Category Archives: Educació

biologia, Biotecnologia, canvi climàtic, ecologisme, economia, Educació, medi ambient, Natura

Eliminar els subsidis que danyen la natura, un repte difícil per a la COP15

Leave a comment

A la cimera de la biodiversitat de Mont-real es vol aconseguir que es prohibeixin i que els diners es destinin a protegir el medi i frenar la crisi climàtica

Una vista aèria mostra un arbre mort en un bosc de l’Amazònia
(REUTERS/Amanda Perobelli)

Cada any es financen activitats que són perjudicials per a la natura amb subvencions que arriben a 1,8 bilions de dòlars amb diners públics a tot el món, xifra que suposa el 2% del PIB mundial.

Dels 1,8 bilions de dòlars gastats cada any, la majoria financen l’extracció de combustibles fòssils; en concret, se’ls dona quatre cops més diners que els destinats a combatre la crisi climàtica, però també es paga per sistemes agrícoles destructius de la biodiversitat, la desforestació, la pesca insostenible que contribueix a l’esgotament de les espècies, la construcció o el transport.

El 90% dels ajuts a l’agricultura fan empitjorar l’escalfament global i augmenten les desigualtats excloent els petits agricultors, que sí que fan agricultura sostenible.

També es donen subsidis per a la desforestació de l’Amazones, per exemple, per produir farratge per a animals de granja.

Resistència a eliminar aquestes subvencions

A la COP15 de biodiversitat de Mont-real es vol aconseguir que es prohibeixin i que els diners es destinin a protegir la natura i frenar la crisi climàtica.

En declaracions a TV3, la ministra de Medi Ambient de Xile, Maisa Rojas, apunta que hi ha molta resistència a canviar el sistema econòmic.

“Aquests subsidis existeixen perquè ens hem muntat una estructura econòmica els darrers 100 anys que ho permet i per això hi ha moltes resistències a eliminar-los, perquè ens fiquem al cor del nostre sistema econòmic.”


L’any 2010 es van fixar els objectius per a la biodiversitat per al 2020, els coneguts com a objectius d’Aichi, i ja es va incloure aquesta qüestió. Lucía Ruiz, coordinadora de biodiversitat de WWF, explica que es persegueix des de fa anys, però que no s’acaba d’aconseguir.

“Els objectius d’Aichi es van comprometre a atendre i eliminar per complet per al 2020 els subsidis nocius per a la biodiversitat. I aquests objectius no s’han aconseguit.”

El document final estableix el propòsit d’eliminar gradualment les subvencions nocives per a la biodiversitat fins a arribar, el 2030, a una reducció de 500.000 milions de dòlars a l’any.

https://www.ccma.cat/324/eliminar-els-subsidis-que-danyen-la-natura-un-repte-dificil-per-a-la-cop15/noticia/3202574/

cultura, Educació, Església Catòlica, Espanya vs Catalunya, habitatge, migrants, pobresa, Política, Reflexions, Religió, sensellarisme, Societat

Teresa Rodríguez rebate con la Biblia el racismo de Vox: “No les pido que sean humanitarios, pero sean cristianos”

Leave a comment

La portavoz de Adelante Andalucía alude a pasajes bíblicos para reprochar a la formación de ultraderecha una moción sobre vivienda que excluye a extranjeros

Teresa Rodríguez habla desde la tribuna del Parlamento andaluz. Joaquín Corchero (EP)

La portavoz de Adelante Andalucía, Teresa Rodríguez, ha esgrimido versículos de la Biblia en el Parlamento andaluz para reprocharle a Vox sus políticas xenófobas al hilo de una moción que la formación de ultraderecha ha presentado sobre política general en materia de vivienda en la que pone el requisito de “prioridad nacional” para los aspirantes. Rodríguez, además de incidir en que medidas de este tipo coinciden con las que defienden partidos como Fuerza Nueva, le ha reprochado a Vox que hay que verlo poniéndose en el papel de los miles de andaluces que han emigrado al extranjero y que pueden verse muy perjudicados si, en sus países de adopción, una formación de ultraderecha plantea iniciativas similares.

Al hilo de que el parlamentario de Vox Alejandro Hernández ha señalado que “la caridad empieza por uno mismo”, Teresa Rodríguez ha aprovechado para hablar de cristianismo, “una cultura que yo he compartido y una formación que he compartido seguramente con muchos de ustedes”. En este sentido, le ha recordado a la formación de ultraderecha que su candidata en las pasadas elecciones autonómicas, Macarena Olona, “estuvo toda la campaña diciendo que había que regar Andalucía de cruces y recuperar la cultura cristiana como base de nuestra civilización”, además de señalar que “trajeron a la señora Meloni [primera ministra italiana], que habló de la universalidad de la cruz”.

“No les voy a citar aquí ni el Manifiesto Comunista ni la Declaración Universal de Derechos Humanos, ni siquiera la Constitución ni el Estatuto de Autonomía de Andalucía, les voy a citar la Biblia, y miren ustedes, señores de Vox, la Biblia maldice a los xenófobos”. A continuación, ha citado versículos como “maldito el que viole el derecho del extranjero, del huérfano y de la viuda” (Deuteronomio 17:19) o “al forastero que reside junto a nosotros lo miraréis como a uno de vuestro pueblo y le amarás como a ti mismo” (Levítico 19:34). También ha recordado que “conoceréis la suerte del emigrante porque emigrantes fuisteis vosotros en Egipto” (Éxodo 23:9).

También ha recordado palabras de Jesucristo en el Nuevo Testamento, como “tuve hambre y me disteis de comer, tuve sed y me disteis de beber, fui forastero y me acogisteis”, o cuando resalta que al ayudar a personas, entre ellas migrantes, “lo hicisteis también a mí mismo, eso dice Jesucristo”. También ha mencionado Hebreos 13:1 (“no se olviden de practicar la hospitalidad porque gracias a ello algunos sin saberlo hospedaron a ángeles”), “así que señores de Vox, no les pido que sean humanitarios, les pido que sean ustedes cristianos”, afirmación que ha remachado con un “feliz Navidad”.

https://www.eldiario.es/andalucia/teresa-rodriguez-rebate-racismo-vox-citando-versiculos-biblia_1_9797055.html

Educació, Política, Reflexions, Societat

Vives rodeado de gente que ha dejado el trabajo pero sigue cobrando

Leave a comment

Si no ha habido Gran Renuncia en España es porque quizás ha habido Gran Exilio: gente que, harta de todo y quemada, espera con el piloto automático que salga algo mejor

Tengo una teoría sobre la empresa española difícilmente comprobable, así que animo a los antropólogos laborales a intentar demostrarla: si quieres que te despidan, no te van a echar nunca, pero cuanto más necesitas el trabajo, más probable es que te larguen.
En el primer caso, porque la empresa se lo toma como un reto. ¿Cómo, que quieres que te eche? Eso es lo que te gustaría, vas listo. En el segundo, porque cuanto más vulnerable eres, más posibilidades tienes de ser el último mono cuya liana es cercenada en la última reestructuración. No hay nada menos meritocrático que un despido, que en la mayoría de casos depende de estar en el lugar equivocado en el momento incorrecto. Mala suerte.

Nos pasamos la vida dimitiendo en nuestra cabeza, fantasías que a veces se consuman

He recordado esta chapucera teoría de barra de bar porque últimamente me encuentro con mucha gente que ha dimitido de sus trabajos. No, no es que se haya marchado de la empresa como parte de esa Gran Renuncia que nos dicen que no está ocurriendo en España, aunque tengamos la sensación de que sí. Tal vez lo que está pasando es que los trabajadores han dimitido pero sin marcharse de sus puestos, porque en España quién va a hacerlo alegremente con una tasa de paro que no baja del 10% desde hace una más de una década. Esa quizá sea nuestra Gran Renuncia: no un portazo en Recursos Humanos, sino un exilio interior. El “en cuanto me salga algo me voy” se escucha más que “slo-mo-mo-mo”.
Hablando con unos y con otros me he sorprendido de cómo en todas partes ha proliferado el trabajador harto o enfadado o agotado que aguanta con el piloto automático. Vivimos rodeados por zombis que llegan a su hora a su puesto, que hacen las tareas que les han pedido, que hablan poco y tal vez no se quejen demasiado, que ni una mala palabra ni una buena acción, pero que en su fuero interno, han decidido que ya no trabajan para esa empresa. Estamos rodeados de zombis y esos zombis somos todos. Porque el trabajador zombi es, básicamente, el trabajador quemado, en algún punto del amplio espectro que va del término clínico al simple “harto de todo”. Lo dicen los manuales: el ‘burnout’ se manifiesta por “la pérdida del interés por sus tareas” y “una reacción psicológica negativa hacia su ocupación laboral”. La Gran Renuncia no deja de ser el último paso de un proceso que llevaba años larvándose. Como me contaba Anthony Klotz, esto ya existía, pero ahora no es tabú.

Un trabajador zombi. (Reuters/Thaier Al-Sudani)

A menudo resulta imposible distinguir al trabajador dimitido del entusiasmado. Pueden seguir siendo productivos, cumplidores, incluso participativos, liberados de la carga de la responsabilidad y animados por el compañerismo. La diferencia es que, en su mente, ya están fuera, ‘fuerísima’.

Ocurre como en esos matrimonios que siguen funcionando por inercia durante décadas, aunque los dos sepan que hace tiempo que se acabó. Todos conocemos a ancianos que han dimitido de la vida, aunque sigan viviendo. Todos decimos basta poco a poco. La vida es una serie de dimisiones, a menudo simples fantasías que no se consuman, pero que ayudan a levantarse de la cama. La vida también es un proceso de espera, y en eso viven estos millones de dimitidos. En espera de otra cosa, de que algo cambie, y si tienen que elegir entre hacerlo en la calle o cobrando, es natural que se decante por ver hasta dónde pueden tensar la cuerda.

Es una rebeldía que se parece más a la del despechado que espera su momento para asestar la puñalada final que a la del revolucionario que quiere tomar el Palacio de Invierno. Una resistencia pasiva que tiene algo de huelga de celo, en la cual uno sigue en cuerpo y con buena cara, que hoy es viernes, pero no en espíritu. Sonreír, decir que sí y olvidar. Es como uno de esos juegos de aguantar la mirada: la empresa no quiere perder Si eso fuese verdad, les habrían echado ya, dirán. Pero a menudo hay pocos incentivos para hacerlo. Llevan tanto tiempo quemados que, precisamente por esa razón, uno ya no recuerda cómo eran cuando estaban motivados; un dimitido veterano seguramente conozca mejor su trabajo que un entusiasmado novato; y uno se ha reducido tanto que no se espera nada de él. Tengo, además, la sensación de que la cultura de la presencialidad española, irónicamente, hace pasar desapercibido al trabajador dimitido mientras siga ocupando su silla, que es para lo que le pagan. Es como uno de esos juegos de aguantar la mirada: la empresa no quiere ser la primera en apartar la vista.


Leía divertido un artículo de ‘The Washington Post’ en el que explicaba la dificultad que tienen las empresas americanas para despedir a la gente. Probablemente, sea difícil trasladarlo a España, pero daba pistas interesantes: como contaba el autor, “hay trabajos que requieren poco más que mantenerse despierto para hacerlos, y en un mercado tan ajustado, la gente con puestos más altos puede salir adelante fácilmente con el puesto automático”. Cuenta en el reportaje David Cancel, CEO de una firma de ‘marketing’, que para que te echen como ingeniero informático en su empresa hay que ser increíblemente chapucero. No despiden a nadie porque no son capaces de encontrar sustitutos. Dudo que en España sea exactamente igual, pero suena esperanzador después de décadas de “hace mucho frío ahí fuera”.
Ay, me voy otra vez, ay, te dejo
Dice una encuesta de Infojobs que el año pasado, el 23% de los trabajadores españoles se plantearon dejar su puesto de trabajo. Este, el porcentaje asciende hasta el 27%. Los resultados de LinkedIn son semejantes. A lo mejor no hay Gran Renuncia porque lo que hay es Gran Exilio interior.

Una silla calentita (Reuters/Christian Hartmann)

Como contaba mi compañera Paula Soler en un enfoque muy interesante, en España ‘we call it’ ‘Gran Rotación’. Según una encuesta de Adecco, solo un 5% de trabajadores piensan de verdad marcharse de su trabajo sin encontrar otro, lo que refuerza la teoría de que uno dimite sin marcharse, algo que no entra en ninguna estadística. Como matizará alguno, en España hay pocos incentivos económicos para marcharte por tu propio pie. Dicho artículo contaba que lo que retiene a los trabajadores es el teletrabajo, la formación y los programas de liderazgo, el horario flexible, el ambiente laboral o el desarrollo profesional. La salud mental, por otro lado, es el principal motivo por el que la población española activa se plantea dejar su trabajo. Es decir, cuando ya no puedes más.

Todos nos hemos replanteado a la fuerza nuestra relación con el trabajo y hemos llegado a conclusiones iluminadoras: los que cobran poco y saben que su rol es precario, que no les compensa dejarse pisar por dos duros y los que cobran algo más tienen cada vez menos miedo al futuro. Las empresas se encuentran con un duro competidor que hasta ahora no sabían que tenían. La vida, o mejor dicho, la posibilidad de controlar tu propio destino. Dimitir y seguir adelante, exiliado de tu entorno y refugiado en ti mismo, puede sonar alienante, pero es una forma de recuperar el control. Si la silla está calentita cuando suena la sirena, qué más quieren.

https://www-elconfidencial-com.cdn.ampproject.org/c/s/www.elconfidencial.com/amp/cultura/2022-06-13/vives-rodeado-gente-dejado-trabajo-cobrando_3440151/

cultura, Educació, Església Catòlica, Història, Política, Reflexions, Societat

La Barcelona o la societat amnèsica

Leave a comment

L’Ajuntament de Barcelona va convocar una festassa, amenitzada per Comediants, per celebrar la retirada de l’estàtua de l’empresari, mecenes i primer marquès de Comillas, Antonio López y López (1817-1883), un català, amb orígens càntabres, que es va fer ric amb el comerç d’esclaus. Van acudir a la festa un miler de persones, incloent-hi un munt de nens que xalaven amb els números de circ, els tallers de plastilina, la xocolatada i la música d’Always Drinking Marching Band i del grup africà Djilandiang.

Festa per la retirada de l’estàtua d’Antonio López

Abans que una grua retirés l’estàtua del gran sòcol —el qual, per cert, continua al mateix lloc sense que n’hagin retirat unes al·legories més aviat sospitoses ni el nom de qui el coronava—, el cel de Barcelona va retronar amb els habituals focs artificials. La fanfàrria mediterrània de petards i festa provoca sempre l’admiració de grans i petits. Va ser un acte d’exorcisme com és degut. A falta de polítiques públiques de veritat, Barcelona en Comú sobreviu amb el recurs d’exalçar els simbolismes. Digueu-me quin biaix tenen els cerimonials simbòlics i us diré de quin peu calcen els que els organitzen.

L’estàtua-retrat en bronze d’Antonio López va ser esculpida per Venanci Vallmitjana i es va inaugurar el 13 de setembre del 1884. El 26 d’agost de 1936, l’estàtua va ser enderrocada per primera vegada i el bronze va ser destinat a les indústries de guerra. Acabada la Guerra Civil, Frederic Marès, diguem-ne un reputat escultor del règim, va refer el monument però va utilitzar pedra en lloc de bronze per a l’estàtua principal.

Tot això ho va explicar la meva amiga Judit Subirachs i Burgaya en un llibre excel·lent: L’escultura del segle XIX a Catalunya (1994). En repassar-lo m’he refermat en la idea que allò que està matant les ciutats és l’exhibició descarada de la ignorància, de la uniformització ahistòrica, que converteix els centres urbans en centres comercials a l’aire lliure sense ressaltar el que tenen d’històric els edificis que alberguen les grans i idèntiques marques que un transeünt pot trobar a Barcelona, a París o a Budapest. Als nens els enganyem amb llepolies en comptes d’ensenyar-los a gaudir de la ciutat històrica.

De l’ànima profunda d’una urbs que, com no podria ser d’una altra  manera, és feta amb retalls del passat que se superposen. Personalment, per exemple, em fascinava que l’estàtua del negrer i fundador de la Transmediterrània estigues a tocar, gairebé davant per davant, de Barcelona Head, l’escultura de grans dimensions de l’artista gràfic i escultor nord-americà Roy Lichtenstein, realitzada en col·laboració amb l’escultor extremeny Diego Delgado Rajado, i que es va instal·lar al moll de la fusta amb motiu dels Jocs Olímpics del 92. L’art públic urbà hauria d’adquirir la categoria dels estrats geològics i esdevenir la mesura del temps d’una ciutat.

Barcelona és, sobretot, un museu a l’aire lliure del segle XIX, amb illes setcentistes o gòtiques que en reforcen el sentit històric. Només caldria ajudar a interpretar-lo. Cluquin els ulls i imaginin-se que arrenquen a caminar des del carrer dels Montcada fins a l’estació de França, passant pel Born. En un espai tan reduït com aquest, s’hi condensa la història de la Catalunya medieval, moderna i contemporània. Una vegada vaig acompanyar uns amics japonesos a visitar les restes del Born. En van quedar admirats. Però el que més em va sorprendre va ser que, alçant la mirada cap amunt, va i em diuen: “El que ens agrada molt és l’edifici que han construït per preservar el jaciment”. Vaig quedar astorat. Va ser llavors que se’n va acudir que calia musegrafiar millor la ciutat. De passada ens estalviaríem els debats estèrils sobre la idoneïtat d’haver recuperat les restes del barri que va ser destruït per la repressió posterior al 1714. El Born no és un santuari nacionalista. És l’explicació més o menys ben resolta de la història d’una ciutat i té un aire, sense ser ben bé el mateix, del Covern Garden de Londres.

Els proposo un d’aquests itineraris imaginats. Baixin des de l’Arc de Triomf pel passeig de Lluís Companys (abans Saló de Sant Joan i durant la República de Fermín Galán i en època de Franco de Víctor Pradera), fins a les estàtues de l’alcalde Rius i Taulet (de Manel Fuxà i Pere Falqués 1897-1901), impulsor de l’Exposició Universal de 1888; de Roger de Llúria (de Josep Reynés 1885) i del pintor Antoni Viladomat (de Torquat Tasso 1888). Contemplin entretant l’estàtua de Pau Claris —deguda a Rafael Atché el 1917, retirada el 1939 i reinstal·lada el 1977—, i l’actual seu del Tribunal de Justícia, que es va començar a construir el 1887 i no es va inaugurar fins al 1908. L’estil de l’edifici és força eclèctic i en van ser responsables els arquitectes Enric Sagnier i Villavecchia i Josep Domènech i Estapà.

El conjunt contrasta amb l’estil modernista dels fanals del passeig, dissenyats per Pere Falqués, que són com guardians en la nit. Després entrin a la Ciutadella i topin amb l’estàtua eqüestre del general Prim (1887), obra de Lluís Puiggener, i facin un tomb pel parc, avui seu del Parlament, però que al segle XVIII es va concebre com un fortí, i el 1888 va acollir l’Exposició Universal. Ara té un aire de decadència impropi del que hauria de ser l’entorn de la seu de la sobirania popular. Des d’allí poden encarar l’avinguda del Marquès de l’Argentera (abans d’Eduard Maristany) i triar quin dels dos grans edificis d’arquitectura de ferro volen contemplar: el mercat del Born (ideat per Josep Fontserè i l’enginyer Josep Cornet i Mas, 1876) o bé l’estació de França (de Pedro de Muguruza, Raimon Duran i Reynals i Andreu Montaner i Serra, 1924-29).

Poden continuar avinguda avall cap al monument dedicat a Colom —un conjunt de ferro i pedra concebut el 1888 per Gaietà Buïgas i Monravà, que també caldria retirar si seguíssim la lògica d’Ada Colau—, i entretenir-se al Pla de Palau amb la Font del Geni Català (de Fausto Baratta i Francesc Daniel Molina, 1856) i els frisos dels porxos d’En Xifré, en un dels edificis més moderns de la seva època (1836-1840), del qual fins i tot es diu que va ser dels primers a tenir aigua corrent. És on hi ha el Restaurant 7 Portes.

Després podem passar per la plaça del duc Medinaceli, on hi ha la font-monument dedicada a l’almirall de l’armada medieval catalana Galceran Marquet, erigida el 1851, i explicar allà mateix els efectes de la desamortització eclesiàstica de 1835, que va afectar el primer establiment de l’orde franciscà, el convent de Sant Francesc, construït al segle XIII i enderrocat el 1836. On hi havia el convent ara hi ha la seu de la CNT. Paradoxes del temps. Els quadres de l’antic convent framenor van ser retirats per la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi abans de l’enderrocament i avui s’exposen al Museu Nacional d’Art de Catalunya. No hi ha res que ho indiqui.

Quan encara amb els ulls closos arribin a l’alçada de la Porta de la Pau, posin-se d’esquena al mar i busquin al començament de la Rambla, a mà dreta, l’Al·legoria del Comerç i de la Indústria (de Venanci i Agapit Vallmitjana, 1858-59) en una porta, ara inutilitzada, del lateral del Departament de Cultura, que abans donava entrada a l’antic Banc de Barcelona. Quin itinerari més bonic i ple d’història, oi?

Ara, però, si vull explicar als meus amics estrangers que Catalunya també havia estat un país esclavista, els hauré d’ensenyar una postal del monument d’Antonio López que ha estat retirat absurdament. Qui vulgui comparar el significat d’aquesta estàtua amb la polèmica i els disturbis generats per la retirada de l’estàtua del general Robert E. Lee a Charlottesville, senzillament fa demagògia.

És impensable que a Barcelona algú s’atrevís a convocar una manifestació supremacista als peus del negrer català, com sí que va passar amb els nostàlgics confederats nord-americans. Les accions polítiques han de guardar proporció amb el context on es donen i al dany o al benefici que provoquen.

David Rieff, un reconegut historiador i reporter nord-americà, fa temps va publicar dos llibres, Against Remembrance (2011) i In Praise of Forgetting (2016), tot i que el segon és una ampliació del primer, amb capítols idèntics entre l’un i l’altre. Aquest veterà corresponsal de guerra, fill de la gran Susan Sontag, és al·lèrgic al culte del passat. Arran d’haver palpat l’horror des d’inferns tan diversos com ara Irlanda del Nord, Bòsnia, Rwanda, Libèria, Sierra Leone o Kosova, ha fet seu un consell de Philip Roth: “recorda oblidar”. Les reflexions de Rieff no són fetes a la babalà. Escriu que al principi acceptava acríticament la cèlebre frase de l’assagista i filòsof hispano-nord-americà George Santayana (va néixer a Madrid el 1863 i va morir a Roma el 1952): “Aquells que no poden recordar el passat estan condemnats a repetir-lo”. Però el seu entusiasme memorialista va anar minvant amb l’impacte sobre seu de l’horror que diu així: “En tots aquests llocs [on va fer cròniques dels conflictes] vaig poder veure els efectes nefasts de l’ús de la memòria com a arma de guerra”. La memòria pot ser, certament, una arma llancívola perquè es basa en la regla, sempre arbitrària, de tants caps, tants barrets.

El temps tot ho cura, però. Almenys això diuen, sobretot si fem ús de la història i ens oblidem de la memòria, que n’és l’abús, perquè engalipa més que no pas explica. Recordar és un acte ètic, si es vol. I de vegades és necessari, sempre que no esdevingui un acte de fe. La política barrejada amb la religió, que és el que són les ideologies totalistes, és molt perillosa. La història és una altra cosa, atès que és font de coneixement i es construeix amb dades i no pas amb percepcions o opinions preconcebudes.

Historiar una ciutat és omplir-la de vida. És recrear-la i modificar-la alhora, perquè està feta amb les capes del temps. És un espai viscut. Només cal explicar-lo, com l’exercici que acabo de fer aquí. Gerardo Pisarello, doctor en Dret i tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, va insistir a dir durant la festa de celebració de la retirada de l’estàtua d’Antonio López que aquella decisió era “un acte de reparació. El colonialisme i l’esclavatge són els pitjors productes de l’espècie humana”. Oh, i tant! Però la història no és cap judici sumaríssim. Reparar i recordar és possible. En canvi, fomentar l’amnèsia ciutadana converteix les ciutats en un geriàtric ple de malalts d’Alzheimer o en una guarderia de pàrvuls permanents. Els il·luminats que creuen tenir visions celestes de la vida així ho voldrien.

Publicat a elnacional.cat, 19/03/2018

La Barcelona amnèsica
cultura, economia, Educació, geopolítica, Política, Societat

¿Por qué triunfa Taiwán?

Leave a comment
Vista de Taiwan

Taiwán, siempre presente en la prensa, es, pese a las múltiples dificultades de todo tipo que afronta (aislamiento diplomático, falta de recursos naturales, urbes con altísima densidad de población, alta sismicidad, orografía y clima complicados) una sociedad moderna y próspera, es una potencia económica. Disfruta de una renta per cápita de 33,775 $, superior a la española, y tiene un endeudamiento de solo el 32,6% del PIB. Como contó Pablo Diez hace unos días en ABC, Taiwán es el líder mundial indiscutible en semiconductores, tanto en porcentaje de mercado como en posesión de la tecnología más avanzada en este campo.

Hay por tanto que preguntarse el porqué de este éxito. Es siempre una buena práctica inspirarse en lo que funciona y no en lo que fracasa. Hay que emular en vez de envidiar. Su éxito se fundamenta en una buena estrategia a largo plazo construida sobre pilares sólidos, que comentamos a continuación.

Es un hecho muy desconocido la gran influencia que posee en Taiwán el think tank, con sede en New York, Intelligent Community Forum. Taiwán aplica desde hace años sus recomendaciones. Quince de sus veinticuatro ciudades y condados han sido ya reconocidos con los premios que este foro otorga cada año. New Taipéi, con casi cuatro millones de habitantes, ha sido reconocida como Comunidad Inteligente de 2022. Su alcalde Hou Yu-ih acaba de ser reelegido con el 62% de los votos y se vislumbra como candidato a la presidencia en las elecciones que se celebraran en catorce meses. En 2019 fue premiada Taoyuan con una población de dos millones y medio de personas.

Este foro de pensamiento promueve una metodología para construir sociedades más prósperas basada en cinco más un indicadores. Considera que para construir una sociedad de éxito hay que desplegar infraestructuras, promover la educación y el talento, la innovación, la equidad y la sostenibilidad y resiliencia, todos estos aspectos bajo el paraguas del liderazgo y el buen gobierno, el sexto indicador.

De los seis aspectos sin duda el más importante y el que tiene un efecto más contundente y a más largo plazo es la educación, la creación de talento. La mejor definición del país me la dio el profesor Shiann- Far Kung de la National Cheng Kung University de Tainan: “los taiwaneses lo único que poseemos es nuestra inteligencia”. Es obvio que la usan mucho y muy bien. Taiwán es sin duda un ejemplo del éxito de la inteligencia como medio para sobrevivir y prosperar superando dificultades y adversidades de todo tipo. Las comunidades humanas fracasan cuando ni cultivan ni usan la inteligencia de sus ciudadanos. Se precisa educación exigente que estimule a las personas a desarrollar sus capacidades, a adquirir conocimientos y hacer suyos valores sólidos como la laboriosidad, la colaboración, el respeto a la autoridad. Una educación que presente un equilibrio entre actitudes y aptitudes.

También hay que destacar que la sostenibilidad es un campo mucho más amplio que el mero cuidado del medioambiente, debe incluir el mantenimiento de los valores raíces que hacen resiliente a una comunidad. Taiwán mantiene y cuida los valores de la China milenaria.

Taiwán es un claro ejemplo de que la inteligencia y los valores prevalecen frente a las riquezas naturales en la construcción de una sociedad próspera. Es un buen referente en el que inspirarse. En España hacemos todo lo contrario disminuir el nivel educativo, de reforma en reforma, desde hace 40 años y menospreciar e ignorar nuestros valores. Precisamos un cambio de tercio.

Artículo publicado en ABC el 25 de diciembre de 2022

https://argelich.com/f/¿por-qué-triunfa-taiwán

biologia, cultura, Educació, medi ambient, Natura, Política, Societat

A Catalunya veig pocs nens pel carrer i molts gossos amb abric

Leave a comment

Joy Tugume, guarda forestal a la selva ugandesa que té cura dels goril·les

Tinc 31 anys. Vaig néixer i visc a Uganda. Estic casada i tinc dos fills, de 4 i 2 anys, que viuen amb el seu pare a Wakiso i a temporades amb mi a la selva. Em dedico a protegir els goril·les de muntanya als parcs naturals. Per protegir la selva necessitem turisme i per tant carreteres amb bon estat Soc cristiana.

Expliqui’m la seva història.

Una oenagé nord-americana em va pagar els estudis i em van animar a aconseguir la titulació per a la conservació de la biodiversitat, i així em vaig convertir en ranger.

Viu a la selva?

Sí, al parc natural de Mgahinga. Tinc dues famílies, la humana i la dels goril·les, i no puc prescindir de cap de les dues.

Veu poc els seus fills?

Els vaig a visitar quan tinc una setmana lliure i ells passen les seves vacances al parc i així puc explicar-los coses essencials.

Quines coses?

El respecte per la vida. Els explico que els goril·les són éssers humans salvatges que van decidir no sortir del bosc.

Recorda la seva primera trobada?

La primera vegada que em vaig internar a Magahinga pensava que els goril·les eren a les copes dels arbres i de sobte al meu costat hi havia un exemplar de 230 quilos, em vaig espantar i vaig cridar.

I què va fer el goril·la?

Em va mirar tranquil i va seguir amb les seves coses. En aquell moment em vaig enamorar del Rukundo, que en la nostra llegua significa amor: l’ anomenem així perquè protegeix la resta de la família amb molt d’amor.

Es comunica vostè amb els goril·les?

Els veig pràcticament cada dia des de fa sis anys i faig un so quan m’hi apropo, com un gargamelleig, i si no em responen sé que no m’hi he d’acostar més perquè hi ha conflicte.

Què li han ensenyat els goril·les?

La importància de la generositat en la vida en societat. Es cuiden els uns als altres i quan un falta ho senten moltíssim. Em commou veure com les mares cuiden els seus petits, són molt afectuoses. Els carreguen a l’esquena, igual que he fet jo amb els meus fills.

Interactuen amb vostè?

Quan els goril·les ens veuen arribar es relaxen molt, saben que hi som per protegir-los. En una ocasió uns goril·les no habituats als humans es van trobar amb la família Nyakagesi, com els anomenem, i hi va haver una baralla; però així que ens van veure tots es van tranquil·litzar, no calia continuar lluitant, els seus protectors havien arribat.

Hi ha tingut proximitat física?

De vegades el Rukundo m’ha fet una demostració de força, ha trencat un tronc i s’ha aproximat a mi imitant el gest de colpejar-me, però no ho fa mai, només em mostra la seva força.

Quin ensurt.

He viscut moments en què m’he sentit molt connectada amb ells. Vaig veure com naixia un nadó, mentre dues femelles de la família van adoptar el rol de matrones, i aquell amor em va impressionar, són com nosaltres. Una persona que mata un goril·la està matant un semblant. I a més la seva reproducció és molt lenta, triguen entre dos o dos anys i mig a donar a llum.

Potser fins i tot són millors que nosaltres.

Hauríem d’aprendre d’ells perquè de vegades els humans no som capaços de tenir cura els uns dels altres. Aquesta família de goril·les de nou membres és l’única a tot el parc de Mgahinga, són un tresor. Els últims dos anys n’hem rescatat dos que havien caigut en trampes de furtius.

Per a què els volen, els furtius?

Posen trampes per a antílops i búfals per portar carn a casa i els goril·les hi queden atrapats. Nosaltres patrullem i desmuntem les trampes, però el parc és enorme.

I què fan quan cauen en trampes?

Truquem als doctors de goril·les i mentre ells anestesien l’exemplar per alliberar-lo i curar-lo, nosaltres establim una barrera de protecció entre la família i el goril·la perquè es posen molt nerviosos.

Hi comença a haver consciència que cal protegir els goril·les a Uganda?

Cada vegada més, una de les tasques més importants que duem a terme els rangers és la reeducació dels furtius, que acaben ajudant-nos a detectar les trampes i a monitorar els goril·les.

El progrés s’està menjant la selva?

La globalització i el desenvolupament d’infraestructures estan afectant el futur dels parcs, s’estan envaint zones de natura salvatge i desforestant, d’aquí el meu compromís, no vull que desaparegui.

Què sent quan s’endinsa a la selva?

És com un viatge a un passat meravellós, sorprenent. Jo ensenyo als meus fills que el nostre origen és al bosc i no a les ciutats. La sensació de pertànyer al bosc la sents immediatament quan t’hi endinses.

És la primera vegada que surt de la seva terra.

Si hi ha una cosa que m’agradaria traslladar de les seves ciutats a Uganda és la netedat. M’ha cridat molt l’atenció que la gent no tiri coses a terra.

I què ens portaria d’Uganda?

Més boscos, que els seus són petits, i més nens als carrers. Vostès no tenen nens però sí molts gossos amb abrics. És estrany.

El bosc a la mirada

La Joy és la protagonista del curt documental que porta el seu nom, una de les poques dones rangers ugandeses que tenen cura dels últims goril·les de muntanya al parc nacional de Mgahinga. El curt està dirigit i coproduït per Aner Etxebarria i Katz Studio, amb la col·laboració de Rift Valley Expeditions i Panasonic. JOY va de festival en festival, acaba de presentar-se al BBK Mendi Film de Bilbao i s’ha projectat a Cinesa Diagonal de Barcelona, després de passar pel BNFF2022 del Canadà i el Wildscreen de Bristol. Aquesta dona porta el bosc a la mirada i està desitjant tornar amb els seus goril·les salvatges. Assegura que té dues famílies, la dels goril·les, formada per nou goril·les de muntanya dels mil que es creu que queden al planeta i que encara viuen en llibertat, i el seu marit i els seus dos fills, Favour i Abie, de dos i quatre anys.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20221221/8653323/espanya-veig-pocs-nens-pel-carrer-i-molts-gossos-amb-abric.html

cultura, Educació, filosofia, Història, interculturalitat, Política, psicologia, Reflexions, Religió, Societat

Rafael Argullol: “Crec que es pot considerar la tragèdia del món i, alhora, dir sí a la vida”

Leave a comment

Filòsof, escriptor i catedràtic d’estètica i teoria de les arts (UPF)

El professor Rafael Argullol (Barcelona, 1949) manté la seva lúcida capacitat d’analitzar el món des de la filosofia i l’art. Aquest 2023 ho farà a través de deu llibres compilats en un volum de “preguntes bàsiques”, en diu, sobre temes com la llibertat i la veritat. La idea d’Europa, l’humanisme, l’extrema dreta i el mirall de les xarxes socials: tot alimenta el gruix d’un pensador que escriu tant a prop del soroll de l’actualitat com del silenci de la poesia.

En moments d’incertesa mirem als filòsofs a la recerca de respostes. ¿En aquest moment té més respostes o més preguntes?

— Més preguntes. Jo no em considero filòsof, em considero cercador de coneixement i de llibertat. Com diu l’etimologia de la paraula, som amants o entusiastes del coneixement, no tant posseïdors del coneixement. La nostra arma són les preguntes. Les respostes, quan hi ha respostes, són sempre provisionals, transitòries. Un ha de treballar el món de les preguntes i això ens acosta a l’art, que és un espai a través del qual l’home s’ha fet preguntes i ha donat respostes sensorials limitades a través de les obres. Però la cultura és sobretot un gran dipòsit de preguntes.

Ha estat treballant durant els últims quatre anys en un llibre que sortirà al maig.

— És un llibre molt extens, de mil pàgines, i està dividit en deu llibres. El primer es diu llibre de la veritat, el segon de la restitució, n’hi ha un de la jovialitat, de la llum, de l’afinitat, de la llibertat… Són una sèrie de preguntes que jo em faig respecte a mi i respecte a l’època que m’ha tocar viure. ¿M’he dit la veritat, he estat lliure, he restituït allò que se m’ha donat?

¿Té resposta a la pregunta de què és la veritat?

— És de les preguntes més antigues i més difícils de contestar, perquè mentim contínuament. Des que som petits ens ensenyen que l’estratègia vital per sobreviure és no afrontar les coses sempre com una veritat crua. Per tant, la vida és una indagació sobre la veritat. Als Evangelis, a la part de la passió, quan Jesucrist diu “vinc a donar testimoni de la veritat”, el prefecte romà Ponç Pilat li diu: “Què és la veritat?” I se’n va. Aquesta pregunta plana sobre els segles i sobre les diverses cultures. Crec que és important dir-li a l’ésser humà que la veritat ens permet viure la vida d’una manera més rica. Sobretot hem d’intentar no mentir-nos a nosaltres mateixos.

¿Vivim precisament en un moment en què excel·leix la mentida col·lectiva? Estic pensant en les xarxes socials.

— És un moment en què la mentida col·lectiva té un cert prestigi. La mentida col·lectiva sempre ha existit, a tots els segles, a totes les cultures, el que passa és que hi havia com una muralla davant d’aquesta mentida col·lectiva que pretenia desprestigiar-la i intentar lleis, comportaments, conductes que cerquessin la veritat. El que és peculiar i perillós és que a la nostra època hi ha una indistinció entre la veritat i la mentida, i aquesta indistinció no és penalitzada, fins i tot hi ha vegades que és elogiada i premiada.

Ara fa 30 anys que vostè va publicar El cansancio de Occidente, el diàleg amb Eugenio Trias. ¿S’ha redreçat aquest rumb?

— En alguns aspectes la situació ha variat molt, sobretot pel predomini de les noves tecnologies. L’any 92, que és l’època olímpica en què escrivim aquest llibre, hi havia l’existència d’ideologies i de tradicions culturals que llavors semblaven molt fermes i ara, en canvi, no ho semblen. Un dels fets distintius de la nostra època és com avances cap al futur sense capacitat per mirar al passat, analitzar-lo i reflexionar-hi. Es descarten molts dels exemples de la gran cultura que havien sigut fars per a l’home europeu, per a l’home occidental i per a l’home en general.

¿La incapacitat de reflexionar sobre el passat és, per tant, una incapacitat d’aprendre?

— Tenim una gran incapacitat de memòria. Cedim la memòria a la tecnologia. Moltes coses que abans sabíem de memòria ara confiem que internet ens les digui. Però no únicament cedim les dades a la tecnologia, sinó la capacitat de reflexió. Per exemple la cultura. La cultura no és una dada concreta. Si jo pregunto per Voltaire, no cal saber qui és Voltaire, es mira a internet. Si pregunto per la Il·lustració, igual. Si pregunto per la Revolució Francesa, igual. Tot això es trobarà a internet més o menys ben explicat, però el que internet no farà serà lligar Voltaire, Il·lustració i Revolució Francesa. La capacitat d’interrelació que en efecte és la cultura tenia o té un dels seus eixos principals en la memòria. Per això els grecs a la memòria, mnemòsine, la posaven com la matrona de les arts. La memòria és la capacitat d’interrelació, i això també en la nostra vida personal i col·lectiva. En el moment en què perdem la memòria de nosaltres mateixos, de la nostra vida, perdem d’alguna manera la nostra humanitat.

¿Sense memòria, capacitat de concentració ni capacitat d’interconnectar, ens aboquem a un temps de frivolitat?

— Diria de fragilitat. Una manca de defenses, una manca de capacitat de resistència, una manca de capacitat de concentració, això porta a una fragilitat. L’ésser humà està immers en una mena de tirania de l’actualitat contínua que fa que allò que avui és decisiu i molt important potser demà o demà passat ja no es considera o no existeix, i això el porta a una sensació que els seus referents són escassos, una sensació de nuesa.
És una paradoxa perquè en teoria tenim l’ésser humà més armat tecnològicament de tota la història de la condició humana, però això, al mateix temps, va acompanyat d’una nuesa espiritual i fins i tot una nuesa mental considerable.

I com evitem aquesta fragilitat o nuesa? Amb l’humanisme?

— L’humanisme que hem d’intentar ha de tenir en compte la fi de l’egocentrisme, la fi de tants prejudicis de tot tipus que tenia la nostra cultura, fins i tot és un humanisme que ha de tenir en compte que l’home no es pot considerar el centre del món en el sentit absolut, sinó que s’han de considerar tots els éssers vius, el cosmos. És a dir, d’una manera egoista no podem proclamar que l’home és el centre del món, com el vell humanisme feia.

Com accedim a aquest nou humanisme?

— Hi ha dos corrents contraposats. Aquest predomini de la tecnologia que porta potser una pèrdua de la memòria, de referents, etcètera, sembla que podria anar en contra de l’humanisme. Però en els últims 20 anys el nou humanisme ha afrontat de cara molts prejudicis que tenia el que hem anomenat civilització i cultura. En aquest sentit, les desarticulacions més o menys revolucionàries que s’estan produint a la nostra època en el terreny de la raça, del sexe, en tots els terrenys que estaven oblidats, són molt interessants per a la construcció d’un nou humanisme.

¿Aquest nou humanisme té una revolució clau en el lloc de les dones al món?

— Indubtablement és un aspecte molt important, potser el més destacat, però també és molt important la nova relació que molts proclamen amb el planeta, amb la terra, amb el cosmos, amb els animals. Jo aquest estiu he estat llegint molt Simenon, i és un escriptor molt important i molt interessant, pràcticament un Balzac del segle XX, però els prejudicis que hi ha a la narrativa de Simenon, com en tots els escriptors del segle XIX, farien que molta gent s’escandalitzés actualment. Em penedeixo d’haver llegit un 80 per cent de llibres que tenien contingut antijueu, perquè això era habitual a la historia de la cultura europea, de la mateixa manera que era habitual el contingut racista i el contingut masclista.

¿Potser ara sí que haurem d’arribar a la conclusió que, malgrat el que sembla, evolucionem?

— Per això deia que es troben dos corrents contraposats, un que ens despulla i un altre que ens vesteix de manera diferent de com anàvem. I si això passa amb una certa saviesa, ens pot ajudar en aquest nou humanisme i pot facilitar un futur per a la condició humana.

¿Aquest nou humanisme com dialoga amb una Europa en guerra?

— L’humanisme vell va dialogar sempre amb situacions de guerra. L’humanisme reneix al Renaixement amb guerres contínues. El Renaixement es fa a Florència amb la pesta negra molt recent i amb guerres i lluites contínues. Montaigne escrivia assajos meravellosos a 20 quilòmetres del front de guerra al sud de França. Aquest nou humanisme ha d’apel·lar a la no-guerra, com feia l’antic, però amb les condicions actuals. Per posar un exemple, la invasió russa d’Ucraïna és totalment injusta i injustificada, però s’ha de tenir en compte que el manteniment de la geopolítica antiga també és injust. Intentar mantenir l’OTAN com el bloc hegemònic al món xoca amb la nova realitat del món, i per això la Xina, l’Índia, etcètera, no es conformaran que les coses siguin igual que al segle XX.

Europa ha de ser un territori flexible i obert a les migracions ”

Quina és la seva idea d’Europa?

— De les idees polítiques, la que més il·lusió m’ha fet a la meva vida és la idea d’Europa, però la idea que jo tenia és la de Goethe, de Rilke, de Valéry; és a dir, d’una Europa creativa des del punt de vista espiritual i cultural. Això ha estat substituït per una Europa que està massa construïda en termes burocràtics i centralistes, i en termes, per què no dir-ho, de corrupció, com s’està veient aquests dies. L’Europa unida a la qual podem aspirar és la dels primers grans pensadors, però tenint en compte que Europa de cap manera es pot plantejar recuperar la posició colonial o neocolonial, això és obvi. Europa ha de ser un territori flexible i obert a les migracions, fins i tot per necessitats demogràfiques.

¿La seva és una visió optimista de la realitat?

— Jo soc optimista o pessimista depenent de com em va el dia des del punt de vista emocional. El primer grau de coneixement de la veritat és saber com estàs tu. Els dolors i plaers de la humanitat no deixen de ser abstractes enfront del nostre plaer i el nostre dolor. Crec que es pot ser capaç de considerar la situació tràgica del món i, alhora, voler dir sí a la vida. No únicament sobreviure sinó viure. Per això torno al començament: un ha de viure per poder viure la vida dels altres, de la mateixa manera que un ha de tenir amor propi per poder estimar.

Però vivim un auge de la ultradreta. És un fruit humà més?

— M’indigna que quan es parla de Hitler o del nazisme es digui que és una cosa inhumana… Tant de bo fos diabòlica i inhumana! El problema és que va ser humana. Jo crec que els populismes d’ultradreta actuals són la conseqüència de l’enfonsament de les ideologies il·lustrades i romàntiques en la segona meitat del segle XX. El segle XXI és bastant orfe d’ideologia i, lligat amb l’amnèsia, és molt més fàcil que surtin a l’escenari bruixots que t’ofereixin curacions i salvacions immediates.

¿Per això nosaltres som més orfes en certeses?

— Som orfes en certeses perquè les velles ideologies humanístiques creaven complicitats entre aquells que hi participaven, i nosaltres tenim la sensació de campi qui pugui. Les noves tecnologies també juguen un gran paper d’emmascarament: la gent es creu que ja està connectada, però no està connectada amb profunditat. I com a conseqüència, un dels aspectes importants de la nostra època és el sentiment de soledat, del qual se n’ha parlat força últimament.

Estem més a la intempèrie.

— Estem més a la intempèrie, sí.

https://www.ara.cat/cultura/rafael-argullol-tragedia-vida-humanisme-ultradreta-cultura_128_4583137.html

Rafael Argullol: “El hombre con miedo es proclive a creer en fanatismos”
https://www.elmundo.es/papel/cultura/2019/02/08/5c5c059afc6c83526a8b466b.html

medecina, psicologia, Educació, Nutrició, Esport, Suïcidi

What to know about Ozempic, TikTok’s favorite weight loss drug

Leave a comment
Ozempic_prep
Since gaining popularity online, the diabetes medication Ozempic (semaglutide) has been increasingly requested to manage weight. Now, there’s a shortage that’s affecting people who use the medication.

Scientists caution that for weight loss, the diabetes medication’s long-term safety and efficacy aren’t settled. That hasn’t stopped influencers.

Billionaire Elon Musk credited it for his dramatic weight loss. Celebrity sites allege that many more A-listers are using it to stay trim. And TikTok is full of influencers showing off their startling before-and-after shots showing off their weight loss after using it.

What is it? A medication called semaglutide, which is sold under different brand names, including Ozempic, approved in 2017 for treating type 2 diabetes, and Wegovy, approved just last year for weight loss.

The buzz about these drugs has created a shortage of both, according to the U.S. Food and Drug Administration, which is expected to last for several months—causing alarm among patients with diabetes who rely on Ozempic to help control their blood sugar. Experts caution that it’s important to understand these are not miracle drugs—and that there are risks to taking them outside of their intended use.

Here’s what you need to know about semaglutide, including how it works and the risks.

What’s the science behind the drug?
Semaglutide helps lower blood sugar by mimicking a hormone that’s naturally secreted when food is consumed, says Ariana Chao, assistant professor at the University of Pennsylvania School of Nursing and medical director at the school’s Center for Weight and Eating Disorders. This medication, administered through injection, helps people feel full for longer, helps regulate appetite, and reduces hunger and cravings.

(How psychedelic drugs can help with anxiety, depression, and addiction.)

There is significant demand for the drug. In 2019, more than 11 percent of the population was diagnosed with diabetes, while more than four in ten adults classified as obese in 2020.

Patients with type 2 diabetes often have impairments in insulin, a hormone that helps break down food and convert it into fuel the body can use, Chao says. Semaglutide signals the pancreas to create more insulin and also lowers glucagon, which helps control blood sugar levels. This can result in weight loss but experts point out that Ozempic has not been approved for that purpose, though semaglutide at a higher dose (Wegovy) has been.

Wegovy is the first drug since 2014 to be approved for chronic weight management. The difference between the two drugs is that Wegovy is administered at a higher dose of semaglutide than Ozempic. Wegovy’s clinical trials showed more weight loss but only slightly greater improvements in glycemic control compared to Ozempic, Chao says.

The FDA sees Ozempic and Wegovy as two different medications for different uses. Chao says many insurance companies cover Ozempic for diabetes but don’t cover Wegovy for obesity—a prime example of weight bias in health care. That’s why some medical providers use the two doses somewhat interchangeably, as obesity and type 2 diabetes are inextricably linked–obesity is the leading risk factor for developing type 2 diabetes.

What are the risks?
Like every medication, there can be downsides.

The most common side effects are gastrointestinal issues, such as nausea, constipation, and diarrhea, Chao says—and more rarely, pancreatitis, gallbladder disease, and diabetic retinopathy.

These drugs have been extensively studied, but their relatively recent approval means researchers still don’t know what the effects of taking them long term might be.

(This is how you should disposed of unused or expired medications.)

Continuing research is helping us understand more about what happens when people stop taking these medications—which many may be forced to do amid current shortages. Research does suggest that stopping use of this medication could cause patients to regain weight, especially if they didn’t make any lifestyle changes.

“In almost all weight-loss studies, it really depends on your foundation,” says Stanford endocrinologist Sun Kim. “Your efforts at lifestyle will determine how much weight you lose. If you have your foundations like food, exercise, and sleep, you’re gonna do well.” If not, you might regain as much as 20 percent of the weight lost per year.

These medications can also be incredibly expensive, especially without insurance. Kim says an injection pen can run more than $1,000.

What does it mean to use this drug off-label?
Using a drug off-label means using it in a way other than its intended and its FDA-approved purpose, which may not be safe or effective. Ozempic has been approved only for type 2 diabetics, and Wegovy has been approved only for patients with a BMI above 30, or 27 if they have a weight-related comorbidity like high blood pressure.

“There is no scientific evidence to show whether this medication will be effective or of benefit to those who do not fit the criteria from the FDA-approved label indications, such as people with a BMI lower than 27,” Chao says. “We also do not know the side effects or risks in these populations—there could be unknown drug reactions. These medications are not meant to be a quick fix.”

(How are medicines named?)

Even if you meet the criteria, experts warn against trying to obtain the medication without a prescription by traveling to countries that don’t require them.

“When the medication’s not used under supervision of a health-care provider, then they can come into misuse,” Chao says. “There could be more serious adverse events that can happen.”

Other experts also argue that, with Ozempic becoming hard to find, diabetes patients should be the first in line.

“What I do worry about, and I hope it’s only temporary, is the supply chain issue,” Kim says. “If I had to triage and prioritize, I would maybe favor someone that is controlling their diabetes to get it.”

Robert Gabbay, the American Diabetes Association’s chief scientific and medical officer, says the organization is “very much concerned” about the Ozempic shortage.

“The medication has been an important tool for people with diabetes,” he says. “Not only does it lower blood glucose and weight but it has been shown to decrease cardiovascular events—heart attacks—one of the leading causes of death for those living with diabetes.”

A last resort?
Still, Kim says that prescribing drugs like Ozempic and Wegovy to patients who are desperate for a new approach to weight loss can make her feel “like a superhero.” By the time patients come to her, they’ve often tried methods like Weight Watchers and following the advice of dieticians. In that case, she says, medications like Ozempic and Wegovy can be a great option.

“What I find is sometimes as they’re becoming successful at losing weight, it really does feed into their lifestyle too, and then they’re able to be more active,” Kim says. “It’s hard to lose weight. Seventy-five percent of the U.S. population is overweight or obese. I feel that we shouldn’t be holding this back if this can help.”

Chao agrees that these medications are a good alternative for those who are unable to lose 5 percent of their body weight within about three months of making lifestyle changes. Still, she recommends trying those approaches before turning to medication.

Patients should “make sure that they’re focusing on a healthy dietary pattern, reducing calories, as well as increasing physical activity,” she says. “It’s important they know that even if they are taking the medication, it’s not an easy way out: They’re still going to have to make lifestyle changes.”

https://www.nationalgeographic.com/science/article/ozempic-tiktoks-favorite-weight-loss-drug-is-unproven

https://www.sabervivirtv.com/endocrinologia/ozempic-peligros-medicamento-diabetes-para-adelgazar_7782

https://www.eldiario.es/sociedad/desabastecimiento-ozempic-afan-desmedido-adelgazar-deja-diabeticos-medicamento-esencial_1_9789178.html

Educació, pobresa, Reflexions, Societat

Abandonament escolar prematur a Catalunya

Leave a comment

Què ens diuen les noves dades d’abandonament escolar prematur a Catalunya?

L’Enquesta de Població Activa, publicada a finals de gener de 2022, mostra que l’abandonament escolar prematur ha baixat 2,5 punts en un any a Catalunya i se situa en un 14,8%. Tot i tractar-se d’una baixada estructural de l’abandonament, i per tant no ser fruit de polítiques destinades específicament a aquest objectiu, cal celebrar la millora de les dades i impulsar mesures eficients per prevenir l’abandonament entre l’alumnat més vulnerable.

La xifra d’abandonament escolar prematur (AEP) que teníem fins ara (segons dades de 2020) era, a Catalunya, del 17,4% de joves entre 18 i 24 anys que no tenen cap titulació més enllà de l’ESO i que declaren que no estan estudiant. Espanya, amb un 16% de mitjana, es trobava en una vergonyosa primera posició a Europa, i Catalunya per sobre de la mitjana espanyola i molt per davant d’altres comunitats autònomes amb indicadors de nivell de vida similars als nostres.

Amb la publicació de les noves dades ens trobem amb una davallada molt significativa que ens indica que Catalunya té un AEP del 14,8% i el conjunt d’Espanya del 13,3%.

La xifra, però, és una mitjana que no expressa la diferència claríssima que hi ha entre les noies que abandonen el sistema educatiu (o el sistema les abandona a elles), que són el 9,9%, i els nois, que representen un escandalós 19,4%. Hi ha altres elements a banda del gènere que també fan variar enormement aquesta taxa, com són l’origen geogràfic, el nivell d’estudis de la família i la renda.

La UE va fixar un objectiu de reducció de l’abandonament escolar especialment adaptat per a Espanya del 15% per al 2020 (que, per tant, hauríem assolit, si bé amb un any de retard), i un 9% per al 2030, que és d’aquí a vuit anys i del que ara com ara ens trobem massa lluny. Però no hem de perdre de vista que, després d’uns anys de baixada i d’un cert estancament, arribar a una xifra d’AEP per sota del 15% ha de ser un motiu de satisfacció.

Relacionat: Llegeix la publicació L’escola no és per a tu: el rol dels centres educatius en l’abandonament escolar

Cada punt percentual que reduïm són persones, nois i noies que decideixen tirar endavant, continuar estudiant, fer un grau mitjà o bé un batxillerat i graduar-se, com a mínim, en educació secundària postobligatòria. Aquest fet és un petit pas (la diferència teòrica són només dos anys d’institut) però significa tot un univers en les possibilitats d’accés a altres estudis, accés al món laboral i desenvolupament econòmic personal i col·lectiu.

Fets, per tant, gens menyspreables, sobretot si tenim en compte com han estat els darrers dos anys per als estudiants en general i per als adolescents en particular. En aquest context, continuar amb motivació, seguir anant a classe, seguir estudiant, passant exàmens i aprovant malgrat la pandèmia, les baixes de professorat, els confinaments i les classes a distància ha estat una heroïcitat. Es mereixen una ovació.

Tot i això, és important que no ens adormim amb la satisfacció i l’eufòria davant d’aquest descens de més de dos punts i mig percentuals.

Catalunya, per sobre de la mitjana espanyola i de l’objectiu europeu

Catalunya encara és la cinquena comunitat autònoma amb més AEP de l’estat espanyol. Venia de ser la setena per la cua, cosa que vol dir que estem en una pitjor posició relativa perquè altres regions ho han fet millor que nosaltres. A més, a l’espera de veure les dades actualitzades a nivell europeu, és molt probable que encara ens trobem a la cua d’Europa (o capdavanters, en una lamentable competició).

En aquest sentit, podríem parlar d’una baixada estructural de l’abandonament i la nostra regió ha seguit aquesta tendència, gairebé natural, dels joves a mantenir-se cada cop més dins els estudis secundaris. Probablement, el mercat laboral al qual es podia accedir amb poca qualificació ha perdut parcialment el seu efecte crida, a causa de la major especialització de gran part de les opcions professionals, fins i tot en les feines del sector serveis.

Relacionat: Llegeix l’article 100 dies per situar l’abandonament com el principal repte educatiu de país

No sabem què passarà quan deixem enrere la crisi provocada per la pandèmia i es reactivi l’economia de sectors menys especialitzats com el turisme o la construcció, ni quins efectes directes tindrà en l’abandonament l’augment de la pobresa. Sembla haver-hi consens, però, entre les veus expertes en AEP que la tendència serà a l’estabilització i a la baixada d’aquesta taxa.

A banda, també s’han pres mesures estratègiques valuoses, com l’enfortiment i la diversificació de la formació professional, la limitació de la repetició de curs a l’ESO o altres mesures d’emergència vinculades a pal·liar les conseqüències educatives de la COVID, com ara els fons europeus Next Generation per a l’Educació o el Pla de Millora d’Oportunitats Educatives del Departament d’Educació.

Però no podem oblidar aquest 14,8%. Són joves amb nom i cognoms. Sobretot nois, adolescents nascuts a l’estranger, joves de la comunitat gitana, alumnes provinents de famílies amb baix nivell educatiu i amb baix nivell d’ingressos. Alguns tenen dificultats d’aprenentatge, d’altres una manca d’orientació educativa, moltes segurament conviuen amb la desmotivació, la soledat i la incertesa.

També hi ha el fet que potser s’han escolaritzat en centres amb massa pocs recursos i no suficient especialització per gestionar la complexitat, amb ràtios massa elevades, matrícula viva o d’altres mancances.

Relacionat: Llegeix la proposta La fórmula de l’equitat

Per a assolir l’objectiu europeu de reducció de l’AEP pel 2030 hauríem de fer decréixer, per tant, la taxa del quasi 15% actual a un 9% de l’alumnat. Això suposaria facilitar que, com a mínim, 5 de cada 100 adolescents que abandonarien continuïn estudiant, prenguin decisions encertades, es graduïn i puguin accedir si ho volen als estudis superiors o a un mercat de treball qualificat.

Això requereix estratègies precises i intencionals: si els deixem com un mal estructural del nostre sistema, els naturalitzem i els invisibilitzem. Per si mateixos no canviaran de tendència i a més, com diuen els experts, com més baixa és la taxa, més costa reduir-la.

És una qüestió de justícia social treballar per evitar aquesta exclusió educativa, i ja coneixem solucions i estratègies d’èxit que s’estan duent a terme no gaire lluny de casa nostra. Només cal anar al País Basc o a Portugal. Per exemple, el govern basc ofereix un servei personalitzat i continuat d’orientació per a l’alumnat que finalitza la secundària postobligatòria i ha enfortit i diversificat les opcions d’FP. Per la seva banda, Portugal llançà l’any 2012 un pla integral per combatre l’abandonament i el fracàs escolar, que permeté baixar d’unes xifres d’AEP d’un 41% el 2002 a un 13,6% el 2016, centrant-se en l’atenció precoç i l’atenció individualitzada de l’alumnat amb major risc d’abandonament.

Cada jove que abandona els estudis (o que els estudis l’abandonen a ell) serà en el futur una persona adulta amb major risc de pobresa.

Si ens limitem a acceptar la nova taxa com un èxit, estem deixant de banda nois i noies, famílies que necessiten que el sistema educatiu els integri, els faci sentir com a casa i els acompanyi cap a l’educació i, per tant, cap a la ciutadania plena. Cada jove més que abandona els estudis (o que els estudis l’abandonen a ell) serà en el futur una persona adulta amb major risc de pobresa i amb dificultats per accedir als seus drets amb la plenitud exigible en una societat democràtica. Hem de posar en marxa amb caràcter d’urgència, des dels diferents estaments responsables, mesures eficients dirigides a la prevenció de l’abandonament entre l’alumnat més precaritzat per aconseguir que tinguin itineraris educatius amb sentit, amb qualitat i amb futur.

Si vols saber-ne més:

https://fundaciobofill.cat/blog/que-ens-diuen-les-noves-dades-d-abandonament-escolar-prematur-a-catalunya?utm

Educació, família, Societat, Suïcidi

Un de cada quatre adolescents catalans s’ha autolesionat almenys un cop a la vida

Leave a comment

Salut i Educació formaran mestres per detectar i acompanyar els estudiants amb ideació suïcida

Joves jugant al Complex Assistencial en Salut Mental Benito Menni,
a Sant Boi de Llobregat. PERE VIRGILI

L’onada de malestar i problemes de salut mental entre els infants i els joves no és només una qüestió de quantitat, sinó de gravetat. Un 26,8% dels joves catalans d’entre 12 i 18 anys verbalitzen que s’han autolesionat o s’han fet mal voluntàriament almenys un cop a la vida i un 43% han arribat a pensar en algun moment que es volen morir o adormir-se i no despertar-se més. Són dades que emanen de la primera gran enquesta que han fet els departaments de Salut i Educació conjuntament per mesurar el benestar emocional dels estudiants, a partir de les opinions i experiències de 270.000 alumnes d’entre 10 i 18 anys (de cinquè de primària a batxillerat i FP) de 1.965 centres. Segurament algunes de les conductes podien tenir una intencionalitat suïcida i altres eren una manera perjudicial de gestionar el dolor emocional, la ira o la frustració, sense voluntat de posar fi a la pròpia vida. Però per prevenir-les, independentment de l’objectiu, el Govern formarà els mestres en l’abordatge de conductes suïcides i autolesives perquè tinguin eines per detectar els estudiants que es trobin en aquesta situació, reaccionar-hi i acompanyar-los.

Els consellers de Salut, Manel Balcells, i Educació, Josep Gonzàlez-Cambray, han presentat aquest dimecres el protocol d’abordatge del suïcidi i les autolesions a les aules. Unes instruccions que es basen en la credibilitat del mestre davant de la ideació suïcida que l’alumne verbalitza i la comunicació fluida entre la direcció del centre, la xarxa sanitària i les famílies. A partir de gener, els dos departaments enviaran als docents les directrius i recomanacions per poder actuar diligentment davant d’un alumne que verbalitzi que es vol suïcidar o que ha comès autolesions, tant si és amb intenció suïcida com si no i independentment de si passen al centre educatiu o no. Per exemple, un alumne que explica a un professor que té intenció de llevar-se la vida. En aquest cas, primordialment es demana al docent que no el deixi sol en cap moment i que informi de la situació a la direcció del centre. Serà aquesta qui, en funció de si la ideació és imminent o no, es posarà en contacte amb el 061, la família de l’alumne, l’orientador, la infermera referent i l’equip d’assessorament i orientació psicopedagògic (EAP) per activar els circuits establerts.

Entre el març del 2020 i el març del 2021, les temptatives de suïcidi entre els joves es van disparar: en noies van incrementar-se un 195% i, en nois, un 10%. Aquesta escalada, juntament amb el malestar creixent vinculat als canvis vitals de l’edat i els generats per les conseqüències socioeconòmiques de la pandèmia, es va traduir en un augment del 23% de les visites i un 8,5% dels joves atesos als Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ), així com en un augment del 28,5% d’urgències hospitalàries i del 40% d’ingressos en unitats psiquiàtriques. Davant d’aquest context, l’enquesta conjunta entre Educació i Salut, que és inèdita, permet posar el termòmetre del benestar emocional dins les aules. Segons les respostes dels joves de 12 a 18 anys, un 5,8% dels adolescents catalans han pensat “sovint” en fer-se mal a ells mateixos; un 8,3% ho han pensat “diverses vegades”, i un 19,1%, “poques vegades”. En total, un terç dels estudiants han tingut pensaments autolesius com a mínim un cop a la seva vida.

Sobre el pensament de voler morir, fins a un 43% d’aquests menors han verbalitzat tenir-los: un 8,7% els han tingut de forma recurrent; un 10,9%, diverses vegades, i un 23,8% en alguna ocasió. El 49,1% afirmen no haver-hi pensat mai i un 4,5% s’estimen més no respondre. A la pregunta “En algun moment t’has fet mal de manera voluntària o conscient?”, un 64,1% diuen que no ho han fet “mai” i un 9,9% no volen respondre. La resta sí que ho han fet en algun moment: el 17,4% unes “poques vegades”, el 6,2% “ocasionalment” i el 3,2%, “sovint”. “La lectura sobre els pensaments suïcides s’ha d’analitzar amb precaució”, ha volgut matisar la directora general d’Alumnat, Anna Chillida, que en general n’ha fet una primera lectura positiva, adduint que la gran majoria dels alumnes (79,4%) perceben que el seu estat de salut és bo.

Generació marcada pel covid
Tot i que la tendència de defuncions per suïcidi es manté estable –en els últims cinc anys 53 menors s’han llevat la vida i la taxa d’incidència és de 2 per cada 100.000 habitants–, la fotografia que ofereix l’enquesta confirma la gravetat de la salut mental infantojuvenil. “Els joves han patit molt directament el confinament, les mesures de distanciament físic i l’ús de les mascaretes. Primer no van poder anar a l’escola i després no podien relacionar-se lliurement amb els seus iguals o els seus avis”, ha explicat la directora general de Planificació i Recerca en Salut, Aina Plaza. Tots aquests canvis en una etapa convulsa, plena de canvis físics, emocionals i relacionals, poden empènyer els joves a tenir conductes perjudicials per a la seva salut i integritat física. “Hem fet aquesta guia perquè és una preocupació compartida pels dos departaments. Ens preocupa la generació de joves que estan marcats per la pandèmia”, ha dit Cambray.

La guia l’ha elaborat la cap de psiquiatria infantil de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, Montse Pàmias, que ha destacat que el covid ha provocat situacions d’estrès que “han desencadenat trastorns mentals de manera especial entre els nens, que són més vulnerables quan canvia el seu entorn”. Les autolesions no sempre s’associen amb la intenció de suïcidar-se ni a una malaltia mental. Són força freqüents entre els adolescents –entre un 20% i un 30% han experimentat algun episodi autolesiu– quan acaben la primària i comencen la secundària. De fet, la distinció entre els dos tipus de lesions (les suïcides i les que no ho són) és una de les prioritats de la guia, juntament amb la possibilitat d’ensenyar alternatives als alumnes propensos a fer-se mal per canalitzar el malestar o les emocions. “La prevenció des dels centres educatius és ideal: perquè és un espai democratitzador, perquè hi podem treballar de manera igualitària independentment de l’estrat social”, ha afirmat el conseller Balcells. En aquest sentit, també ha defensat que la coordinació entre Educació i Salut permetrà que la relació entre el sistema educatiu i sanitari sigui més àgil per garantir una atenció prioritzada en els casos que calgui.

L’enquesta a partir de la qual s’ha pogut radiografiar la situació emocional dels alumnes s’articula entorn de cinc blocs: l’autopercepció de salut, la manera com se senten en el seu entorn escolar, quina relació mantenen amb la família i si han patit situacions de violència (en què s’inclouen les temptatives de suïcidi) i abús i addiccions. En aquests últims dos blocs només han participat 180.000 alumnes, ja que se n’han exclòs els nens de 5è i 6è de primària. El risc de patir un trastorn mental entre els 4 i els 14 anys ha anat incrementant a Catalunya des del 2015, quan un 4,5% dels infants tenien possibilitats de desenvolupar-ne. El 2019 la xifra va créixer fins al 7,5% i el 2020 es va assolir la xifra rècord del 10,6%. El 2021, el risc va baixar lleugerament al 9,4%, però continua molt per sobre de la registrada a l’època prepandèmica.

https://www.ara.cat/societat/salut/quatre-adolescents-catalans-s-han-autolesionat-almenys-cop-vida_1_4573321.html?utm_source=newsletter