Les sis entitats cotitzades milloren en un 13% els resultats del 2023
Els sis bancs cotitzats, que a més són els més grans del país –Santander, BBVA, CaixaBank, Sabadell, Bankinter i Unicaja– van obtenir un benefici conjunt proper als 14.000 milions d’euros en la primera meitat de l’any, segons les estimacions que manegen els analistes. El que suposa elevar en un 13% el guanyat l’any passat en el mateix període, de gener a juny.
El resultat ascendiria exactament a 14.044 milions i marcaria un nou rècord per al sector, malgrat haver pagat a començaments de l’exercici gairebé 1.500 milions d’euros, per l’impost a la banca del govern espanyol. Només per aquest impost, CaixaBank va restar 493 milions en el primer trimestre, seguit del Santander, que ha pagat 335 milions; el BBVA, uns altres 285 milions; el Sabadell, també 195 milions; Bankinter, 95 milions i Unicaja, 78,6 milions.
Malgrat això, les sis grans entitats van guanyar 6.677 milions en els tres primers mesos de l’any, un 17% més, a què caldria sumar ara els 7.367 milions que el consens dels analistes consultat per EFE calcula que van obtenir en el segon trimestre de 2024 i que oficialment s’aniran publicant en els propers dies.
D’aquesta forma, en la primera meitat de l’any els beneficis conjunts de la gran banca superarien folgadament els 14.000 milions d’euros, dels que més de 10.000 milions l’aportarien sol el Santander i el BBVA, els dos grans bancs espanyols amb més presència internacional. Fins al moment, l’única xifra certa és la de Bankinter, que dijous passat 18 de juliol va anunciar que en la primera meitat de l’any va guanyar 473,5 milions, un 13,3% més que en el mateix període de 2023.
El dimarts 23 de juliol, el Sabadell publicarà els seus comptes i els analistes creuen que en el segon trimestre va guanyar més de 400 milions que, unit als 308 milions del primer trimestre, eleven a 712,6 milions el benefici en la primera meitat de 2024, un 26,4% més. L’entitat catalana estarà aquell dia en el focus dels inversors perquè les dades podrien reforçar la tesi de la seva cúpula que el banc compta amb un gran potencial en solitari, davant l’interès del BBVA d’aconseguir l’entitat mitjançant una opa hostil i integrar-la al seu grup.
L’endemà, el dimecres 24 de juliol, si les previsions dels experts es confirmen, el Banc Santander anunciarà un resultat de 5.919 milions d’euros entre gener i juny d’aquest any, un 13% més, gràcies que només en el segon trimestre el benefici superaria els 3.000 milions. En l’última setmana de juliol, abans que comenci agost, presentaran les seves dades les altres tres grans entitats: Unicaja, que ho faran el dimarts 30, i CaixaBank i el BBVA, que coincidiran el dimecres 31.
En el cas de Unicaja, sempre segons la mitjana dels analistes consultats, l’entitat malaguenya anunciarà un benefici molt pròxim als 300 milions en els sis primers mesos de l’any, la qual cosa suposa més que duplicar els resultats del mateix període de 2023, gràcies que només entre abril i juny hauria guanyat 187 milions.
Per la seva part, el dimecres 31 de juliol CaixaBank podria comunicar un resultat de 2.547 milions en la primera meitat de l’any, un 19,2% més que en el mateix període de 2023, ajudat pel fet que en el segon trimestre hauria guanyat 1.542 milions.
El BBVA, que a començaments de maig va llançar una opa sobre el Sabadell, tancaria la ronda de presentació de resultats semestrals, amb un benefici estimat de 4.094 milions, un 5,6% més que un any abans, després d’obtenir 1.894 milions en el segon trimestre.
Elogiada por su supuesta defensa de los pobres, las verdaderas motivaciones de Teresa de Calcuta salieron a la luz durante una conversación con el escritor y periodista Christopher Hitchens. “No estoy trabajando para aliviar la pobreza… pic.twitter.com/Z6fqFFKIRv
Fa pudor. Potser la frase que més vergonya fa, la va dir en Leopoldo Calvo-Sotelo, president del govern el 1982: “Hay que fomentar la migración de gentes de habla castellana a Cataluña, por el sentimiento de españolidad que comporta.”
Ara reflexionem-hi. Com és possible que un president espanyol, en plena (?) democràcia declari que parlar castellà comporti un sentiment d’espanyolitat superior que no pas el parlar en català? Doncs és així: si parles català, no pots ser bon espanyol. Ras i curt.
Vegem el que la Constitució Espanyola diu en el seu preàmbul:
“La Nació espanyola, amb el desig d’establir la justícia, la llibertat i la seguretat i de promoure el bé de tots els qui la integren, en ús de la seva sobirania, proclama la voluntat de: – Garantir la convivència democràtica dins la Constitució i les lleis de conformitat amb un ordre econòmic i social just. – Consolidar un Estat de Dret que asseguri l’imperi de la Llei com a expressió de la voluntat popular. – Protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions. – Promoure el progrés de la cultura i de l’economia per tal d’assegurar a tothom una qualitat de vida digna. – Establir una societat democràtica avançada, i – Col·laborar a l’enfortiment d’unes relacions pacífiques i de cooperació eficaç entre tots els pobles de la Terra.”
I l’Article 3 diu:
“El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.
Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts.
La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.“
Els dos destacats en negreta són falsos. Per tant, la Costitució és una mentida.
Quan defensen la unitat d’Espanya, de quin tipus d’unitat estan parlant? Perquè si no hi ha respecte per la diversitat, si l’espanyolitat és monolítica, la unitat desapareix perquè queda substituida per la uniformitat.
De qnè serveix que la Constitució digui que s’ha de respectar el català?
Aquest fet és una demostració clara que la Constitucio espanyola és paper mullat.
Investiguen els insults que va rebre la infermera crítica amb el català com a possible delicte d’odi
Els particulars són propietaris del 92% de l’habitatge de tot l’estat, mentre que les empreses només del 8%
El Banc d’Espanya assegura que cal construir 600.000 habitatges fins a 2025 per a suplir el dèficit d’immobles. A aquest més de mig milió d’habitatges nous cal sumar-li els quasi 4 milions d’habitatges buits o desocupats que hi ha a l’estat segons les dades recollides en el seu ‘Informe anual de 2023’. Aquest dèficit d’habitatge s’explicaria, entre un altre motius, per la falta de sòl per a construir i es concentraria en cinc províncies del país: Madrid, Barcelona, València, Màlaga i Alacant. Altres motius que expliquen aquesta falta d’habitatges segons el Supervisor espanyol són l’increment dels costos, l’escassetat de mà d’obra qualificada, el progressiu envelliment dels treballadors i el dèficit de formació professional a més d’una manca d’inversions destinades a l’adquisició i la promoció de nou sòl urbà.
D’igual manera, el Banc d’Espanya assenyala que la caiguda de l’habitatge disponible es deu a l’auge del lloguer vacacional dels últims anys, que suposa ja prop del 10% del mercat i té una ràtio estimada en l’1,8% del total d’habitatges principals del mercat residencial, amb uns 340.000 habitatges. Pel que fa als habitatges buits o desocupades, una gran part es troben en zones amb un menor dinamisme geogràfic, mentre que una proporció important es troben en mal estat i unes 450.000 formen part de l’estoc d’habitatge nou sense vendre.
Segons dades de l’informe, els particulars suposen un 92% dels propietaris d’habitatges en el mercat del lloguer, enfront del 8% de les persones jurídiques. A més, els habitatges arrendats per particulars propietaris de més de 10 immobles suposen un màxim estimat del 7% en el conjunt del parc de lloguer. En el costat contrari, el pes del lloguer social és molt reduït a Espanya, amb una xifra estimada d’aquesta mena d’habitatge de 300.000 unitats, un 1,5% dels habitatges principals.
Cal augmentar el parc públic d’habitatge Per a intentar solucionar aquesta baixa ràtio d’habitatge públic, el Banc d’Espanya fa una sèrie de recomanacions per a augmentar-lo. Per exemple, el supervisor reclama incrementar en més d’un 150% la producció anual mitjana d’habitatges durant els pròxims 10 anys per a aconseguir entorn d’1,5 milions de nous habitatges per a lloguer social. D’igual manera també proposa fomentar la col·laboració publicoprivada per a la promoció del lloguer, a través d’aprofundir en les mesures ja aprovades de suport al sector privat, com la cessió de sòl públic, la concessió d’avals per a la promoció d’habitatge o ajudes financeres per al desenvolupament d’habitatges de lloguer assequible.
En l’àmbit fiscal, el Banc d’Espanya suggereix revisar la tributació de l’habitatge per a incrementar la tributació sobre la propietat recurrent d’immobles, com, per exemple, l’Impost sobre Béns immobles (IBI), alhora que es redueixi la resta d’impostos sobre l’adquisició o la producció d’habitatges per a evitar un excés de tributació sobre aquest actiu. No obstant això, assenyala que les propostes que suposin una reducció dels impostos vinculats a la producció i adquisició d’habitatges haurien de plantejar-se quan es redueixin els desajustaments entre oferta i demanda en el mercat residencial perquè, en cas contrari, una part significativa de la reducció d’impostos es traslladaria en forma d’un augment del preu final de l’habitatge, transferint els recursos públics als promotors i als propietaris d’habitatge en venda.
Diversos experts apunten les mancances de l’orientació durant la secundària per escollir els estudis postobligatoris
El pas de l’educació secundària obligatòria (ESO) cap als estudis postobligatoris, tant sigui a batxillerat com a qualsevol grau mitjà de Formació Professional (FP), és un dels moments crucials de l’itinerari educatiu dels alumnes de Catalunya, ja que és la primera vegada en la seva vida estudiantil en què cal fer front al repte d’escollir com volen encaminar el seu futur. És un moment, doncs, on l’abandonament escolar prematur es dispara. De fet, segons dades del Departament d’Educació, en mans de la consellera en funcions Anna Simó, l’any 2020 el 12,5% dels estudiants matriculats a 4t d’ESO que els pertocava fer el salt educatiu no va transitar cap a la postobligatòria. Traduït en xifres, 9.905 joves ni tan sols van arribar a matricular-se a batxillerat o a cicles formatius. Diversos experts consultats per El Món asseguren que la tria dels estudis posterior a la secundària obligatòria dels estudiants està directament condicionada per “molts factors” i, sovint, relacionada amb l’experiència viscuda durant l’ESO. Un dels punts que més influeix en aquesta elecció, segons apunten, són els “estereotips” que es creen en les agrupacions per nivell, és a dir, els petits grups que es formen en alguns centres de secundària on es diversifica el currículum educatiu per adaptar-lo als ritmes i necessitats dels alumnes i, teòricament, facilitar l’aprenentatge.
Els experts consideren que el principal problema és que els grups s’adapten “a la baixa” en termes de contingut, ja que, en lloc d’”individualitzar” l’atenció de l’alumnat, es tendeix a la “simplificació i empobriment” del currículum: “Els agrupaments per nivells acaben perjudicant els alumnes que tenen més dificultats”, assevera Judith Jacovkis, professora del Departament de Didàctica i Organització Educativa de la Universitat de Barcelona (UB) i membre dels grups de recerca Esbrina i GEPS (Globalització, Educació i Polítiques Socials). Per a l’experta, aquesta segregació per nivells –fonamentats en els resultats de l’alumnat–, tot i que està feta amb bones intencions, condiciona directament les “expectatives” de futur dels estudiants: “Si sempre t’han dit que et van malament les matemàtiques, ja no voldràs seguir-ho intentant”, apunta. Una idea molt similar a la que expressa la professora del Departament de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Aina Tarabini, que considera que la tria dels estudis postobligatoris manté una relació “circular” entre “l’experiència personal” de l’alumne, tant amb els resultats com amb els mètodes d’aprenentatge, i les seves “condicions socioeconòmiques”.
Tarabini assegura que en els grups de baix nivell s’aposta molt per un treball més pràctic i amb un temari simplificat, cosa que s’acaba convertint en una etiqueta per als alumnes perquè “el coneixement teòric té més prestigi”: “Malgrat estar pensada per adaptar els aprenentatges a la diversitat, els alumnes perceben l’agrupació per nivells com un poderós mecanisme per diferenciar entre formes de coneixement teòric i pràctic, que després obrirà diferents oportunitats de transició a l’educació postobligatòria”, apunta l’experta. Creu que aquesta mena d’agrupació acaba “segregant” indirectament els alumnes: “Els grups de nivells funcionen de la mateixa manera que la segregació escolar [concepte que fa referència a la desigual distribució de l’alumnat vulnerable i el no vulnerable en els diferents centres d’una xarxa educativa], però en una escala més petita. És una forma de segregació”, etziba.
La consellera d’Educació, Anna Simó, i el conseller d’Universitats, Joaquim Nadal, durant la inauguració del Saló de l’Ensenyament / EP
Encasellar els alumnes en itineraris
En aquest sentit, el professor col·laborador dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) Jordi Perales, coincidint amb les altres dues expertes, creu que aquesta mena de segregació per nivells encasella els estudiants en un perfil de batxillerat. És a dir, que els que no els agraden les matemàtiques opten directament per escollir l’itinerari humanístic: “És un peix que es mossega la cua”, adverteix. Per a Tarabini, a banda de dirigir els alumnes cap a uns itineraris en concret en funció de les seves notes, aquest model també condiciona quins alumnes aspiren a arribar al batxillerat: “He sentit moltes vegades estudiants que, com que sempre han estat classificats en grups baixos [de nivell], no es plantegen poder fer un batxillerat o cicle formatiu i acaben renunciant“, argumenta la professora de la UAB, que creu que “l’estereotip” que es genera sobre els alumnes marca la seva “identitat” estudiantil.
Per a Judith Jacovkis, aquests estereotips no només condicionen l’abandonament escolar prematur, sinó que també influeixen en com encaren l’ensenyament els joves que decideixen continuar estudiant. Segons aquesta experta, els alumnes que sempre han estat encasellats en els grups de nivell més baixos tendeixen a desestimar arribar a batxillerat i opten per fer un cicle mitjà perquè tenen la sensació que “és més senzill”. Una creença que, tal com assegura, és totalment errònia: “Aquesta manera de pensar condicionada per l’entorn dels alumnes repercuteix en les formacions professionals, ja que els mateixos professors han de fer més esforços per canviar-los la perspectiva”, assevera.
Aina Tarabini anomena aquest condicionament “efecte company”. És a dir, que les relacions socials que creen els alumnes a l’escola modelen la identitat dels joves i interfereixen directament en la concepció que es creen dels diferents tipus d’estudis. De fet, l’experta considera que les tries d’estudis postobligatoris reflecteixen “la posició social” dels alumnes: “Normalment, les persones que escullen un itinerari artístic és perquè tenen una família connectada amb el món de l’art. Altres ho descarten perquè el desconeixen, però potser sí que els interessa. Fins que no ho proves, mai saps si és realment el que t’agrada”, argumenta. Aquesta situació, doncs, ajuda a encasellar els alumnes en certs itineraris i perpetuar l’estereotipació dels estudis.
Una aula de l’ESO en una imatge d’arxiu durant la pandèmia de la Covid (ACN)
La manca d’informació i orientació dificulta la tria dels estudiants Tots tres experts també apunten que moltes vegades “el batxillerat és la tria per defecte” dels alumnes perquè desconeixen altres alternatives d’educació postobligatòria. “Un dels grans problemes que té el sistema educatiu és que s’orienta els alumnes al final de la seva etapa a secundària”, apunta Jordi Perales, que considera “fonamental” començar a informar els estudiants sobre les opcions que poden escollir des de mitja ESO: “Moltes vegades els alumnes se’n van directament al batxillerat perquè no saben què més fer. No hauria de ser un estudi refugi”, argumenta.
En aquest sentit, tant Tarabini com Jacovkis alerten que la informació que es dona als alumnes sobre les opcions de futur estudiantil que tenen són “esbiaixades” i “tardanes” per tal d’encaminar-los cap al batxillerat. El principal motiu pel qual molts estudiants es decanten pel batxillerat sense posar sobre la taula l’opció de fer una formació professional és, segons asseguren, que “el coneixement teòric està més prestigiat que el pràctic”, cosa que empeny alguns alumnes cap a descartar estudis d’aquesta mena. Per tal de resoldre aquesta situació i “equilibrar” l’educació postobligatòria, consideren que cal “incrementar el nombre d’alumnes en places públiques de grau mitjà”, que tots els centres de secundària obligatòria, batxillerats i formacions professionals disposin d’un “pla d’orientació” que ofereixi tota la informació necessària sobre “les competències i eines” perquè els alumnes puguin prendre les decisions “més encertades”, i que els serveis municipals d’orientació es coordinin amb els centres educatius. “Cal desplegar més recursos per garantir que els joves prenguin les decisions que més els convinguin”, assegura la professora de la UAB.
Jordi Perales també creu que cal “millorar” el seguiment que fan els tutors dels estudiants, ja que d’aquesta manera es pot aconsellar adequadament a l’alumnat: “Els tutors canvien cada any [en bona part dels centres, però no en tots] d’alumnes, cosa que dificulta que s’estableixi una relació profunda amb els estudiants”, argumenta. Per tal de revertir aquesta problemàtica, l’expert considera que seria més positiu canviar les tutories “cada dos anys”. Així doncs, tots tres experts coincideixen que cal pal·liar les mancances en l’orientació educativa per garantir que els alumnes disposin de totes les eines al seu abast per fer la tria més convenient pel seu futur en funció dels seus interessos, i que cal actuar sobre les “expectatives” que els docents dipositen en els estudiants per trencar amb els estereotips que condicionen les tries d’estudis postobligatoris de l’alumnat.
Fundada en 2017 por Matthieu Guesné, Lhyfe es un grupo europeo dedicado a la transición energética, productor y proveedor de hidrógeno verde y renovable.
Sus centros de producción tienen como objetivo proporcionar acceso a hidrógeno verde y renovable en cantidades industriales y entrar en un modelo energético virtuoso que permita la descarbonización de secciones enteras de la industria y la movilidad.
La primera planta industrial de producción de hidrógeno verde del mundo
En 2021, Lhyfe inauguró la primera planta industrial de producción de hidrógeno verde del mundo conectada directamente a un parque eólico.
En 2022, Lhyfe inauguró la primera plataforma piloto del mundo para la producción de hidrógeno verde en el mar. Lhyfe está desplegando numerosas instalaciones en tierra y mar en toda Europa y se está consolidando como un actor clave.
Un equipo comprometido
Siendo pionero del hidrógeno, Lhyfe está presente en 11 países europeos y emplea hoy a más de 150 personas plenamente comprometidas con la construcción de un nuevo modelo energético.
Dos professors de secundària presenten 50 propostes per a l’educació a Catalunya: el manifest amassa ja mil firmes
Mil firmes, i en constant augment. El clam de dos docents catalans publicat a la plataforma change.org està en ple procés de viralització aquests dies, i no deixa de créixer en suports. Sota el nom ‘Manifest per a la millora de l’ensenyament secundari de Catalunya‘, la proclama pretén precisament això: donar una resposta urgent per revertir la preocupant situació que travessa l’educació al país. “Conscients de la persistent davallada dels coneixements i capacitats adquirits pels alumnes d’ensenyament secundari (certificada pels resultats de les proves PISA del 2023), i amb la voluntat de posar remei a aquesta situació, hem volgut plasmar en aquest manifest una sèrie de concepcions pedagògiques i males pràctiques més o menys ancorades a la majoria de centres educatius d’ensenyament secundari del nostre país que creiem que estan perjudicant la qualitat d’aquest ensenyament des de fa temps”, diu el clam, redactat pels professors d’institut Lídia Ribas i Florenci Vallès, en la seva introducció. I ho fan presentant 50 propostes concretes destinades a millorar-la.
Les evidències del declivi El text arrenca amb crítiques a la situació educativa actual. Així, alerta que “bona part dels adolescents que obtenen el graduat d’ESO té grans dificultats en la comprensió lectora i l’expressió escrita, té molt poca cultura científica i de l’àmbit de les humanitats, té poc coneixement de les llengües estrangeres, mostra mancances evidents a l’hora de fer raonaments matemàtics o científics d’una certa complexitat, té un vocabulari que cada cop és més simple i abasta menys àmbits i té un nivell de llengua catalana notablement baix”. “La formació acadèmica d’aquests adolescents ha anat empitjorant al llarg de les tres últimes dècades, un temps durant el qual s’ha potenciat molt la innovació pedagògica, una innovació que, en general, ha menystingut la cultura de l’esforç”, afegeix el manifest. I al deteriorament també hi contribueixen altres elements, com “l’excessiva tolerància amb les faltes de disciplina i de respecte per part de l’alumnat, que cada vegada són més freqüents”.
Les crítiques se centren especialment en aquesta innovació pedagògica, que recentment s’ha impulsat a les aules. Uns canvis que han implicat, entre altres coses, pressuposar que si els alumnes no aprenen “és perquè el professorat no l’ha motivat prou o no ensenya prou bé”, “considerar que la felicitat dels alumnes és més important que el seu aprenentatge”, “menystenir la importància de la memorització” i argumentar que el fracàs escolar es pot solucionar “fent que aconseguir títols estigui a l’abast de tothom” (cosa que anomenen vulgarment “regalar aprovats”). Per contra, els docents subratllen el mal que ha fet “menystenir els mètodes pedagògics tradicionals”.
Les 50 propostes: millorar el nivell i frenar faltes de disciplina Acompanyen aquestes queixes un total de 50 propostes per a la Conselleria d’Educació. Entre elles, hi ha la necessitat de potenciar l’esforç dels alumnes, evitar que la lluita contra el fracàs escolar comporti “donar aprovats i títols a qui no els mereix”, restablir els exàmens de recuperació al juny i al setembre, fixar més avaluacions externes per conèixer el nivell dels alumnes, “no rebaixar els continguts o el grau d’exigència que corresponen a cada matèria per tal de no devaluar els títols”, no “demonitzar” la repetició de curs, posar en marxa unes proves específiques per a obtenir el nivell C1 de català i no lliurar aquest títol amb el nivell de 4t d’ESO, “potenciar i no escatimar les aules d’acollida”, i establir un marc disciplinari general per tal de dignificar la professió docent i frenar les faltes de disciplina.
Fa temps que a les xarxes socials —sobretot Tiktok i Instagram— hi corren perfils de dones que advoquen per popularitzar i exposar el model d’“esposa tradicional” —tradwife, traditional wife—. Les més populars als Estats Units són perfils com els de la Nara Smith (@naraaziza) i la Hannah Neeleman (@ballerinafarm), totes dues mormones, però cada vegada més aquesta tendència s’ha anat estenent arreu. En qualsevol cas, tots els perfils s’assemblen força: són dones que pengen vídeos estèticament plaents d’elles cuinant, sobretot, i cuinant-ho tot des de zero. Si volen un entrepà de mozzarella, fan amb les seves pròpies mans el pa, la mozzarella i tot el que calgui per farcir-lo. Les hores que inverteixen elaborant plats que la majoria triguem cinc minuts a preparar són un símbol del seu rol: la feminitat resideix a fer de casa seva una llar mentre el seu marit treballa fora de casa. Evidentment, rere els vídeos d’elles amb vestits de flors, contentes, reconnectant amb el seu rol “tradicional”, hi ha política.
Tot això no surt d’enlloc. Com a dona heterosexual, entendre per què una es pot sentir atreta no només per aquest contingut audiovisual, sinó també per aquest model, suposa fer una mica d’autoanàlisi. L’atractiu de l’extrem sempre parteix d’un desengany: sota les veus femenines de la meva generació —i les que queden una mica per sobre i una mica per sota— hi ha un murmuri d’insatisfacció. Estem independitzades econòmicament, però la majoria no ens hem fet riques. Volem cuidar-nos i cuidar, però sembla que mai hi ha prou temps. Hem gaudit d’un cert alliberament sexual, però potser algunes no tenim clar fins a quin punt ens ha satisfet. De totes maneres, procurem no jutjar les nostres congèneres des de la seva vida sexual. Durant un temps va semblar que el model de parella dels nostres pares estava condemnat, però no en vam trobar cap de millor. Hem viscut l’era en què qui no vol tenir fills té tanta veu als mitjans com qui n’ha tingut, i ja no sabem què és més contrarevolucionari. Podem viure la criança amb molta més llibertat que les nostres àvies —que l’acollien per inèrcia— i que les nostres mares —que al cap de dos dies de parir eren a la feina—, però mai tenim prou estalvis per començar a criar. Se’ns diu que som lliures, però cada decisió que prenem és qüestionada pels d’un costat i pels de l’altre mentre ens criden “llibertat” a la cara. Em sembla que no és estrany que el context convidi a estar una mica desorientada. Aquest desori interior, però, és un estadi que moltes generacions de dones abans no s’han pogut permetre.
Ser una ‘tradwife’ és una proposta de vida tan superficial com pensar que hi ha satisfacció a llarg termini de ser la Carrie Bradshaw perseguint homes per Nova York
Es fan dir tradwifes, però a la tradició d’on jo vinc, casar-se és molt més que dedicar-se a fer massa de bagel i passejar davantals. Ni la meva feminitat ni la meva vocació familiar depenen de saber fer un lemon pie, la relació amb un marit no és ser-ne la cuinera. Ser una tradwife és una proposta de vida tan superficial com pensar que hi ha satisfacció a llarg termini de ser la Carrie Bradshaw perseguint homes per Nova York. Tot és una ficció feta per vendre un producte polític, però assedegades de la seguretat que una proposta ferma com la que el model tradwife ofereix, hi ha qui s’abraça a aquesta pau simbòlica després del que li ha semblat una guerra. El model tradwife sembla fet per sadollar els anhels de l’ànima, perquè fa arrels —o simula que en fa— en elements que hi tenen a veure: la realització de tenir un fill, la realització a través de l’altre, oferir el temps per a la família, convertir la casa en un lloc d’amor, el compromís. És un discurs viciat perquè, una vegada més, posa tot el que és sobrenatural del model familiar hegemònic a l’esquena de la dona. És la romantització actualitzada d’una descompensació històrica. A més a més, es ven a si mateix com l’única garantia de família sense perill; rere aquest retorn “lliure” al passat hi ha un cert xantatge. Evidentment, practicar-ho i exposar-ho com a model ideal no són la mateixa cosa.
Més que conservador, que és l’etiqueta que li interessa posar a certa esquerra per matar dos ocells d’un tret, el model tradwife és reaccionari. No pretén conservar el fons i fer-lo sobreviure adaptant mesuradament les formes, ans pretén defensar que només hi ha unes formes capaces de fer sobreviure el fons. El fons del model tradwife són les seves formes, per això tampoc serveix del tot a les dones que volem relacionar-nos amb el matrimoni, la família o la maternitat des d’uns paràmetres mínimament realistes. I que volem compatibilitzar, en la mesura que es pugui, aquest model que pensem que ens realitzarà amb tantes altres coses que ho faran. La bellesa primària de l’opció de la família és que permet realitzar-s’hi perquè, precisament, és una opció. Fer dependre la feminitat d’aquest model en capa l’opcionalitat. És curiós perquè, arribats a aquest punt, una desitjaria que les xarxes fossin plenes de vídeos sobre com ser marit o pare, això és, que els homes tinguessin algun ideal on emmirallar-se tenint en compte que la família tradicional la fa l’home amb la dona. Mentrestant, el món ens demana a nosaltres que aturem el cop —el qüestionament del model— tancades a la cuina.
El 54% de les persones enquestades van creure que GPT-4 era un ésser humà mitjançant el test de Turing
Les IA superen el test de Turing. Recentment, la versió GPT-4 de ChatGPT, ja ha superat el conegut com a test de Turing. És a dir, podia interpretar-se que era un humà en relacionar-s’hi. Per aconseguir aquesta fita, hi van participar 500 persones de les quals el 54% va creure que GPT-4 era humà en interactuar durant 5 minuts amb quatre agents: un humà i tres IA. Les informacions afirmaven que no es creia que ChatGPT pogués superar-ho afegint els riscos que comportava que les IA poguessin suplantar els humans no només en activitats laborals sinó també en interaccions humanes tant en aspectes positius i negatius com estafes o suplantació de personalitat, alguns fins i tot es preguntaven quant faltava perquè les IA adquirissin consciència pròpia.
En què consisteix el test de Turing?
D’aquesta manera, el fet significa que estem interactuant amb la intel·ligència artificial (IA) en línia no només més que mai, sinó més del que ens adonem, de manera que els investigadors van demanar a la gent que converses amb quatre agents, inclòs un humà i tres tipus diferents de models d’IA, per veure si podien dir-ho. La “prova de Turing”, proposada per primera vegada com “el joc d’imitació” pel científic informàtic Alan Turing l’any 1950, jutja si la capacitat d’una màquina per mostrar intel·ligència no es pot distingir d’una persona. Perquè una màquina superi la prova de Turing, ha de ser capaç de parlar amb algú i enganyar-lo perquè pensi que és humà. Els científics van decidir replicar aquesta prova demanant a 500 persones que parlessin amb quatre enquestats, inclòs un humà i el programa d’IA dels anys 60 ELIZA, així com GPT-3.5 i GPT-4, l’IA que impulsa ChatGPT. Les converses van durar cinc minuts, després dels quals els participants havien de dir si creien que parlaven amb un humà o amb una IA. En l’estudi, els científics van trobar que els participants consideraven que GPT-4 era humà el 54% del temps.
Diferències amb els humans
Però això ens porta a preguntar: superar el test de Turing significa que també ChatGPT supera o arriba a la intel·ligència humana? Segons l’enginyer i científic, Antoni Garrell, conclou que aquests dos aspectes no són el mateix: “Quan vaig llegir la notícia, vaig recordar que fa 10 anys, sense que se li prestés gaire atenció, un bot conversacional anomenat Eugene Goostman que simulava ser un nen de 13 anys, havia superat el Test de Turing en convèncer el 33% dels participants que era humà. Des de llavors, molts han estat els avenços de les IA per l’augment de la capacitat de procés dels ordinadors i els milers de milions invertits en desenvolupar les IA. Per això, la notícia no em va causar sorpresa ni em preocupo en excés, atenent que el test no avalua allò que entenem per intel·ligència humana, se centra en procés i memòria i en això les màquines ens guanyen, però la intel·ligència humana és molt més ja que incorpora també la capacitat empàtica, creativa o emocional”.
Per tot plegat, Garrell conclou que “les IA superen els humans en tasques que requereixen processament lògic, anàlisi de dades i presa de decisions objectives en base a informacions, en realitzar, gran velocitat, càlculs complexos i emmagatzemar i recuperar informacions. Però la intel·ligència humana és més que un procés racional i lògic. La nostra ment ens fa possible ser creatius sense basar-nos en patrons preexistents, per això podem generar idees originals, innovar i crear. Som intuïtius gràcies a experiències prèvies i emocions, comprenem i responem a les emocions i necessitats dels altres creant connexions socials significatives, a més ens adaptem a situacions noves i desconegudes ràpidament i tenim consciència i ètica que ens permet reflexionar sobre nosaltres mateixos i els nostres actes actuant èticament . Tot això molt lluny de les capacitats actuals de les IA”.
Delegados católicos, ortodoxos y protestantes en mayo en Tesalónica con la declaración Europa Sé Tu Misma
En marzo de 2024 se reunieron líderes católicos, protestantes y ortodoxos de toda Europa al acercarse las elecciones del Europarlamento y prepararon un manifiesto o mensaje, especialmente dirigido a los políticos europeos.
El título del documento esEuropa, sé tú misma: usa las palabras de San Juan Pablo II en Santiago de Compostela del 9 de noviembre de 1982.
El documento de marzo no tuvo mucha difusión en español. Ahora, ante las elecciones europeas, algunos lo citan, señalando que el documento critica que se instrumentalice la religión, mezclándola con argumentos étnicos, para hacer política. No concreta mucho a qué se refiere. “Los conceptos de patria y religión se utilizan como armas”, lamentan los obispos.
Leído desde algunos países, puede significar que lamentan que se critique al Islam para conseguir votos. Leído desde otros, puede denunciar el uso de la Iglesia Ortodoxa rusa contra otras iglesias (ortodoxas, grecocatólicas, etc…) por razones políticas, dirigidas desde Moscú o Kiev en contexto de guerra.
Además, lamentan que “la desinformación difundida en las redes sociales digitales” dificulta el diálogo” y “socava la recepción moderada de la opinión de los expertos”.
Los pocos medios de comunicación que se han hecho eco en español de este documento (no hay traducción oficial al español) no suelen recoger otros puntos fuertes que reclaman los obispos en él. Los firmantes denuncian que en la UE se acalla el mensaje cristiano y que muchos europeos cristianos se sienten marginados por ello. Repasamos algunas de sus quejas:
1) Denuncian “la exclusión de cualquier referencia apropiada a los valores cristianos en importantes textos de la UE. Es manifiesto que se desatiende la importancia de la tradición cristiana”;
2) Denuncian que muchos ciudadanos que tienen “valores cristianos, ahora se sienten marginados, porque no tienen la oportunidad de expresar sus posiciones”;
3) Piden “promover los valores cristianos en los programas y campañas políticas preelectorales”;
4) Piden “reconocer los valores cristianos como fundamento principal del proyecto europeo“,
5) Piden que la UE tenga un diálogo regular con las iglesias (como pedía el Tratado de Lisboa, 3.17),
6) Piden “reconocer los valores cristianos como fundamento principal del proyecto europeo”.
La declaración conjunta se emitió el 20 de marzo y la firmaron 4 grandes entidades:
– la COMECE, con sede en Bruselas, que representa a los obispos católicos de la Unión Europea;
– la Conferencia de las Iglesias Europeas (CEC), entidad ecuménica con 114 iglesias ortodoxas, anglicanas y protestantes de toda Europa, con sede en Bruselas;
– la Asamblea Interparlamentaria sobre la Ortodoxia (IAO), asociación de políticos parlamentarios de 25 países de tradición ortodoxa, con sede en Atenas.
– Juntos por Europa (together4europe.org), red ecuménica donde están federadas 300 asociaciones civiles de valores cristianos con perspectiva europea, con sede en Roma. Muchos son movimientos eclesiales católicos, o alianzas de comunidades cristianas.
En mayo, en Tesalónica, Grecia, se celebró un nuevo encuentro ecuménico de varias de estas asociaciones para reforzar el mensaje (ver fotos aquí).
Delegados de Juntos por Europa (together4europe.org) en su reunión de marzo de 2024, representan 300 movimientos y comunidades cristianas.
Publicamos a continuación el documento entero en español (traducción de ReL, a partir de las versiones inglesa y francesa).
gutta cavat lapidem 