Category Archives: Educació

Eduquem els nens per no frustrar-los i els allunyem de la realitat

16 Nov, 2024 passerell Leave a comment

El mestre i filòsof Gregorio Luri publica ‘Prohibido repetir’, un assaig crític amb l’educació a Catalunya

Gregorio Luri, pedagog: "Eduquem els nens per no frustrar-los i els allunyem de la realitat"

Mestre d’escola, doctor en Filosofia i pedagog, Gregorio Luri (Navarra, 1955) és un dels savis de l’educació als quals acudeixen polítics i periodistes a la cerca d’una brúixola quan hi ha turbulències a les aules. Autor d’una desena d’assajos sobre la que va ser la seva professió, el seu darrer llibre és ‘Prohibido repetir‘ (Rosamerón, 2024), una obra en la qual critica que per a les tendències pedagògiques actuals “allò que és nou i innovador ha substituït allò que és bo” i defensa que una exigència adient amb l’alumnat és la millor manera d’ajudar-los, especialment als que provenen d’entorns desfavorits. En una conversa amb El Nacional, Luri aborda els problemes que veu en l’educació a Catalunya, defensa la utilitat dels exàmens i els deures i denuncia el “maltractament” que suposa sobreprotegir els menors.

Amb quina definició se sent més còmode?
Mestre d’escola. Em sento molt feliç sent-ho. Crec que és el que vaig fer relativament bé.

Més autors i docents han sortit ara, com vostè, a proposar un retorn a una educació més clàssica. Èmfasi en continguts, autoritat del professor i exigència, i, per contra, menys projectes innovadors amb autonomia de l’alumne i avaluar competències. Per què ara aquest gir?
No em reconec del tot en aquesta descripció. Parlar de ‘conservador’ en educació és un oxímoron, no m’imagino una escola que no vulgui millorar contínuament. El que critico és aquest fetitxisme de la novetat per la novetat. Si una cosa és nova o innovadora, sembla que hem d’implantar-la i no fa falta justificar que sigui bona. En el discurs pedagògic actual, allò que és nou i innovador ha substituït el que és bo. En el món actual les tecnologies modifiquen radicalment la vida i no pots educar com a l’Atenes del s.V amb Sòcrates, hi ha moltes coses a canviar. Ara bé, el nostre material és molt sensible, treballem amb nanos. Abans d’introduir millores, convé experimentar-les per no acabar en cul-de-sac.

Es té habitualment PISA com la referència per mesurar la qualitat educativa d’un país. És una eina infal·lible, de referència incontestable, o té també els seus biaixos i es cau en una fal·làcia d’autoritat?
Tota avaluació té biaixos, però la pitjor de les avaluacions és la que no es fa, perquè llavors et trobes en un forat negre. PISA és una radiografia, que es fa a final de l’ESO. Una dada o estudi concret de PISA diu relativament poc. Ara, les trajectòries sí que diuen molt.

Els mals resultats de Catalunya en PISA mostren un problema important de nivell, sobretot en matemàtiques i comprensió lectora.
Continuen una trajectòria descendent. Catalunya passa d’una situació molt diferent el 2009 a l’actual moment en el qual el 30% dels alumnes no assoleix competències bàsiques. En els PIRLS, la prova internacional de comprensió lectora, els nostres alumnes estan entre Ceuta i Melilla. Coi, aquí passa alguna cosa. Els nens amb resultats molt deficients incrementen i els nens amb resultats superiors es redueixen. És una dinàmica que cap país que es prengui seriosament se la pot permetre. Ara bé, no hem de quedar-nos en la temptació d’esquinçar-nos les vestimentes i dir que és un desastre, hem de buscar l’optimisme. Si Catalunya ho va fer bé, és que no està condemnada a fer-ho malament. S’ha de reaccionar.

Quin problema hi ha en l’educació catalana?
El problema fonamental és que molts docents que no es reconeixen en el que fan. Mai no poso dubte la bona intenció dels legisladors, no m’imagino un ministre o un conseller d’Educació aixecant-se al matí pensant “a veure com faig malbé l’educació del país”. Ara bé, deia Aristòtil que sobre la virtut d’una casa no ha de decidir l’arquitecte, sinó l’usuari qui l’habita. Pot tenir un disseny genial i innovador, però si no et trobes còmode, no és una llar. Els docents no saben per què estan fent tanta burocràcia, amb un llenguatge escolastitzat que no acaben d’entendre, ni ells ni els pares, i que no compleix la seva funció. Qualsevol llei educativa, si no compta amb l’adhesió entusiasta dels docents, no tindrà èxit. Alguna cosa està passant quan als joves no els interessa la professió docent, que quan jo era jove era una de les més dignes. Avui a Catalunya és molt difícil trobar ja professors de matemàtiques. Has de convèncer un llicenciat que treballar amb nens de 15 anys és més gratificant que treballar en una empresa privada.

Els nens amb resultats molt deficients s’estan incrementant i el percentatge de nens amb resultats superiors s’està reduint. Cap país que es prengui seriosament a ell mateix s’ho pot permetre

Quin creu que ha de ser el paper del Departament?
L’administració entra massa en els detalls de la instrucció, i això està malament. Hauria de deixar clar què es vol aconseguir al final d’una etapa educativa i, per a la resta, confiar en els docents. Donar llibertat i recursos perquè els centres busquin els mètodes adients a les seves circumstàncies. [L’administració] sí que ha de garantir uns mínims de resultats, portin les famílies el fill a l’escola que sigui. I no tractar d’igual manera totes les situacions, un centre de la Mina i un de Pedralbes. Pel primer necessites portar els millors mestres, pagant-los el que calgui d’extra, i més temps de qualitat.

Algun consell per a la nova consellera d’Educació, Esther Niubó?
Fora de la política tot ho veus molt clar. Quan gestiones, les urgències són sempre més grans que el temps disponible per pensar solucions adients. Li diria que presti atenció al docent 50.001. Si a Catalunya tenim 100.200 docents, potser hi ha 10.000 molt creatius, que segueixen els debats pedagògics, tenen plans d’innovació i fan moltes coses. Genial, però l’escola catalana depèn que el mestre 50.001, el més ignorat, faci un pas endavant.

Diu que el model educatiu de les socialdemocràcies nòrdiques ja no és la referència. Com és això? Sempre s’ha mitificat Finlàndia…
Era on ens emmirallaven tots. Els polítics viatjaven a Finlàndia, es parlava de les seves escoles, mestres i resultats… Com si, fos el que fos el nostre problema, la solució estigués allà. Vaig escriure un article el 2009 que començava dient “Fart de Finlàndia”. És un altre món, fa molt de fred, una altra cultura, impregnada dels valors de l’església luterana. No tenim res a veure, hem de buscar el nostre sistema amb les experiències pròpies. I s’ha de tenir present l’enfonsament de les seves dades. Des del 2012, els adolescents finesos han perdut dos cursos en comprensió lectora i tres en matemàtiques. Si el ministeri d’Educació finès està fent un replantejament radical de metodologies, potser nosaltres hauríem de fer el mateix.

En què emmirallar-se, doncs?
L’OCDE sempre ha dit als països mediterranis que havien de mirar els nòrdics i se’ns amagava els resultats del centre d’Europa: Holanda, Suïssa, la República Txeca, Àustria o Baviera. Aquests estan aconseguint sortir-se’n. A Escòcia, el primer ministre va establir el batejat com a ‘Currículum per l’èxit’, amb la intenció de reduir les diferències de resultats entre els nens de famílies riques i pobres. Sobre el paper, magnífic, i va aconseguir un consens molt ampli del món educatiu. Però els resultats no han acompanyat, en lloc de reduir-se, s’han ampliat. I l’autor de la llei va sortir a dir “M’he equivocat, s’ha de replantejar”. Ens podem equivocar i les millors intencions poden tenir resultats inesperats. El que és incomprensible és que aquí no hi hagi una crida forta que assenyali el camí pel que anem.

L’administració entra massa en els detalls de la instrucció, i això està malament. Hauria de deixar clar què es vol aconseguir al final d’una etapa educativa i, per a la resta, confiar en els docents

Al llibre parla molt bé de Castella i Lleó. Què fan bé que Catalunya no?
Sòria ha tingut resultats superiors, però per a un president de la Generalitat té molt més glamur viatjar a Finlàndia. També trobes instituts a Valladolid que tenen resultats superiors a Singapur. És difícil trobar un poble a Castella i Lleó que no tingui un carrer o plaça dedicada a un mestre. Sovint també un monument o una escultura. Va ser la primera comunitat a Espanya que va aconseguir l’alfabetització general. Allà no hi ha una problematització constant de la feina de l’educador, mentre que nosaltres estem contínuament posant la lupa. Amb els darrers resultats de PISA, vaig rebre un correu del president de Castella i Lleó [Alfonso Fernández Mañueco] que em deia que estaven contents amb el seu sistema i que funciona, però em va convidar per veure què podien millorar. Pensava que seria una reunió amb el president i la consellera d’Educació, però em vaig trobar en una reunió amb 200 persones, entre inspectors i directors de centres. Això m’agrada. A Catalunya ens agraden molt els lemes, una pedagogia de pancarta amb frases molt maques, però és essencial una escola que aprengui, disposada a analitzar què va bé i què va malament. No fa falta imitar Sòria, aquí hi ha centres que funcionen.

Està a favor de dividir l’alumnat per nivell o creu que és una segregació negativa? Es va arribar a proposar com una solució al problema de l’escola catalana…
Tot és qüestió de grau, deia Ortega. En principi no hauríem de dividir per nivell. Però llavors hem de donar un complement, un reforç, a aquest nen que, per les raons que siguin, s’endarrereix. Aquest nen necessita més temps de qualitat i qualsevol altra cosa és un brindis al sol. En un dels meus viatges, parlant amb la ministra d’Educació d’un país de Centreamèrica, li vaig preguntar si era conscient que tenen un dels sistemes educatius més equitatius del món, segons l’OCDE, perquè tots els alumnes estan en la franja baixa. Jo no vull aquesta equitat a Catalunya, en absolut. En tot cas, el que no podem fer de cap de les maneres és dir que tots fem el Tour de França, però hi haurà un Tour en muntanya i un altre Tour sense muntanya per als altres, tot descens, perquè llavors no estàs respectant el més important de tot: la dignitat de l’alumne.

Al llibre precisament assenyala que hi ha un creixement enorme de les classes particulars i el reforç fora de l’escola. Que no és suficient el que fan a l’aula?
El primer article que vaig veure sobre això era en una Newsweek del 1974 i es plantejava com una cosa estentòria i absurda. 50 anys després, les famílies dediquen cada vegada més recursos al que alguns li diuen educació en l’ombra. Les famílies pobres per aprofundir els coneixements escolars dels fills i les riques per estendre’ls. La pregunta que ens hem de fer és si l’escola està perdent autoritat davant de les famílies. És com si pensessin que les regnes de l’educació les han de dirigir elles i l’escola no és suficient. A més, si per completar l’educació has de recórrer al mercat, s’introdueix un factor molt clar de desigualtat. No tothom pot anar als mateixos llocs ni contractar els millors professors.

És un defensor dels exàmens, si bé hi ha països que tendeixen a eliminar-los.
Si em trenco una cama i vaig al metge, no puc permetre que em digui “té un zero en salut, adeu”, vull que em curi. Els alumnes venen als centres a superar la seva manca de coneixement i l’error de l’alumne és una oportunitat d’aprenentatge. L’alumne sempre dona la resposta correcta, però a la pregunta que es fa ell mateix, per això és tan important la seva resposta com a element diagnòstic. Si fa una operació matemàtica malament i et limites a posar ‘malament’, no compleixes la feina terapèutica. El que s’ha de fer és ajudar l’alumne a fer explícita la lògica del seu error. Els exàmens permeten observació. Per exemple, un de llarg, avui dia condemnats, va molt bé per veure la capacitat d’atenció d’un nen. Si en una prova de 40 preguntes poses el mateix tipus de pregunta al principi i al final i en els primers casos resol bé i després va responent pitjor, aquest nen no té una manca de coneixements, té un dèficit d’atenció.

L’escola està perdent autoritat davant de les famílies

També està a favor dels deures.
Els nens rics sempre estan fent deures a casa. Com que tenen un nivell lingüístic familiar alt, quan arriben a escola troben el mateix llenguatge. A més, avui ve a dinar l’amiga metgessa de la mama, dissabte anem a casa de l’amic arquitecte del papa, tenim programat un viatge a Londres, anem al teatre, llegim… Un dels índexs més fiables per preveure el progrés d’un alumne és el nombre de llibres que hi ha a casa. Hi ha nanos que només sentint el llenguatge de casa, fan deures i reforcen el contingut escolar. I hi ha nanos que tenen un llenguatge molt elemental, que quan arriben a escola es troben un llenguatge diferent i han de fer una traducció del llenguatge acadèmic escolar al seu llenguatge familiar. I, com la pel·lícula, ‘Lost in Translation‘, sempre hi ha una pèrdua. Aquests nanos necessiten un reforç que de casa no vindrà.

De fet, al llibre diu que si el nivell d’exigència és baix, perjudica especialment els alumnes que venen d’entorns desfavorables.
Sé molt bé d’on vinc, la situació de pobresa de la meva família. I mai no estaré prou agraït a aquests mestres que no es van limitar a donar-me una palmada a l’esquena dient “pobret”, sinó que van veure en mi coses que la meva família no podia veure. O al metge del meu poble, que un dia va venir a casa i li va dir a la meva mare “Glòria, el teu fill serveix per als estudis”. Aquest home em va donar llibres i va dir “mira, tu ves llegint i vens a la consulta, truca a la porta i m’ho expliques”. Em va ajudar a posar-me de puntetes i veure una mica més enllà de la meva casa. Em van canviar la vida i he d’estar sempre agraït.

Sobre l’exigència, al llibre posa l’exemple d’una escola a Colòmbia que va visitar.
Una escola d’una ciutat que no sabia ni que existia, Cúcuta. És una zona on hi ha guerrilles, càrters de la droga… Una situació complicada. Em van demanar anar a parlar amb els seus alumnes, sobre Sòcrates. Vaig dir que sí i al moment vaig rebre un altre correu dels mestres: “Se’ns ha oblidat el més important. Si us plau, respecta els nostres alumnes, no els hi ho posis massa fàcil“. Això em va emocionar. És la clau de la seva dignitat moral. Tractar els alumnes com lliures i responsables i posar-los les coses de manera que les hagin de mastegar una mica i, per tant, que l’esforç d’aprenentatge compti la seva complicitat. Avui dia, l’esforç està tan ben vist al gimnàs i, per contra, a l’escola sembla que sigui una condemna.

I amb molta exigència i disciplina, no es pot pecar de manca d’empatia amb l’alumne?
És qüestió de graus. Parlant de disciplina, la gent pensa en un sergent chusquero, com el de La jaqueta metàl·lica. Però és una altra cosa, és crear un clima de convivència. Un clima d’indisciplina perjudica especialment els nens que necessiten més temps de qualitat. S’ha de buscar el terme mitjà, com a la faula dels porcs epins de Schopenhauer: la distància justa per ajudar sense fer-lo mal. És realment difícil trobar-la en cada alumne quan tens una classe de 25 o 40 alumnes. No pots demanar que hi hagi un clima d’empatia i afectiu molt gran.

Es mostra contrari al que defineix com un “excés d’educació emocional a les aules”. No és bo que hi hagi ara protagonisme d’uns malestars que han estat habitualment amagats?
Crec que aquí hi ha un menyspreu terrible a l’escola tradicional, de qui no la coneix. Jo vaig estar en un internat a Altsasu, amb unes beques. Era una escola austera, però cada 15 dies ens posaven una pel·lícula. Vaig veure el millor cine. Des de El tercer home fins a El cuirassat Potemkin, que estava prohibida. Soc fordià des dels 12 anys. Hi havia una certa duresa en el tracte, però també aquestes coses. L’escola sàdica, freda, que no es preocupava de l’alumne, és un mite, un home de palla que a vegades necessites construir per justificar l’escola nova.

Avui dia, l’esforç està tan ben vist al gimnàs i, per contra, a l’escola sembla que sigui una condemna

Però sí que critica aquest aspecte de l’educació actual quan parla al llibre de la “societat terapèutica” i de “bonisme pedagògic” a les aules…
Perquè s’està substituint una ètica de la gana per una ètica de la nàusea, en les famílies i els alumnes. Veiem una sobreprotecció del nen i això és una forma de maltractament. Li impedeixes tenir experiències pròpies amb la realitat. Tot està mediatitzat per la cura dels pares, pel psicòleg… L’índex que més em preocupa és el genoll impol·lut dels nanos. Una generació que creix amb els genolls sense cap ferida, no té infantesa. A casa meva hi havia peres i pomes, però les peres robades a aquell vell del poble amb mal geni eren tan bones! Encara que fossin verdes i després tinguessis mal de ventre. I després t’has de trobar les conseqüències d’això, tenir experiències. Estem educant els nens per no frustrar-los i els allunyem massa de la realitat. Quan critico el “bonisme pedagògic” penso en aquest mestre que s’estima tant a l’alumne que intenta evitar-li qualsevol patiment i esforç. Els pares estimen els seus fills per ser qui són. Els mestres hem d’estimar el que poden arribar a ser. Pensa en el metge de la meva infantesa.

https://www.elnacional.cat/ca/societat/gregorio-luri-entrevista-pedagog-eduquem-nens-no-frustrarlos-allunyem-realitat_1305940_102.html

Banca ètica, economia, Educació, Església Catòlica, habitatge, pobresa, Política, Reflexions, Religió, Societat

Ens preocupa que ens puguin robar la cartera al metro, però els grans robatoris es planegen des de dalt

3 Sep, 2024 passerell Leave a comment

David Fernàndez, periodista de base, activista de barri i autor de ‘No robaràs’

David Fernàndez (Vila de Gràcia, 1974) treballa a Coop57, una cooperativa autogestionària que aplega 1.300 entitats de Catalunya i altres parts de l’Estat. Escriu en un mitjà cooperatiu, participa políticament en espais assemblearis i toca en un grup de música —Ovidi4— en què tots els integrants cobren el mateix. La major part de la seva despesa domèstica respon als paràmetres d’economia cooperativa, social i solidària, consumeix productes de proximitat i estalvia a les finances ètiques i solidàries de Coop57. Així, “assecant les fonts del capitalisme dominador” —en paraules de Micaela Chalmeta—, és com el periodista i exdiputat de la CUP intenta plantar cara al robatori estructural que descriu a l’assaig No robaràs, setè volum de la sèrie Déu Manaments, de l’editorial Fragmenta.

En les primeres pàgines del llibre, recorda una frase de Maria Mas per remarcar una idea central del llibre: “El problema no és robar milions sinó robar melons”.

És una sentència bastant popular, reflecteix la lucidesa d’una persona que treballa a peu de carrer, al Gòtic, i que va ser una de les primeres persones que com a membre del moviment veïnal del barri es van adonar del saqueig del Palau de la Música. Recordo que va dir aquella frase en un acte a Via Laietana, i Millet encara va trigar molt de temps a ingressar a Brians. La presó és un lloc en què és més fàcil entrar per robar tres mòbils a la Rambla que per cometre un frau de 30 milions d’euros.

Va ser un xoc per a la societat constatar la corrupció d’un personatge que havia estat considerat durant tant de temps un prohom de la cultura.

En efecte, i de fet no va ser l’únic membre de l’star system del país dels anys noranta que va acabar malament: també hi va haver altres personatges com Javier de la Rosa, a qui teníem per un empresari modèlic, Josep Lluís Núñez, “l’home del Barça i de l’esport”; i, per descomptat, la confessió del president Pujol que tenia la deixa oculta a Hisenda en l’estranger. Tot això va posar de manifest que els grans robatoris es planegen des de dalt: estem acostumats a vigilar que no ens robin la cartera al metro quan en realitat el perill ve per altres vies.

“ÉS MÉS FÀCIL ENTRAR A LA PRESÓ PER ROBAR TRES MÒBILS A LA RAMBLA QUE PER COMETRE UN FRAU DE 30 MILIONS D’EUROS”

D’aquest perill ningú no avisa per megafonia, com al metro.

Estaria bé una veu que ens recordés els 6.000 milions d’euros de beneficis nets que es van embutxacar les grans companyies energètiques amb l’excusa de la guerra d’Ucraïna; o els més de 50.000 milions d’euros que ens va costar el rescat de la banca privada i que mai no tornaran. També ens podrien recordar que qualsevol de nosaltres paga cinc vegades més impostos que Telefònica. En aquest sentit, els inspectors d’Hisenda, que tot i que estan molt mal vistos jo els aprecio perquè crec en la democràcia fiscal, es queixen que el 85 % de l’esforç de recerca del frau fiscal es dedica contra la classe mitjana i petits autònoms, quan el 72 % del frau es concentra en grans fortunes. És una inversió dels termes bastant insuportable.

A ‘No robaràs’ també parla del robatori de temps. Creu que la societat no és encara conscient de la gravetat d’aquest problema?

El llibre condensa molt de coneixement col·lectiu, per això està plagat de referències. En aquest sentit, també incorpora autors han abordat molt bé el tema del robatori de la capacitat de pensar que s’ha produït durant els últims anys i que fins i tot està provocant l’oblit de les facultats humanes més conegudes, que són memòria, raó i imaginació. I aquests dispositius mòbils que tots portem a la butxaca ens roben temps, capacitat d’atenció i, a més, ens fan accelerar el ritme. Ara que tot va tan de pressa, la lentitud, com diu el filòsof Santiago Alba Rico, s’ha convertit en revolucionària. Per això la capacitat d’aturar-se i de donar temps al temps té més valor que mai.

Al llibre també cita reflexions del papa Francesc, en particular a la seva denúncia d’un “sistema econòmic que mata”. Creu que calen més veus profètiques per denunciar i fer obrir els ulls davant d’un sistema que genera tanta injustícia social?

Jo crec que sí, de fet, estic molt agraït al papa Francesc, perquè durant la darrera dècada he fet servir molt Laudato Si’ i Fratelli Tutti. Em semblen dos dels textos cabdals, suggerents i amb molta projecció. El Papa adverteix d’una economia que mata no només quan no funciona sinó quan funciona, quan va a tota màquina i provoca que tanta gent quedi relegada als marges. El principal problema daquesta economia és que es tracta d’un sistema especulatiu que no està vinculat a la producció i l’intercanvi de béns i serveis, sinó que es limita a fer diners per diners. Per tant, les reflexions del Papa són imprescindibles i, a més a més, arriben en una època en què les veus crítiques estan amagades.

“SI CASALDÀLIGA ESTIGUÉS ENTRE NOSALTRES A CATALUNYA, PROBABLEMENT LI HAURIEN APLICAT LA LLEI MORDASSA I ESTARIA CADA DIA INTENTANT ATURAR DESNONAMENTS”

Vostè s’identifica amb els cristians de base, una cosa que potser no és gaire freqüent en l’àmbit de l’esquerra liberal. Per què?

Perquè en la pràctica hi ha molts punts de connexió. Salvant les distàncies, els qui militem en certa esquerra social també ho fem moguts per una fe i una esperança radical en la necessitat de canviar les coses. Jo acostumo a dir que els companys més lúcids, més sòlids i més perseverants que he conegut han sigut els cristians de base. Si mirem la història recent d’aquest país, és fàcil observar que molts dels grans referents de les causes socials provenen del cristianisme: Pere Casaldàliga, Jon Sobrino, Jaume Botey, Arcadi Oliveres, Joan Botam… la llista és enorme. Per tant, crec que cal més diàleg entre l’esquerra i el cristianisme, ja que d’aquesta manera afirmes les posicions, les poleixes i veus on has de millorar.

Creu que Casaldàliga seria igual d’estimat a Catalunya si avui visqués entre nosaltres denunciant les injustícies, com feia al Brasil?

Probablement li haurien aplicat la llei mordassa i estaria intentant aturar cada dia els desnonaments. Si al Mato Grosso va ser el bisbe dels desposseïts de la terra, aquí hauria sigut el bisbe dels desnonats. I segur que seria una veu incòmoda pel fet de denunciar el fet que som una de les societats més desiguals d’Europa. Deia que no només calia ser creient sinó ser creïble, i ell era una font de credibilitat absoluta.

“Ens preocupa que ens puguin robar la cartera al metro, però els grans robatoris es planegen des de dalt”

Biotecnologia, Educació, família, sexe & gènere, Societat

La gestació subrogada, un negoci a l’alça

27 Aug, 2024 passerell Leave a comment

Tinc 43 anys. Soc de Torelló. Visc en parella i tinc dos fills. Llicenciada en Psicologia. Soc docent universitària i de màster i exerceixo com a psicòloga en una consulta privada. Soc d’esquerres i feminista. Vinc d’una educació catòlica però actualment no crec en res. (Foto: MartÍ Gelabert)

**Elena Crespi,** psicòloga perinatal, ha investigat sobre la gestació subrogada

Granges de mares?
Sí, tenen totes les gestants juntes en un espai.

Per què?
És una manera que les empreses de gestació subrogada economitzin despeses, s’assegurin que les dones compleixin el contracte i les normes, que s’alimentin adequadament i que no tinguin relacions sexuals.

Estan en bones condicions?
Hi ha empreses que sí i d’altres que no. Als llocs en què costa trobar informació estan en condicions infrahumanes.

On són aquestes granges?
Ucraïna és un dels països més utilitzats actualment i que econòmicament no és dels més cars.

Quant pot costar fabricar així un nadó?
A Ucraïna, entre 50.000 i 80.000 euros. Als Estats Units per les vies legals pagues entre 150.000 i 180.000 euros i generalment les dones poden estar a casa seva.

Quin percentatge s’emporta la gestant?
Entre 40.000 i 50.000 euros.

Part natural?
Normalment per cesària programada.

Quins altres països es dediquen a aquest negoci?
Aquells dels quals costa trobar informació: Xipre i les Filipines, i allà els drets humans no estan controlats.

És un negoci que creix?
Sí, és un negoci a l’alça que el 2022 va generar uns 12 milions d’euros, el 2023, 15,76 milions, i per al 2031 s’espera un volum de negoci de 76.000 milions.

Quines són les conseqüències per als nens?
És curiós, perquè es parla molt de l’explotació del cos femení, de fins a quin límit els diners poden comprar alguna cosa, però no es pensa en els nadons.

Doncs endavant.
Està clar que un procés físic com una gestació, un part i una criança recent té un impacte molt potent en el nadó.

Quina mena d’impacte?
És a través de l’olor de la mare que el porta al ventre, del seu batec, la seva veu, la seva temperatura, que el nadó quan neix aconsegueix la calma, sentir seguretat.

Estirat sobre la mare.
En la majoria de processos de subrogada hi ha una separació immediata del nadó i de la seva mare gestant, d’un món càlid al desconegut, i això de cop i volta.

S’ha estudiat?
Segons Michel Odent, un gran obstetre, causa el que es denomina ferida primal, la vulneració de l’aferrament. Són nadons gestats en un cos que no hi connecta, perquè no els desitja, parits conforme al calendari més convenient per ser recollits pels pares.

Aquest és el contracte.
Els nadons són separats del cos que els ha gestat i entregats a uns braços estranys. I per a la majoria res de pit, res de cos matern.

Com capten les gestants?
No crec que els expliquin tot el procés, i no sé si una persona que està en una situació vulnerable és conscient de fins a quin punt ven els seus drets firmant un document. També ens hauríem de plantejar fins a quin punt és ètic o no. Per mi la clau és quan ajuntem els tres elements.

Vostè dirà.
Un: fins on es pot arribar amb diners?

Dos.
Sempre acaben sent les dones en situació de pobresa les explotades en aquest sentit, perquè si tens diners per viure la teva vida no t’ho planteges.

Tres.
Les conseqüències en els nadons.

N’hi ha més?
Un oxímoron, una gran contradicció: jo et protegiré, et cuidaré i et donaré una llar, però jo he estat qui t’he causat la ferida primal. Ara està començant un moviment de fills de la subrogada –els que ho saben– que s’estan aixecant en contra d’aquesta pràctica. No en contra dels seus pares.

Com es creen aquests nadons?
S’intenta que l’òvul o l’espermatozoide sigui d’un dels progenitors. A Espanya no és legal, però els nadons entren al país a través de la filiació: si l’esperma és del pare, és el seu fill i després la dona l’adopta.

La gestant és només el recipient.
Sí, és un negoci i a qui més es protegeix en els contractes és a l’empresa, i la seva publicitat és increïble, quan entres als webs de gestació subrogada t’ofereixen: el paquet prèmium o el paquet low cost .

Hi ha gestació subrogada altruista?
Per llei existeix al Brasil, el Canadà i Anglaterra, i, evidentment, les dones que es postulen per ser mares gestants són molt poques.

Normal.
Els processos d’acollida i d’adopció haurien de ser més transparents i fàcils perquè hi ha un munt de nens i nenes que ja són al món i necessiten una llar.

Nadó a la carta

Psicòloga especialitzada en teràpia de parella i en altres models de relació no convencional, Crespi ha decidit investigar la gestació subrogada o ventre de lloguer, una pràctica en expansió, i ha plasmat les seves conclusions en un assaig: El negoci dels nadons. La gestació subrogada ( Raig Verd), deixant la seva posició clarament en contra d’aquest negoci: “Quan parlem de gestació subrogada, no estem parlant d’un producte o d’un servei, sinó d’explotació de dones amb capacitat gestant que habitualment no tenen alternatives i necessiten els diners per sobreviure o per viure”. Explica al llibre que ja existeix l’opció de crear un nadó a la carta: “La pràctica de la gestació subrogada permet escollir a la carta donants d’òvuls, esperma, embrions i gestants, des d’una visió altament eugenèsica”.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20240815/9871824/gestacio-subrogada-es-negoci-l-alca.html

Biotecnologia, canvi climàtic, ecologisme, Educació, Espanya vs Catalunya, geopolítica, habitatge, medi ambient, Societat

Catalunya té un baixíssim percentatge de l’electricitat renovable (15%), en contrast amb Espanya (57,6%)

12 Aug, 2024 passerell Leave a comment

En un terreny, l’energètic, on les grans empreses i patronals tenen molts altaveus i tot i així les renovables troben una forta oposició al territori, les veus dels acadèmics tenen gran importància per agafar perspectiva. Potser per això, l’economista especializada en energia Mar Reguant (Súria, 1984), ha rebut el Premi Nacional de Recerca al Talent Jove. Doctora en economia pel Massachussets Institute of Technology (MIT) i llicenciada a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), la investigadora de l’ICREA, del CSIC, va participar en el grup de treball sobre reptes econòmics del canvi climàtic que va encarregar el president de França, Emmanuel Macron, que va demanar canviar la part que deia que l’energia nuclear no tenia futur per un “potser”, tal com explica l’acadèmica en entrevista al plató d’ON ECONOMIA. Defensa les renovables, però fiscalitza les empreses.

Catalunya té un baixíssim percentatge de l’electricitat coberta per renovables (15%), en contrast amb Espanya que avança molt bé i arriba al 57,6% . Ha d’afectar l’economia?
Sí, renunciar a les renovables és una mala decisió climàtica, perquè és contrària a les recomanacions que tenim per descarbonitzar l’energia, però també econòmica. Estàs renunciant a una energia que avui dia és, en particular a la península Ibèrica, molt barata i molt bona.
Afecta la indústria? Sens dubte, hi ha indústries que reclamen permisos per poder tenir la garantia d’energia barata i, si no ho aconsegueixen aquí, aniran a una altra part. Si no volem les plaques aquí ni les línies que portin energia de l’Aragó, renunciem a energia més neta i més barata.

És interessant que mencioni l’Aragó amb la línia de Molt Alta Tensió que ha de venir de l’Aragó. Realment és tan mala notícia?
És més car perquè aquestes línies d’alta tensió valen diners, i té impacte ambiental també. L’Aragó no crec que ens deixi d’enviar energia, com podria passar amb el Putin i el gas, o sigui que no es tracta d’un tema de seguretat com pot ser a Alemanya amb el gas natural, però és més car portar-la i evacuar aquesta energia és més difícil. A Catalunya, ni tan sols la xarxa no està pensada per posar-hi renovables. Hi ha tants límits per fer parcs, que allà on es pot tampoc no pots evacuar aquella energia. Llavors, és una pena que gastem els diners de la inversió en connectar-ho a fora, en comptes de millorar la xarxa elèctrica i instal·lar-ne aquí. Ara mateix és un guirigall i no fem res.

I de qui n’és la culpa?
És difícil atribuir responsabilitats, perquè són compartides. Catalunya és un territori més dens que altres llocs d’Espanya i l’oposició social és molt elevada. Però l’endarreriment administratiu és pitjor que a altres comunitats, amb una burocràcia i uns permisos especialment lents. Les empreses no volen venir perquè si aconsegueixen el permís per connectar-se potser al final no els aproven el pla urbanístic municipal o fins i tot si els hi aproven, la gent es queixa. Troben tans obstacles que marxen a un altre lloc.

Les empreses no volen fer renovables a Catalunya perquè hi ha més obstacles

Juguem amb desavantatge en la reindustrialització?
Sí, ara veiem com tecnològiques i centres de dades se’n van a altres llocs, tot i que centres de dades importants se n’ha aprovat algun a Catalunya. Sembla que els cotxes elèctrics com Chery i semiconductors com Lotte sí que venen a Catalunya, però es donen casos d’empreses que volien venir i no ho fan perquè no els aproven la instal·lació de plaques fotovoltaiques.

Quin paper ha de tenir l’eòlica marina a Catalunya?
Jo crec que és més important que enlloc, perquè ens calen més renovables i tenim menys espai terrestre, però l’oposició torna a aparéixer. Jo el futur el veig negre perquè no es vol fer. L’eòlica marina és molt limitada perquè només hi ha vent bo a l’Empordà i malgrat això no es vol aprofitar. La mateixa planta eòlica pot servir de connexió amb França, que pels Pirineus és difícil de creuar. Les nuclears fan el 40% de l’electricitat que consumim i quan les tanquin, que els queda poc, si no has volgut fer eòlica marina, no has volgut fer plaques i no has volgut fer parcs eòlics, no sé com ho faran sumar.

Quin és el seu posicionament envers les nuclears?
A aquestes centrals ja els toca tancar-les. Em sembla bé que les acabin d’esprémer, però no els hi queda gaire per donar. Fins i tot ignorant el tema que és tenir una bomba de rellotgeria al costat de casa, no surten els números perquè les renovables son més barates. Aixó ho vam dir a l’informe que vam fer per al Macron i no li va agradar gens, ens va fer canviar l’informe per dir que potser pintava malament, però que potser la nuclear tenia futur.

El president Macron ens va fer canviar un informe per dir que potser la nuclear tenia futur

Un dels sectors més importants per electrificar és l’automobilístic. Per què va tan tard Europa?
La indústria automobilística és un dels grans sectors puntals a Europa que encara tenien molt de pes, però han fet molt poc els deures. No s’ha apostat pel vehicle elèctric i quan s’ha apostat pel vehicle elèctric s’ha apostat per un vehicle de gama alta que la gent no pot pagar. Llavors és natural que la gent vulgui cotxes barats i també barats de conduir, que no siguin tan grans ni luxosos. La indústria automobilística, per protegir-se, ha anat endarrerint l’electrificació apostant per la gamma alta elèctrica. I ha quedat obsoleta.

Europa va aprovar fa unes setmanes de posar aranzels a la importació de cotxes elèctric xinesos per protegir-ne els seus. Servirà?
Estic una mica escèptica de si faran gaire feina els aranzels. Ja va passar una mica amb les plaques solars: si hi ha algú que fa cotxes molt barats que a sobre són molt més nets, la gent els voldrà comprar i hi haurà aquest ball d’aviam si els deixaran entrar o quan en fan un de barato a Europa. Cotxes en seguirem tenint, però el model de com més gran millor no funciona, perquè la gent no ho pot pagar.

Aquesta frase connecta amb una part important de l’ecologisme i, més petita, dels economistes, que defensen que cal decréixer. Hi està d’acord?
Crec que s’ha crescut molt, però és difícil dir que alguns sectors de la població estan millor que abans. De fet, als Estats Units la desigualtat és enorme i aquí els índexs de pobresa, d’obesitat infantil, de malestar, la qualitat de la sanitat no estan bé. No podem dir ben contents que les coses milloren i encara menys que milloren per tothom. Creixem, però no d’una manera inclusiva. Hi ha qui li diu decréixer, jo li dic créixer millor, i hi ha marge per fer-ho i replantejar-nos objectius.

La transició energètica que vivim reactivarà l’economia i ens farà viure millor?
Jo crec que sí, que és una oportunitat. Europa sempre ha estat pobra en recursos energètics i com que som pobres en recursos energètics, estem fent els deures una mica abans que la resta. Els Estats Units està al capdavant del combustible fòssil i han sigut els grans guanyadors d’aquesta revolució tecnològica. Al Regne Unit hi havia el carbó i allà estava la revolució industrial. Dins d’Europa, tenim un recurs privilegiat a l’estat espanyol, que és el sol, que sumat a l’ecosistema universitari de recerca ens farà millorar tecnològicament i tenir una energia més barata.

Quant hauria de pagar el ciutadà per la llum amb les renovables guanyant pes? Algun dia es pagaran zero euros?
S’ha d’estudiar qui es queda els beneficis de l’energia barata. Durant la crisi d’Ucraïna hi va haver algú que va fer molts diners, perquè teníem energia renovable molt barata i el preu de l’energia era caríssim, però no van ser els consumidors. També veiem que qui pot posar plaques fotovoltaiques o una bomba de calor per estar millor a l’estiu i a l’hivern són les rendes altes. Cal que aquests avenços es traslladin a rendes més baixes que tenen habitatges més precaris, amb contractes amb les elèctriques que de vegades no són justos. Les comunitats energètiques són una via. Però el preu hauria de baixar per tothom, no a zero, perquè s’ha de pagar la placa.

Potser els fons europeus haurien d’haver anat més cap a les famílies vulnerables perquè puguin instal·lar plaques, i rehabilitacions energètiques, més que cap a les empreses?
Els estudis mostren que és molt difícil focalitzar els fons econòmics als consumidors més vulnerables i als Estats Units també passa. És molt difícil que estiguis per accedir a aquests fons o per posar-te a una comunitat energètica quan estàs pendent de com pagues la llum i aconsegueixes els 20 euros d’aquell mes. Hi ha ajuntaments que tenen iniciatives de treballar amb comunitats de veïns bloc a bloc, però és lent. Les famílies vulnerables també tenen molta més mobilitat, estàs de lloguer en un pis i quan l’arregles a l’any següent et mudes perquè et pugen el preu.

Deixant de banda les inversions, si només comptem amb les renovables, podem dir que aviat s’hauria d’acabar la pobresa energètica?
És difícil de dir, perquè el consum energètic a Espanya pujarà molt i la pobresa energètica fins ara la mesuràvem amb passar fred a l’hivern. Però la pobresa energètica ja és també no tenir aire condicionat a l’estiu i la mesurarem amb la gent passant molta calor. L’electricitat serà més barata, però no es pot dir que s’acabarà la pobresa energètica.

I quan s’hagin amortitzat les inversions els preus no poden caure encara més?
Sempre hi ha inversions a fer, les xarxes, reciclar les plaques. Ara, s’ha d’anar amb compte perquè és un model de negoci que canvia molt ràpid. I empreses que han crescut molt, com pot ser Holaluz, de cop han crescut massa i és com un Dragon Khan, és normal en indústries noves.

Les grans energètiques sabran com sortir guanyant de la transició?
Tenen una posició còmoda perquè ho coneixen tot des de dins. Són els que saben millor com saltar per exemple obstacles. De vegades posem obstacels per anar contra l’oligopoli, però com més poses, més oligopoli, perquè són els únics que saben com saltar-ho. Però estan enfadats amb el món, perquè el seu model de negoci era cremar petroli, gas i cremar carbó i veuen que s’acaba. Intenten replantejar el negoci i mantenir el gas tant com puguin, tot i que ja contribueix molt poc a la producció elèctrica.

La transició energètica i l’agenda 2030 són dos grans enemics dels extremistes. Per què?
Qualsevol canvi fort a la societat, que al principi sempre s’adopta des de les classes altes i després va baixant, són material incendiari per als discursos populistes que distorsionen. La transició energètica beneficiarà tothom, les renovables van fer que els impactes socials de la crisi d’Ucraïna fossin més baixos. Alguns beneficis ja els hem tingut.

Però els petits paguen més car, en el cas de les petites empreses i agricultors, l’adaptació a aquests canvis, pels costos, per la burocràcia.
Sí, estic d’acord. Ara hi haurà un tema important amb la maquinària agrícola perquè es vol descarbonitzar, el mateix. Suposo que anirem cap a cooperatives que encara comparteixin més el material.Però sempre quedaran petits agricultors, que el que té més sentit és fer pels petits, fer algunes excepcions, i allargar la vida dels tractors. Però la maquinària elèctrica ja és més barata, tot i que cal una inversió inicial.

Les regulacions que s’apliquen als europeus, a més, no s’apliquen fora i això també atia els discursos crítics.
Sí, és un tema que preocupa tant en la regulació ambiental com de canvi climàtic, que quan poses regulacions fortes, poden marxar les indústries fora. Es va parlar molt amb el mercat de carboni, que es va aplicar aquí el 2005. Ara s’estan posant unes taxes a la frontera per intentar nivellar alguns d’aquests impostos, però sempre hi ha fugues, i encara que diguis que la regulació és la mateixa hi ha una diferència.

Quin paper han de jugar els gasos renovables i l’hidrogen verd en la descarbonització?
Crec que es pensava que jugarien un paper més important, per exemple per a camions, però s’està veient que serà majoritàriament elèctric. Serà molt important, especialment per grans combustions industrials i per a la indústria. Pel que fa al biogàs, aquí tenim molta merda, de porc i de vaca. I és bo aprofitar-ho, perquè aquests fems si no els cremes són pitjors pel canvi climàtic.

Hi ha un debat dins el sector sobre si els gasos renovables serviran també per escalfar les llars.
Això ho estan intentant colar, però els números no surten per enlloc perquè no té cap mena de sentit ambiental ni econòmic tenint les renovables i les aerotèrmies o bombes de calor. Veuen un altre model que s’esgota i si diuen que faran biogàs potser ho poden allargar una mica més. La xarxa de gas de ciutat ja no té sentit, però hi ha certs problemes, com es veu a Califòrnia, on molts edificis estan electrificats però tenen la cuina de gas. La gent està deixant el gas i els que es queden enrere paguen cada cop factures més altes. Li diuen espiral de la mort, perquè les llars que no poden sortir del gas cada cop han de pagar més per un capital no amortitzat, que si es reparteix entre més gent surt a un preu més raonable.

I creus que pot passar aquí?
Caldria un desplegament públic directament casa a casa perquè no passi una cosa així, potser a l’Estat també li val la pena invertir en tenir gent anant porta per porta a fer subvencions per tal de transformar energèticament les cases, però no es fa, o no es fa suficient. S’està fent una transició energètica basada en els projectes i no en els ciutadans.

Amb l’hidrogen verd està havent-hi milers de milions d’euros en inversions i molts dubtes sobre si tindrà tanta utilitat o si l’hidroducte es farà servir finalment per gas natural. Com ho veu?
És important invertir-hi, però estic bastant en desacord amb la magnitud del pastís. Jo li donaria una mica de pastís a l’hidrogen verd perquè té sentit investigar-ho. Només amb la substitució de l’hidrogen gris (a la indústria, a l’amoníac, als fertilitzants), ja descarbonitzem una mica. Però ja sabem que l’hidrogen verd són moltes conversions energètiques i que els números no donen per a moltíssimes aplicacions.

Per què genera tant d’interès?
Com a indústria és la més complementària al combustible fòssil, pel tipus d’inversions i el tipus de tecnologia. Llavors, dins de la indústria fòssil es veu com una cosa molt més amable, on tu ja tens molta més experiència. I és una mica llop vestit d’ovelleta, que colen inversions en hidrogen verd per fer-hi passar gas natural de tota la vida. Per això hi ha lobbing per fer-ho més gran del que és.

Hi ha alguns, com ArcelorMittal, que ja ho estan fent: van prometre una nova planta amb hidrogen i la faran amb gas amb els fons europeus.
A mi em preocupava el Barmed perquè ho veig com una inversió en gas natural. I per mi és una de les línies vermelles que li vam dir al Macron: zero diners públics en noves grans infraestructures de combustible fòssil. I aquí s’ho estan saltant. Diuen que és per hidrogen verd i no el tenim. Si acaben aquella obra i no hi ha hidrogen verd, clar que hi faran passar gas.

I si això passa, si el gas passa per allà, serà un escàndol o gairebé no ens en adonarem?
Aquesta és la pena, que no, que te la colen i ja està, és una mica depriment amb la recerca. És una mica desesperant.

https://www.elnacional.cat/oneconomia/ca/entrevista/mar-reguant-pobresa-energetica-calor-aire-condicionat-casa-macron-informe-nuclear-canviar_1265052_102.html

Educació, Església Catòlica, medecina, pobresa, Política

EL SOMBRÍO LEGADO DE TERESA DE CALCUTA

11 Jul, 2024 passerell Leave a comment

EL SOMBRÍO LEGADO DE TERESA DE CALCUTA

Elogiada por su supuesta defensa de los pobres, las verdaderas motivaciones de Teresa de Calcuta salieron a la luz durante una conversación con el escritor y periodista Christopher Hitchens. “No estoy trabajando para aliviar la pobreza… pic.twitter.com/Z6fqFFKIRv
— Rafael_Narbona (@Rafael_Narbona) July 11, 2024

cultura, Educació, família, Política, Societat

La “segregació” per nivells, el forat negre del pas de l’ESO al batxillerat

29 Jun, 2024 passerell Leave a comment

Diversos experts apunten les mancances de l’orientació durant la secundària per escollir els estudis postobligatoris

El pas de l’educació secundària obligatòria (ESO) cap als estudis postobligatoris, tant sigui a batxillerat com a qualsevol grau mitjà de Formació Professional (FP), és un dels moments crucials de l’itinerari educatiu dels alumnes de Catalunya, ja que és la primera vegada en la seva vida estudiantil en què cal fer front al repte d’escollir com volen encaminar el seu futur. És un moment, doncs, on l’abandonament escolar prematur es dispara. De fet, segons dades del Departament d’Educació, en mans de la consellera en funcions Anna Simó, l’any 2020 el 12,5% dels estudiants matriculats a 4t d’ESO que els pertocava fer el salt educatiu no va transitar cap a la postobligatòria. Traduït en xifres, 9.905 joves ni tan sols van arribar a matricular-se a batxillerat o a cicles formatius. Diversos experts consultats per El Món asseguren que la tria dels estudis posterior a la secundària obligatòria dels estudiants està directament condicionada per “molts factors” i, sovint, relacionada amb l’experiència viscuda durant l’ESO. Un dels punts que més influeix en aquesta elecció, segons apunten, són els “estereotips” que es creen en les agrupacions per nivell, és a dir, els petits grups que es formen en alguns centres de secundària on es diversifica el currículum educatiu per adaptar-lo als ritmes i necessitats dels alumnes i, teòricament, facilitar l’aprenentatge.

Els experts consideren que el principal problema és que els grups s’adapten “a la baixa” en termes de contingut, ja que, en lloc d’”individualitzar” l’atenció de l’alumnat, es tendeix a la “simplificació i empobriment” del currículum: “Els agrupaments per nivells acaben perjudicant els alumnes que tenen més dificultats”, assevera Judith Jacovkis, professora del Departament de Didàctica i Organització Educativa de la Universitat de Barcelona (UB) i membre dels grups de recerca Esbrina i GEPS (Globalització, Educació i Polítiques Socials). Per a l’experta, aquesta segregació per nivells –fonamentats en els resultats de l’alumnat–, tot i que està feta amb bones intencions, condiciona directament les “expectatives” de futur dels estudiants: “Si sempre t’han dit que et van malament les matemàtiques, ja no voldràs seguir-ho intentant”, apunta. Una idea molt similar a la que expressa la professora del Departament de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Aina Tarabini, que considera que la tria dels estudis postobligatoris manté una relació “circular” entre “l’experiència personal” de l’alumne, tant amb els resultats com amb els mètodes d’aprenentatge, i les seves “condicions socioeconòmiques”.

Tarabini assegura que en els grups de baix nivell s’aposta molt per un treball més pràctic i amb un temari simplificat, cosa que s’acaba convertint en una etiqueta per als alumnes perquè “el coneixement teòric té més prestigi”: “Malgrat estar pensada per adaptar els aprenentatges a la diversitat, els alumnes perceben l’agrupació per nivells com un poderós mecanisme per diferenciar entre formes de coneixement teòric i pràctic, que després obrirà diferents oportunitats de transició a l’educació postobligatòria”, apunta l’experta. Creu que aquesta mena d’agrupació acaba “segregant” indirectament els alumnes: “Els grups de nivells funcionen de la mateixa manera que la segregació escolar [concepte que fa referència a la desigual distribució de l’alumnat vulnerable i el no vulnerable en els diferents centres d’una xarxa educativa], però en una escala més petita. És una forma de segregació”, etziba.

La consellera d’Educació, Anna Simó, i el conseller d’Universitats, Joaquim Nadal, durant la inauguració del Saló de l’Ensenyament / EP

Encasellar els alumnes en itineraris

En aquest sentit, el professor col·laborador dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) Jordi Perales, coincidint amb les altres dues expertes, creu que aquesta mena de segregació per nivells encasella els estudiants en un perfil de batxillerat. És a dir, que els que no els agraden les matemàtiques opten directament per escollir l’itinerari humanístic: “És un peix que es mossega la cua”, adverteix. Per a Tarabini, a banda de dirigir els alumnes cap a uns itineraris en concret en funció de les seves notes, aquest model també condiciona quins alumnes aspiren a arribar al batxillerat: “He sentit moltes vegades estudiants que, com que sempre han estat classificats en grups baixos [de nivell], no es plantegen poder fer un batxillerat o cicle formatiu i acaben renunciant“, argumenta la professora de la UAB, que creu que “l’estereotip” que es genera sobre els alumnes marca la seva “identitat” estudiantil.

Per a Judith Jacovkis, aquests estereotips no només condicionen l’abandonament escolar prematur, sinó que també influeixen en com encaren l’ensenyament els joves que decideixen continuar estudiant. Segons aquesta experta, els alumnes que sempre han estat encasellats en els grups de nivell més baixos tendeixen a desestimar arribar a batxillerat i opten per fer un cicle mitjà perquè tenen la sensació que “és més senzill”. Una creença que, tal com assegura, és totalment errònia: “Aquesta manera de pensar condicionada per l’entorn dels alumnes repercuteix en les formacions professionals, ja que els mateixos professors han de fer més esforços per canviar-los la perspectiva”, assevera.

Aina Tarabini anomena aquest condicionament “efecte company”. És a dir, que les relacions socials que creen els alumnes a l’escola modelen la identitat dels joves i interfereixen directament en la concepció que es creen dels diferents tipus d’estudis. De fet, l’experta considera que les tries d’estudis postobligatoris reflecteixen “la posició social” dels alumnes: “Normalment, les persones que escullen un itinerari artístic és perquè tenen una família connectada amb el món de l’art. Altres ho descarten perquè el desconeixen, però potser sí que els interessa. Fins que no ho proves, mai saps si és realment el que t’agrada”, argumenta. Aquesta situació, doncs, ajuda a encasellar els alumnes en certs itineraris i perpetuar l’estereotipació dels estudis.

Una aula de l’ESO en una imatge d’arxiu durant la pandèmia de la Covid (ACN)

La manca d’informació i orientació dificulta la tria dels estudiants
Tots tres experts també apunten que moltes vegades “el batxillerat és la tria per defecte” dels alumnes perquè desconeixen altres alternatives d’educació postobligatòria. “Un dels grans problemes que té el sistema educatiu és que s’orienta els alumnes al final de la seva etapa a secundària”, apunta Jordi Perales, que considera “fonamental” començar a informar els estudiants sobre les opcions que poden escollir des de mitja ESO: “Moltes vegades els alumnes se’n van directament al batxillerat perquè no saben què més fer. No hauria de ser un estudi refugi”, argumenta.

En aquest sentit, tant Tarabini com Jacovkis alerten que la informació que es dona als alumnes sobre les opcions de futur estudiantil que tenen són “esbiaixades” i “tardanes” per tal d’encaminar-los cap al batxillerat. El principal motiu pel qual molts estudiants es decanten pel batxillerat sense posar sobre la taula l’opció de fer una formació professional és, segons asseguren, que “el coneixement teòric està més prestigiat que el pràctic”, cosa que empeny alguns alumnes cap a descartar estudis d’aquesta mena. Per tal de resoldre aquesta situació i “equilibrar” l’educació postobligatòria, consideren que cal “incrementar el nombre d’alumnes en places públiques de grau mitjà”, que tots els centres de secundària obligatòria, batxillerats i formacions professionals disposin d’un “pla d’orientació” que ofereixi tota la informació necessària sobre “les competències i eines” perquè els alumnes puguin prendre les decisions “més encertades”, i que els serveis municipals d’orientació es coordinin amb els centres educatius. “Cal desplegar més recursos per garantir que els joves prenguin les decisions que més els convinguin”, assegura la professora de la UAB.

Jordi Perales també creu que cal “millorar” el seguiment que fan els tutors dels estudiants, ja que d’aquesta manera es pot aconsellar adequadament a l’alumnat: “Els tutors canvien cada any [en bona part dels centres, però no en tots] d’alumnes, cosa que dificulta que s’estableixi una relació profunda amb els estudiants”, argumenta. Per tal de revertir aquesta problemàtica, l’expert considera que seria més positiu canviar les tutories “cada dos anys”. Així doncs, tots tres experts coincideixen que cal pal·liar les mancances en l’orientació educativa per garantir que els alumnes disposin de totes les eines al seu abast per fer la tria més convenient pel seu futur en funció dels seus interessos, i que cal actuar sobre les “expectatives” que els docents dipositen en els estudiants per trencar amb els estereotips que condicionen les tries d’estudis postobligatoris de l’alumnat.

https://elmon.cat/societat/educacio/segregacio-nivells-forat-negre-eso-batxillerat-857512/

Educació, família, Política, Reflexions, Societat

El manifest viral de dos professors de secundària: 50 propostes per salvar l’educació a Catalunya

29 Jun, 2024 passerell Leave a comment

Dos professors de secundària presenten 50 propostes per a l’educació a Catalunya: el manifest amassa ja mil firmes

Mil firmes, i en constant augment. El clam de dos docents catalans publicat a la plataforma change.org està en ple procés de viralització aquests dies, i no deixa de créixer en suports. Sota el nom ‘Manifest per a la millora de l’ensenyament secundari de Catalunya‘, la proclama pretén precisament això: donar una resposta urgent per revertir la preocupant situació que travessa l’educació al país. “Conscients de la persistent davallada dels coneixements i capacitats adquirits pels alumnes d’ensenyament secundari (certificada pels resultats de les proves PISA del 2023), i amb la voluntat de posar remei a aquesta situació, hem volgut plasmar en aquest manifest una sèrie de concepcions pedagògiques i males pràctiques més o menys ancorades a la majoria de centres educatius d’ensenyament secundari del nostre país que creiem que estan perjudicant la qualitat d’aquest ensenyament des de fa temps”, diu el clam, redactat pels professors d’institut Lídia Ribas i Florenci Vallès, en la seva introducció. I ho fan presentant 50 propostes concretes destinades a millorar-la.

Les evidències del declivi
El text arrenca amb crítiques a la situació educativa actual. Així, alerta que “bona part dels adolescents que obtenen el graduat d’ESO té grans dificultats en la comprensió lectora i l’expressió escrita, té molt poca cultura científica i de l’àmbit de les humanitats, té poc coneixement de les llengües estrangeres, mostra mancances evidents a l’hora de fer raonaments matemàtics o científics d’una certa complexitat, té un vocabulari que cada cop és més simple i abasta menys àmbits i té un nivell de llengua catalana notablement baix”. “La formació acadèmica d’aquests adolescents ha anat empitjorant al llarg de les tres últimes dècades, un temps durant el qual s’ha potenciat molt la innovació pedagògica, una innovació que, en general, ha menystingut la cultura de l’esforç”, afegeix el manifest. I al deteriorament també hi contribueixen altres elements, com “l’excessiva tolerància amb les faltes de disciplina i de respecte per part de l’alumnat, que cada vegada són més freqüents”.

Les crítiques se centren especialment en aquesta innovació pedagògica, que recentment s’ha impulsat a les aules. Uns canvis que han implicat, entre altres coses, pressuposar que si els alumnes no aprenen “és perquè el professorat no l’ha motivat prou o no ensenya prou bé”, “considerar que la felicitat dels alumnes és més important que el seu aprenentatge”, “menystenir la importància de la memorització” i argumentar que el fracàs escolar es pot solucionar “fent que aconseguir títols estigui a l’abast de tothom” (cosa que anomenen vulgarment “regalar aprovats”). Per contra, els docents subratllen el mal que ha fet “menystenir els mètodes pedagògics tradicionals”.

Les 50 propostes: millorar el nivell i frenar faltes de disciplina
Acompanyen aquestes queixes un total de 50 propostes per a la Conselleria d’Educació. Entre elles, hi ha la necessitat de potenciar l’esforç dels alumnes, evitar que la lluita contra el fracàs escolar comporti “donar aprovats i títols a qui no els mereix”, restablir els exàmens de recuperació al juny i al setembre, fixar més avaluacions externes per conèixer el nivell dels alumnes, “no rebaixar els continguts o el grau d’exigència que corresponen a cada matèria per tal de no devaluar els títols”, no “demonitzar” la repetició de curs, posar en marxa unes proves específiques per a obtenir el nivell C1 de català i no lliurar aquest títol amb el nivell de 4t d’ESO, “potenciar i no escatimar les aules d’acollida”, i establir un marc disciplinari general per tal de dignificar la professió docent i frenar les faltes de disciplina.

https://www.elnacional.cat/ca/societat/manifest-professors-secundaria-propostes-educacio-catalunya_1242954_102.html

cultura, Educació, família, psicologia, Reflexions

Tradwife

29 Jun, 2024 passerell Leave a comment

Fa temps que a les xarxes socials —sobretot Tiktok i Instagram— hi corren perfils de dones que advoquen per popularitzar i exposar el model d’“esposa tradicional” —tradwife, traditional wife—. Les més populars als Estats Units són perfils com els de la Nara Smith (@naraaziza) i la Hannah Neeleman (@ballerinafarm), totes dues mormones, però cada vegada més aquesta tendència s’ha anat estenent arreu. En qualsevol cas, tots els perfils s’assemblen força: són dones que pengen vídeos estèticament plaents d’elles cuinant, sobretot, i cuinant-ho tot des de zero. Si volen un entrepà de mozzarella, fan amb les seves pròpies mans el pa, la mozzarella i tot el que calgui per farcir-lo. Les hores que inverteixen elaborant plats que la majoria triguem cinc minuts a preparar són un símbol del seu rol: la feminitat resideix a fer de casa seva una llar mentre el seu marit treballa fora de casa. Evidentment, rere els vídeos d’elles amb vestits de flors, contentes, reconnectant amb el seu rol “tradicional”, hi ha política.

Tot això no surt d’enlloc. Com a dona heterosexual, entendre per què una es pot sentir atreta no només per aquest contingut audiovisual, sinó també per aquest model, suposa fer una mica d’autoanàlisi. L’atractiu de l’extrem sempre parteix d’un desengany: sota les veus femenines de la meva generació —i les que queden una mica per sobre i una mica per sota— hi ha un murmuri d’insatisfacció. Estem independitzades econòmicament, però la majoria no ens hem fet riques. Volem cuidar-nos i cuidar, però sembla que mai hi ha prou temps. Hem gaudit d’un cert alliberament sexual, però potser algunes no tenim clar fins a quin punt ens ha satisfet. De totes maneres, procurem no jutjar les nostres congèneres des de la seva vida sexual. Durant un temps va semblar que el model de parella dels nostres pares estava condemnat, però no en vam trobar cap de millor. Hem viscut l’era en què qui no vol tenir fills té tanta veu als mitjans com qui n’ha tingut, i ja no sabem què és més contrarevolucionari. Podem viure la criança amb molta més llibertat que les nostres àvies —que l’acollien per inèrcia— i que les nostres mares —que al cap de dos dies de parir eren a la feina—, però mai tenim prou estalvis per començar a criar. Se’ns diu que som lliures, però cada decisió que prenem és qüestionada pels d’un costat i pels de l’altre mentre ens criden “llibertat” a la cara. Em sembla que no és estrany que el context convidi a estar una mica desorientada. Aquest desori interior, però, és un estadi que moltes generacions de dones abans no s’han pogut permetre.

Ser una ‘tradwife’ és una proposta de vida tan superficial com pensar que hi ha satisfacció a llarg termini de ser la Carrie Bradshaw perseguint homes per Nova York

Es fan dir tradwifes, però a la tradició d’on jo vinc, casar-se és molt més que dedicar-se a fer massa de bagel i passejar davantals. Ni la meva feminitat ni la meva vocació familiar depenen de saber fer un lemon pie, la relació amb un marit no és ser-ne la cuinera. Ser una tradwife és una proposta de vida tan superficial com pensar que hi ha satisfacció a llarg termini de ser la Carrie Bradshaw perseguint homes per Nova York. Tot és una ficció feta per vendre un producte polític, però assedegades de la seguretat que una proposta ferma com la que el model tradwife ofereix, hi ha qui s’abraça a aquesta pau simbòlica després del que li ha semblat una guerra. El model tradwife sembla fet per sadollar els anhels de l’ànima, perquè fa arrels —o simula que en fa— en elements que hi tenen a veure: la realització de tenir un fill, la realització a través de l’altre, oferir el temps per a la família, convertir la casa en un lloc d’amor, el compromís. És un discurs viciat perquè, una vegada més, posa tot el que és sobrenatural del model familiar hegemònic a l’esquena de la dona. És la romantització actualitzada d’una descompensació històrica. A més a més, es ven a si mateix com l’única garantia de família sense perill; rere aquest retorn “lliure” al passat hi ha un cert xantatge. Evidentment, practicar-ho i exposar-ho com a model ideal no són la mateixa cosa.

Més que conservador, que és l’etiqueta que li interessa posar a certa esquerra per matar dos ocells d’un tret, el model tradwife és reaccionari. No pretén conservar el fons i fer-lo sobreviure adaptant mesuradament les formes, ans pretén defensar que només hi ha unes formes capaces de fer sobreviure el fons. El fons del model tradwife són les seves formes, per això tampoc serveix del tot a les dones que volem relacionar-nos amb el matrimoni, la família o la maternitat des d’uns paràmetres mínimament realistes. I que volem compatibilitzar, en la mesura que es pugui, aquest model que pensem que ens realitzarà amb tantes altres coses que ho faran. La bellesa primària de l’opció de la família és que permet realitzar-s’hi perquè, precisament, és una opció. Fer dependre la feminitat d’aquest model en capa l’opcionalitat. És curiós perquè, arribats a aquest punt, una desitjaria que les xarxes fossin plenes de vídeos sobre com ser marit o pare, això és, que els homes tinguessin algun ideal on emmirallar-se tenint en compte que la família tradicional la fa l’home amb la dona. Mentrestant, el món ens demana a nosaltres que aturem el cop —el qüestionament del model— tancades a la cuina.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/tradwife-montserrat-dameson_1243902_102.html

economia, Educació, geopolítica, guerres, medi ambient, migrants, Societat, Tecnologia, tràfic d'armes

“El cotxe elèctric està tenyit de sang del Congo”

24 Apr, 2024 passerell Leave a comment

ENTREVISTA A L’AUTOR DE ‘COBALTO ROJO’ . Siddharth Kara destapa l’horror que connecta el nostre mòbil amb les profunditats de les mines congoleses.

El nou malson del Congo és de color blau. El cobalt, un metall blau utilitzat a les bateries de liti recarregables, ha canviat la vida dels nostres aparells tecnològics: gràcies a ell, els nostres mòbils, ordinadors o cotxes elèctrics es carreguen abans, funcionen durant més temps i s’escalfen menys. La contrapartida és un infern per a milers de persones al Congo. A Cobalto Rojo (Ed. Capità Swing), l’investigador Siddharth Kara (Knoxville, EUA, 1974), destapa l’horror que connecta el nostre mòbil amb les profunditats de les mines congoleses.

Horror a les mines

Si no fos per la demanda de cobalt per als nostres mòbils, no hi hauria aquesta violència”

Ha investigat abans el treball infantil i l’esclavatge, què el va portar al cobalt?

El 2016, uns col·legues africans em van avisar que alguna cosa dolenta passava amb la mineria de cobalt al Congo. En aquell moment, pensava que només era un color usat en pintures. Vaig viatjar al Congo el 2018 per fer un estudi acadèmic, però el que vaig veure en aquell primer viatge, el patiment i la degradació, va ser tan greu que vaig sentir que el món necessitava saber-ho. Per això vaig escriure aquest llibre.

Què va veure?

Vaig veure el rellotge moral de la humanitat retrocedir dos segles fins al temps en què la gent d’Àfrica era tractada com a salvatges subhumans per l’ordre econòmic global. De sobte hi havia un altre tresor desitjat per tothom al Congo i el món no mostrava cap preocupació per la dignitat o el benestar del poble congolès. I el pitjor és que tots nosaltres no podem funcionar ni 24 hores sense cobalt i tres quartes parts del subministrament mundial provenen del Congo, que s’extreu en condicions espantoses, violentes i degradants.

La història de patiment del Congo és extensa…

Però mai en la història de l’esclavitud hi va haver tanta degradació humana per als que són a baix, ni es van generar tants guanys per als que són al cim. El Congo del rei Leopold va ser un horror, però aquell saqueig és un gra de sorra en comparació dels diners que guanyen les empreses i la quantitat de vides que es veuen afectades. Algú al Nord Global funciona sense cobalt? Imagina’n l’escala.

Nens treballant en algunes tasques d'extracció del cobalt — Dos nens congolesos treballen en tasques d’extracció del cobalt i s’exposen a elements tòxics i contaminants Siddharth Kara

Les empreses tecnològiques diuen tenir tolerància zero amb l’abús a la cadena de subministrament. És cert?

No, és màrqueting, relacions públiques. La veritat és al terreny. I Cobalto Rojo és el primer llibre a treure aquesta veritat al món.

La Xina domina la regió de Katanga, bressol del cobalt.

Fa 15 anys, molt abans que Occident parés atenció, Pequín va veure que el futur eren les bateries recarregables. Per això van bloquejar els recursos per fer aquestes bateries: el liti, el níquel, el manganès i en particular el cobalt. Controla més del 70% de la producció minera al Congo, produeixen el 80% del subministrament mundial de cobalt refinat i el 50% de les bateries recarregables del món. La Xina és la força dominant del cobalt i fa els ulls grossos en el cost humà i ambiental de la seva extracció.

El cobalt és clau per al cotxe elèctric, estendard de la revolució verda.

El cobalt del Congo està tacat per abusos de drets humans i ambientals. Una de les revolucions verdes més importants a Occident, com el cotxe elèctric, se sosté sobre un patiment espantós. La revolució verda del cotxe elèctric està tenyida de vermell de sang del Congo. La transició de combustibles fòssils a energies sostenibles es construeix sobre una hipocresia. Estem tractant de salvar el nostre medi ambient i deixar un planeta més verd als nostres fills a canvi de destruir el dels nens al cor d’Àfrica.

L'investigador Siddharth Kara, autor de Cobalto Rojo — L’investigador Siddharth Kara, autor de Cobalto Rojo Miquel Mattei

Quin és el preu?

S’han tallat milions d’arbres per fer espai a les mines. L’aire, la terra o l’aigua congoleses han estat contaminades amb les emissions tòxiques de les instal·lacions de processament. I la gent pateix lesions, exposició tòxica i mort. Recordo uns pares que havien perdut un fill en una ensulsiada d’un túnel. Els lectors haurien de prendre’s un moment i imaginar-ho: quan connectin el teu telèfon, imaginin que a l’altra banda d’aquest cable, hi ha una mare que es colpeja el pit trencada de dolor perquè el seu fill va ser enterrat viu excavant cobalt per guanyar un o dos dòlars al dia. Aquest és el preu que paguen per donar suport a les nostres vides recarregables.

Quina responsabilitat tenim els consumidors?

Si no fos per l’enorme demanda de cobalt, generada perquè el consumidor compra telèfons intel·ligents de 1.000 euros i vehicles elèctrics de 100.000 euros, no hi hauria tota aquesta cascada brutal de violència.

Què poden fer els que estiguin llegint aquesta entrevista?

La primera, difondre consciència. El canvi social només passa quan el món coneix un horror. Potser aviat neixin els líders que corregeixin aquesta injustícia.

I la segona?

Tots hem de pensar sobre els nostres hàbits de consum. Hem d’actualitzar els nostres telèfons cada any només perquè la càmera té més megapíxels? Cada vegada que renoves el teu telèfon contribueixes a la demanda que aixafa la gent al Congo.

Les empreses tecnològiques argumenten que és impossible controlar el caos del Congo.

És una excusa obscena. Ningú els ha posat una pistola al cap perquè usin cobalt del Congo. Són decisions que prenen per augmentar la vida útil de les bateries dels dispositius i vendre més i més car. Han d’acceptar la responsabilitat de les seves cadenes de subministrament o no fer servir cobalt del Congo.

https://www.lavanguardia.com/internacional/20240331/9529528/coche-electrico-esta-tenido-sangre-congo.html

biologia, Educació, psicologia, Sanitat, sexe & gènere, Societat, Transexualitat

EL CEREBRO TIENE SEXO

11 Apr, 2024 passerell Leave a comment

La neurología y la sicología ha ido poniendo fin al debate sobre si realmente los hombres son de Marte y las mujeres de Venus, o más bien las diferencias son tan mínimas que hay que apostar por la igualdad entre los géneros sin variedades específicas; esto es, por el sexo opcional. También se está esclareciendo otro debate, menos enconado que el anterior, sobre las causas de las diferencias. Algunos afirmaban que hombres y mujeres han desarrollado distintas personalidades en la evolución de la humanidad simplemente porque han debido enfrentarse a distintos problemas de adaptación: ellos a buscar alimento y ellas a cuidar de la prole, por lo que un cambio de roles anularía las diferencias.

En menos de dos años se han dado importantes pasos hacia una más profunda comprensión de qué es genético y qué es cultural en la elaboración del cerebro de cada persona a lo largo de la vida. La balanza se ha inclinado hacia una firme interacción entre naturaleza y crianza. El funcionamiento del cerebro hace posible que lo biológico se convierta en autobiográfico, sobre una base genética heredada. Y el sexo es un componente esencial de la base genética.

Hombres y mujeres tienen distintas estrategias cerebrales que permiten dos modos diferentes de percibir la realidad, de razonar y de procesar las emociones.

Distintas conexiones
En el más amplio estudio sobre el tema, publicado en la prestigiosa revista Proceedings of The National Academy of Sciences (1), el equipo dirigido por Ragini Verma de la Universidad de Pennsylvania muestra que el cableado entre las neuronas tiene un trazado diverso según los sexos: los hombres tienen más conexiones dentro de cada hemisferio, mientras que los cerebros de las mujeres interconectan más los dos hemisferios. Sorprendentemente, además, en el cerebelo el trazado de los cables se establece en sentido contrario: más conexiones entre ambos lados en los hombres y más en las mujeres dentro de ambos lados.

Este equipo de científicos ha analizado, por una técnica de resonancia magnética que visualiza las direcciones de los cables, el trazado en el cerebro de 949 personas de ambos sexos y de edades entre los 8 y los 22 años. Con ello, han observado cómo se establece el cableado antes y durante la adolescencia, etapa en la que madura el cerebro y se trazan los cables.

El cerebro humano es la estructura más compleja y más ordenada de la naturaleza. No está nunca ni encendido ni apagado por completo, sino que en cada vivencia, situación, recuerdo, se sincroniza la activación con el silenciamiento de regiones concretas.

A diferencia de cualquier otro órgano, no funciona como un todo, ni está nunca terminado. Sobre la base del patrimonio genético que cada uno hereda, y sobre el propio sexo, la crianza y las experiencias propias van dejando huella y haciendo que cambie continuamente, afianzando unas conexiones y debilitando otras.

Los hombres tienen más conexiones dentro de cada hemisferio, mientras que los cerebros de las mujeres interconectan más los dos hemisferios

La arquitectura funcional del cerebro de mujer y del cerebro de varón
Hace un mes se publicaba que los genes se expresan en todo el cerebro de forma diferente en hombres y mujeres (2), lo que era esperable puesto que cada neurona tienen una u otra de la dotación cromosómica que determina el sexo, XX en la mujer y XY en el varón. Esa diferencia origina, por ejemplo, que en la superficie de las neuronas de unas áreas aparecen receptores de hormonas femeninas o masculinas; de esta forma, por el impulso de las hormonas sexuales, unas áreas tendrán un tamaño diferente en el cerebro femenino y en el masculino.

https://www.psyciencia.com/la-diferencia-de-los-cerebros-segun-el-sexo-reside-en-el-cableado-neuronal/

Así, la región del lóbulo temporal que procesa el lenguaje es mayor en las mujeres y se localiza en ambos hemisferios, lo que les facilita expresar verbalmente sus emociones. En los hombres, en cambio, la corteza parietal que interviene en la percepción del espacio es de mayor tamaño que en las mujeres, lo que les permite ser más rápidos al procesar y calcular “en frío”.

Por la acción genética y hormonal, trazado el mapa de las regiones cerebrales, se definen los circuitos neuronales innatos específicos de cada sexo.

Con la pubertad comienza una onda de maduración del cerebro de la nuca a la frente, que se prolonga hasta el final de la adolescencia. Lo hace al ritmo de las hormonas de forma lineal en los chicos y cíclica en las chicas.

El trabajo que comentamos muestra por primera vez las fibras de un cerebro con patrón masculino (en azul), a lo largo de los dos hemisferios, y femenino (en tostado) entre los dos hemisferios, al acabar la adolescencia. Para cada persona ese patrón general según el sexo y según sus predisposiciones heredadas, se matiza e incluso modifica con las vivencias, experiencias, relaciones con los demás, etc.

Los cerebros masculinos tienen más conexiones dentro de cada hemisferio (líneas azules). Los cerebros femeninos tienen más conexiones entre los dos hemisferios (líneas tostadas).

Estereotipos y realidades
Las mujeres realizan mejor por término medio unas tareas y los hombres otras. La base neural es obvia. Pero todas las capacidades son riqueza humana y el equilibrio es tarea de cada uno.

Algunos estereotipos son engañosos y se convierten en prejuicios. Así, se ha considerado, a veces, que las mujeres son menos racionales o menos inteligentes que los hombres y que ellos carecen de sensibilidad. Pero las inteligencias son múltiples y cada uno tiene el combinado de ellas que le toca en herencia, y desarrolla mejor o peor unas u otras.

Aparte de las diferencias de acceso a la cultura de tiempos pasados, los hombres sí están mejor capacitados para un conocimiento discursivo y analítico y dar soluciones lineales y directas a los problemas, precisamente por la gran conexión en el hemisferio izquierdo entre las áreas de la percepción localizadas más en la nuca y las áreas de cognición y ejecutivas, que coordinan acciones, en el lóbulo frontal. Mientras que en las mujeres, por la mayor conexión entre el hemisferio izquierdo y el derecho, que procesa el conocimiento emocional, intuitivo y global, la unión entre lo cognitivo y lo emocional es más intensa.

Dos tipos de estrategias cerebrales
Son dos tipos de estrategias cerebrales que permiten dos modos humanos diferentes de ser, de percibir la realidad, de relacionarse con los demás, de razonar y de procesar las emociones y también de ser afectados. Estrategias que tienen sentido en la diferente relación de la maternidad y la paternidad con la vida naciente.

Las mujeres, por la estrategia de fuera hacia dentro, tienen de forma natural gran habilidad para las tareas cognitivas que requieran un entorno emocional o afectivo, donde la lógica se aúna con la intuición. Por lo mismo, presentan una mayor vulnerabilidad emocional.

La estrategia típicamente masculina tiene el punto de mira de dentro hacia fuera. La región denominada amígdala cerebral en el hemisferio derecho conecta con intensidad con las estructuras de ese lado. De ahí que procese toda información que suscite emociones fuertes con gran descarga de adrenalina. Esto, entre otros efectos, ayuda a vencer el miedo, facilita las tareas defensivas o protectoras de la paternidad, pero también puede desembocar en una mayor agresividad,.

La medicina moderna no puede permitirse el lujo de ignorar estas diferencias en las raíces de los trastornos neurológicos. Tampoco la sociedad debería hacerlo para poder distinguir entre los roles naturales y los estereotipos.

https://www.elindependiente.com/futuro/2024/02/19/fin-a-la-eterna-discusion-la-ia-demuestra-que-el-cerebro-de-los-hombres-y-las-mujeres-no-es-igual/

De las neuronas a las redes

Las neuronas son células muy diferenciadas que tras la vida embrionaria no vuelven a dividirse más, aunque pueden experimentar cambios de volumen y de complejidad estructural.

Recientemente los científicos han comenzado a trazar el mapa de los genes que se expresan en las diferentes áreas y subáreas del cerebro y que se corresponden con las funciones que desde hace tiempo se asignan a esas zonas.

Cada neurona ocupa un sitio fijo; están donde están en cada uno de los dos hemisferios y en una u otra de las tres capas cerebrales. Y, cada neurona es como es por los genes que expresa dependiendo del lugar que ocupa.

Los circuitos cerebrales por los que fluye la información se establecen cuando neuronas cercanas o distantes entre sí interaccionan en un momento dado. Los circuitos conectan unos con otros en los llamados nodos. Éstos a su vez se concentran en puntos nodales que integran información y facilitan el tráfico en las redes que conectan diferentes regiones. Así se procesan recuerdos, emociones, empatías o deseos, que aúnan actividades de diversos circuitos con tareas concretas.

A lo largo del año 2013 han ido apareciendo los mapas de los nodos y sus puntos de concentración en el cerebro de la vida fetal y adulta.

Estos puntos de concentración de nodos se construyen paso a paso y de forma ordenada con el tiempo. A su vez, la vida de cada uno genera cambios persistentes en los patrones de las conexiones neuronales de su cerebro. Una conducta competitiva, la influencia del medio, la educación, o una emoción pueden reorganizar los circuitos. Esta plasticidad cerebral hace que no haya dos individuos que posean la misma configuración exacta de conexiones.

Con la maduración del cerebro, los axones de las neuronas se protegen de una vaina de mielina que permite una gran velocidad de la transmisión de la información. Estos, a su vez, se reúnen en paralelo formando fibras y estas en fascículos.

Dos grandes fascículos longitudinales conectan la nuca con la frente en ambos hemisferios y uno trasversal conecta los dos.

Las fibras nerviosas no están aisladas, ni enmarañadas como un ovillo, sino que se organizan como una rejilla tridimensional de cables eléctricos.

Natalia López Moratalla es
Catedrática de Bioquimica de la Universidad de Navarra

__________________________

Notas

(1) Ingalhalikar M, Smith A, Parker D, Satterthwaite TD, Elliott MA, Ruparel K, Hakonarson H, Gurb RE, Gurb RC, Verma R. Sex differences in the structural connectome of the human brain. Proc. Nat. Acad.Sci. www.pnas.org/cgi/doi/10.1073/pnas.1316909110.

(2) Trabzuni D, Ramasamy A, Imran S, Walker R, Smith C, Weale ME, Hardy J, Ryten M, & North American Brain Expression Consortium. “Widespread sex differences in gene expression and splicing in the adult human brain”. Nature Communications | 4:2771 | DOI: 10.1038/ncomms3771.

https://www.aceprensa.com/ciencia/el-cerebro-tiene-sexo

https://www.farodevigo.es/salud/2018/02/26/natalia-lopez-nuevas-tecnicas-confirman-16072472.html

¿Tiene sexo el cerebro?