradicar el hambre en el mundo, pero se gastan 18 veces más en la carrera de armamento. Y quiero dejar claro que el Estado Español es un activo partícipe de esta carrera de armamento, porque la OTAN ha acusado a España de esconder gasto militar en otros ministerios. Aquel famoso avión de combate que cayó en noviembre estaba fabricado, entre otros por España, pero en ningún momento se contabilizó ese gasto en el Ministerio de Defensa, sino que al principio se calculó como ministerio de industria y después cuando éste desapareció, se incluyó en el Ministerio de Investigación. Cada año nos dedicamos a calcular el verdadero gasto español en defensa, que consiste en coger el gasto del Ministerio de Defensa, añadirle los rincones escondidos en otros ministerios y calcular el total. Y os puedo asegurar que en el 2003 la defensa militar española, y puedo demostrar a quien me lo pida hasta la última peseta, representará 7600 millones de pesetas al día. Este es el primer elemento, la guerra la preparamos con dinero


El segundo lugar: con personas que hacen maniobras, simulacros… En el mundo, 26 millones de personas enroladas en las fuerzas armadas. Y no calculo los paramilitares, guerrillas, policía,.. Solo estrictamente los militares. La ONU ha hecho una estimación de cuántas personas son necesarias para poder evitar la guerra y pacificar el mundo. Mi opinión personal es que no necesitamos a nadie, pero la ONU ha hecho una estimación de 400 mil personas en forma de cascos azules. Y entonces me gustaría que 25 millones 600 mil personas se volvieran a su casa y quedaran las 400 mil necesarias y ya veríamos si los enviamos también para casa. Pero resulta que no, que tenemos muchos, Y ahora el Estado Español se ha perdido una magnífica oportunidad para limitar el número de soldados que deberíamos tener, porque hemos pasado a un ejército profesional. Y cuánto han calculado que debería ser? Pues un ejército de 170 mil personas. Lo cual, sin duda, resulta exagerado, porque resulta que si en todo el mundo dice la ONU que con 400 mil hay suficiente, por qué tenemos que tener nosotros 170 mil. Y el otro día oí unas declaraciones interesantes de un señor al que presentaron como Director General de Reclutamiento y Personal de las Fuerzas Armadas. Y le preguntaron porqué necesitamos 170 mil personas y contestó, “en primer lugar por una cuestión de prestigio, en segundo lugar, para salvaguardar la soberanía nacional (cosa que es una estupidez tremenda, porque Aznar lo único que hace es telefonear cada mañana a Bush para ver que tiene que hacer, y si un día se atreve a hacer algo que no le han autorizado como aquel día que cogió al barco en Yemen, en seguida le dicen, niño, vuelve a casa), para actuar en acciones de paz internacionales.
España lleva 10 años actuando en acciones de paz internacionales, y en ese tiempo han ido 20 mil personas (bueno, en realidad han ido 10 mil , 2 veces) Y los otros 150 mil? Pero claro, en España hay 50 mil oficiales del ejército, que han estudiado la carrera de militar, y a estos los tenemos que mantener. Pero claro, qué es un oficial si no tiene al menos a 2 soldados a quienes mandar? Así que necesitamos 100 mil soldados para los 50 mil oficiales, más los 20 mil de las fuerzas de paz, ya están los 170 mil militares que dice el gobierno.
Pero es que ni tan solo labores de paz: Hace 4 años, durante la guerra de Kosovo, los albano-kosovares salían de la persecución del ejército servio y ser refugiaban en Albania, que es el país más pobre de Europa, y por tanto los refugiados necesitaban asistencia internacional, que rápidamente fue a darles el ejército español, que tuvo en esta acción una de las de más prestigio. Porque construyeron un campo de refugiados en la 2ª ciudad más importante de Albania y recuerdo haber visto en televisión la imagen de viejecitas acompañadas por los soldados en el campo de refugiados. Ese campo acogió a 5000 personas y costó 7 mil millones de pesetas. 20 km más abajo Cáritas internacional construyó otro campo para 2000 personas y que costó 200 millones de pesetas. O sea, que para las acciones de paz, Cáritas y no el ejércitos.
La tercera cuestión con la que preparamos la guerra es la investigación científica. Y es la que tiene mejor prensa, porque está bien visto que los militares investiguen porque de las investigaciones militares después acaban saliendo residuos civiles y se acaba diciendo que el transistor, el láser, internet, … son inventos militares que la aviación alemana mejoró mucho durante la segunda guerra mundial y que de ahí salió una aviación más moderna, y todo eso es cierto, pero la pregunta es “si el mismo dinero que se invirtió en la investigación militar se hubiera invertido en investigación civil, quizá no tendríamos un láser sino 2, porque la investigación militar se pierde, al menos en un 50% , debido al secretismo militar. Y acabo de leer un estudio que dice que del otro 50%, el que se hace público mediante papeles solo se aprovecha entre un 15 y un 20 %. Por tanto solo aprovechamos un 10% de la investigación militar. Y hay un ejemplo histórico: Alemania y Japón fueron castigados al final de la segunda guerra mundial a tener un gasto militar mínimo para que no se vengaran en ese momento y se dedicaron a investigación civil y tuvieron las industrias más competitivas del momento. La que hizo exactamente lo contrario fue Rusia, la URSS que se dedicó a crear ciudades escondidas para fabricar misiles, y al fina tuvieron todo el país lleno de misiles y todas las estanterías de las tiendas vacías.
De manera que queda claro que la investigación militar es inútil. Y no solo inútil, sino perversa. Porque ahora en EEUU se está llevando a cabo /y no sé si llegará aquí o no) una campaña en la que se lucha (primero luchamos contra las minas, después contra las armas ligeras) contra las llamadas armas no letales, que son armas que no matan, hieren. Porque los estrategas han llegado a la conclusión que para el enemigo es mejor dejarle heridos que dejarle muertos. Porque si le dejas muertos la familia llora mucho pero no cuesta ni cinco más, pero si le dejas heridos los tienen que mantener. Y en EEUU se están popularizando las armas que dejan ciego y las armas que dejan sordo. Unas ametralladoras que te dejan ciegos, o una bomba que te revienta el tímpano. Esta es la gran aportación de los 500 mil investigadores en el mundo dedicados a esta labor.

Y en el estado español funciona estupendamente bien. Cada inicio de curso, los rectores de las universidades (al menos de las catalanas) se rebelan contra el hecho de que un 45% del dinero público que se dedica a la investigación científica se dediquen a la investigación militar. Es un verdadero escándalo. Este 45 % supone entre 220 y 250 mil millones d e pesetas anuales. Y desde 1986 hasta 2002 el 90% de este dinero se gastaba en una única investigación: el avión de combate Eurofighter con el que España ha participado y del que finalmente tuvimos un ejemplar, que es el que se cayó hace un par de meses. Este avión es construido por 4 países: Gran Bretaña con un 37 %, Alemania (33%), Italia (17%) y España (13%). Por tanto somos los socios más pequeños y en consecuencia nos toca construir la parte más pequeña: la cola y el ala izquierda. Teniendo en cuenta que a Italia le corresponde el ala derecha, la estabilidad es dudosa, como se demostró en noviembre. A pesar de eso, España se está gastando los 220 mil millones de pesetas en investigación militar.
El 4º elemento es la fabricación de armamento. Y como está la industria de armamento? Absolutamente concentrada en un poder común: en EEUU hay 3 empresas de armamento que entre las 3 suponen el 60% del suministro del Pentágono. Estas empresas tienen un poder político absoluto. En un congreso en París en el que participé, el ponente norteamericano explicó que se había dedicado a estudiar la vida de la treintena de personas que en el congreso y en el senado forman parte de la comisión de defensa. De estas personas, todas sin excepción tenían un doble sueldo, el de senador o congresista y el que le daban alguna de las 3 empresas para apoyar la compra de armamento y la aprobación de sus presupuestos. Así que no es de extrañar que si el Gobierno de EEUU decide bombardear lo que sea, habrá siempre al menos 30 senadores y congresistas que le aplaudirán y dirán lo bien que lo hará el señor Bush. Y en Europa también hay una concentración, aunque menos.

EL último punto es el comercio de armas. Es un comercio Norte sur. Las armas se fabrican y generan beneficios en los países del norte y se pagan y se sufren en los países del sur. Por eso no es de extrañar la sospecha (difícilmente constatable) de que hay muchas armas que se pagan con las drogas, y muchas drogas que se pagan con las armas.

El segundo elemento es la opacidad: no es un comercio trasparente. Por una parte esconde el tipo de producto y por otro lado el destino del producto: si se hace un helicóptero de combate, se envía como helicóptero civil y un par de meses más tarde se envía un par de misiles que se engancharán al helicóptero y se convertirán en un arma de combate, pero teóricamente como arma solo se ha vendido el misil. Incluso a veces es mucho más burda. Estuve en Madrid consultando datos sobre el comercio de las empresas españolas, y una empresa que se dedica sistemáticamente a vender pistolas y presentaba sus ventas como de aparatos de bricolaje tipo Black&Decker. Y también hay opacidad en el destino. Obviamente los destinatarios son países en guerra. Y a los vendedores no les gusta decir que ayudan a países en guerra y disimulan. El caso más escandaloso se produjo en el período del año 80 al 88 cuando hubo una guerra entre Iran e Irak que causó 2 millones de muertos. La ONU decretó un embargo en el que quedaba prohibido enviar armas a Iran o Irak durante la guerra. Y cuando ésta acabó en el 88 la ONU analizó si se había cumplido o no el embargo, y pudo observar que no se había cumplido. Y publicó 3 listas de denuncias con los países que no habían cumplido

– enviando armas a Irak
– enviando armas a Iran
– enviando armas a los dos a la vez.

La tercera lista era la más numerosa, y contenía 37 países entre los cuales estaban EEUU, URSS, Francia, Inglaterra, Italia, Alemania y España. Y Suecia, que resultó sorprendente. La diferencia fue que el único país que miró qué había pasado con las ventas fue Suecia, y llegó a la conclusión que la venta la había hecho una empresa sueca que casi nadie conocía, aunque todos conocían al accionista que tenía el 100% de las acciones que era una empresa muy conocida sueca llamada Dinamit Nobel (creada por Alfred Nobel, que para lavar su conciencia creó el premio Nobel de la paz, o sea que las herencias del señor Nobel van por dos caminos absolutamente diferentes).
En los otros países no se hizo ninguna investigación y por ejemplo en el caso español, mostraron un papel del gobierno de Jordania que decía que las armas iban a Jordania, cuando era bien sabido que Jordania no tenía dinero ni conflictos, y que era el colador. Y lo mismo de Siria. Y solo quería decir que España es un partícipe activísimo en el comercio de armas mundial. El Parlamento europeo (aunque se ha querido disimular por parte del gobierno español) ha sacado una resolución condenando a España por su política de venta de armas al tercer mundo, considerándola muy agresiva. España no es ni el 1º ni el 2º ni el 3º vendedor de armas del mundo (es más bien el 8º o el 9º) pero delante suyo hay países como Alemania, Inglaterra, EEUU, que venden armas tecnológicamente muy avanzadas. Y las venden a países del primer mundo. Y después llegan países como España o como la China que fabrican armas sencillas, que son las que van a parar a los países donde hay guerra, que es en el tercer mundo. España ha llegado a enviar armas (y está documentado) a 85 países del tercer mundo.
Acabo dos casos muy concretos:
— Hace unos años, las UN hizo una resolución condenando de genocida al que entonces era presidente de Indonesia el general Suharto y la masacre de Timor Oriental, (300.000 personas). Tuve la ocasión de hablar con el embajador español en la ONU, y me contó cómo le había dolido tener que abstenerse en aquella votación en la que le hubiera gustado votar activamente que sí, condenando a Suharto, pero pocas horas antes, le llamó por teléfono el Ministro de Asuntos Exteriores de Madrid, en ese momento en manos del PSOE, que le dijo que se abstuviera. Al preguntar por qué le dijeron que “construcciones aeronáuticas” que es la principal empresa constructora de armamento española tiene una sucursal en Jackarta y no queremos que los negocios vayan mal por tu culpa.
— Si pasamos al PP, hace un año fue detenido en Turquía, por el MOSAD israelí, el cabeza de los rebeldes del Kurdistán, que fue condenado a muerte pero no ejecutado. La casualidad es que el mismo día que comenzaba el juicio que lo condenaría a muerte aterrizaba en Turquía Rodrigo Rato y Felipe de Borbón acompañados por 25 industriales de armas españoles para venderles al gobierno turco todas las armas que quisiera para masacrar al pueblo kurdo. Estas son las actuaciones de España en la guerra.

https://sindominio.net/singuerra/conferencia_arcadi_oliveres.html

Només 57 empreses emeten el 80% del CO₂ global

La majoria de grans petrolieres del món han incrementat la producció des de l’Acord de París

Les xemeneies emeten fum al cel a l’entrada de l’hivern, al nord de la Xina. ZHANG PENG/ GETTY IMAGES

Només 57 empreses són responsables del 80% de les emissions de CO₂ del planeta, segons un estudi publicat aquest dijous pel think tank britànic InfluenceMap. Es tracta, esclar, de les grans empreses productores de petroli, carbó i gas del món, que aquest informe assenyala amb noms i cognoms com les principals responsables de la crisi climàtica. De fet, l’anàlisi revela també que la majoria d’elles han produït més combustibles fòssils en els set anys posteriors a l’Acord de París que en els set anys anteriors.

Des de la signatura d’aquell acord, que va comprometre els governs del món a reduir les emissions responsables de l’escalfament global, el 65% de les empreses de combustibles fòssils públiques i el 55% de les privades han incrementat la seva producció. De les 10 empreses que més han emès des de llavors, de fet, vuit són estatals i dues són privades (la nord-americana Exxon, que se situa en el lloc número 8 de la llista, i Shell, en el 10è).

Aramco i Gazprom
L’empresa que més CO₂ ha emès entre el 2016 i el 2022, quan la lluita climàtica era un compromís global, ha estat la petroliera estatal saudita, Saudi Aramco. La segueixen, per ordre, l’empresa russa Gazprom, l’empresa de carbó de l’Índia Coal India, la petroliera pública de l’Iran, la també russa Rosneft i la xinesa CNPC.

Des de l’època preindustrial, però, l’empresa que més CO₂ ha emès fins ara ha estat la xinesa de carbó Coal China, responsable del 14% de les emissions anomenades històriques, segons aquest estudi. Però des de l’Acord de París, la Xina ha baixat al sisè lloc de la llista amb el seu gegant petrolier CNPC. En el rànquing de les 10 empreses que més emissions han fet històricament, també hi apareixen les grans petrolieres estatals russes, saudites, iranianes i índies, però n’hi ha més de privades, com Chevron, Exxon, BP i Shell.

Més enllà dels primers llocs de la llista, l’estudi determina que un total de 117 empreses de combustibles fòssils són les responsables del 88% de les emissions mundials de CO₂ des de la signatura de l’Acord de París el 2016, i entre elles també hi ha companyies com BP, Shell, Total Energies, Eni, RWE o l’espanyola Repsol. Totes aquestes dades s’extreuen de Carbon Majors, una base de dades històrica sobre els 122 principals productors mundials de petroli, carbó i gas des del 1854.

Llistat de principals emissors de CO₂ de Carbon Majors i InfluenceMap. 
INFLUENCEMAP / CARBON MAJORS

Tant la xarxa de científics de l’ONU, el prestigiós IPCC, com la mateixa Agència Internacional de l’Energia (AIE) remarquen la urgència de reduir les emissions de CO₂ i reclamen que no s’obrin noves explotacions de combustibles fòssils, si volem evitar els pitjors impactes de la crisi climàtica. Però els gegants petroliers i gasístics del món segueixen incrementant les seves explotacions i obrint nous projectes, mentre el món s’aproxima cada cop més ràpidament al llindar dels 1,5 °C d’escalfament global que l’Acord de París demana no traspassar i que podria tenir conseqüències devastadores.

@Àlex – 04/04/2024
Les empreses d’extracció de combustibles fòssils, al final, subministren el combustible que li requereix la demanada global d’energia. El que cal identificar es a les empreses que, amb tecnologia alternativa disponible, segueixen demandant els combustibles fòssils. I també fora interessant conèixer les emissions del transport privat, que és responsabilitat de tots plegats

@josep sopena sisquella – 04/04/2024
A l’hora d’adquirir una bona consciència sobre les causes del canvi climàtic és molt convenient tenir en compte no només la producció d’energia també hem de pensar en el consum. És perillós no fer-ho. Aquestes empreses existeixen perquè hi ha consumidors que comprem els seus productes. El 80% de l’energia elèctrica mundial encara es genera amb combustibles fòssils (no amb plaques solars, aerogeneradors o nuclears). Els que consumim aquesta brutal quantitat d’electricitat, gas i combustibles som els ciutadans:

  • 1) el housing (el que tenim a casa: aire condicionat, calefacció, cuina, neveres, ..) és el causant del 30% del total d’emissions.
  • 2) Els cotxes a la UE causen el 12% del total d’emissions i als EUA el 17% del total d’emissions.
  • 3) La producció de carn causa el 14% del total d’emissions i així podria continuar fins al 100%.

Sense consum (productors de carn, usuaris de cotxes, aires condicionats) no hi ha producció. Segons els seus autors amb aquest estudi s’ha ajudat a canviar la narrativa sobre la responsabilitat de la crisi climàtica: són els productors de combustibles fòssils i no els ciutadans que després els cremen i generen les emissions, els responsables.

“No culpis als consumidors que s’han vist obligats a dependre del petroli i el gas a causa de la captura del govern per part de les companyies de petroli i gas”.

L’Ara hauria de deixar més clar que aquest és el plantejament. És perillós de cara a conscienciar-nos no deixar clar que aquest és el debat. Però és cert que els ciutadans no tenim cap responsabilitat? Es una posició molt paternalista. A mi em sembla molt clar que els ciutadans podem incidir fent coses com:

  • 1) votar partits que es preocupin del tema
  • 2) consumir menys carn
  • 3) fer un ús molt més racional dels termòstats
  • 4) fer anar el cotxe molt menys
  • 5) anar més en transport públic o a peu o en bicicleta …

Som tan culpables uns com els altres. Per no votar el que caldria votar o per no exigir als partits que facin el que han de fer i per consumir com consumim. Somtan culpables uns com els altres. Les energètiques no poden deixar de produir tota aquesta quantitat de combustibles fòssils perquè si ho fessin, el món s’aturaria: el housing (aire condicionat…), anar en cotxe, la producció de carn… . Hem de pressionar als polítics i fer coses nosaltres també. És que si no ho entenem bé, els uns pels altres acabarem no fen res.

@Francesc – 04/04/2024
Doncs el consum del tabac també és problema del consumidor i les tabacaleres no tenen cap responsabilitat, oi? La gent no pensa i segueix la inèrcia del sistema on vivim. Calen mesures i lleis valentes q regulin i protegeixin la salut planetària per sobre dels interessos econòmics d’uns pocs.

https://www.ara.cat/medi-i-crisi-climatica/transicio-energetica/nomes-57-empreses-emeten-80-co2-global_1_4987548.html

Contaminants habituals a les cases perjudiquen el desenvolupament cerebral

Les cèl·lules glials aporten mielina a les neurones
 ARTUR PLAWGO / SCIENCE PHOTO LIB / Getty

Dos tipus de compostos químics que es troben en productes d’ús domèstic perjudiquen el desenvolupament dels oligodendròcits, un tipus de cèl·lula imprescindible per a la maduració del cervell. Les dades epidemiològiques confirmen que els nens exposats a nivells més alts d’aquests compostos tenen un risc més elevat de tenir disfuncions motrius o necessitats educatives especials.

Els contaminants perjudicials per als oligodendròcits són els anomenats compostos quaternaris (que es troben en productes desinfectants i d’higiene personal) i els organofosfats (que s’utilitzen com a retardants de flama en mobles, productes electrònics i materials de construcció), segons una investigació de la Universitat Case de la Reserva Occidental a Cleveland ( EUA).

Els nens exposats a més organofosfats tenen més risc de tenir necessitats educatives especials

Els investigadors s’han centrat en els oligodendròcits, les cèl·lules que aporten la mielina a les neurones del cervell. L’objectiu és comprendre per què els trastorns de neurodesenvolupament, com el d’espectre autista ( TEA) o el dèficit d’atenció i hiperactivitat ( TDAH), estan augmentant. “Els factors genètics no són suficients per explicar aquest augment”, assenyalen a Nature Neuroscience , on avui presenten els resultats.

Per identificar factors ambientals, han avaluat 1.823 compostos químics contaminants. Han analitzat els seus efectes en cultius cel·lulars d’oligodendròcits que estaven en procés de formació. Entre les substàncies analitzades, les més tòxiques per als oligodendròcits pertanyen als grups dels compostos quaternaris i dels organofosfats.

Els investigadors han exposat ratolins que estaven en etapes de desenvolupament a aquests compostos. Han comprovat que els contaminants creuen la barrera hemato­encefàlica, accedeixen al cervell i, una vegada allà, afecten el desenvolupament del còrtex, el cerebel, el cos callós i l’hipocamp.

Pesticides i estrès oxidatiu

Han confirmat aquests efectes perjudicials en organoides de cervells humans. Finalment, han fet un estudi epidemiològic que ha revelat que el 99,4% dels nens i nenes d’entre 3 i 11 anys dels EUA tenen un metabòlit d’ organofosfats perceptible a l’orina.

Els organofosfats “s’utilitzen com a additius en materials de construcció, aparells electrònics i mobles, però no estan químicament integrats al producte; per tant, poden alliberar-se a l’entorn i provocar una exposició humana per inhalació, absorció cutània o contacte mà-boca”, informa a La Vanguardia Paul Tesar, director de la investigació.

Els nens i nenes amb un nivell més alt d’exposició a organofosfats han resultat amb el doble de probabilitats de tenir necessitats educatives especials que els que en tenen un nivell més baix. Per a les disfuncions motrius, el risc es multiplica per sis. Els dos trastorns depenen d’un desenvolupament correcte dels oligodendròcits, ja que la mielinització del cervell influeix en la memòria, l’aprenentatge i les funcions motrius.

Amb els resultats obtinguts fins ara, “no recomanem que aquests compostos químics siguin completament eliminats del nostre entorn, ja que molts compleixen funcions importants”, declara Paul Tesar. “Abans de recomanar als ciutadans canvis de conducta, calen estudis dissenyats per investigar si nivells específics d’exposició poden iniciar o exacerbar malalties”.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20240326/9582402/contaminants-habituals-les-cases-perjudiquen-desenvolupament-cerebral.html

El capitalisme és una economia contra la vida

“QUAN LA LÒGICA DE MERCAT ENTRA PER LA PORTA, LA MORAL SURT PER LA FINESTRA”

Una economia que mata. Això és el capitalisme segons Imanol Zubero, professor de sociologia a la Universitat del País Basc, que ha estat l’encarregat d’inaugurar el curs del centre d’estudis de Cristianisme i Justícia. En la seva conferència ha parlat del capitalisme com una “necronomia”: una economia contra la vida.

La conferència inaugural de Cristianisme i Justícia, que ha tingut lloc aquest divendres a l’església de Casp, ha reivindicat la conversa actual del món que es desenvolupa entre benefici i interessos. “Això és un món atroç”, ha dit Imanol Zubero.

Zubero ha centrat el seu discurs a definir el capitalisme com “un sistema de vida” i no pas una “economia”. Per a ell es tracta d’una “revolució antropològica” que, entre d’altres, arracona “els treballs més necessaris”. Ha parlat de feines que estan “a tocar de la vida” i “feines allunyades de la vida”. “Tenim una societat mal plantejada perquè valora coses que no tenen tant de valor i menysprea aquelles feines més importants com la dels escombriaires, els cuidadors, els treballadors socials”, ha dit. Zubero ha subratllat que el capitalisme “té coses estranyes” com el fet que els treballs més remunerats sovint no generen benestar, sinó malestar.

En aquest sentit, el capitalisme és una manera bàsica de cosificació. “Les realitats materials ja no tenen valor d’ús sinó de canvi”, ha dit el conferenciant. “Quan la lògica de mercat entra per la porta, la moral surt per la finestra”, ha sentenciat.

EL PAPA, EL 2013, JA REMARCAVA QUE ECONOMITZAR SIGNIFICA “CUIDAR LA CASA COMUNA”

Imanol Zubero també ha destacat l’error de representar el capitalisme com una escala. “Això ens fa estar tranquils per la sensació que tothom pot pujar els esglaons dels privilegis”, ha explicat Zubero. Però ell creu que es tracta d’una piràmide: “Els de dalt només ens aguantem si tenim una gran base a sota”. Per això, el sociòleg ha defensat que el capitalisme “només pot funcionar com una economia de la mort”. “El capitalisme és un sistema que extreu més vida, naturalesa i riquesa de la que dona”, ha refermat.

El sociòleg també ha parlat de la importància de les dones en l’economia. De fet, el professor assegura que el problema és “tenir una economia que ha tingut pare, Adam Smith, però no mare”. Actualment, però hi ha dones que treballen sobre aquests temes per lluitar contra el pensament del seu dia de Smith. L’ecofeminisme és un focus d’això, però tenim un problema per conversar amb aquests discursos: “Som molt patriarcals”.

En la mateixa línia del canvi de paradigma, el professor té clar que això exigeix estar preparats per molts “des”: Descolonitzar-nos, descapitalitzar-nos, desradicalitzar-nos, entre d’altres. Zubero també ha demanat “sortir de la rotonda infinita sobre els canvis individuals o col·lectius”. “Si algú està en una estructura capitalista on pot començar a fer canvis, que ho faci”, ha recalcat. El socioleg ha subratllat que on realment la societat es pot autodeterminar és “amb les decisions personals”. “Com deixaran les empreses ‘de’ si tu no deixes ‘de’ amb les empreses?”, s’ha preguntat.

Imanol Zubero també ha donat algunes claus per intentar lluitar contra el capitalisme. Ha parlat de revisar els privilegis i qüestionar “la bona sort bruta” d’haver nascut on hem nascut. “Hem de desconnectar el pilot automàtic de les nostres decisions diàries per no reproduir les estructures de denominació”, ha dit. També s’ha referit a la importància d’actuar col·lectivament; reforçar les estructures públiques; i influir col·lectivament amb perspectiva de canvi estructural. “Crec sincerament que hem de ser obertament anticolonials i antipatriarcals perquè el capitalisme mata i no és acceptable”, ha dit. “Hem de posar la vida al centre”, ha conclòs.

“QUAN LA LÒGICA DE MERCAT ENTRA PER LA PORTA, LA MORAL SURT PER LA FINESTRA”

Després de Zubero, ha estat el torn de persones properes a l’equip de Cristianisme i Justícia. Inma Naranjo, economista i administradora provincial de l’orde de la Companyia de Maria, ha remarcat la importància de la doctrina social de l’Església per donar eines per ser crítics davant les situacions actuals. Naranjo ha recordat que el Papa ja va utilitzar el terme de “l’economia que mata” el 2013 amb Evangeliuii Gaudium. Una exhortació en la qual especificava que economitzar significa “cuidar la casa comuna”. Per fer-ho, “hem de tenir els ulls entrenats i aprendre a mirar amb els ulls d’aquells qui estan exclosos”.

Per la seva banda, Miriam Feu, responsable d’anàlisi social i incidència de Càritas Diocesana de Barcelona, ha recordat que “l’economia que mata afecta amb més força les persones en situacions vulnerables”. Finalment, el professor de sociologia d’ESADE David Murillo ha parlat dels valors del capitalisme: l’individualisme, la quantificació o la maximització. “Cal comprometre’s amb el canvi i qüestionar-nos els àmbits de la vida”, ha recalcat.

Un 3 en 1 en l’acte del centre d’estudis
El director de Cristianisme i Justícia, José Ignacio García, ha iniciat l’acte recordant les tres celebracions que han tingut lloc al centre d’estudis: la lliçó inaugural del curs; l’inici de les quartes Jornades de Justícia; i la primera sessió del curs dels dijous: ‘Alternatives a una economia que mata’.

Sobre l’inici de curs, García ha explicat que enguany el centre d’estudis s’ha centrat a millorar i augmentar l’oferta de l’aula virtual. Ha destacat la resposta positiva de l’àrea d’espiritualitat i la continuació dels quaderns de Cristianisme i Justícia.

En el seu discurs inicial, García també ha agraït la tasca dels voluntaris del centre d’estudis i ha recordat la proposta d’oració i dejuni del papa Francesc per tenir presents les guerres del món.

La inauguració de Cristianisme i Justícia ha comptat amb la presència del provincial dels Jesuïtes a Espanya, Enric Puiggròs; el delegat del provincial a Catalunya, Pau Vidal; el director d’Afers Religiosos, Carles Armengol; i el vicepresident de la Taula del tercer Sector de Catalunya, Jesús Delgado.

https://www.catalunyareligio.cat/ca/capitalisme-es-economia-contra-vida

Els disruptors endocrins, associats amb més risc de càncer d’endometri: què són i com evitar-los

Un estudi científic relaciona l’exposició a aquests compostos químics que es troben en productes d’ús diari amb un dels càncers ginecològics més freqüents.

A Espanya, cada any es diagnostiquen 5.000 nous casos de càncer d’endometri, el més freqüent entre els càncers ginecològics en països desenvolupats.

És un tipus de tumor que es desenvolupa a la cara interna de l’úter, i generalment apareix després de la menopausa. Ara, un nou estudi científic d’investigadors de l’IDIBELL, l’Institut Català d’Oncologia, i la Universitat de Granada demostra que els disruptors endocrins poden augmentar-ne el risc.  

Els autors de l’estudi han analitzat mostres de sang de 300 dones, la meitat d’elles amb càncer d’endometri, i han mirat la càrrega estrogènica i el nivell de diferents disruptors endocrins que tenen a la sang.

Què són els disruptors endocrins?

Es tracta de compostos químics que es troben en productes que fem servir diàriament i que afecten la regulació hormonal. Es troben en molts productes químics industrials, cosmètics i productes de neteja.

També n’hi ha en envasos de plàstic alimentaris, revestiments de llaunes de conserva, roba sintètica, estris de cuina d’alumini i antiadherents. Són tan perjudicials per al medi ambient com per a la salut de les persones. 

“Aquests compostos es barallen amb les hormones naturals per ocupar els receptors hormonals i això fa que hi hagi més efecte estrogènic”, explica Laura Costas Caudet, epidemiòloga de l’Institut Català d’Oncologia i de l’IDIBELL i una de les investigadores principals de l’estudi.

Per la seva banda, Marieta Fernández, catedràtica de la Universitat de Granada i investigadora de l’Institut de Recerca Biosanitària de Granada, afirma que han pogut comprovar com aquests compostos químics afecten l’endometri:

Són capaços de fer que les cèl·lules de l’endometri proliferin inadequadament desenvolupant un tumor”.  

Quines substàncies químiques són perjudicials?

L’Agència de Protecció Mediambiental europea estima que actualment convivim amb més de 120.000 substàncies químiques artificials, però no totes són nocives.

Els més preocupants són els plaguicides que porten organoclorats i organofosforats, que són els que han trobat en la sang de les participants en aquest estudi. Els organoclorats es van fer servir durant dècades com a pesticides i, malgrat que ja fa trenta anys que es van prohibir, a Espanya continuen presents en el medi ambient

Els organoclorats es van fer servir durant dècades com a pesticides, però ja fa 30 anys que estan prohibits

Fernández explica que són compostos que s’han dissenyat per ser persistents i que s’acumulen en el greix dels éssers vius. La catedràtica assegura que els més preocupants són els perfluorats, i se’n troben a tot arreu.

Per exemple, a la roba, per la seva capacitat de fer-la impermeable, o en els estris de cuina amb un recobriment antiadherent. També parla amb preocupació dels organobromats, que són retardants de flama. 

“Hem vist que les dones amb càncer tenen més compostos químics, una barreja més proliferativa que les que no han desenvolupat cap tumor.”  

En aquest sentit, Costas explica que en l’estudi han vist que tenir un nivell molt baix d’aquests disruptors endocrins ja pot ser problemàtic per desenvolupar malalties dependents de les hormones, com ara el càncer d’endometri. Anteriorment, ja els havien relacionat amb el càncer de mama.

Com podem estar-hi menys exposats?
Els disruptors endocrins entren al cos a través de l’alimentació. Els científics recomanen reduir-hi l’exposició tant com es pugui, perquè un cop els bioacumulem ja és impossible eliminar-los. Recomanen prioritzar els envasos de vidre, acer inoxidable o ceràmica per conservar i escalfar, tant aliments com begudes.

Aconsellen evitar els envasos de plàstic o enllaunats perquè poden contenir bisfenols i ftalats. S’ha demostrat que aquestes substàncies poden passar als aliments, sobretot quan són àcids, tenen greix o s’escalfen.

Els experts recomanen fer servir recipients de vidre per escalfar els aliments (iStock)

També recomanen beure aigua de l’aixeta sempre que sigui de bona qualitat, i si no és possible, recórrer a l’aigua filtrada o embotellada en vidre.

Una altra recomanació important és incrementar, en la mesura del possible, el consum d’aliments ecològics per tal d’evitar compostos químics de risc, com ara plaguicides, antibiòtics i additius artificials.  

A més, és preferible, segons els experts, fer servir teixits poc tractats com, per exemple, el cotó o el lli. Una altra recomanació important és utilitzar cosmètics i productes d’higiene personal lliures de substàncies com ara parabens, metalls tòxics, benzofenones, nitrosamines i ftalats, ja que s’absorbeixen fàcilment a través de la pell i de les mucoses, i es fan servir diàriament. 

Evitar totalment els disruptors endocrins és missió impossible perquè la llista és inacabable. Però intentar no estar-hi tan exposats és més factible.

A més, hi ha evidència científica sobre el fet que aquests contaminants poden potenciar-se entre si. La catedràtica Marieta Fernández emfatitza que és especialment important intentar reduir els nivells d’exposició als disruptors endocrins durant l’embaràs, la lactància i la infantesa.  

https://www.ccma.cat/324/els-disruptors-endocrins-associats-amb-mes-risc-de-cancer-dendometri-que-son-i-com-evitar-los/noticia/3278967