Joy Tugume, guarda forestal a la selva ugandesa que té cura dels goril·les
Tinc 31 anys. Vaig néixer i visc a Uganda. Estic casada i tinc dos fills, de 4 i 2 anys, que viuen amb el seu pare a Wakiso i a temporades amb mi a la selva. Em dedico a protegir els goril·les de muntanya als parcs naturals. Per protegir la selva necessitem turisme i per tant carreteres amb bon estat Soc cristiana.
Expliqui’m la seva història.
Una oenagé nord-americana em va pagar els estudis i em van animar a aconseguir la titulació per a la conservació de la biodiversitat, i així em vaig convertir en ranger.
Viu a la selva?
Sí, al parc natural de Mgahinga. Tinc dues famílies, la humana i la dels goril·les, i no puc prescindir de cap de les dues.
Veu poc els seus fills?
Els vaig a visitar quan tinc una setmana lliure i ells passen les seves vacances al parc i així puc explicar-los coses essencials.
Quines coses?
El respecte per la vida. Els explico que els goril·les són éssers humans salvatges que van decidir no sortir del bosc.
Recorda la seva primera trobada?
La primera vegada que em vaig internar a Magahinga pensava que els goril·les eren a les copes dels arbres i de sobte al meu costat hi havia un exemplar de 230 quilos, em vaig espantar i vaig cridar.
I què va fer el goril·la?
Em va mirar tranquil i va seguir amb les seves coses. En aquell moment em vaig enamorar del Rukundo, que en la nostra llegua significa amor: l’ anomenem així perquè protegeix la resta de la família amb molt d’amor.
Es comunica vostè amb els goril·les?
Els veig pràcticament cada dia des de fa sis anys i faig un so quan m’hi apropo, com un gargamelleig, i si no em responen sé que no m’hi he d’acostar més perquè hi ha conflicte.
Què li han ensenyat els goril·les?
La importància de la generositat en la vida en societat. Es cuiden els uns als altres i quan un falta ho senten moltíssim. Em commou veure com les mares cuiden els seus petits, són molt afectuoses. Els carreguen a l’esquena, igual que he fet jo amb els meus fills.
Interactuen amb vostè?
Quan els goril·les ens veuen arribar es relaxen molt, saben que hi som per protegir-los. En una ocasió uns goril·les no habituats als humans es van trobar amb la família Nyakagesi, com els anomenem, i hi va haver una baralla; però així que ens van veure tots es van tranquil·litzar, no calia continuar lluitant, els seus protectors havien arribat.
Hi ha tingut proximitat física?
De vegades el Rukundo m’ha fet una demostració de força, ha trencat un tronc i s’ha aproximat a mi imitant el gest de colpejar-me, però no ho fa mai, només em mostra la seva força.
Quin ensurt.
He viscut moments en què m’he sentit molt connectada amb ells. Vaig veure com naixia un nadó, mentre dues femelles de la família van adoptar el rol de matrones, i aquell amor em va impressionar, són com nosaltres. Una persona que mata un goril·la està matant un semblant. I a més la seva reproducció és molt lenta, triguen entre dos o dos anys i mig a donar a llum.
Potser fins i tot són millors que nosaltres.
Hauríem d’aprendre d’ells perquè de vegades els humans no som capaços de tenir cura els uns dels altres. Aquesta família de goril·les de nou membres és l’única a tot el parc de Mgahinga, són un tresor. Els últims dos anys n’hem rescatat dos que havien caigut en trampes de furtius.
Per a què els volen, els furtius?
Posen trampes per a antílops i búfals per portar carn a casa i els goril·les hi queden atrapats. Nosaltres patrullem i desmuntem les trampes, però el parc és enorme.
I què fan quan cauen en trampes?
Truquem als doctors de goril·les i mentre ells anestesien l’exemplar per alliberar-lo i curar-lo, nosaltres establim una barrera de protecció entre la família i el goril·la perquè es posen molt nerviosos.
Hi comença a haver consciència que cal protegir els goril·les a Uganda?
Cada vegada més, una de les tasques més importants que duem a terme els rangers és la reeducació dels furtius, que acaben ajudant-nos a detectar les trampes i a monitorar els goril·les.
El progrés s’està menjant la selva?
La globalització i el desenvolupament d’infraestructures estan afectant el futur dels parcs, s’estan envaint zones de natura salvatge i desforestant, d’aquí el meu compromís, no vull que desaparegui.
Què sent quan s’endinsa a la selva?
És com un viatge a un passat meravellós, sorprenent. Jo ensenyo als meus fills que el nostre origen és al bosc i no a les ciutats. La sensació de pertànyer al bosc la sents immediatament quan t’hi endinses.
És la primera vegada que surt de la seva terra.
Si hi ha una cosa que m’agradaria traslladar de les seves ciutats a Uganda és la netedat. M’ha cridat molt l’atenció que la gent no tiri coses a terra.
I què ens portaria d’Uganda?
Més boscos, que els seus són petits, i més nens als carrers. Vostès no tenen nens però sí molts gossos amb abrics. És estrany.
El bosc a la mirada
La Joy és la protagonista del curt documental que porta el seu nom, una de les poques dones rangers ugandeses que tenen cura dels últims goril·les de muntanya al parc nacional de Mgahinga. El curt està dirigit i coproduït per Aner Etxebarria i Katz Studio, amb la col·laboració de Rift Valley Expeditions i Panasonic. JOY va de festival en festival, acaba de presentar-se al BBK Mendi Film de Bilbao i s’ha projectat a Cinesa Diagonal de Barcelona, després de passar pel BNFF2022 del Canadà i el Wildscreen de Bristol. Aquesta dona porta el bosc a la mirada i està desitjant tornar amb els seus goril·les salvatges. Assegura que té dues famílies, la dels goril·les, formada per nou goril·les de muntanya dels mil que es creu que queden al planeta i que encara viuen en llibertat, i el seu marit i els seus dos fills, Favour i Abie, de dos i quatre anys.
Filòsof, escriptor i catedràtic d’estètica i teoria de les arts (UPF)
El professor Rafael Argullol (Barcelona, 1949) manté la seva lúcida capacitat d’analitzar el món des de la filosofia i l’art. Aquest 2023 ho farà a través de deu llibres compilats en un volum de “preguntes bàsiques”, en diu, sobre temes com la llibertat i la veritat. La idea d’Europa, l’humanisme, l’extrema dreta i el mirall de les xarxes socials: tot alimenta el gruix d’un pensador que escriu tant a prop del soroll de l’actualitat com del silenci de la poesia.
En moments d’incertesa mirem als filòsofs a la recerca de respostes. ¿En aquest moment té més respostes o més preguntes?
— Més preguntes. Jo no em considero filòsof, em considero cercador de coneixement i de llibertat. Com diu l’etimologia de la paraula, som amants o entusiastes del coneixement, no tant posseïdors del coneixement. La nostra arma són les preguntes. Les respostes, quan hi ha respostes, són sempre provisionals, transitòries. Un ha de treballar el món de les preguntes i això ens acosta a l’art, que és un espai a través del qual l’home s’ha fet preguntes i ha donat respostes sensorials limitades a través de les obres. Però la cultura és sobretot un gran dipòsit de preguntes.
Ha estat treballant durant els últims quatre anys en un llibre que sortirà al maig.
— És un llibre molt extens, de mil pàgines, i està dividit en deu llibres. El primer es diu llibre de la veritat, el segon de la restitució, n’hi ha un de la jovialitat, de la llum, de l’afinitat, de la llibertat… Són una sèrie de preguntes que jo em faig respecte a mi i respecte a l’època que m’ha tocar viure. ¿M’he dit la veritat, he estat lliure, he restituït allò que se m’ha donat?
¿Té resposta a la pregunta de què és la veritat?
— És de les preguntes més antigues i més difícils de contestar, perquè mentim contínuament. Des que som petits ens ensenyen que l’estratègia vital per sobreviure és no afrontar les coses sempre com una veritat crua. Per tant, la vida és una indagació sobre la veritat. Als Evangelis, a la part de la passió, quan Jesucrist diu “vinc a donar testimoni de la veritat”, el prefecte romà Ponç Pilat li diu: “Què és la veritat?” I se’n va. Aquesta pregunta plana sobre els segles i sobre les diverses cultures. Crec que és important dir-li a l’ésser humà que la veritat ens permet viure la vida d’una manera més rica. Sobretot hem d’intentar no mentir-nos a nosaltres mateixos.
¿Vivim precisament en un moment en què excel·leix la mentida col·lectiva? Estic pensant en les xarxes socials.
— És un moment en què la mentida col·lectiva té un cert prestigi. La mentida col·lectiva sempre ha existit, a tots els segles, a totes les cultures, el que passa és que hi havia com una muralla davant d’aquesta mentida col·lectiva que pretenia desprestigiar-la i intentar lleis, comportaments, conductes que cerquessin la veritat. El que és peculiar i perillós és que a la nostra època hi ha una indistinció entre la veritat i la mentida, i aquesta indistinció no és penalitzada, fins i tot hi ha vegades que és elogiada i premiada.
Ara fa 30 anys que vostè va publicar El cansancio de Occidente, el diàleg amb Eugenio Trias. ¿S’ha redreçat aquest rumb?
— En alguns aspectes la situació ha variat molt, sobretot pel predomini de les noves tecnologies. L’any 92, que és l’època olímpica en què escrivim aquest llibre, hi havia l’existència d’ideologies i de tradicions culturals que llavors semblaven molt fermes i ara, en canvi, no ho semblen. Un dels fets distintius de la nostra època és com avances cap al futur sense capacitat per mirar al passat, analitzar-lo i reflexionar-hi. Es descarten molts dels exemples de la gran cultura que havien sigut fars per a l’home europeu, per a l’home occidental i per a l’home en general.
¿La incapacitat de reflexionar sobre el passat és, per tant, una incapacitat d’aprendre?
— Tenim una gran incapacitat de memòria. Cedim la memòria a la tecnologia. Moltes coses que abans sabíem de memòria ara confiem que internet ens les digui. Però no únicament cedim les dades a la tecnologia, sinó la capacitat de reflexió. Per exemple la cultura. La cultura no és una dada concreta. Si jo pregunto per Voltaire, no cal saber qui és Voltaire, es mira a internet. Si pregunto per la Il·lustració, igual. Si pregunto per la Revolució Francesa, igual. Tot això es trobarà a internet més o menys ben explicat, però el que internet no farà serà lligar Voltaire, Il·lustració i Revolució Francesa. La capacitat d’interrelació que en efecte és la cultura tenia o té un dels seus eixos principals en la memòria. Per això els grecs a la memòria, mnemòsine, la posaven com la matrona de les arts. La memòria és la capacitat d’interrelació, i això també en la nostra vida personal i col·lectiva. En el moment en què perdem la memòria de nosaltres mateixos, de la nostra vida, perdem d’alguna manera la nostra humanitat.
¿Sense memòria, capacitat de concentració ni capacitat d’interconnectar, ens aboquem a un temps de frivolitat?
— Diria de fragilitat. Una manca de defenses, una manca de capacitat de resistència, una manca de capacitat de concentració, això porta a una fragilitat. L’ésser humà està immers en una mena de tirania de l’actualitat contínua que fa que allò que avui és decisiu i molt important potser demà o demà passat ja no es considera o no existeix, i això el porta a una sensació que els seus referents són escassos, una sensació de nuesa. És una paradoxa perquè en teoria tenim l’ésser humà més armat tecnològicament de tota la història de la condició humana, però això, al mateix temps, va acompanyat d’una nuesa espiritual i fins i tot una nuesa mental considerable.
I com evitem aquesta fragilitat o nuesa? Amb l’humanisme?
— L’humanisme que hem d’intentar ha de tenir en compte la fi de l’egocentrisme, la fi de tants prejudicis de tot tipus que tenia la nostra cultura, fins i tot és un humanisme que ha de tenir en compte que l’home no es pot considerar el centre del món en el sentit absolut, sinó que s’han de considerar tots els éssers vius, el cosmos. És a dir, d’una manera egoista no podem proclamar que l’home és el centre del món, com el vell humanisme feia.
Com accedim a aquest nou humanisme?
— Hi ha dos corrents contraposats. Aquest predomini de la tecnologia que porta potser una pèrdua de la memòria, de referents, etcètera, sembla que podria anar en contra de l’humanisme. Però en els últims 20 anys el nou humanisme ha afrontat de cara molts prejudicis que tenia el que hem anomenat civilització i cultura. En aquest sentit, les desarticulacions més o menys revolucionàries que s’estan produint a la nostra època en el terreny de la raça, del sexe, en tots els terrenys que estaven oblidats, són molt interessants per a la construcció d’un nou humanisme.
¿Aquest nou humanisme té una revolució clau en el lloc de les dones al món?
— Indubtablement és un aspecte molt important, potser el més destacat, però també és molt important la nova relació que molts proclamen amb el planeta, amb la terra, amb el cosmos, amb els animals. Jo aquest estiu he estat llegint molt Simenon, i és un escriptor molt important i molt interessant, pràcticament un Balzac del segle XX, però els prejudicis que hi ha a la narrativa de Simenon, com en tots els escriptors del segle XIX, farien que molta gent s’escandalitzés actualment. Em penedeixo d’haver llegit un 80 per cent de llibres que tenien contingut antijueu, perquè això era habitual a la historia de la cultura europea, de la mateixa manera que era habitual el contingut racista i el contingut masclista.
¿Potser ara sí que haurem d’arribar a la conclusió que, malgrat el que sembla, evolucionem?
— Per això deia que es troben dos corrents contraposats, un que ens despulla i un altre que ens vesteix de manera diferent de com anàvem. I si això passa amb una certa saviesa, ens pot ajudar en aquest nou humanisme i pot facilitar un futur per a la condició humana.
¿Aquest nou humanisme com dialoga amb una Europa en guerra?
— L’humanisme vell va dialogar sempre amb situacions de guerra. L’humanisme reneix al Renaixement amb guerres contínues. El Renaixement es fa a Florència amb la pesta negra molt recent i amb guerres i lluites contínues. Montaigne escrivia assajos meravellosos a 20 quilòmetres del front de guerra al sud de França. Aquest nou humanisme ha d’apel·lar a la no-guerra, com feia l’antic, però amb les condicions actuals. Per posar un exemple, la invasió russa d’Ucraïna és totalment injusta i injustificada, però s’ha de tenir en compte que el manteniment de la geopolítica antiga també és injust. Intentar mantenir l’OTAN com el bloc hegemònic al món xoca amb la nova realitat del món, i per això la Xina, l’Índia, etcètera, no es conformaran que les coses siguin igual que al segle XX.
Europa ha de ser un territori flexible i obert a les migracions ”
Quina és la seva idea d’Europa?
— De les idees polítiques, la que més il·lusió m’ha fet a la meva vida és la idea d’Europa, però la idea que jo tenia és la de Goethe, de Rilke, de Valéry; és a dir, d’una Europa creativa des del punt de vista espiritual i cultural. Això ha estat substituït per una Europa que està massa construïda en termes burocràtics i centralistes, i en termes, per què no dir-ho, de corrupció, com s’està veient aquests dies. L’Europa unida a la qual podem aspirar és la dels primers grans pensadors, però tenint en compte que Europa de cap manera es pot plantejar recuperar la posició colonial o neocolonial, això és obvi. Europa ha de ser un territori flexible i obert a les migracions, fins i tot per necessitats demogràfiques.
¿La seva és una visió optimista de la realitat?
— Jo soc optimista o pessimista depenent de com em va el dia des del punt de vista emocional. El primer grau de coneixement de la veritat és saber com estàs tu. Els dolors i plaers de la humanitat no deixen de ser abstractes enfront del nostre plaer i el nostre dolor. Crec que es pot ser capaç de considerar la situació tràgica del món i, alhora, voler dir sí a la vida. No únicament sobreviure sinó viure. Per això torno al començament: un ha de viure per poder viure la vida dels altres, de la mateixa manera que un ha de tenir amor propi per poder estimar.
Però vivim un auge de la ultradreta. És un fruit humà més?
— M’indigna que quan es parla de Hitler o del nazisme es digui que és una cosa inhumana… Tant de bo fos diabòlica i inhumana! El problema és que va ser humana. Jo crec que els populismes d’ultradreta actuals són la conseqüència de l’enfonsament de les ideologies il·lustrades i romàntiques en la segona meitat del segle XX. El segle XXI és bastant orfe d’ideologia i, lligat amb l’amnèsia, és molt més fàcil que surtin a l’escenari bruixots que t’ofereixin curacions i salvacions immediates.
¿Per això nosaltres som més orfes en certeses?
— Som orfes en certeses perquè les velles ideologies humanístiques creaven complicitats entre aquells que hi participaven, i nosaltres tenim la sensació de campi qui pugui. Les noves tecnologies també juguen un gran paper d’emmascarament: la gent es creu que ja està connectada, però no està connectada amb profunditat. I com a conseqüència, un dels aspectes importants de la nostra època és el sentiment de soledat, del qual se n’ha parlat força últimament.
Since gaining popularity online, the diabetes medication Ozempic (semaglutide) has been increasingly requested to manage weight. Now, there’s a shortage that’s affecting people who use the medication.
Scientists caution that for weight loss, the diabetes medication’s long-term safety and efficacy aren’t settled. That hasn’t stopped influencers.
Billionaire Elon Musk credited it for his dramatic weight loss. Celebrity sites allege that many more A-listers are using it to stay trim. And TikTok is full of influencers showing off their startling before-and-after shots showing off their weight loss after using it.
What is it? A medication called semaglutide, which is sold under different brand names, including Ozempic, approved in 2017 for treating type 2 diabetes, and Wegovy, approved just last year for weight loss.
The buzz about these drugs has created a shortage of both, according to the U.S. Food and Drug Administration, which is expected to last for several months—causing alarm among patients with diabetes who rely on Ozempic to help control their blood sugar. Experts caution that it’s important to understand these are not miracle drugs—and that there are risks to taking them outside of their intended use.
Here’s what you need to know about semaglutide, including how it works and the risks.
What’s the science behind the drug? Semaglutide helps lower blood sugar by mimicking a hormone that’s naturally secreted when food is consumed, says Ariana Chao, assistant professor at the University of Pennsylvania School of Nursing and medical director at the school’s Center for Weight and Eating Disorders. This medication, administered through injection, helps people feel full for longer, helps regulate appetite, and reduces hunger and cravings.
(How psychedelic drugs can help with anxiety, depression, and addiction.)
There is significant demand for the drug. In 2019, more than 11 percent of the population was diagnosed with diabetes, while more than four in ten adults classified as obese in 2020.
Patients with type 2 diabetes often have impairments in insulin, a hormone that helps break down food and convert it into fuel the body can use, Chao says. Semaglutide signals the pancreas to create more insulin and also lowers glucagon, which helps control blood sugar levels. This can result in weight loss but experts point out that Ozempic has not been approved for that purpose, though semaglutide at a higher dose (Wegovy) has been.
Wegovy is the first drug since 2014 to be approved for chronic weight management. The difference between the two drugs is that Wegovy is administered at a higher dose of semaglutide than Ozempic. Wegovy’s clinical trials showed more weight loss but only slightly greater improvements in glycemic control compared to Ozempic, Chao says.
The FDA sees Ozempic and Wegovy as two different medications for different uses. Chao says many insurance companies cover Ozempic for diabetes but don’t cover Wegovy for obesity—a prime example of weight bias in health care. That’s why some medical providers use the two doses somewhat interchangeably, as obesity and type 2 diabetes are inextricably linked–obesity is the leading risk factor for developing type 2 diabetes.
What are the risks? Like every medication, there can be downsides.
The most common side effects are gastrointestinal issues, such as nausea, constipation, and diarrhea, Chao says—and more rarely, pancreatitis, gallbladder disease, and diabetic retinopathy.
These drugs have been extensively studied, but their relatively recent approval means researchers still don’t know what the effects of taking them long term might be.
(This is how you should disposed of unused or expired medications.)
Continuing research is helping us understand more about what happens when people stop taking these medications—which many may be forced to do amid current shortages. Research does suggest that stopping use of this medication could cause patients to regain weight, especially if they didn’t make any lifestyle changes.
“In almost all weight-loss studies, it really depends on your foundation,” says Stanford endocrinologist Sun Kim. “Your efforts at lifestyle will determine how much weight you lose. If you have your foundations like food, exercise, and sleep, you’re gonna do well.” If not, you might regain as much as 20 percent of the weight lost per year.
These medications can also be incredibly expensive, especially without insurance. Kim says an injection pen can run more than $1,000.
What does it mean to use this drug off-label? Using a drug off-label means using it in a way other than its intended and its FDA-approved purpose, which may not be safe or effective. Ozempic has been approved only for type 2 diabetics, and Wegovy has been approved only for patients with a BMI above 30, or 27 if they have a weight-related comorbidity like high blood pressure.
“There is no scientific evidence to show whether this medication will be effective or of benefit to those who do not fit the criteria from the FDA-approved label indications, such as people with a BMI lower than 27,” Chao says. “We also do not know the side effects or risks in these populations—there could be unknown drug reactions. These medications are not meant to be a quick fix.”
(How are medicines named?)
Even if you meet the criteria, experts warn against trying to obtain the medication without a prescription by traveling to countries that don’t require them.
“When the medication’s not used under supervision of a health-care provider, then they can come into misuse,” Chao says. “There could be more serious adverse events that can happen.”
Other experts also argue that, with Ozempic becoming hard to find, diabetes patients should be the first in line.
“What I do worry about, and I hope it’s only temporary, is the supply chain issue,” Kim says. “If I had to triage and prioritize, I would maybe favor someone that is controlling their diabetes to get it.”
Robert Gabbay, the American Diabetes Association’s chief scientific and medical officer, says the organization is “very much concerned” about the Ozempic shortage.
“The medication has been an important tool for people with diabetes,” he says. “Not only does it lower blood glucose and weight but it has been shown to decrease cardiovascular events—heart attacks—one of the leading causes of death for those living with diabetes.”
A last resort? Still, Kim says that prescribing drugs like Ozempic and Wegovy to patients who are desperate for a new approach to weight loss can make her feel “like a superhero.” By the time patients come to her, they’ve often tried methods like Weight Watchers and following the advice of dieticians. In that case, she says, medications like Ozempic and Wegovy can be a great option.
“What I find is sometimes as they’re becoming successful at losing weight, it really does feed into their lifestyle too, and then they’re able to be more active,” Kim says. “It’s hard to lose weight. Seventy-five percent of the U.S. population is overweight or obese. I feel that we shouldn’t be holding this back if this can help.”
Chao agrees that these medications are a good alternative for those who are unable to lose 5 percent of their body weight within about three months of making lifestyle changes. Still, she recommends trying those approaches before turning to medication.
Patients should “make sure that they’re focusing on a healthy dietary pattern, reducing calories, as well as increasing physical activity,” she says. “It’s important they know that even if they are taking the medication, it’s not an easy way out: They’re still going to have to make lifestyle changes.”
Què ens diuen les noves dades d’abandonament escolar prematur a Catalunya?
L’Enquesta de Població Activa, publicada a finals de gener de 2022, mostra que l’abandonament escolar prematur ha baixat 2,5 punts en un any a Catalunya i se situa en un 14,8%. Tot i tractar-se d’una baixada estructural de l’abandonament, i per tant no ser fruit de polítiques destinades específicament a aquest objectiu, cal celebrar la millora de les dades i impulsar mesures eficients per prevenir l’abandonament entre l’alumnat més vulnerable.
La xifra d’abandonament escolar prematur (AEP) que teníem fins ara (segons dades de 2020) era, a Catalunya, del 17,4% de joves entre 18 i 24 anys que no tenen cap titulació més enllà de l’ESO i que declaren que no estan estudiant. Espanya, amb un 16% de mitjana, es trobava en una vergonyosa primera posició a Europa, i Catalunya per sobre de la mitjana espanyola i molt per davant d’altres comunitats autònomes amb indicadors de nivell de vida similars als nostres.
Amb la publicació de les noves dades ens trobem amb una davallada molt significativa que ens indica que Catalunya té un AEP del 14,8% i el conjunt d’Espanya del 13,3%.
La xifra, però, és una mitjana que no expressa la diferència claríssima que hi ha entre les noies que abandonen el sistema educatiu (o el sistema les abandona a elles), que són el 9,9%, i els nois, que representen un escandalós 19,4%. Hi ha altres elements a banda del gènere que també fan variar enormement aquesta taxa, com són l’origen geogràfic, el nivell d’estudis de la família i la renda.
La UE va fixar un objectiu de reducció de l’abandonament escolar especialment adaptat per a Espanya del 15% per al 2020 (que, per tant, hauríem assolit, si bé amb un any de retard), i un 9% per al 2030, que és d’aquí a vuit anys i del que ara com ara ens trobem massa lluny. Però no hem de perdre de vista que, després d’uns anys de baixada i d’un cert estancament, arribar a una xifra d’AEP per sota del 15% ha de ser un motiu de satisfacció.
Cada punt percentual que reduïm són persones, nois i noies que decideixen tirar endavant, continuar estudiant, fer un grau mitjà o bé un batxillerat i graduar-se, com a mínim, en educació secundària postobligatòria. Aquest fet és un petit pas (la diferència teòrica són només dos anys d’institut) però significa tot un univers en les possibilitats d’accés a altres estudis, accés al món laboral i desenvolupament econòmic personal i col·lectiu.
Fets, per tant, gens menyspreables, sobretot si tenim en compte com han estat els darrers dos anys per als estudiants en general i per als adolescents en particular. En aquest context, continuar amb motivació, seguir anant a classe, seguir estudiant, passant exàmens i aprovant malgrat la pandèmia, les baixes de professorat, els confinaments i les classes a distància ha estat una heroïcitat. Es mereixen una ovació.
Tot i això, és important que no ens adormim amb la satisfacció i l’eufòria davant d’aquest descens de més de dos punts i mig percentuals.
Catalunya, per sobre de la mitjana espanyola i de l’objectiu europeu
Catalunya encara és la cinquena comunitat autònoma amb més AEP de l’estat espanyol. Venia de ser la setena per la cua, cosa que vol dir que estem en una pitjor posició relativa perquè altres regions ho han fet millor que nosaltres. A més, a l’espera de veure les dades actualitzades a nivell europeu, és molt probable que encara ens trobem a la cua d’Europa (o capdavanters, en una lamentable competició).
En aquest sentit, podríem parlar d’una baixada estructural de l’abandonament i la nostra regió ha seguit aquesta tendència, gairebé natural, dels joves a mantenir-se cada cop més dins els estudis secundaris. Probablement, el mercat laboral al qual es podia accedir amb poca qualificació ha perdut parcialment el seu efecte crida, a causa de la major especialització de gran part de les opcions professionals, fins i tot en les feines del sector serveis.
Relacionat: Llegeix l’article 100 dies per situar l’abandonament com el principal repte educatiu de país
No sabem què passarà quan deixem enrere la crisi provocada per la pandèmia i es reactivi l’economia de sectors menys especialitzats com el turisme o la construcció, ni quins efectes directes tindrà en l’abandonament l’augment de la pobresa. Sembla haver-hi consens, però, entre les veus expertes en AEP que la tendència serà a l’estabilització i a la baixada d’aquesta taxa.
A banda, també s’han pres mesures estratègiques valuoses, com l’enfortiment i la diversificació de la formació professional, la limitació de la repetició de curs a l’ESO o altres mesures d’emergència vinculades a pal·liar les conseqüències educatives de la COVID, com ara els fons europeus Next Generation per a l’Educació o el Pla de Millora d’Oportunitats Educatives del Departament d’Educació.
Però no podem oblidar aquest 14,8%. Són joves amb nom i cognoms. Sobretot nois, adolescents nascuts a l’estranger, joves de la comunitat gitana, alumnes provinents de famílies amb baix nivell educatiu i amb baix nivell d’ingressos. Alguns tenen dificultats d’aprenentatge, d’altres una manca d’orientació educativa, moltes segurament conviuen amb la desmotivació, la soledat i la incertesa.
També hi ha el fet que potser s’han escolaritzat en centres amb massa pocs recursos i no suficient especialització per gestionar la complexitat, amb ràtios massa elevades, matrícula viva o d’altres mancances.
Per a assolir l’objectiu europeu de reducció de l’AEP pel 2030 hauríem de fer decréixer, per tant, la taxa del quasi 15% actual a un 9% de l’alumnat. Això suposaria facilitar que, com a mínim, 5 de cada 100 adolescents que abandonarien continuïn estudiant, prenguin decisions encertades, es graduïn i puguin accedir si ho volen als estudis superiors o a un mercat de treball qualificat.
Això requereix estratègies precises i intencionals: si els deixem com un mal estructural del nostre sistema, els naturalitzem i els invisibilitzem. Per si mateixos no canviaran de tendència i a més, com diuen els experts, com més baixa és la taxa, més costa reduir-la.
És una qüestió de justícia social treballar per evitar aquesta exclusió educativa, i ja coneixem solucions i estratègies d’èxit que s’estan duent a terme no gaire lluny de casa nostra. Només cal anar al País Basc o a Portugal. Per exemple, el govern basc ofereix un servei personalitzat i continuat d’orientació per a l’alumnat que finalitza la secundària postobligatòria i ha enfortit i diversificat les opcions d’FP. Per la seva banda, Portugal llançà l’any 2012 un pla integral per combatre l’abandonament i el fracàs escolar, que permeté baixar d’unes xifres d’AEP d’un 41% el 2002 a un 13,6% el 2016, centrant-se en l’atenció precoç i l’atenció individualitzada de l’alumnat amb major risc d’abandonament.
Cada jove que abandona els estudis (o que els estudis l’abandonen a ell) serà en el futur una persona adulta amb major risc de pobresa.
Si ens limitem a acceptar la nova taxa com un èxit, estem deixant de banda nois i noies, famílies que necessiten que el sistema educatiu els integri, els faci sentir com a casa i els acompanyi cap a l’educació i, per tant, cap a la ciutadania plena. Cada jove més que abandona els estudis (o que els estudis l’abandonen a ell) serà en el futur una persona adulta amb major risc de pobresa i amb dificultats per accedir als seus drets amb la plenitud exigible en una societat democràtica. Hem de posar en marxa amb caràcter d’urgència, des dels diferents estaments responsables, mesures eficients dirigides a la prevenció de l’abandonament entre l’alumnat més precaritzat per aconseguir que tinguin itineraris educatius amb sentit, amb qualitat i amb futur.
Salut i Educació formaran mestres per detectar i acompanyar els estudiants amb ideació suïcida
Joves jugant al Complex Assistencial en Salut Mental Benito Menni, a Sant Boi de Llobregat. PERE VIRGILI
L’onada de malestar i problemes de salut mental entre els infants i els joves no és només una qüestió de quantitat, sinó de gravetat. Un 26,8% dels joves catalans d’entre 12 i 18 anys verbalitzen que s’han autolesionat o s’han fet mal voluntàriament almenys un cop a la vida i un 43% han arribat a pensar en algun moment que es volen morir o adormir-se i no despertar-se més. Són dades que emanen de la primera gran enquesta que han fet els departaments de Salut i Educació conjuntament per mesurar el benestar emocional dels estudiants, a partir de les opinions i experiències de 270.000 alumnes d’entre 10 i 18 anys (de cinquè de primària a batxillerat i FP) de 1.965 centres. Segurament algunes de les conductes podien tenir una intencionalitat suïcida i altres eren una manera perjudicial de gestionar el dolor emocional, la ira o la frustració, sense voluntat de posar fi a la pròpia vida. Però per prevenir-les, independentment de l’objectiu, el Govern formarà els mestres en l’abordatge de conductes suïcides i autolesives perquè tinguin eines per detectar els estudiants que es trobin en aquesta situació, reaccionar-hi i acompanyar-los.
Els consellers de Salut, Manel Balcells, i Educació, Josep Gonzàlez-Cambray, han presentat aquest dimecres el protocol d’abordatge del suïcidi i les autolesions a les aules. Unes instruccions que es basen en la credibilitat del mestre davant de la ideació suïcida que l’alumne verbalitza i la comunicació fluida entre la direcció del centre, la xarxa sanitària i les famílies. A partir de gener, els dos departaments enviaran als docents les directrius i recomanacions per poder actuar diligentment davant d’un alumne que verbalitzi que es vol suïcidar o que ha comès autolesions, tant si és amb intenció suïcida com si no i independentment de si passen al centre educatiu o no. Per exemple, un alumne que explica a un professor que té intenció de llevar-se la vida. En aquest cas, primordialment es demana al docent que no el deixi sol en cap moment i que informi de la situació a la direcció del centre. Serà aquesta qui, en funció de si la ideació és imminent o no, es posarà en contacte amb el 061, la família de l’alumne, l’orientador, la infermera referent i l’equip d’assessorament i orientació psicopedagògic (EAP) per activar els circuits establerts.
Entre el març del 2020 i el març del 2021, les temptatives de suïcidi entre els joves es van disparar: en noies van incrementar-se un 195% i, en nois, un 10%. Aquesta escalada, juntament amb el malestar creixent vinculat als canvis vitals de l’edat i els generats per les conseqüències socioeconòmiques de la pandèmia, es va traduir en un augment del 23% de les visites i un 8,5% dels joves atesos als Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ), així com en un augment del 28,5% d’urgències hospitalàries i del 40% d’ingressos en unitats psiquiàtriques. Davant d’aquest context, l’enquesta conjunta entre Educació i Salut, que és inèdita, permet posar el termòmetre del benestar emocional dins les aules. Segons les respostes dels joves de 12 a 18 anys, un 5,8% dels adolescents catalans han pensat “sovint” en fer-se mal a ells mateixos; un 8,3% ho han pensat “diverses vegades”, i un 19,1%, “poques vegades”. En total, un terç dels estudiants han tingut pensaments autolesius com a mínim un cop a la seva vida.
Sobre el pensament de voler morir, fins a un 43% d’aquests menors han verbalitzat tenir-los: un 8,7% els han tingut de forma recurrent; un 10,9%, diverses vegades, i un 23,8% en alguna ocasió. El 49,1% afirmen no haver-hi pensat mai i un 4,5% s’estimen més no respondre. A la pregunta “En algun moment t’has fet mal de manera voluntària o conscient?”, un 64,1% diuen que no ho han fet “mai” i un 9,9% no volen respondre. La resta sí que ho han fet en algun moment: el 17,4% unes “poques vegades”, el 6,2% “ocasionalment” i el 3,2%, “sovint”. “La lectura sobre els pensaments suïcides s’ha d’analitzar amb precaució”, ha volgut matisar la directora general d’Alumnat, Anna Chillida, que en general n’ha fet una primera lectura positiva, adduint que la gran majoria dels alumnes (79,4%) perceben que el seu estat de salut és bo.
Generació marcada pel covid Tot i que la tendència de defuncions per suïcidi es manté estable –en els últims cinc anys 53 menors s’han llevat la vida i la taxa d’incidència és de 2 per cada 100.000 habitants–, la fotografia que ofereix l’enquesta confirma la gravetat de la salut mental infantojuvenil. “Els joves han patit molt directament el confinament, les mesures de distanciament físic i l’ús de les mascaretes. Primer no van poder anar a l’escola i després no podien relacionar-se lliurement amb els seus iguals o els seus avis”, ha explicat la directora general de Planificació i Recerca en Salut, Aina Plaza. Tots aquests canvis en una etapa convulsa, plena de canvis físics, emocionals i relacionals, poden empènyer els joves a tenir conductes perjudicials per a la seva salut i integritat física. “Hem fet aquesta guia perquè és una preocupació compartida pels dos departaments. Ens preocupa la generació de joves que estan marcats per la pandèmia”, ha dit Cambray.
La guia l’ha elaborat la cap de psiquiatria infantil de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, Montse Pàmias, que ha destacat que el covid ha provocat situacions d’estrès que “han desencadenat trastorns mentals de manera especial entre els nens, que són més vulnerables quan canvia el seu entorn”. Les autolesions no sempre s’associen amb la intenció de suïcidar-se ni a una malaltia mental. Són força freqüents entre els adolescents –entre un 20% i un 30% han experimentat algun episodi autolesiu– quan acaben la primària i comencen la secundària. De fet, la distinció entre els dos tipus de lesions (les suïcides i les que no ho són) és una de les prioritats de la guia, juntament amb la possibilitat d’ensenyar alternatives als alumnes propensos a fer-se mal per canalitzar el malestar o les emocions. “La prevenció des dels centres educatius és ideal: perquè és un espai democratitzador, perquè hi podem treballar de manera igualitària independentment de l’estrat social”, ha afirmat el conseller Balcells. En aquest sentit, també ha defensat que la coordinació entre Educació i Salut permetrà que la relació entre el sistema educatiu i sanitari sigui més àgil per garantir una atenció prioritzada en els casos que calgui.
L’enquesta a partir de la qual s’ha pogut radiografiar la situació emocional dels alumnes s’articula entorn de cinc blocs: l’autopercepció de salut, la manera com se senten en el seu entorn escolar, quina relació mantenen amb la família i si han patit situacions de violència (en què s’inclouen les temptatives de suïcidi) i abús i addiccions. En aquests últims dos blocs només han participat 180.000 alumnes, ja que se n’han exclòs els nens de 5è i 6è de primària. El risc de patir un trastorn mental entre els 4 i els 14 anys ha anat incrementant a Catalunya des del 2015, quan un 4,5% dels infants tenien possibilitats de desenvolupar-ne. El 2019 la xifra va créixer fins al 7,5% i el 2020 es va assolir la xifra rècord del 10,6%. El 2021, el risc va baixar lleugerament al 9,4%, però continua molt per sobre de la registrada a l’època prepandèmica.
Dues especialistes en política lingüística analitzen encerts, errors i reptes de l’escola catalana en un llibre
¿El català a l’escola està tocat de mort? ¿La immersió lingüística ha deixat de funcionar? Què passarà si una sentència estén el 25% de castellà a totes les aules? La immersió lingüística ha estat des de fa quaranta anys un pilar de l’escola catalana. És un model que ha tingut un èxit inqüestionable en l’expansió del coneixement de català, però avui dona senyals de desgast. Dues expertes en sociolingüística, la filòloga Montserrat Sendra i la doctora en ciències polítiques i socials Elvira Riera, signen un llibre aclaridor per entendre passat, present i futur del cas català: Immersió lingüística. Una immersió ràpida (Tibidabo Edicions). La judicialització, la diversitat de les aules i les noves pedagogies són tres reptes que, segons elles, exigeixen una reformulació urgent de les tècniques aplicades des dels anys 80. El llibre ens convida a plantejar les 10 preguntes essencials sobre la immersió lingüística.
¿El model bilingüe amb línia única és el millor?
Des de la recuperació de l’autogovern, Catalunya va descartar el model educatiu de línies separades i va adoptar tècniques d’immersió en català, seguint l’èxit de la immersió lingüística quebequesa. Es va acordar el model després d’una llarga negociació política, bàsicament entre CiU, el PSC i el PSUC, en què aquests dos últims partits defensaven el model de conjunció com un element d’igualtat social. “El sistema de línia única és al que han tendit anys després les comunitats amb llengües oficials diferents del castellà com el País Valencià, el País Basc i les Illes Balears”, explica Riera. El cas del País Basc és paradigmàtic, perquè s’oferien tres línies en funció de la llengua i els pares són els que han triat l’opció de l’euskera com a llengua vehicular: el 2019 més del 75% trien euskera i només el 20% l’escola bilingüe, així que la nova llei que s’està elaborant busca consensuar un sistema de conjunció similar al català. “Hi ha consens en no separar els alumnes per línies –assenyala Sendra–. Fins i tot els partits contraris a la immersió, fa 10 anys demanaven línies separades i, veient que no tenien el suport de la població, l’estratègia que tenen ara és demanar quotes dins la línia única”.
2. ¿La immersió lingüística provoca enfrontament?
Tot i que a la manifestació en contra de la immersió hi havia crits d'”immersió és imposició”, i malgrat que hi ha una guerra judicial oberta –famílies concretes que demanen aplicar el 25% de castellà per llei i ara també una delegació d’eurodiputats que investigarà la situació del castellà –, el cert és que el consens al voltant del model de l’escola catalana és ampli i s’ha mantingut al llarg dels anys. Segons el CEO , el 76% dels catalans estan molt o més aviat d’acord en el model d’immersió a les aules. Cal recordar que la immersió lingüística és una tècnica pedagògica que s’aplica quan la majoria d’una aula no té el català com a llengua inicial amb l’objectiu que els alumnes surtin de l’escolarització dominant les dues llengües oficials, a més d’una tercera.
3. Quan apareix el concepte del català com a “llengua vehicular”?
En la primera dècada des de l’aplicació de la immersió el 1982 es produeix una entrada gradual del català a les escoles i es deixa un cert marge perquè les escoles vagin utilitzant el castellà i el català en funció de què decideixi el consell escolar. En aquell moment calia formar el professorat per poder fer les classes en català, crear materials didàctics i canviar la metodologia d’ensenyament. Es pot dir que es van establir, en funció de més o menys assignatures en català, tres ritmes de catalanització. El 1992 el 88,8% d’escoles trien el català com a llengua vehicular. La immersió lingüística s’estén primer a l’àrea metropolitana, en escoles on el 70% d’alumnes no tenen el català com a llengua habitual. Va ser llavors quan es va legislar el principi que s’ha mantingut fins avui, que redueix la discrecionalitat dels centres: “El català s’ha de fer servir normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge”, assenyala Riera.
4. La nova llei que estableix el català com a vehicular i el castellà com a curricular, és una reculada?
“La llei del 2022 fa equilibris i troba una solució adequada per al moment. Però és una llei continuista. El principi bàsic és el mateix que el del 1992. La sentència del Tribunal Constitucional del 1994 que defensa el model d’immersió ja va dir que el català ha de ser el centre de gravetat. Dir centre de gravetat ja implica que no és l’única llengua de l’escola. Però posar-hi explícitament el castellà va generar un conflicte polític al voltant d’una idea que no era real, la idea que el català és l’única llengua de l’escola, cosa que no ha estat així. Semblava que es renunciés a una cosa que no era. Potser és que no érem prou conscients dels usos i de la presència del castellà a l’escola”, explica Riera. Aquesta setmana el Parlament ha posat per escrit que el castellà és “llengua d’aprenentatge” al sistema escolar, cosa que és “equivalent” a dir vehicular.
5. Per què importa que el català sigui la llengua vehicular?
És un mecanisme de compensació. Des de la implementació de la immersió, de seguida es va veure que només amb les hores de català no es garantia la competència en aquest idioma. “Als anys 80, la immersió s’aplica en uns contextos en què l’escola feia de contrapès perquè els alumnes no trobaven el català als seus barris”, explica Sendra. La situació no ha canviat perquè l’ús social del català és molt baix ; en alguns entorns, inexistent.
6. ¿La immersió lingüística ha estès el català?
El curs 1981-1982 el 40% d’estudiants d’EGB no sabien parlar català. Avui, més del 90% de la població diu que l’entén, i el 80% el sap parlar i llegir. S’ha de reconèixer l’èxit del model de l’escola catalana a l’hora d’estendre el coneixement del català. “Si ho mirem amb perspectiva, amb les dades demogràfiques –amb uns índexs d’immigració continuats propers al 20% els últims anys i amb un terç, només, de la població actual que té avis i pares nascuts a Catalunya–, el que ha fet el sistema escolar és una proesa”, afirma Riera. Una constatació dolorosa ha estat que “l’augment de la competència lingüística en català no ha aconseguit traspassar-se a l’ús actiu”, diu Sendra. Al contrari: els últims anys l’ús del català dins l’escola ha baixat, en paral·lel a l’ús social al carrer (el parlen habitualment només el 36% dels catalans), sobretot entre els joves de l’àrea metropolitana (20%) .
Montserrat Sendra i Elvira Riera, autores d”Immersió lingüística. Una immersió ràpida’ TIBIDABO ED.
7. Per què hi ha menys català a les aules?
“A partir del 2000 l’escola té encara més reptes”, assenyala Riera. En primer lloc, l’arribada d’immigrants de tots els orígens i edats fa que l’atenció i els esforços es posin a solucionar “temes bàsics”. Les aules d’acollida del 2004 van ser una bona solució per atendre els nouvinguts, però haurien calgut més estratègies i recursos. En segon lloc, hi ha una pèrdua de consciència lingüística dels mestres. “Havíem assumit que la normalització del català en la vida quotidiana havia progressat i que també havia passat a l’escola, i això ha fet que la consciència lingüística del professorat hagi anat baixant. Idees que als 80 tenien clares, com el paper del mestre com a referent lingüístic, s’han anat esborrant al llarg dels anys”, explica Sendra. El 70% dels mestres fan servir el català sovint o sempre. Fora de l’aula, baixa al 52%. El mestre sovint s’adapta a la llengua del nouvingut amb bona fe, però obvia que matenir el català és l’única manera d’aconseguir que l’aprengui. En tercer lloc, s’accentua la judicialització contra l’escola i es comença a parlar de percentatges de català i castellà.
8. ¿La immersió ha estat un èxit inqüestionable?
“Tenim una imatge idíl·lica que la vehicularitat del català es va estendre a tot arreu, i no va ser així”, diu Riera. Per exemple, no va arribar a tots els instituts. Deu anys després de la llei de normalització, el 1992-1993 no hi ha ni la meitat d’instituts que utilitzin el català, el 30% utilitzen el castellà i una quarta part són bilingües. Per tant, hi ha instituts on el català mai ha fet forat. Les autores assenyalen que durant anys no s’ha posat el focus en els problemes de la llengua a l’escola perquè el sistema educatiu tenia altres fronts oberts. “Hi ha hagut certa por a parlar d’un possible fracàs o d’aspectes a millorar, perquè enmig dels múltiples processos judicials els esforços se centraven en la defensa del model. Potser per això, socialment estàvem convençuts que el model estava funcionant segurament per sobre del que era raonable”, diu Riera. “I com que és un tema que pot dur a conflicte, una estratègia per evitar-lo ha estat deixar-ho en segon terme –apunta Sendra–. La immersió no ha fracassat, si mires l’evolució, però s’ha d’adaptar als canvis per no quedar desfasada”.
9. ¿Les noves pedagogies són una amenaça pel català?
Les metodologies pedagògiques horitzontals provoquen canvis: el mestre ja no monopolitza el discurs i guanya pes la llengua que els alumnes fan servir entre ells, l’oralitat. Avui un 10% d’alumnat és nascut a l’estranger i el 95% són nascuts en un territori on es parla castellà. Per tant, aquesta és la llengua amb més ascendent . Només el 32% dels alumnes fan servir el català sovint o sempre entre ells a l’escola. “El professor ha de crear les dinàmiques perquè a l’aula es parli català. Col·loquialitzar la llengua és molt important perquè quan els joves surtin la facin servir amb normalitat. En els graus d’educació s’ha de posar èmfasi en la formació lingüística dels mestres, perquè tinguin present el seu paper lingüístic dins l’aula. I en els programes d’innovació –que no tenen una metodologia comuna consolidada i cada escola crea la seva– s’han d’establir ajudes lingüístiques als alumnes”, detalla Sendra. “Li demanem molt a l’escola, i no sé si podem demanar-li tant, està sobrepassada, calen recursos i el convenciment de la comunitat educativa”, admet Riera. “Però l’escola pot fer més? Sí”, afegeix Sendra.
10. ¿Encara surt a compte aprendre català a l’escola?
“Tenim estudis que indiquen que continua fent una funció de cohesió social i sobretot d’igualtat d’oportunitats”, explica Sendra. El català és una llengua de prestigi, de negoci, que és a les institucions i que els clients valoren. Facilita l’ascensió social. “Ens basem en el principi que les llengües sumen: com que segur que saps el castellà, si a més saps el català això t’obre més portes”, afegeix Elvira Riera. El que s’ha diluït és la idea –prioritària als anys 80– que “recuperar les llibertats era també recuperar la llengua catalana”. En un món globalitzat, els nous alumnes arriben sense aquest context i, en canvi, amb l’obsessió d’aprendre anglès. “Hi ha una idea molt estesa: creiem que les llengües més útils són les que parla més gent i és evident que l’anglès és útil per les expectatives de comunicació que tenim, però en el fons vivim en un lloc determinat i ens relacionem amb la gent del nostre entorn físic i, per tant, les llengües que parlen les persones que tenim a prop són les llengües que ens seran més útils”.
Después de todo el dolor físico y mental por el que ha pasado, le parece deleznable que se lleve a cabo la polémica ley trans
andra Mercado nació varón, pero desde que tiene uso de razón le han gustado los hombres. En el pueblo donde nació en el 1986 todo el mundo era heterosexual, por lo que ella creció en un ambiente totalmente contrario a lo que ella sentía. Su madre siempre la apoyó y nunca le dio importancia. En cambio, su padre, que tenía problemas con el alcohol y las drogas y maltrataba a su mujer, nunca lo aceptó. Lo mismo pasaba con sus abuelos: cuando Sandra salía de casa vestida con los colores que se llevaban en los 90 –o las mechas tan características de la época– le decían «maricón, ¿dónde vas con eso de niñas?».
La cosa no solo era familiar. En el instituto, Sandra sufrió bullying por parte de los compañeros y de los profesores. De hecho, nunca terminó sus estudios. «Yo sufrí mucho la discriminación, todo el mundo me insultaba», explica a este medio.
Sandra vivía con miedo, le perseguían por las calles para darle palizas. Fue ahí, en la adolescencia cuando inconscientemente comenzó a interpretar muchas cosas. Como dejó los estudios en 3º de ESO, se desplazó a Barcelona a estudiar Arte Dramático para ser actor, pero comenzó a decaer. «Empiezas a avergonzarte de tu cuerpo y te avergüenzas de ser homosexual. Sentía que estaba cometiendo un delito», comenta.
Fue creciendo y comenzó a salir con amigos que no le convenían. Fue en ese momento cuando comenzó en el mundo de la noche, donde conoció la disforia de género: «Por mucho que yo llevaba ropa de chica, yo en el espejo veía un hombre y odiaba mi vello corporal al igual que algunas facciones». Llegó un día que su madre decidió separarse de su padre y Sandra le dijo a su madre que era una mujer. En ese momento, le comentó los tratamientos hormonales que había –que anteriormente se lo habían comentado los transexuales que conoció en el mundo de la noche– y decidió comenzar su «mal llamado cambio de sexo». Para ello, lo primero que hizo fue acudir a un psicólogo, que al verle tan femenino y su voz le dio la razón. «Lo que yo denuncio a día de hoy es que cuando una persona con disforia consulta a un psicólogo o psiquiatra lo que hay que hacer es indagar en la raíz del problema que tiene esa persona, porque esa persona tiene disconformidad con su propio cuerpo, y no hay que empujarlo a mutilarse». Como casi todos los transexuales, comenzó a hormonarse antes de tiempo: «Te decían qué tomar en la calle. Además, tuve que ejercer la prostitución para poder pagarme los tratamientos». Luego fue al endocrino, pero no consultaron a ningún profesional en salud mental y le dieron más hormonas. «Este endocrino privado me llevó un control durante un buen tiempo con estrógenos pinchados, me dio un andrógeno, que es un medicamento muy tóxico y que lo siguen recetando, ya que hoy es un medicamento que se usa para el cáncer de próstata». Tras los tratamientos, Sandra comenzó a experimentar efectos secundarios en su cuerpo que no eran habituales, empezó a estar montada en una montaña rusa de sentimientos de la que nadie le advirtió. Cuando decidió hacerse una vaginoplastia solicitó cita en la Unidad de Género del Hospital Clínico de Barcelona. Durante las citas en el centro médico no profundizaron en nada relevante: «En el periodo de reflexión me preguntaron si me gustaba el rosa y si me vestía de chica o si en el sexo era activa o pasiva», relata Sandra. Aun así, decidió someterse a una vaginoplastia, intervención para la que había una lista de espera de seis años. «Yo tenía ansiedad, ataques de pánico, depresión, pero me sentía feliz porque creía que iba a cumplir mi sueño», cuenta. Era cuestión de tiempo. Llegó la ansiada operación, pero una vez salió del quirófano, la realidad le golpeó muy fuerte. Tras varias semanas de dolores y de sufrimiento comenzó a dudar: «Todo esto es muy experimental. Me dieron documentos para firmar que no vi. Entre otras cosas, acepté sin saberlo que me grabasen haciéndome una vaginoplastia, que lo veo bien si es para seguir avanzando en la ciencia. Ahora, he recuperado todos los informes».
Cuando se realizó la operación, se dio cuenta de que había perdido muchísima sangre, pero no le dieron importancia. De hecho, tal y como comenta, lo tomaron todo con mucho secretismo, sin contarle nada. Los dolores cada vez eran mayores, tanto, que tuvieron que ponerle morfina y dos bolsas más de analgésicos que le hacían ver alucinaciones y acrecentaron sus ataques de ansiedad.
Varios años después, Sandra seguía experimentando dolores muy fuertes, tenía una inflamación de la uretra muy severa, pero el doctor solo le mandaba antiinflamatorios: «Tener problemas después de pasar tanto dolor, psicológicamente te machaca y acabas mal», explica Sandra. Le construyeron una vagina, pero nada estaba como le dijeron. Una vez más, le habían ocultado información. «Ahí me di cuenta de que éramos conejillos de indias, porque el doctor me dijo que estaban probando cosas nuevas», admite.
Tres años después, volvieron las complicaciones. Ella pensaba que tenía infección de orina, pero de nuevo, la falta de información le hacía errar. Comenzó a investigar por su cuenta y descubrió que lo que realmente le pasaba era que le habían dejado mal el suelo pélvico durante la intervención. Nadie le dijo nada y tuvo que descubrir por su cuenta algo por lo que va a tener que tratarse de por vida. «Cuando veo todo lo que me pasa y pienso que hay madres que se llevan a sus niños a que les den hormonas cruzadas, es una locura. Deben pensar en cómo estará ese hijo en 50 años, pero no psicológicamente, sino mentalmente», avisa Sandra, que sabe de lo que habla.
Toda está situación Sandra la ha plasmado en un libro llamado La estafa del transgenerismo quesaldrá a la venta a principios de noviembre. En él la autora cuenta su vida y como ha peleado y superado momentos para ser quién es hoy.
¡¡Atentas!! ¡¡Atentos!! La estafa del transgenerismo Memorias de una destransición ¡A la venta a principios de noviembre! En breve comunicaré la fecha en la que podéis comenzar a comprar mi libro. LibrosRecomendados #TransRightsAreMenRights #StopDelirioTrans
Crítica a la ley trans Después de todo el dolor físico y mental por el que ha pasado Sandra, le parece deleznable que la polémica ley trans llegue a su aprobación impulsada por el Ministerio de Igualdad, bajo las órdenes de Irene Montero. «Es como si el Estado quisiera adueñarse de los menores para experimentar con ellos. Es terrible porque ese niño o niña necesita ayuda. Todos los que sufrimos disforia necesitamos ayuda de verdad. Y que la transición sea la última opción», anota Sandra. «Tienen que investigar para salvar vidas, porque cambiar de género te convierte en un paciente enfermo de por vida». Sandra no quiere tomar hormonas de por vida, pero ya no tiene otra opción. A día de hoy, visita con regularidad a todo tipo de médicos. Sigue arrastrando las consecuencias de una operación de cuyas consecuencias no le informaron. En la actualidad le duelen el estómago y los intestinos: «Las hormonas femeninas me han dejado en el estómago como dispepsia o distensión. Me han dejado una hinchazón estomacal que ya es crónica», concluye.
Tras sufrir daños irreversibles, Sandra Mercado denuncia la “degradación de la transexualidad” que pretende Irene Montero y el “nuevo fascismo queer”.
Sandra Mercado, transexual | LD
Desde que la ministra de Igualdad, Irene Montero, anunció la llamada ley Trans, las feministas han venido denunciando que dicha normativa es literalmente “una aberración“. Sin embargo, no son las únicas. Aunque muchos no se atreven a alzar la voz, lo cierto es que cada vez son más los propios transexuales que la consideran “una locura”. Sandra Mercado es una de ellos. “La transexualidad es homofobia, terapia de conversión para homosexuales“, denuncia abiertamente.
Sandrita -como le gusta que la llamen- nació siendo un hombre. Y hoy, insiste, lo sigue siendo, a pesar de su apariencia de mujer. Hace unos años completó su transición con una vaginoplastia y, en contra de lo que esperaba y de lo que muchos le prometieron, su disforia no ha desparecido. Darse cuenta de la “estafa” de la transexualidad le hizo caer en un pozo muy hondo: “Es como si te hubieras hecho de una secta y, de repente, fueras consciente de ello. Para mí fue un shock el darme cuenta de la verdad de la transexualidad”.
Hoy, gracias a la ayuda de psicólogos y psiquiatras -abolicionistas del género, matiza- resurge de sus cenizas para mostrar al mundo esa verdad a través de su propia historia. Lo hace en su canal de Youtube y en esta charla con Libertad Digital, en la que denuncia “ese nuevo fascismo llamado queer, lleno de purpurina” por el que se ha dejado llevar la ministra de Igualdad y que, según dice, ha desembocado en una “degradación de la transexualidad“.
Nazismo, maltrato y acoso escolar
“Yo siempre tuve claro que era homosexual. En el colegio, yo me enamoraba de chicos, como mis amigas. Nunca he sentido atracción por las mujeres”, arranca su relato. No era lo único que tenía claro: “Ya en la guardería, siempre me fijaba en las profesoras con el pelo largo, en el maquillaje, en los tacones… Todo eso me fascinaba, pero no me hacía plantearme que fuera una niña, simplemente yo tenía esos gustos”.Me perseguían por la calle para intentar matarme, me hacían bullying en el colegio y hasta mi padre me llamaba ‘maricón’
Sandra Mercado, cuando todavía era un niño
Sin embargo, todo aquello pronto empezó a ocasionarle graves problemas en el pueblo en el que vivía, un pequeño municipio situado a unos 40 kilómetros de Barcelona, donde se convirtió en el objetivo de uno de los tantos grupos neonazis de principios de los 90. “Me perseguían por la calle para intentar matarme, me hacían bullying en el colegio y hasta mi padre me llamaba ‘maricón’ -explica tratando de no dejarse llevar por el dolor de los recuerdos-. Me obligaba a jugar al fútbol, me decía que tenía que ser del Real Madrid, y yo todo eso lo odiaba. Yo solo quería barbies, me gustaba el color rosa… Pero esperaban que yo me comportara como un machote. No me dejaban expresarme como yo quería, porque a la mínima ya me decían que todo eso era de niñas”.
Su madre fue la única que trató de comprenderle: “Fue a hablar con las profesoras para preguntarles qué me pasaba y ellas le dijeron que no tenía ningún problema, que los juguetes no eran nada más que eso, juguetes, así que me compraba todas las muñecas que yo quería, pero me las escondía debajo de la cama para que mi padre no las viera”.
La ‘plumofobia’ y el origen de su disforia
Hoy, a sus 35 años, es consciente de que todo aquello fue el origen de su disforia. Y no sólo la homofobia, sino también la “plumofobia” que existe en la sociedad y a la que, según dice, contribuyen muchos homosexuales: “Yo siempre he sido muy amanerado, con muchísima pluma, era un niño con una voz muy femenina, gesticulaba mucho… Y cuando empiezas a sufrir discriminación y maltrato, todo eso poco a poco te empuja a querer pensar que eres una mujer porque piensas que, si encajas como mujer heterosexual, te van a dejar en paz”.Piensas que si encajas como mujer heterosexual, te van a dejar en paz
El punto de inflexión llegó en la adolescencia. “Empecé a tener disforia, pero yo creo que la disforia o dismorfia la sufrimos todos. La sociedad en la que vivimos nos hace crearnos complejos. Yo era un chico que tenía mucho vello en la cara y en el pecho, y que se metieran conmigo por eso también me hacía rechazar mi cuerpo, pero no creo que tenga que ver con la transexualidad -reflexiona dos décadas después-. Es como cuando las chicas gorditas o un niño que lleva gafas y tiene granos en la cara no le gusta verse así, pero porque nos han metido en la cabeza que eso es algo horrible”.
Siempre ha sentido predilección por la ropa de mujer
Por aquel entonces, ya usaba ropa considerada de chica. “Iba al Bershka y me compraba mis pantalones de campana, mis plataformas…”, recuerda orgullosa. Sin embargo, cuando empezó a desarrollar su disforia pensó que aquello no era suficiente. “Seguía siendo un hombre, así que necesitaba un tratamiento hormonal”.
El inicio de la hormonación
Empezó a trabajar en bares y discotecas y conoció a muchos transexuales que le hicieron replantearse todo e iniciar la transición para tratar de convertirse así en una mujer: “De alguna manera, piensas que te vas a volver invisible, ya no eres ese maricón al que van a insultar o al que van a pegar. Hay muchas variables que pueden influir, pero en mi caso fue por culpa de la discriminación, el maltrato y los estereotipos sexistas”.Hay muchas variables que pueden influir, pero en mi caso fue por culpa de la discriminación, el maltrato y los estereotipos sexistas
Y así fue como inició el tratamiento hormonal de la mano de psicólogos que, según denuncia, nunca le dieron alternativa: “La disforia tiene un origen, una raíz, y nadie indagó en mi raíz. Simplemente me señalaron ese camino“. Aunque Sandra está convencida de que, si muchos profesionales no lo hacen, es por miedo. “No es que no quieran, es que la ley no les deja, porque si cuestionan el origen de tu disforia, pueden tener problemas”.
Al igual que a otros tantos jóvenes de la época, le dijeron que tenía “la mente de una mujer atrapada en el cuerpo de un hombre”. Y ella se lo creyó a pies juntillas: “Llegué a pensar que, en el embarazo de mi madre, había habido algún problema y me había quedado a medias, porque todo me hacía ver que parecía una mujer y que, con unas cuantas hormonas y una cirugía, ya sería una mujer completa”.
El “infierno” de la vaginoplastia
En aquella época no existían las unidades de género en los hospitales, así que inició el tratamiento hormonal con un endocrino privado. Llegó a visitar al famoso cirujano Iván Mañero para hacerse la vaginoplastia, pero la operación que le ofrecía costaba entre 30.000 y 40.000 euros, así que decidió esperar. “La transexualidad es un negocio que mueve millones, no te imaginas hasta qué punto”, lamenta.La transexualidad es un negocio que mueve millones, no te imaginas hasta qué punto
En 2010, la Seguridad Social empezó a incluir la cirugía en su cartera de servicios y se apuntó en la lista de espera. Tardó cinco años en recibir una llamada, pero, en 2015, por fin le dieron cita con un psiquiatra para que valorase si era candidata a una vaginoplastia. “Lo único que hizo fue hacerme preguntas sexistas: si de pequeña jugaba con muñecas o con coches, si en el sexo era la pasiva o la activa… Y, claro, concluyó que era la candidata ideal, y como yo en aquella época tenía el sexismo muy interiorizado, pues también”.
Unos meses después, llegaría la primera consulta con el cirujano. “Lo único que me dijo fue que me quedaría poca profundidad. Solamente te dicen eso. No te explican nada, esconden las consecuencias a corto y a largo plazo”, denuncia Sandra, a la que aquella operación le ha ocasionado “daños irreversibles”.Tengo momentos mejores, momentos peores, pero es un daño que ya es irreversible
Sin entrar en muchos detalles, nos cuenta que la vaginoplastia es “una cirugía muy invasiva”, que “el postoperatorio es un infierno” y que, en muchos casos, como el suyo, el sufrimiento no termina ahí. Pasado un año y medio o dos años, le diagnosticaron una estenosis en la uretra. “Me daban antinflamatorios, pero llegó un momento en que casi no podía orinar. Imagínate los dolores que pasé”. Finalmente, la volvieron a operar. “Experimentaron conmigo”, denuncia. Y, aunque finalmente todo salió bien, los nervios del suelo pélvico le han quedado dañados para siempre. “Tengo momentos mejores, momentos peores, pero es un daño que ya es irreversible. Es como si tuviera una cistitis permanente”.
Hoy, Sandra cuenta su experiencia en un canal de Youtube
Así, lo primero que Sandra reclama es transparencia: “Siempre he dicho que ojalá por lo menos hubieran sido honestos conmigo y me hubieran explicado los riesgos, porque si me los cuentan, te prometo que yo me lo hubiera pensado mejor”. Por eso, hoy se siente orgullosa de poder ayudar a otras personas a través de sus redes sociales: “Si una vez que escuchan mi historia quieren seguir adelante, que lo hagan, pero muchos se han puesto en contacto conmigo y me han dicho ‘gracias, porque gracias a tu testimonio, me lo he replanteado y no me hago la vaginoplastia. Me quedo con mi pene y me expreso, me visto y luzco como quiero’ “. De hecho, advierte de que incluso las hormonas pueden provocar daños irreversibles. En su caso, dispepsia estomacal o, lo que es lo mismo, una inflamación severa del estómago.
La “estafa” de la transexualidad
Sandra empezó a movilizarse en las redes sociales hace dos años, cuando descubrió que las cirugías no habían acabado con su disforia. Sin embargo, ha tenido que pasar unos meses alejada de todas las plataformas por el shock que le produjo entender cuál había sido la verdadera raíz de su problema: el sexismo. “Después de leer mucho, me di cuenta de que la transexualidad era una estafa, de que realmente somos homosexuales atormentados por estereotipos sexistas y que el único camino para poder superar la disforia o llevarla lo mejor posible es aceptarme tal y como soy”.Transexualidad es homofobia, terapia de conversión para homosexuales. Es querer heterosexualizar la homosexualidad
Hoy, trata de hacer ver a sus seguidores que muchos de los problemas que padecen se acabarían con la supresión de los estereotipos sexistas: olvidarse de que hay cosas de chicas y cosas de chicos, cosas que están bien vistas si tu apariencia física es la de una mujer y cosas que no. “Transexualidad es homofobia, terapia de conversión para homosexuales. Cuando escucho a transexuales decir ‘yo soy una mujer heterosexual’, es mentira. Primero, porque el sexo no se puede cambiar, porque es inmutable y segundo, porque sigue siendo el mismo varón homosexual. Es querer heterosexualizar la homosexualidad”.
La “degradación” de la ley trans
Reconoce que el asunto “es muy complejo”, pero, precisamente por eso, Sandra cree que no se puede despachar con una ley como la que promueve la ministra Montero: “La ley de 2007, que es cuando yo me hice el cambio de nombre, ya era maravillosa. Esto es una degradación de la transexualidad”. De hecho, incluso se queja del nombre de la propia ley. “Ahora todo es un paragua trans dentro del que cabe todo: hombres autoginefílicos, el fetichismo travesti, el tema de las drac… Es un borrado de las propias personas transexuales que sufrimos de disforia”, lamenta Sandra, mientras insiste en lo absurdo de promover cientos de géneros distintos. “¿Dónde quedan luego las estadísticas de la violencia de género?”, se pregunta indignada.
Además, Sandra advierte del peligro de la despatologización que promueve el Gobierno. “Ahora cualquier menor que quiera hormonas o bloqueadores, los tendrá y, por eso, a mi esta ley me da terror, me da muchísimo miedo”, confiesa tras entender que esa no ha sido la solución a sus problemas y que, sin embargo, ya no tiene marcha atrás. La misma indignación muestra por el limitado papel de los progenitores: “Si un padre o una madre se opone o le da a entender a su hijo que hay otras alternativas, le pueden quitar hasta la custodia“.Si una persona transexual no ni tiene ningún problema, ¿por qué la Seguridad Social le va a cubrir con hormonas y cirugía?
Y eso por no hablar de la contradicción que supone despatologizar la disforia, pero incluir los tratamientos dentro del sistema público de salud: “Si una persona transexual no ni tiene ningún problema, ¿por qué la Seguridad Social le va a cubrir con hormonas y cirugía? Es que esta ley no hay por donde cogerla, es absurda la mires por donde la mires”. De ahí que recomiende a lrene Montero que se preocupe “por las hembras biológicas de la especie humana, cosa que no hace, y luego, si quiere, que se preocupe por los verdaderos homosexuales que hemos sufrido homofobia, pero no por identidades ficticias”.
El “fascismo queer” y los menores
Es consciente de que su discurso es y será criticado por muchas personas que pensarán que ella no es una auténtica transexual. “¿Y por qué ahora ya no soy transexual? ¿Porque mi discurso ya no va con el suyo?”, se responde a sí misma. “Es que esto ya es una especie de nazismo. Lo queer es muy fascista”, sentencia sin renunciar a su verdad: “Las personas que piensan que estoy loca son personas transexuales que tienen el género muy interiorizado, y yo te estoy hablando de la raíz del problema y eso duele, porque la verdad duele”.
Aunque aparentemente ya es una mujer, sigue sufriendo disforia
Sin embargo, a Sandra no le importa esta sobreexposición si con ella consigue evitar un arrepentimiento tardío, sobre todo cuando aquellos que emprenden el camino de la transición son menores de edad: “Estamos hablando de estereotipos sexistas que son reversibles, pero cuando los menores empiezan con los bloqueadores, hay cosas que son irreversibles“.
Por eso, el último mensaje de esta larga charla es para ellos: “A los menores que quieran iniciar la transición o se lo estén planteado, yo les diría que su biología es perfecta, que deberían aprender lo que es el sexismo y el género. Y si son muy muy pequeñitos, que los propios padres lo aprendan y eduquen a sus hijos a través de la aceptación de sus cuerpos. Si quieren lucir, vestirse y expresarse como quieran, que lo hagan, pero no por ello significa que son del sexo opuesto“.
La setmana que ve comencen les negociacions per reservar el 30% del planeta per a la vida salvatge. L’aire que respirem, l’aigua que bevem i el menjar que mengem depenen de poder mantenir la diversitat de la vida
Molts científics consideren que ja estem vivint la sisena extinció massiva d’espècies (Pixabay)
Conferència sobre Biodiversitat, COP15
Del 7 al 19 de desembre se celebrarà la quinzena Conferència de l’ONU sobre Diversitat Biològica, la COP15. S’havia de celebrar a la Xina, però s’anava a ajornar per la covid-19, com va passar el 2020 i el 2021, quan el Canadà va proposar organitzar-la a Mont-real.
Cada deu anys, des del 1993, els governs acorden plans estratègics per conservar la biodiversitat. La COP15 revisarà el compliment del pla 2011-2020. Serà una revisió ràpida, no s’ha assolit cap dels 20 objectius acordats.
A la COP15, la ciència i l’ONU proposen un Acord Global per la Natura, un equivalent del que és per a l’escalfament global l’Acord de París, del 2015. L’objectiu central de la proposta d’acord és que el 2030 un 30% de la superfície del planeta siguin reserves naturals.
Si s’aconsegueix el 30%, seria el pas previ a la protecció del 50% el 2050.
Mig planeta reserva natural?
Reserva natural estricta, sense activitats humanes. És l’única manera comprovada de mantenir la biodiversitat: grans reserves naturals on pugui prosperar la vida diversa.
Segons els científics, si deixem per a la vida salvatge el 50% dels oceans i dels continents, un 80% de les espècies s’estabilitzarà i s’evitarà la realimentació d’extincions d’espècies.
S’estima que avui dia estan protegits un 15% dels continents i un 7% dels oceans, però no de forma estricta, sovint es mantenen activitats humanes destructives.
Les taxes de destrucció d’ecosistemes i d’extinció d’espècies indiquen que l’oportunitat per conservar l’estabilitat de la natura s’està tancant ràpidament.
S’estima que un 7% dels oceans estan protegits, però sovint es mantenen activitats humanes destructives (Pixabay)
Sisena extinció massiva?
És el que molts científics consideren que ja estem vivint, la sisena extinció massiva d’espècies. L’anterior va ser la que va acabar amb els dinosaures i va reconfigurar tota la biosfera.
L’actual, que avança 1.000 vegades més ràpidament, posa en risc la pervivència de l’espècie humana, perquè els humans som profundament interdependents amb les altres espècies.
Va trobar que els darrers 50 anys, des del 1970, les activitats humanes han eliminat el 50% dels ecosistemes i han reduït la vida salvatge en un 69%. Hi ha risc d’extinció, en els pròxims 20 anys, del 12% de les espècies d’ocells, del 20% de les de rèptils o del 40% de les vegetals, per exemple.
Aquest ràpid descens de la biodiversitat “està erosionant els fonaments de les nostres economies, dels mitjans de vida, de la seguretat alimentària, de la salut i de la qualitat de vida a tot el món”.
La proposta d’acord per aquest any és que el 2030 un 30% de la superfície del planeta siguin reserves naturals (Pixabay)
La pèrdua de biodiversitat afecta directament la salut humana, per exemple, amb més risc de pandèmies, com la covid-19, per l’aproximació entre humans i altres espècies per la destrucció d’ecosistemes. A més, la pèrdua de biodiversitat desestabilitza l’ecosistema global.
El biòleg nord-americà Edward O. Wilson assenyala la gravetat del problema:
“El pitjor que pot passar no és l’esgotament de l’energia, ni el col·lapse econòmic, ni la guerra convencional, ni l’expansió dels governs totalitaris. Tot això seria tràgic, però es repararia en unes generacions. L’únic procés en marxa i que trigarà milions d’anys a reparar-se és la pèrdua de diversitat genètica i d’espècies. És la bogeria que els nostres descendents menys ens perdonaran.”
Estem subvencionant la nostra extinció
Sí, amb 1,8 bilions de dòlars l’any, el 2% del PIB mundial, en subvencions a activitats destructores de la natura. És la valoració d’un informe publicat el febrer del 2022, elaborat amb el suport de 330 institucions empresarials i financeres de 52 països.
La COP15 té previst discutir la reducció de mig bilió d’aquestes subvencions, quasi un terç del total, per al 2030.
També hi ha un preacord per al finançament dels països rics a la protecció de la natura als països vulnerables. El Brasil, amb suport de països sud-americans i africans, va presentar, a la reunió preparatòria del juny, a Nairobi, una proposta per crear un fons global per a la biodiversitat, el 2023, que es posarà en funcionament el 2025. No hi ha acord en les xifres d’aquest fons, però es parla que podria arribar als 100.000 milions de dòlars anuals fins al 2030.
Aquesta mateixa setmana, l’Agència de l’ONU pel medi ambient ha publicat l’informe Estat de Finances per a la Natura 2022, on destaca que, per aturar la pèrdua de biodiversitat, cal duplicar el finançament actual a la natura per al 2025.
La biodiversitat també és important per a la supervivència humana i la nostra economia (Pexels)
La biodiversitat és la base de l’economia
És el que més destaca l’informe de referència sobre la importància econòmica de la natura, “L’economia de la biodiversitat: la revisió de Dasgupta“, elaborat per encàrrec del Ministeri de Finances del Regne Unit al professor de la Universitat de Cambridge, Partha Dasgupta, i publicat el 2021.
L’informe Dasgupta conclou: “El sistema econòmic actual és insostenible i posa en perill la prosperitat de les generacions actuals i futures; les nostres economies, mitjans de vida i benestar depenen de la natura, que ha de ser el centre de l’economia; el PIB s’hauria d’abandonar com a mesura de la riquesa per poder protegir la vida salvatge i els humans.”
Un altre estudi del 2020 del grup d’assegurances Swiss Re conclou que el 55% del PIB mundial depèn de la biodiversitat i de l’estabilitat dels ecosistemes.
Bones experiències
Hi ha moltes experiències dels bons resultats, també per a l’economia, de les reserves naturals estrictes, sense presència humana.
Destaquen les reserves als oceans, on quan una zona es protegeix estrictament es dispara la biodiversitat i al seu entorn és molt més fàcil i abundant la pesca, perquè l’interior de la reserva desborda de vida salvatge.
Les reserves més grans s’han començat a fer aquest segle, tot i que hi ha moltes experiències anteriors, com la reserva marina de les illes Medes, que va crear la Generalitat el 1983.
Destaquen sobretot les reserves oceàniques que ha promogut el projectePristine Seas, de National Geographic, fundat i dirigit pel català Enric Sala: des del 2008 ha aconseguit la protecció de 6 milions de quilòmetres quadrats, com dotze vegades Espanya.
L’origen de l’extinció massiva d’espècies és la incomprensió dels humans sobre el funcionament de la vida al planeta Terra.
Encara es manté el mite, construït al neolític, que els humans som superiors i que ens han fet un planeta a mida. Un mite que potser va ser útil per desenvolupar-nos al neolític, però que ara és un obstacle per poder evolucionar.
Fa quasi dos segles que sabem que els humans, i totes les altres espècies, som el resultat de 3.800 milions d’anys d’evolució. Els humans hem sorgit de la vida terrícola, com la resta de mamífers, de vertebrats, de vegetals, de fongs i de bacteris.
Fa més de mig segle que sabem que la vida terrícola regula les condicions del planeta per poder-se mantenir i que el planeta funciona com un ecosistema. Per això totes les espècies som profundament interdependents, per respirar, per beure aigua, per menjar, per eliminar residus. Res no es pot entendre de forma aïllada, perquè totes les accions de tots realimenten l’ecosistema global.
La interdependència dels humans i la natura és una evidència (Pexels)
Ara els humans estem desestabilitzant l’ecosistema global, destruint ecosistemes i provocant l’escalfament global.
Escalfament global i pèrdua d’ecosistemes són dos aspectes d’una mateixa crisi que es realimenta: la pèrdua d’ecosistemes treu capacitat al planeta per refrescar-se i l’escalfament global accelera la pèrdua d’ecosistemes.
El repte dels humans és evolucionar ràpidament cap a societats adaptades a viure al planeta Terra. En altres paraules: aturar ràpidament la guerra contra la natura.
Josep Maria Campistol qualfica les dades d'”esfereïdores” i ha instat les administracions a fer “tot el que puguem per intentar eliminar aquesta xacra”
L’augment de les dones ateses per violacions i agressions sexuals a l’Hospital Clínic han posat en alerta els responsables del centre. Durant la presentació de l’informe anual que s’ha fet aquest dijous, el director general de l’hospital, Josep Maria Campistol, les ha qualificades d’”esfereïdores” i ha afirmat que els números confirmen que “tenim una societat masclista i violenta, que està malalta”.
Campistol ha afegit que “és absolutament dramàtic que al segle XXI tinguem aquestes xifres” i ha instat les administracions i els responsables sanitaris a fer “tot el que puguem per intentar eliminar aquesta xacra”. El director general del Clínic ha assegurat que “avui no estem contents, no és un bon dia“.
La xifra més alta d’atencions a l’hospital
El nombre de víctimes ateses ha estat la més alta que s’ha registrat mai a l’Hospital Clínic i suposen un augment del 51 % respecte a l’any anterior. La doctora Lluïsa Garcia Esteve, psiquiatra i presidenta de la Comissió de Violència Intrafamiliar i de Gènere, i Teresa Echevarría, infermera i fundadora de la comissió, creuen que l’augment es deu a diversos factors i que un dels principals és que “les dones joves són més conscients i no tenen tanta vergonya de denunciar” com podia passar anys enrere.
72 dones ateses per punxades
Una de les dades destacades de l’informe és que durant el 2022 s’han atès 72 dones que havien patit punxades a discoteques i zones d’oci. En dos dels casos, hi va haver una agressió sexual posterior i les noies no es van adonar de les punxades fins que se’ls va fer l’exploració física. En la resta —70— no es va produir cap agressió. Ara bé, tot i que no es poden considerar agressions sexuals, els responsables del Clínic afirmen que “és igualment violència masclista”, perquè es tracta “d’una manera d’atemorir les dones”. Des de l’hospital confirmen que en cap del casos es van detectar substàncies.
gutta cavat lapidem 