All posts by passerell

"Ésser un passerell" vol dir ésser nou o aprenent en alguna activitat. És una actitud que m'agrada. Exemple: "Aquell company del futbol qualificava de passerell qui feia una mala jugada." Perquè sempre hi ha marge de millora. Sempre hi ha un "pla B". Si perds un tren, sempre en tens un altre. Però primer has de saber on vols anar i després has de voler pujar-hi. Passerell té també un significat més positiu, de persona viva, astuta i molt alegre.

Un informe del ICIP y Novact documenta 235 experiencias de resistencia noviolenta en Ucrania

Desde el inicio de la invasión rusa en Ucrania, la sociedad civil ucraniana se ha organizado de forma espontánea y valiente para contrarrestar la ocupación militar mediante cientos de acciones no violentas, que incluyen actos de desobediencia civil, bloqueo de carreteras, tareas de evacuación de civiles o campañas comunicativas. El informe La resistencia civil noviolenta ucraniana ante la guerra, elaborado por el profesor Felip Daza en el marco de un proyecto conjunto del ICIP y Novact, examina la resistencia civil noviolenta ucraniana entre febrero y junio de 2022 con el objetivo de identificar las dinámicas organizativas y las características de las diferentes acciones, su evolución y los impactos y soportes que han logrado.

El documento analiza un total de 235 acciones de resistencia civil no violenta, plasmadas en un mapa interactivo, e incluye un decálogo de recomendaciones dirigidas a gobiernos y sociedad civil ucraniana e internacional para reforzar la no violencia como vía de transformación de los conflictos.

El trabajo constata que algunas acciones de resistencia contribuyeron a frenar la invasión en el norte del país y obstaculizaron el proceso de institucionalización de la ocupación militar en sus primeras etapas. Asimismo, la noviolencia ha creado condiciones y estrategias para mantener la cohesión social y la resiliencia comunitaria ante el miedo y la incertidumbre provocadas por la invasión. También ha reforzado la gobernanza local, gracias al empoderamiento de los actores sociales y a una mejor coordinación con las autoridades locales.

La sociedad civil organizada también ha permitido construir un amplio sistema para el desarrollo de labores de evacuación, transporte y reubicación de personas afectadas por la violencia. Asimismo, la labor de monitoreo de crímenes de guerra desarrollada por las organizaciones de defensa de los derechos humanos ha evitado la indefensión jurídica de la población y ha empoderado a las comunidades a denunciar abusos.

Según el autor del informe Felip Daza “la respuesta civil noviolenta del pueblo ucraniano es una experiencia única que puede servir de inspiración para otros conflictos armados, pero sobre todo es la semilla para reconstruir el país y tejer alianzas regionales para detener la barbarie de la guerra”.

Metodología y tipología de acciones

La investigación se basa en un trabajo de campo sobre el terreno, efectuado entre los días 2 y 18 de abril de 2022, por parte del autor Felip Daza y la fotógrafa y operadora de cámara Lorena Sopena. Durante la estancia se recogieron datos y testigos a partir de entrevistas con 55 actores políticos y sociales del país, entre ellos representantes de instituciones públicas, ONG, activistas, académicos e instituciones religiosas.

La recogida de información ha permitido elaborar un mapa interactivo con 235 acciones noviolentas verificadas y sistematizadas, desde el 24 de febrero hasta el 30 de junio de 2022. Las acciones registradas se dividen en tres tipologías: acciones de protesta y disuasión (148), acciones de intervención noviolenta (51) y acciones de no cooperación (36). Las acciones más numerosas fueron las de protesta, entre las que se incluyen las manifestaciones y concentraciones públicas, registradas sobre todo en el sur del país, en las zonas bajo ocupación rusa, y durante las primeras semanas de la invasión.

A partir de abril, las manifestaciones se redujeron de forma drástica fruto de la represión, con detenciones arbitrarias y secuestros de activistas. Por el contrario, la resistencia adoptó una estrategia basada en acciones clandestinas, de desobediencia y no cooperación. Destacan, por ejemplo, iniciativas como las de colgar lazos de colores en los municipios, campañas de comunicación vía redes sociales, las cartas de dimisión firmadas por las direcciones de escuelas de Melitopol o la negativa de algunos docentes de dar clases con programas rusos.

Las acciones de intervención noviolenta se popularizaron al inicio de la invasión, con el bloqueo de tanques rusos por parte de la ciudadanía ucraniana y la construcción de barricadas. Estas acciones tuvieron un impacto directo, al hacer retroceder los objetivos militares de Rusia. El informe también constata que la resistencia civil no violenta contribuyó a frenar la invasión en el norte del país.

Recomendaciones

El informe incluye un decálogo de recomendaciones para gobiernos, organismos y sociedad civil de Ucrania y a nivel internacional, entre las que, apoyar material y financiero a las acciones de resistencia, crear programas de protección para activistas y de investigación de los crímenes de guerra, o incidir en el diseño de una seguridad que ponga en el centro a las personas y las comunidades.

El informe La resistencia civil noviolenta ucraniana ante la guerra (colección Informes ICIP) es fruto de un proyecto conjunto con Novact y con la colaboración de la Friedrich-Schiller-University Jena y la ONG alemana Corridors. El trabajo está disponible en formato electrónico en cataláncastellanoinglés y ucraniano.

Como parte del mismo proyecto, se ha publicado una serie de videos sobre algunas de las experiencias de resistencia noviolenta, disponibles en la web del ICIP y en el canal ICIPTube.

LA SEGREGACIÓ INVISIBLE DE LES UNIVERSITATS PÚBLIQUES

Hi ha cinc vegades més universitaris de Sarrià que de Nou Barris, i els estudiants provinents d’escoles privades es concentren en les carreres amb notes de tall més altes

Qui va a la universitat pública? D’on surten els alumnes que arriben a les carreres més buscades? Quines són les diferències entre municipis rics i pobres? CRÍTIC ha accedit a informació inèdita sobre l’origen acadèmic dels estudiants de cada universitat. I els resultats són molt lluny d’una distribució igualitària. Els graus més sol·licitats tenen més alumnes que venen de l’ensenyament privat. Els vuit centres de secundària més exitosos de Barcelona a l’hora de portar alumnes a la universitat pública són privats. I Sant Cugat del Vallès té més del doble de matriculats que Santa Coloma de Gramenet, tot i tenir menys habitants.

CRÍTIC ha tingut accés a la composició concreta de cada grau i de cada universitat mitjançant una petició de dret d’accés a la informació pública, que va ser parcialment denegada amb l’oposició del Consell Interuniversitari de Catalunya. Finalment, la Comissió de Garanties d’Accés a la Informació Pública (GAIP), després d’un informe favorable de l’Agència Catalana de Protecció de Dades, va determinar que aquest mitjà havia de tenir accés al global de la informació. A l’hora de treballar-la, hem comptat amb la col·laboració de l’analista de dades Roger Sanjaume per extreure conclusions i realtizar les visualitzacions que acompanyen aquest article.

Sarrià – Sant Gervasi multiplica per cinc Nou Barris

El districte més benestant de Barcelona, Sarrià – Sant Gervasi, té 151.157 habitants, prop de 23.000 menys que Nou Barris, el districte més pobre. Per contra, d’acord amb les dades del curs 2019/2020, els alumnes provinents de Sarrià – Sant Gervasi que accedeixen a la universitat pública multipliquen per cinc els de Nou barris: 1.408 versus 272. De fet, tan sols dues escoles de titularitat privada de Sant Gervasi (la Frederic Mistral-Tècnic Eulàlia i la Institució Cultural del CIC) ja aporten més estudiants a la universitat que tot el districte de Nou Barris.

Cal tenir en compte que les dades disponibles no indiquen directament el lloc on va créixer cada alumne, sinó on era el seu institut de secundària. Al primer districte, hi ha 33 centres on es pot estudiar batxillerat i 11 on es fa formació professional, i a Nou Barris en són només 19 i 12, respectivament. Els centres de secundària d’un districte poden estar acollint alumnes que visquin en altres zones de Barcelona o en municipis propers.

365 de Sant Cugat, 144 de Santa Coloma
Sant Cugat del Vallès i Santa Coloma de Gramenet comparteixen una mida semblant i la proximitat amb Barcelona. Segons el darrer cens, la ciutat vallesana tenia 92.977 habitants, cosa que suposa unes tres quartes parts de la població de Santa Coloma de Gramenet, amb 120.442 veïns. Tanmateix, la comparació per renda mitjana és molt desigual. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), Sant Cugat és la ciutat més rica de Catalunya, i Santa Coloma, la tercera més pobra. 365 alumnes dels centres de secundària de la primera van accedir a la universitat pública en el curs 2019/2020. En canvi, des de Santa Coloma, en van ser només 144.

… … …

Privades a Barcelona, públiques a la resta de Catalunya: el perfil de les escoles líders

Quines són les escoles que més alumnes envien a la universitat pública? Segons les dades obtingudes per CRÍTIC, entre els 20 centres amb més futurs universitaris n’hi ha 12 de privats i 8 de públics. El contrast entre la capital i altres parts del territori és notori: a Barcelona els vuit centres que aporten més estudiants a la universitat pública són privats. En canvi, a Tarragona, a Lleida, a Reus, a Girona i a Igualada aquests instituts líders són públics. Val a dir que aquestes xifres estan influenciades per la mida de cada escola, de manera que no es poden considerar un indicador exacte de l’èxit acadèmic particular de cada centre.

… … …

https://www.elcritic.cat/dades/la-segregacio-invisible-de-les-universitats-112209

Pensar diferent no ens fa enemics: els riscos de la polarització tòxica

La polarització, en tant que l’existència de posicionaments enfrontats respecte de temes de debat, no és en si mateixa negativa per a la societat, Però més enllà de la confrontació d’idees pròpia d’un sistema democràtic, hi ha un fenomen que va en augment en moltes democràcies consolidades i que és perniciós en molts sentits. És el que anomenem la polarització tòxica, una dinàmica en la qual es menystenen i es deslegitimen els posicionaments diferents al propi: es veuen “els altres” com a “enemics”, i no hi ha lloc per al diàleg, el debat i la confrontació constructiva d’idees.

Fer front a la polarització tòxica és un repte com a societat perquè afecta la convivència, la cohesió i la cultura democràtica. La polarització tòxica deteriora els debats polítics i socials, genera desafecció política i pot derivar en violència.

L’audiovisual animat “Riscos de la polarització tòxica: com fer-hi front“, realitzat per l’ICIP i Intuitivo Films, alerta sobre aquesta dinàmica nociva i exposa algunes eines que tenim a l’abast per tal d’evitar-la:

Símptomes de la polarització tòxica

Els plantejaments categòrics, simplificadors i sense matisos – el que en diem reduir els debats a blanc o negre- son un indicador de la polarització tòxica. Però també ho són l’ús de llenguatge bèl·lic – qualificar les persones que pensen diferent com a “enemics” o “traïdors”, per exemple-, l’apel·lació als sentiments més que als arguments, l’absència d’autocrítica i el pensament excloent – estar amb mi o contra mi.

Eines per a fer-hi front

El diàleg és l’eina principal que tenim per a prevenir o reconduir conflictes: el diàleg polític a nivell institucional, i també el diàleg social, en totes les esferes de la societat. Partint d’aquesta premissa, augmentar la capacitat d’escolta i de diàleg amb les persones que pensen diferent és un element clau per minvar la polarització tòxica. També ho és la capacitat de fer autocrítica i d’identificar i neutralitzar els actors polaritzadors tòxics -a través, per exemple de l’aïllament o el silenci.

La producció de l’audiovisual s’emmarca en l’àrea de treball de l’ICIP “Diàleg social i polític“, l’objectiu de la qual és oferir eines d’anàlisi, gestió i transformació de conflictes.

Cada any 113 nadons passen a ser tutelats per maltractament i negligència de la família

Mil menors catalans es posen anualment sota el paraigua de la DGAIA: en nou casos l’expedient s’obre per abusos sexuals

Cada any 13 nadons passen a ser tutelats per la direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) perquè han patit maltractament físic, 26 perquè han patit maltractament psíquic i 74 per la negligència de les seves famílies: 113 en total. Cada any prop de 1.000 menors catalans passen a ser tutelats per la Generalitat. Els nadons són la franja d’edat més afectada, amb 902 casos en els últims 8 anys, i després els adolescents de 15 i 16 anys, amb 785 i 751 casos respectivament.

https://www.ara.cat/societat/any-113-nadons-passen-tutelats-maltractament-negligencia-familia_1_4635063.html

NO VA D’HUMOR: VA DE CATALANOFÒBIA

SALVADOR CARDÚS I ROS
El 23 de febrer del 1988, al pro­grama de Tele­visió Espa­nyola Viaje con noso­tros que conduïa Javier Gur­rut­xaga, els Joglars d’Albert Boa­de­lla hi van fer un gag –amb molta fel– en què es paro­di­ava el Barça, Jordi Pujol i la More­neta. Es pot veure a You­Tube. El pro­grama de Gur­rut­xaga era fet amb una lli­ber­tat d’expressió pro­fun­da­ment irre­ve­rent que ara seria difícil de repe­tir. Això sí: el pro­grama només es va eme­tre entre gener i maig d’aquell any…

Fa trenta-cinc anys, l’emissió d’aquell gag humorístic va aixe­car molta pol­se­guera a Cata­lu­nya. A més de les pro­tes­tes espe­ra­bles dels sec­tors més con­ser­va­dors, del PP de Fernández Díaz a l’arque­bis­bat de Bar­ce­lona –lla­vors encara regit pel car­de­nal Narcís Jubany–, les quei­xes també van arri­bar de part d’Esquerra Repu­bli­cana de Cata­lu­nya, quan n’era secre­tari gene­ral Joan Hor­talà. I aquest clima d’indig­nació va pro­pi­ciar que hom es demanés si els cata­lans no teníem sen­tit de l’humor.

De lla­vors ençà, el con­text social i polític, la repu­tació pública de l’Església catòlica, el pano­rama dels canals i els estils tele­vi­sius i, par­ti­cu­lar­ment, les expres­si­ons de l’humor, han can­viat molt. Però allò que no ha can­viat és la uti­lit­zació de l’humor per posar-lo al ser­vei dels com­bats polítics. El cas del gag amb la Verge del Rocío a l’Està pas­sant de fa un parell de set­ma­nes, ho ha tor­nat a posar en evidència. I entre el del Viaje con noso­tros i aquest dar­rer, en tota la resta d’oca­si­ons, s’ha repe­tit la mateixa lògica: l’humor fa política… i la política s’hi torna amb mal humor.

Per tant, una cosa són els ter­mes en què es pre­senta la polèmica pública i una altra cosa allò que real­ment pretén acon­se­guir. Vull dir que mal­grat que el debat sol anar sobre els límits de la lli­ber­tat d’expressió, sobre el bon o mal gust de l’humor o sobre si s’ha ferit la sen­si­bi­li­tat de deter­mi­nats col·lec­tius, que són qüesti­ons cer­ta­ment relle­vants, la fabri­cació de la polèmica té uns altres objec­tius. Així, men­tre es torna a par­lar de si els cata­lans o els anda­lu­sos tenen sen­tit de l’humor, de si s’han de posar límits a l’humor o de si es fereix la sen­si­bi­li­tat reli­gi­osa –hi cauen de qua­tre potes des dels bis­bes cata­lans fins al CAC–, la volun­tat dels qui infla­men la indig­nació és estric­ta­ment d’ordre polític.

I és que cal enten­dre la dimensió política de l’humor. Un paper espe­ci­al­ment relle­vant quan la política està en hores bai­xes i té poca cre­di­bi­li­tat. I és que ha arri­bat un punt en què l’humor polític és gai­rebé tota la infor­mació política que mereix atenció. Vegeu el cas del Polònia, que ja fa temps que és el prin­ci­pal cons­truc­tor de les imat­ges i els per­fils polítics que conei­xen la majo­ria de cata­lans, i que obvi­ant la seva dimensió còmica, es pre­nen per autèntics. Dels polítics, és clar, i de tota la resta de poders que gosa paro­diar.

A més, les crítiques que reben els pro­gra­mes d’humor –per­se­cu­ci­ons judi­ci­als inclo­ses– també són polítiques. Ho prova el seu opor­tu­nisme en períodes elec­to­rals, ho prova que les indig­na­ci­ons només hi són per part dels qui són objecte de la paròdia –la indig­nació és ter­ri­ble­ment inso­lidària– i ho prova l’ocul­tació que –de bona o mala fe– es fa del con­text gene­ral. Per exem­ple, i en referència al cas de la Verge del Rocío, es pot afir­mar que “només” els anda­lu­sos són objecte de burla i que TV3 “mai” no ho faria amb els símbols pro­pis, quan els cata­lans devem ser dels pobles més auto­pa­ro­di­ats, inclo­ent-hi, natu­ral­ment, la More­neta i la nos­tra tele­visió pública.

En aquest sen­tit, entrar a dis­cu­tir quins són els límits de la lli­ber­tat d’expressió o si un gag té poca o molta gràcia, no és que sigui inútil, és que emmas­cara el propòsit real de la indig­nació. Si es volgués par­lar dels límits de la lli­ber­tat d’expressió, el més interes­sant seria obser­var de què no es pot fer broma en l’actu­a­li­tat, quins són avui dia els col·lec­tius into­ca­bles i fins i tot qui­nes són les fron­te­res entre l’humor i allò que es qua­li­fica de delicte d’odi.

Tot i que en el cas del gag de Gur­rut­xaga i Els Joglars, o ara en el de la Verge de Rocío, podia sem­blar que el debat era sobre l’ofensa de sen­ti­ments reli­gi­o­sos, en rea­li­tat es trac­tava de seguir inflant la cata­la­nofòbia que tan útil és en períodes elec­to­rals. Així de sim­ple.

https://www.lrp.cat/opinio/article/2280846-no-va-d-humor-va-de-catalanofobia.html

Espanya és el segon país de la UE amb més universitaris a l’atur

Un 8,6% dels joves universitaris espanyols estan a l’atur, el doble que la mitjana europea i només per davant de Grècia

Espanya és el segon país de la Unió Europea amb més percentatge de graduats universitaris en situació d’atur. En concret, el 8,6% estan a l’atur, una mica més del doble de la mitjana comunitària (4,2%), i només darrere de Grècia (10,6%). Aquestes són les dades que es desprenen de la consultora catalana JOBarcelona.

La generació Z

Més enllà de les dades d’ocupació, també es palpa la incertesa latent entre aquest col·lectiu. Així doncs, el 54% dels joves espanyols afronten un descontentament generalitzat amb el seu lloc de treball i estarien disposats a dimitir avui mateix, segons revelen les dades del Baròmetre de la Salut Mental d’Alan. Una tendència que concorda amb les conclusions i estudis de la generació Z. En aquest sentit, el mercat laboral és cada cop més competitiu i exigent i dificulta l’accés a la feina dels joves espanyols després dels estudis superiors o universitaris.

Fira del talent

Aquestes dades són la prèvia de la inauguració aquest proper dijous de l’esdeveniment de JOBarcelona al Palau Blaugrana, a través d’una fira que vol impulsar l’accés al mercat laboral per part dels estudiants o graduats recents. L’organització espera rebre una participació de més de 8.000 candidats participants on trobaran més de 2.000 ofertes de feina de més de 120 empreses i institucions capdavanteres a nivell nacional i internacional. Entre els conferenciants destaca Víctor Küppers , Pili Malagarriga, Juanita Acevedo, Celia Hil, Carlota Casado, Carlos Bella, Laura Llauder i Eva Sabater, entre molts d’altres.

L’accés a la feina, segons els estudis

Per nivells d’estudis, el primer trimestre del 2022 l’ocupació dels joves de 16-24 anys augmenta a tots els nivells d’estudis. L’augment ha estat més acusat en els nivells mitjà i alt, per als que augmenta en el darrer any un 33,5% i un 23,2%, respectivament, i menor al nivell d’estudis baix, amb un 19,4% d’augment. Cal destacar, no obstant, que entre els de 25 a 29 anys han estat els que tenen estudis baixos els que han experimentat l’augment més gran de l’ocupació registrat aquest trimestre, comparant amb el mateix trimestre de l’any passat, del 14,9 % davant el 4,7% els d’estudis alts i el 9,9% els d’estudis mitjans. El col·lectiu de joves amb nivell d’estudis mitjà-alt és el que ve presentant una evolució més favorable en relació amb el nivell d’ocupació, davant del comportament observat en el nivell baix, que és el que ha concentrat la pèrdua d’ocupació durant la pandèmia, per ser el que més creix aquest trimestre.

Però les dades es compliquen amb menys estudis. El primer trimestre del 2022 els joves fins a 29 anys al mercat de treball amb nivell educatiu baix, que suposen el 18% del total dels joves actius, continuen estant infrarepresentats a l’ocupació i al contrari sobrerepresentats a l’atur: constitueixen una mica menys de la quarta part dels ocupats d’aquesta edat (23,5%) i, tanmateix, representen més de la tercera part dels aturats joves (40,4%). Aquests joves amb baix nivell educatiu presenten unes taxes de feina més baixes: per als de fins a 24 anys la taxa d’ocupació se situa en el 15,8%, davant del 22,8% al nivell mitjà, mentre que en els joves de fins a 29 anys se situen el 26,3% i el 33,2%, respectivament.

https://www.elnacional.cat/oneconomia/ca/management/espanya-segon-pais-ue-universitaris-atur_1013895_102.html

ILLES DE PLÀSTIC

¿QUÉ SON LAS ISLAS DE PLÁSTICO?

Una isla de plástico consiste en una agrupación de residuos no biodegradables, en su mayoría plásticos que flotan y que se acumulan y forman extensas balsas flotantes de basura en la mayoría de océanos.

Está claro que esto es un problema global muy serio, puesto que nos incumbe a todos los países del planeta. Una botella de plástico que cae al mar, puede acabar en la otra parte del mundo a lo largo de los años.

¿CONSECUENCIAS DE LAS ISLAS DE PLÁSTICO?

Estas islas de plástico son el peor enemigo de la vida en el planeta. Estos plásticos y microplásticos son ingeridos por los animales más pequeños que se alimentan cerca de la superficie, los cuales después son engullidos por sus depredadores de mayor tamaño (ciclo de la cadena alimenticia, el grande se come al pequeño), que también acaban afectados.

Además, en muchos de los equipos de pesca o redes fantasma abandonados, quedan atrapadas ballenas, tortugas, focas y todo tipo de animales. Se calcula que cada año los plásticos perjudican a 100.000 animales marinos.

A esto se le añade que estos fragmentos plásticos desprenden substancias tóxicas que afectan al agua y a los seres vivos que la habitan, y en consecuencia se introducen en la cadena trófica y pueden acabar en la dieta.

Análisis recientes demuestran que hay zonas donde se encuentra más concentración de plásticos que de plancton, ya que la gran concentración de plásticos imposibilitan la vida del fitoplancton (plancton fotosintético).

Desgraciadamente las cantidades de desechos vertidos al océano aumentan excepcionalmente cada año y se expanden a una velocidad vertiginosa. Si no ponemos fin al uso del plástico monouso para 2050 existirá más plástico que peces en el mar. De hecho el 90% de aves y especies marinas ya ha consumido plástico.

Otro problema que se ha descubierto recientemente es que, estos plásticos ya se encuentran en nuestro organismo. Se ha descubierto que el agua embotellada, la sal, el pescado, etc. contienen partículas de microplásticos que ni las propias plantas depuradoras pueden filtrar.

¿SOLUCIÓN A LAS ISLAS DE PLÁSTICO?

Muchos países han empezado a tomar políticas más restrictivas en relación con la producción de plásticos de un solo uso, como es el caso de Canadá o Kenia. Además, se han llevado a cabo muchas iniciativas como es la «Enviromental Cleanup Coalition» (Coalición para la limpieza del medio ambiente) o el laboratorio Gyre Island, las cuales han sido creadas por la empresa IMB, y consiste en la búsqueda y recogida de basura mediante drones.

Nosotros en Gravity Wave nos dedicamos precisamente a la limpieza del fondo de mares y océanos mediante un sistema de pesca sostenible. Nosotros operamos en el mar Mediterráneo que es el mar más contaminado de todo el mundo. Si quieres ver como pescamos estos plásticos, descubre nuestros certificados de la web, ya que tú también puedes ayudar a limpiar los mares.

El año 2017, la ONU Medio Ambiente lanzó su campaña Mares Limpios para inspirar a los gobiernos, las empresas y las personas a tomar medidas contra la contaminación plástica. ¿Te unes a la ola?

https://www.eltiempo.es/noticias/las-corrientes-marinas-y-su-estrecha-relacion-con-las-islas-de-basura

Cristianos asesinados este Viernes Santo en Nigeria

(ZENIT Noticias / Makurdi, 11.04.2023).- Más de 35 personas murieron el Viernes Santo en el Cinturón Medio de Nigeria cuando unos hombres armados abrieron fuego en un campamento de desplazados internos.

En un mensaje enviado a la organización caritativa católica Ayuda a la Iglesia Necesitada (AIN), el Padre Remigius Ihyula, de la diócesis de Makurdi, dijo: «Los [pastores] fulani llegaron a un campo de desplazados internos para matar a estas almas inocentes».

Informes procedentes de la región, en el estado de Benue, afirmaban que los presuntos pastores «invadieron» el recinto de una escuela primaria, donde acampaban los desplazados internos, y empezaron a disparar indiscriminadamente, dejando a cerca de 40 personas gravemente heridas. Según los informes locales, la gran mayoría de los muertos eran mujeres.

El Padre Ihyula dijo: «El [lugar] es bien conocido y se utiliza como refugio para personas de asentamientos vecinos como Udei, que, de vez en cuando, acuden a la escuela para dormir [o] quedarse debido al miedo y la inseguridad en sus pueblos. Junto a la escuela está la casa de Zaki Bernard Shawa, que también perdió a dos hijos en el ataque, mientras que frente a la escuela está la autopista Makurdi-Lafia con un puesto de control policial».

El Sr. Shawa, jefe de distrito de Nyiev, la zona donde tuvo lugar el ataque, fue citado en informes locales diciendo: «A algunos [de los que murieron] les dispararon justo en sus habitaciones, mientras dormían, y a otros, entre ellos dos de mis hijos, los sorprendieron corriendo y los mataron».

Según el Padre Ihyula, los atacantes destruyeron propiedades, incluidos vehículos.

Sólo en la diócesis de Makurdi hay dos millones de desplazados internos, la mayoría cristianos, repartidos en siete campamentos.

El Padre Ihyula dijo a AIN que la mayoría de los desplazados internos solían ser autosuficientes, pero ahora dependen totalmente de las limosnas. Los campos carecen de equipamiento básico, como camas, y la gran mayoría de los desplazados tienen que dormir en el suelo.

La animosidad entre pastores nómadas y agricultores viene de lejos, pero el conflicto se ha agravado debido a las armas automáticas procedentes de Libia que inundan el mercado negro.

La situación se ha agravado por las diferencias religiosas, ya que la mayoría de los fulani son pastores y la mayoría de los agricultores de la región son cristianos.

Existe el temor de que la violencia fulani esté siendo avivada por quienes quieren eliminar a los cristianos de la región.

Más del 60% de la población de Cataluña es fruto de los flujos inmigratorios de este siglo

El 60,3% de la población actual de Cataluña es fruto directo e indirecto de la inmigración. En otras palabras, de los 6 millones de habitantes que hay actualmente en Cataluña, 3,6 millones son efecto directo o indirecto de los flujos inmigratorios de este siglo.

Esta es la principal conclusión del libro El sistema català de reproducció. Cent anys de singularitat demogràfica, en el que la catedrática Anna Cabré ha materializado más de 33 años de estudio sobre la dinámica poblacional en Cataluña. Cabré también demuestra que incluso sin inmigración, la población catalana no habría decrecido….

https://elpais.com/diario/1999/10/02/catalunya/938826452_850215.html

¿Quién es excluyente?

Los políticos juegan a su antojo con los conceptos y las palabras, unas veces en contra del uso ­habitual que les damos el resto de los mortales y otras incluso en contra del mismo sentido común. Una de las palabras que se ha puesto de moda es excluyente , para acusarnos a los catalanes por nuestro deseo de dejar lo que algunos consideran el Jardín del Edén y nosotros un basurero ­indecente fruto de la tiranía de Franco y de la corrupción de sus cómplices.

Les recuerdo que hay 1,7 millones de andaluces emigrados a los que su tierra excluyó ; que ­Galicia deja fuera a millones de gallegos que tuvieron que marcharse; que el 40% de los extremeños son rechazados por la tierra donde nacieron.

Y podríamos añadir los más de 150.000 asturianos que viven fuera de Asturias, las comarcas de Aragón que han perdido hasta el 50% de su población, los mi­llones de castellanos emigrados, los 130.000 canarios o los más de 500.000 exiliados por la Guerra Civil.

Sin embargo más del 60% de la población catalana es fruto de los flujos inmigratorios de este siglo. Por tanto, juzguen ustedes mismos quienes son los excluyentes.

https://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20191206/472077936446/quien-es-excluyente.html

Jo, terrorista

No sabem quant durarà aquest estaborniment superficial –per dintre som Urquinaones en flames– des que les institucions van abandonar obertament el deure de protegir-nos.

El Ministeri Fiscal espanyol s’ha tornat a despenjar a la seua memòria anual consolidant a l’apartat de “terrorisme nacional” el que podria ser tot l’independentisme català en potència. Per donar cos a l’argúcia, es treuen dels calçotets la denominació “Moviment Violent Independentista Català”, posant els CDR i el Tsunami Democràtic a l’altura d’abreviatures clàssiques com les d’ETA, els GRAPO, o fins el DAESH de l’apartat d’internacional. De la relació d’accions que ens fan merèixer el grau, al top 3 tenim “manifestació il·legal” amb 11 atemptats, “crema de símbols” amb 10, i “col·locació de pancartes” amb 8. Els segueix un epígraf tan eloqüent que gairebé ho explica tot: “danys a símbols franquistes” –glòria eterna al MVIC–, amb 7 modestíssimes perpetracions.

Posem-nos ara una mica seriosos, perquè el sentit de l’humor de la fiscalia espanyola, la que depèn de tal i tal, posa moltes vides en joc, capgirant el relat de qui és el veritable agent del terror en aquesta història. El cas dels Carrasco, Tamara i Adrià, que començava avui fa cinc anys, és paradigmàtic i un compendi d’avisos a navegants. L’obsessió per vincular l’independentisme amb el terrorisme, que els és tan fàcil com teclejar-ho amb dos dits, neix amb l’objectiu de privar-nos del dret de ser jutjats a casa –no fos cas que ens toqués algun jutge incontrolat que no s’empassés les fantasies dels atestats–, separant els acusats de les pròpies famílies per lliurar-los a les grapes de la sinistra Audiència Nacional. Així, des de l’extrem més retorçat, s’asseguren de procurar-te el calvari més llarg, penós i dispendiós possible fins a fer caure una acusació que només es pot sostenir durant un temps limitat. Que ens ho expliquin els nois de l’operació Judes, que van començar aïllats com a terroristes i van acabar amb la mateixa AN reconeixent que “no hi ha cap fet delictiu concret” en la investigació. “El mal ja està fet”, és el terror.

Incloure l’independentisme a la casella del terrorisme és la cirereta de l’operació que va començar qualificant estratègicament de “tumultuària” una concentració de pares i canalla, i després ja només va caldre anar escalant el vocabulari. Fins els violents que es vantaven de ser “la tempesta” van tindre la picardia de declarar sota jurament que allò que els havíem fet viure a Catalunya havia estat molt pitjor que els anys més convulsos del País Basc, tot demostrant que la unitat d’Espanya no només està per damunt de la veritat, sinó del sentit del ridícul més elemental.

Hom dirà, i els que tenen un pa de quilo a l’ull ja ho han intentat, que l’anuari parla de “moviment violent” i que, per tant, els qui fem bondat i no traiem la minifaldilla de l’armari no hem de témer per res. Un discurs al qual el fraternalisme ens té força avesats, quan justament el “no haver de témer res” només respon al xantatge d’haver-ho de témer tot, que és el que hom pot esperar-se de l’arbitrarietat policial-judicial espanyola. Que aixequi la mà l’indepe que no ha participat ni que sigui en un “atemptat” de la temible llista de la fiscalia. Servidora sóc part dels centenars de milers que, com a mínim, me’n puc acusar d’un parell.

Si una acció tan de primer de protesta com tallar una carretera o participar en una mani “il·legal” em fa acusable de terrorisme, a diferència d’un taxista metropolità o un miner asturià –aquí s’il·luminen les tres lletres de GOI amb neó fosforescent–, és que sóc una terrorista a qui simplement no l’han vingut a buscar. Encara. Perquè la tropa no sabem quant durarà aquest estaborniment superficial –per dintre som Urquinaones en flames– des que les institucions van abandonar obertament el deure de protegir-nos i els nostres representants van tornar inútil el sacrifici de posar la cara per ells.

Tot això no tindria més importància considerant que l’estat espanyol només se sap valdre del terror per a mantenir la seua unitat sagrada. Perquè és el terror d’estat, l’artifici que sosté els “cuatro años de paz” i sumant, que amb tanta satisfacció s’atribueix el govern més progressista de bla-bla. I no tindria més importància, tampoc, si no fos perquè una part dels nostres s’han vist temptats d’acceptar i de participar en aquesta operació als moments clau, recordem l’episodi dels “siete locos” i derivats, reivindicant-se com els indepes bons en contraposició als altres, els violents, els eixelebrats, en una precipitació servil que, si n’esperaven cap propina a canvi, com a mínim la història els jutjarà, i si era per convicció sincera, també.

Perquè ai, ahir, el braç mediàtic de l’estat n’anticipava una altra per recordar-nos que per a ells no hi ha indepes “bons”: diu que l’Audiència Nacional espanyola, via Guàrdia Civil, responsabilitza “alts càrrecs d’ERC, el principal suport de coalició de Pedro Sánchez” [sic, perquè veiem que la seua guerra ja ni va de naltros] de les accions del Tsunami Democràtic. Entre aquestes, la concentració a l’aeroport i els talls a la Jonquera que ens van fer terroristes provisionals fins que l’acusació, que ja hem dit que no aguanta el temps, va transmutar en sedició. Avui, suprimida aquesta última del codi penal, l’AN promet treure llustre dels “desordres públics agreujats”, el fruit del negoci de Robert i les cabres que tant ens han refregat els apologetes de la via “pragmàtica” i el “principi de realitat”. Tantes lliçons, tanta base, tanta taula; tanta comèdia i tanta superioritat moral per arribar on som ara. Jo, espectadora i terrorista alhora, n’extrec que deixar-se fer servir a canvi de respirar no sol ser cap bon pla. Al final, era el risc de voler ser els independentistes “bons” a ulls de l’estat: que acabessis caient a la trampa que tu mateix els has ajudat a parar.

https://www.vilaweb.cat/noticies/jo-terrorista/