Category Archives: Tecnologia

Sobre sobiranisme, déficit fiscal i solidaritat

Fa uns anys, amb l’estimat i recordat J.M. Céspedes, varem fer un article del que en recupero una part que crec aporta elements en l’actual discusió sobre sobirania, déficit fiscal i comunitats o nacions “solidàries” a la força. Una part del nostre article consistia en el joc de descobrir errors (o potser seria millor dir segones lectures sobre unes primeres que semblaven transparents), i us en resumeixo uns quants tot seguit:

Primer error sobre fonts de finançament: Qui genera els fluxos? L’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF) no es paga de forma progressiva, sinò que grava en major mesura les rendes del treball de la població assalariada. Per la seva banda els impostos indirectes, en especial l’IVA, representen una part molt important dels ingressos de l’Estat i s’originen també en major mesura a partir del consum de les persones treballadores i les capes mitjanes. Un exemple ben eloqüent n’és l’exempció de pagar-lo d’una Sra. Koplowitz quan va vendre en el seu moment a l’altra Sra. Koplowitz el 26% de Fomento de Construcciones i Contratas per valor de 136.000 milions lliures d’impostos. I a més, hi ha el frau fiscal descobert que permetia que les grans firmes alimentessin comptes a Suissa… i el no descobert, del que segueixen beneficiant-se les grans fortunes i les grans empreses. I els impostos que hi haurien de ser i no hi són, com per exemple la no aplicació de la taxa TOBIN que hauria de gravar els moviments de capitals.

Segon error sobre repartiment de la renda: Quan es demana amb tota justícia –i no sols des del sobiranisme– que es quedin a Catalunya més diners dels que entre tots i totes produïm, hauríem de preguntar-nos quines polítiques finançaran en primer llocc i amb més gran mesura. I no ens hem de conformar amb la resposta de que més diners ens beneficien per igual, perquè no hi ha massa propietaris d’establiments subvencionats, ni accionistes o directius de les grans empreses fiscalment tan ben tractades, ni gestors i propietaris del sector financer.

És un error relacionar el concepte de solidaritat amb els fluxos financers cap a altres Comunitats Autònomes perquè implica que per més desigualtats, injustícies, bosses de pobresa que hi hagi dins el propi territori, per més explotació, treball negre i marginació que hi podem trobar, si hi ha dèficit en el saldo financer cap a la resta de l’Estat ja som una nació solidaria. Que fàcil semblen d’acontentar i tranquil•litzar algunes consciències! No hem convertit la solidaritat en un dret de ciutadania superant el primitiu estadi de la caritat, no hem assumit com a col•lectiu l’exercici social responsable de millorar les rendes més baixes, crear ocupació estable i de qualitat, assegurar els millors serveis per a tothom, estendre els drets econòmics socials i polítics a la població immigrada, acabar amb la marginació, assegurar a la joventut un habitatge digne, un treball estable, una vida on puguin desenvolupar-se segons les seves capacitats i aportar a la societat no només el seu treball sinó també la seva il•lusió, els seus somnis, la seva alegria de viure i la seva capacitat de rebel•lar-se.

Tercer error sobre “solidaritat”: Quan es parla de que “Catalunya és solidària” perquè dona més diners dels que reb, caldria que analitzéssim també la qualitat del que es financia amb aquesta solidaritat. Madrid és ara una gran metrópoli amb magnífiques infraestructures, però s’ha fomentat la cultura de la subvenció en zones deprimides i continua vigent en mols casos l’Espanya del segle XIX. Els fons “solidaris” varen finançar la neteja del recinte de Doñana i evitar reclamacions a la multinacional sueca responsable dels vessaments tòxics. Semblen adormir consciències del camperolat andalús i estremeny, i així s’evita que es reivindiqui cap Reforma Agrària. Contribueixen a mantenir una Espanya de diverses velocitats i la mentida de que es fa política regional quan les actuacions sobre el territori beneficien a uns quants incrementant-se el percentatge de població per sota de la renda mitjana. A més, s’està atiant un populisme de desagradables conseqüències perquè es dirigeix als instints més irracionals, a la confrontació per qüestions de veïnatge, a la burla de la diferència, en un cantonalisme cada vegada més allunyat fins i tot dels mínims culturals exigibles i més propers a les llavors de la intolerància.

Quart error on hi entren les privatitzacions: Com es pot parlar amb tanta suficiència de solidaritat o insolidaritat entre els habitants de les diferents Comunitats Autònomes quan el que han fet els dos darrers governs –tant el del PSOE com el del PP, i especialment aquest amb la creació del “capitalisme de companys de pupitre”— ha estat convertir la propietat estatal, és a dir, de tots— en empreses rendibles propietat d’uns quants. Aquest és també un atemptat real a la sobirania dels pobles, perquè encara que segons els llibres d’economia privatitzar no és robar, hi varen haver privatitzacions que mereixien haver acabat al Jutjat de Guàrdia. Els llibres ens diuen que les privatitzacions són beneficioses si aconsegueixen augmentar el benestar de la població, per exemple fent baixar preus, creant ocupació, augmentant la transparència del mercat… Que els expliquin, per exemple, als treballadors i usuaris de Telefònica els avantatges de la privatització! Peró no acaba aquí el sarcasme, perquè mentre es diu que les privatitzacions són bones perquè acaben amb els monopolis públics es creen i fomenten els quasi-monopolis privats com els de la banca o els del sector de grans superfícies amb la formació del supergrup francès propietari, entre altres, de Pryca, Continente i Carrefour (per no parlar del darrer escàndol de l’OPA sobre Endesa).

Cinqué en els que els municipis segueixen essent convidats de pedra: Els “fons de la solidaritat” s’administren per dalt, es controlen o descontrolen per dalt, i són els de dalt els que a sobre s’entretenen amb les fórmules de càlcul i s’esbatussen pel resultat de les equacions. Els diferents municipis –tant els de Catalunya com els de la resta de l’estat, i sempre que no hagin caigut en la gran temptació especuladora— segueixen fent de comparses, fent realitat ajudes i serveis pels que no reben finançament ja que la seva participació en els ingressos estatals, que en temps de Franco era d’un 10% s’ha estirat uns punts amb la democràcia però queden encara molt lluny dels percentatges que es consideren de suficiència i que van del 25% al 33% dels ingressos totals. Es perverteix un principi que permetria que les polítiques es fessin a partir de l’inventari de les mancances socials, amb el seguiment i el control de la ciutadania, impedint l’efectiva descentralització i el necessari acostament dels centres de poder a la immensa majoria de la població. Aquesta és la traducció a la pràctica democràtica d’un municipalisme i un federalisme radicalment democràtic que podria arrelar-se en les idees –també republicanes– de Pi y Margall.

Sisè error de les “fugues” de fluxes: Es una qüestió d’importància cabdal que de fet té a veure amb el fluxe de diners que, amb origen a Catalunya va cap a Brussel•les, amb saldo negatiu. I això ja és més difícil d’explicar pels europeistes convençuts… . Disposem de menys renda després de que es liquidin els comptes amb Brussel•les, tot i que es proclama que, junt amb Renania del Nord Westfalia, Baden-Württenberg i la regió milanesa som un dels motors europeus… Per això també, com Hamburg i la regió del Ròdan-Alps som contribuïdors nets, amb el greuge de que a la Unió Europea no hi ha altres mecanismes de redistribució que sí es poden generar a partir d’un mateix sistema fiscal, ja que cada país de la Unió Europea segueix encara –a excepció de la imposició de l’IVA– amb el seu propi sistema fiscal i el Pressupost Europeu prou feina té per fer front les desiguals i regressives polítiques agrícoles.

I aquests sis errors poden ser els primers, però de fet no són els últims… Com es veuen des de l’independentisme, el sobiranisme? A mi m’interessa saber-ho. Si interessa a algú més, podem seguir…

“El cotxe elèctric està tenyit de sang del Congo”

ENTREVISTA A L’AUTOR DE ‘COBALTO ROJO’ . Siddharth Kara destapa l’horror que connecta el nostre mòbil amb les profunditats de les mines congoleses.

El nou malson del Congo és de color blau. El cobalt, un metall blau utilitzat a les bateries de liti recarregables, ha canviat la vida dels nostres aparells tecnològics: gràcies a ell, els nostres mòbils, ordinadors o cotxes elèctrics es carreguen abans, funcionen durant més temps i s’escalfen menys. La contrapartida és un infern per a milers de persones al Congo. A Cobalto Rojo (Ed. Capità Swing), l’investigador Siddharth Kara (Knoxville, EUA, 1974), destapa l’horror que connecta el nostre mòbil amb les profunditats de les mines congoleses.

Horror a les mines

Si no fos per la demanda de cobalt per als nostres mòbils, no hi hauria aquesta violència”

Ha investigat abans el treball infantil i l’esclavatge, què el va portar al cobalt?

El 2016, uns col·legues africans em van avisar que alguna cosa dolenta passava amb la mineria de cobalt al Congo. En aquell moment, pensava que només era un color usat en pintures. Vaig viatjar al Congo el 2018 per fer un estudi acadèmic, però el que vaig veure en aquell primer viatge, el patiment i la degradació, va ser tan greu que vaig sentir que el món necessitava saber-ho. Per això vaig escriure aquest llibre.

Què va veure?

Vaig veure el rellotge moral de la humanitat retrocedir dos segles fins al temps en què la gent d’Àfrica era tractada com a salvatges subhumans per l’ordre econòmic global. De sobte hi havia un altre tresor desitjat per tothom al Congo i el món no mostrava cap preocupació per la dignitat o el benestar del poble congolès. I el pitjor és que tots nosaltres no podem funcionar ni 24 hores sense cobalt i tres quartes parts del subministrament mundial provenen del Congo, que s’extreu en condicions espantoses, violentes i degradants.

La història de patiment del Congo és extensa…

Però mai en la història de l’esclavitud hi va haver tanta degradació humana per als que són a baix, ni es van generar tants guanys per als que són al cim. El Congo del rei Leopold va ser un horror, però aquell saqueig és un gra de sorra en comparació dels diners que guanyen les empreses i la quantitat de vides que es veuen afectades. Algú al Nord Global funciona sense cobalt? Imagina’n l’escala.

Nens treballant en algunes tasques d'extracció del cobalt
Dos nens congolesos treballen en tasques d’extracció del cobalt i s’exposen a elements tòxics i contaminants  Siddharth Kara

Les empreses tecnològiques diuen tenir tolerància zero amb l’abús a la cadena de subministrament. És cert?

No, és màrqueting, relacions públiques. La veritat és al terreny. I Cobalto Rojo és el primer llibre a treure aquesta veritat al món.

La Xina domina la regió de Katanga, bressol del cobalt.

Fa 15 anys, molt abans que Occident parés atenció, Pequín va veure que el futur eren les bateries recarregables. Per això van bloquejar els recursos per fer aquestes bateries: el liti, el níquel, el manganès i en particular el cobalt. Controla més del 70% de la producció minera al Congo, produeixen el 80% del subministrament mundial de cobalt refinat i el 50% de les bateries recarregables del món. La Xina és la força dominant del cobalt i fa els ulls grossos en el cost humà i ambiental de la seva extracció.

El cobalt és clau per al cotxe elèctric, estendard de la revolució verda.

El cobalt del Congo està tacat per abusos de drets humans i ambientals. Una de les revolucions verdes més importants a Occident, com el cotxe elèctric, se sosté sobre un patiment espantós. La revolució verda del cotxe elèctric està tenyida de vermell de sang del Congo. La transició de combustibles fòssils a energies sostenibles es construeix sobre una hipocresia. Estem tractant de salvar el nostre medi ambient i deixar un planeta més verd als nostres fills a canvi de destruir el dels nens al cor d’Àfrica.

L'investigador Siddharth Kara, autor de Cobalto Rojo
L’investigador Siddharth Kara, autor de Cobalto Rojo Miquel Mattei

Quin és el preu?

S’han tallat milions d’arbres per fer espai a les mines. L’aire, la terra o l’aigua congoleses han estat contaminades amb les emissions tòxiques de les instal·lacions de processament. I la gent pateix lesions, exposició tòxica i mort. Recordo uns pares que havien perdut un fill en una ensulsiada d’un túnel. Els lectors haurien de prendre’s un moment i imaginar-ho: quan connectin el teu telèfon, imaginin que a l’altra banda d’aquest cable, hi ha una mare que es colpeja el pit trencada de dolor perquè el seu fill va ser enterrat viu excavant cobalt per guanyar un o dos dòlars al dia. Aquest és el preu que paguen per donar suport a les nostres vides recarregables.

Quina responsabilitat tenim els consumidors?

Si no fos per l’enorme demanda de cobalt, generada perquè el consumidor compra telèfons intel·ligents de 1.000 euros i vehicles elèctrics de 100.000 euros, no hi hauria tota aquesta cascada brutal de violència.

Què poden fer els que estiguin llegint aquesta entrevista?

La primera, difondre consciència. El canvi social només passa quan el món coneix un horror. Potser aviat neixin els líders que corregeixin aquesta injustícia.

I la segona?

Tots hem de pensar sobre els nostres hàbits de consum. Hem d’actualitzar els nostres telèfons cada any només perquè la càmera té més megapíxels? Cada vegada que renoves el teu telèfon contribueixes a la demanda que aixafa la gent al Congo.

Les empreses tecnològiques argumenten que és impossible controlar el caos del Congo.

És una excusa obscena. Ningú els ha posat una pistola al cap perquè usin cobalt del Congo. Són decisions que prenen per augmentar la vida útil de les bateries dels dispositius i vendre més i més car. Han d’acceptar la responsabilitat de les seves cadenes de subministrament o no fer servir cobalt del Congo.

https://www.lavanguardia.com/internacional/20240331/9529528/coche-electrico-esta-tenido-sangre-congo.html

MENTIRAS DETRAS DEL PRESTIGE. SOBRE LA GUERRA DE IRAK. LA PREPARACIÓN DE LA GUERRA

Conferència d’ARCADI OLIVERES a Badalona el 26/01/2003

La causa de la guerra es el petróleo, y por lo que respecta al petróleo en el Estado Español, en los últimos dos meses hemos vivido una situación que es la de perseguir el petróleo que se escapó cuando un barco reventó delante de la Costa da Morte en Galicia.

Mentiras y falsedades detrás de la noticia del Prestige

1º: cuando el barco se hundió, una pregunta lógica era Quién es el propietario del petróleo?. Porque si el petróleo se tiene que transportar en condiciones tan precarias en un barco sin doble casco, con una bandera de conveniencia, es porque se les pide un transporte muy barato. El propietario del petróleo es una compañía suiza llamada Crown Resources, que es una tapadera de su verdadero propietario, que tenía el 100% de las acciones, que es una compañía rusa llamada Alpha Group. Es una empresa rusa muy muy importante, presidida por Mijail …… que tuvo un trabajador durante mucho tiempo que se llama Vladimir Putin. Desde entonces Alpha Group ha mantenido muy buena amistad con Putin. Hace 3 semanas, mucho después del accidente, el gobierno ruso puso en subasta una cantidad muy importante de las reservas de petróleo en Siberia. Finalmente las reservas de petróleo se las quedó Alpha Group, sin subir demasiado en la subasta precisamente, porque hizo un acuerdo con el gobierno ruso y se lo quedó al 60% del precio se salida de la subasta. Esta es una empresa importante en Rusia, pero también en EEUU.
A Alpha Group, un banco llamado Export-Import Bank le concedió un crédito millonario gracias a las gestiones realizadas por el representante, llamado Dick Cheney, actual vicepresidente del país. Habiendo recibiendo este crédito, Alpha Group se sintió generosa y dio 2 millones de dólares para financiar la carrera electoral de un tal George Bush. Antiguamente Alpha Group también había patrocinado la campaña electoral de un tal Boris Yeltsin.


AL final, el Export-Import Bank no le dio los créditos que había prometido porque una señora que en ese momento era poderosa dentro del gobierno americano llamada Madalaine Albright que estaba en la secretaría de estado se opuso totalmente porque dijo que no se le podía dar un préstamo a una empresa dedicada sistemáticamente al tráfico de heroína. Esta era la empresa propietaria del petroleo.

Pero su propietario tiene un socio en Suiza, que es el que dejó su local para ubicar la empresa Crown Resources, Marc Rich, de nacionalidad española. Marc Rich, sobre los años 79 o 80 fue condenado en España a prisión porque se dedicaba sistemáticamente al tráfico de armamento. Y lo sacó de la prisión un amigo suyo que vivía en Madrid y que tenía mucha influencia y que se llama Pío Cabanillas. Resulta que posteriormente, Marc Rich volvió a entrar en prisión en Nueva York otra vez por tráfico de armamento y fue indultado por dos demandas de perdón que llegaron al tribunal de dos personajes importantes, uno llamado Bill Clinton y otro Juan Carlos I.

La segunda cuestión es saber quién es el propietario del barco: una familia de armadores griegos llamada Coloutos, que tiene una serie de barcos muy viejos, porque no han reinvertido, y su negocio empieza a hacer aguas e incluso alguno de los miembros de su familia se han puesto a trabajar fuera de casa, cosa nada habitual. Uno de los miembros que se ha ido a trabajar fuera de casa ha encontrado trabajo en la Comunidad Europea, y en este momento su trabajo es la de ser asesor personal de Loyola de Palacio.

La tercera pregunta es de quién eran los barcos que fueron a salvar el Prestige para evitar la catástrofe. Pues el dueño es un señor que ha sido durante mucho tiempo el presidente de la Patronal Española de Armadores de Barcos, que se llama Fernando Fernández Tapias, “Fefé”, que es un personaje de la vida social madrileña, empresario por antonomasia, vicepresidente de la patronal madrileña, vicepresidente del real Madrid, socio en muchos negocios del señor Marc Rich. Resulta que este señor se encontraba en la provincia de Toledo de cacería con un tal Manuel Fraga Iribarne el día que se hundió el barco. También hay que decir que esta cacería había sido organizada por el presidente de El Corte Inglés, que advirtió inmediatamente a todos los medios de comunicación que si daban a conocer que él era el organizador de la cacería, el medio correspondiente sería sancionado con la retirada de la publicidad en el futuro.

Ahora voy a desviarme un poco del tema. El mes de noviembre nos quedamos todos muy impresionados al ver unos niños argentinos de la provincia del Tucumán, desnutridos y a punto de morir de hambre. Algunos de estos niños murieron. Pero esta Navidad tuve la ocasión de hablar con un periodista argentino que me contó que los primeros muertos de hambre en Argentina no son estos niños, sino los de la provincia de Neuquén, en 1996. En esta provincia, una parte importante de la riqueza se basa en la explotación de petróleo, y en ese momento, una empresa argentina que tenía el monopolio de explotación que se llama Yacimientos Petrolíferos Fiscales fue absorbida por una empresa llamada REPSOL, desde entonces llamada REPSOL-YPF. En ese momento REPSOL decide despedir a la mitad de la plantilla de YPF sin indemnización, dejando a la población en un estado de precariedad y de hambruna.

El actual presidente actual de REPSOL es Alfonso Cortina, hijo de un ministro Franquista llamado Pedro Cortina, hermano de Alberto Cortina, y al mismo tiempo, miembro de la cacería de Toledo, con Fraga, Fernández Tapias, organizada por el Corte Inglés La cuarta cosa es que ahora el Gobierno ha dicho que ha nombrado un secretario de Estado especializado en el tema para solucionar el desastre del Prestige. Este secretario es una persona llamada Rodolfo Martín Villa. Este señor era estudiante cuando yo era estudiante, con la diferencia de que era el presidente nacional del Sindicato Español Universitario, que oficialmente era el sindicato de todos pero que en la práctica era el sindicato de los franquistas. Eso le permitió emprender una carrera política que le llevó , entre otras cosas, a ser Gobernador Civil de Barcelona. EN 1972, siendo él Gobernador Civil, unos compañeros y yo decidimos crear una asociación de vecinos en nuestro barrio, “la Izquierda del Ensanche”. (…) No nos aprobó los Estatutos porque “no se trata de los estatutos, sino del nombre, ustedes se llaman de la IZQUIERDA, da igual que del Ensanche, es de la IZQUIERDA”. Y no nos aprobó la asociación. E hicimos un recurso para ver si su superior rectificaba. El recurso llegó a su superior, que era el que entonces se llamaba el Ministro de la Gobernación, (equivalente al ministro del interior). Pero el recurso tuvo mala fortuna porque cuando llegó a Madrid, Martín Villa ya era Ministro de la Gobernación y lo volvió a negar. Esta es la persona que ahora tiene que solucionar lo del Prestige. Este señor hizo una gran carrera económica, le hicieron presidente de ENDESA y entonces compró la empresa monopolio de la electricidad en Chile y se dio cuenta de que en Chile no había suficiente producción de electricidad y pensó que la mejor manera era construir embalses. Y decidió hacerlo, llamó a unos geólogos para que le indicasen el mejor lugar para hacerlo, y los geólogos contestaron en una mapa, y resulta que era el territorio que servía de reserva a los indios Mapuches, según lo que estaba escrito en la constitución. EL señor Martín Villa no tuvo ningún escrúpulo y dijo “Los mapuches fuera, que tengo que poner el embalse” y ofreció a los mapuches otro territorio que tenía la ventaja de que estaba nevado 9 meses al año. Evidentemente no aceptaron, protestaron, y Martín Villa hizo que la policía los persiguiese y los echara de allá. Pero no ganó totalmente el proceso porque los mapuches demandaron a Martín Villa y un día que fue a viajar para ver su empresa eléctrica, cuando llegó al país le dijeron que no le recomendaban que pasara la frontera, porque si lo hacía sería detenido y apresado directamente. Éste es el personaje que nos tiene que salvar del Prestige.

SOBRE LA GUERRA DE IRAK

En cuestiones de guerra estamos siempre muy engañados, porque no se nos dice lo que se tiene que decir. Hara unos 7 u 8 meses, un personaje más bien simpático que vive en la Moncloa decidió a llamar unos periodistas y representantes de las ONG para que le acompañasen a un acto en el que quería destruir la última mina antipersonal española. Todos sabemos que se ha aprobado un tratado internacional que prohíbe las minas antipersona, tratado que no ha firmado EEUU pero que si ha firmado España, y el señor Aznar pensó que era bueno, electoralmente hablando, mostrar que él era cumplidor. Llamó a los periodistas, a las ONG y se los llevó a todos a un polvorín cercano a Madrid para destruir simbólicamente la última mina antipersonal española. Pocos días después tuve ocasión de hablar con un representante de una ONG española que había estado en ese momento, y que me contó que estuvo hablando con los militares presentes en el acto y le dijeron que aquella no era la última mina, ni mucho menos, y que el gobierno se guardaba muchas más, que aquello era simplemente un acto electoralista. Esto ya es importante. Pero a mí me hubiese gustado más que los diarios, al informar de este acto, nos hubiesen dicho lo que había detrás. La primera cosa que nos tendrían que decir es qué empresa se dedica a destruir estas minas: una empresa llamada Fabricaciones Extremeñas. Y qué empresa había fabricado las minas? Otra que se llama Explosivos Alaveses. Y el dueño de Explosivos Alaveses es el mismo que el de Fabricaciones Extremeñas, una empresa que se llama Unión Española de Explosivos, cuyo dueño actualmente es un holding de capital holandés, pero que hace 7 u 8 años, cuando se fabricaban las minas, era una empresa española que se llama Ercros, presidido entonces por un personaje llamado Josep Piqué. De manera que el diario podía habernos dicho que el presidente estaba destruyendo las minas fabricadas en su momento por el que entonces era Ministro de Asuntos Exteriores. Y que conste que Josep Piqué no actuaba por vocación empresarial (que creo que no la ha tenido nunca) sino que actuaba como hombre de confianza de uno de los ladrones más importantes que ha dado Catalunya: Javier de la Rosa. De la vida de Javier de la Rosa habría para escribir una novela, que ahorraré, pero sí que contaré un capítulo, no de Javier de la Rosa sino de su padre, Antonio de la Rosa, que murió hace 25 años, y que como pasa en estos casos, se celebro su funeral y se publicaron las esquelas correspondientes, hasta que curiosamente un amigo suyo se lo encontró por la calle hace un par de años, cosa que no suele ser tan habitual. Y le preguntó: ¿cómo es que me lo encuentro por la calle si fui a su funeral hace 20 años? Y le contestó: “ahora ya ha prescrito el delito que había cometido y puedo volver a salir a la calle.”Evidentemente, de un padre tan espabilado sale un hijo aún más espabilado, que pone por secretario a Josep Piqué.

La segunda cosa que quería explicar es alrededor de otro personaje, que también creo que vale la pena que sea conocido: es Vladimir Putin, y ya he hablado antes de él. Resulta que ahora hace un par de meses, unos terroristas chechenos invadieron el Teatro de Moscú, y la historia acabó (bueno, aún no sabemos muy bien cómo acabó), pero en todo caso el señor Putin envió al ejército y dejó listo el tema. Hay que decir 2 cosas: 1º: cuando el señor Putin se presentó, ahora hace 3 años a las elecciones para ser presidente de Rusia, tenía unas expectativas de votos del 5%, que no es suficiente para ganar las elecciones.

Casualmente se produjeron 3 atentados en 3 edificios de Moscú que mataron a 300 personas. Putin, que en aquel momento era 1r Ministro, salió por televisión y dijo que era un atentado cometido por los terroristas chechenos, que si él accedía al poder, estas historias de los chechenos se acabarían, que utilizaría mano dura y que los moscovitas podrían vivir en paz. Subió espectacularmente su expectativa de voto, Putin tuvo un 55% con el cual pudo ganar las elecciones y se proclamado presidente de Rusia. Poco después se pudo saber que estas tres bombas no las había colocado nunca el terrorismo chechenio, sino que las había colocado el KGB, que era la institución dirigida por Putin hasta un par de meses antes. Este es un primer dato. El otro dato es que los chechenos no han sufrido la represión más grande en manos de Putin sino en manos de Yeltsin, y especialmente en manos de su ministro de Defensa, que bombardeó sistemáticamente la capital de Chechenia entre 1994 y 1995 y de una manera muy especial en una ocasión en la que dijo que los chechenos habían entrado en un campo de maniobras ruso y le habían destruido un centenar de carros de combate y que había que sacrificar a esta población civil chechena que daba soporte a los terroristas que le destruían los carros de combate. Después se supo que nunca habían robado estos carros de combate, sino que el mismo Ministro de Defensa los había dado de baja y que después los había vendido a título personal y a beneficio propio a Milosevic, que los utilizó en la guerra de Yugoslavia. Este hecho era conocido por Yeltsin, que como sabía que podía provocar juicios posteriores, pidió a Putin cuando accedió al poder, que hiciera una ley “de punto final” en la que dijera que no se podían pedir responsabilidades ni a su Ministro de Defensa ni a él mismo, decreto que firmó con mucha alegría el señor Putin porque entre otras cosas también le liberaba a él mismo de su historia biográfica que el diario Le Monde explicaba con mucho detalle el día que accedió al gobierno de Rusia.

Putin, cuando era director general del KGB y en su condición de tal, formaba parte del consejo de administración de una empresa rusa afincada en Alemania cuyo objetivo social era la realización de asesinatos por encargo. Putin era un gerente de una empresa de sicarios alrededor del mundo. Este señor llega a la presidencia de Rusia y con sus métodos valientes lo que hace es intentar resolver el problema del teatro de Moscú, pone en el teatro unos gases tóxicos prohibidos por todas las convenciones internacionales, y cuando está toda la gente “grogui” manda a sus soldados que les peguen un tiro en la cabeza a la cincuentena de terroristas chechenos… Eso, a mi manera de ver, es un asesinato. Putin es felicitado por las autoridades mundiales, y el rey Juan Carlos le envía un telegrama de felicitación por la firmeza con la que ha actuado en el caso del Teatro de Moscú.

A Irak Gran Bretaña le concedió la independencia en 1931. Pero cortó el que era tradicionalmente territorio irakí y solo le dio independencia a la parte más grande y se reservó y no le dio la independencia hasta 30 años más tarde (1961) a una parte más pequeña llamada Kuwait. De esta manera impedía el acceso al mar de Irak para sacar el petróleo. Esto constituyó, desde el año 31 una reivindicación histórica de diferentes gobiernos irakís, que tuvo mucha importancia en los años 61 y 62 , momento en que Kuwait acababa de recuperar la independencia y fue reclamado por el entonces presidente de Irak, Abdel Kharim. Pero sólo reclamó y no hizo nada más. Finalment Hussein (1990) ( y que quede claro que Sadam Hussein es un perfecto criminal sanguinario y asesino, que no lo defiendo ni favorezco en nada), decidió segur con la anexión de Kuwait. Y el día 30 de julio de 1990 telefoneó al embajador de EEUU a Bagdad (porque a pesar de todo sabía dónde se metía) y le dijo “señora embajadora, mañana pienso invadir Kuwait, qué le parece). Y la señora embajadora le contestó : mañana es 31 de julio que es el día en que acostumbro a irme de vacaciones, de modo que ud. mismo. Entonces, Hussein pensó que con esta respuesta tenía la autorización norteamericanos para invadir Kuwait, al día siguiente empezó una guerra y en 2 días Kuwait formaba parte de Irak. Pero aunque la señora embajadora estaba de vacaciones, el señor presidente que era un tal George Bush senior no se había ido de vacaciones, y entre otras cosas era una señor especialmente preocupado por el tema de Kuwait.

Entonces cuando supo que había sido invadido, le dio lo que a mí me gusta llamar un “ataque de derecho internacional”, diciendo que se debía respetar el derecho internacional sobre Kuwait. También le podía haber dado este ataque de derecho internacional respecto del Sahara ocupado por Marruecos, respecto de Palestina, ocupada por Israel, respecto de Timor Oriental, ocupado por Indonesia, pero no, cosa obvia porque Kuwait tenía petroleo y los demás territorios no. Y el señor George Bush senior es un hombre del mundo del petróleo, porque él, antes de ser presidente del Gobierno de EEUU era el vicepresidente con funciones de presidente, porque durante unos años el presidente fue un actor de Hollywood que reía mucho pero no se enteraba de nada. Pero antes había sido embajador en China, y antes había sido director general de la CIA (que no es un cargo menor) y antes había tenido un negocio de petróleo con un tal James Baker que después sería su secretario de estado y que le ayudó en la guerra del Golfo. Esto motivó que Bush tuviera una preocupación especial por el petróleo, que le venía de familia. Su padre y su abuelo (que estuvo en prisión para celebrarlo) y su bisabuelo ya lo eran. La familia Bush es la 7ª familia en EEUU con máximos intereses en el mundo del petróleo. Y empezó la Guerra del Golfo . De allí salió 270 soldados americanos muertos, 270 mil soldados irakíes muertos, y un millón de niños muertos como fruto del embargo que se ha producido sobre medicamentos y alimentos básicos desde hace 10 años. NO consiguió derrocar a Sadam Hussein, no consiguió democratizar Kuwait como había prometido. Consiguió lo que pretendía: colocar desde hace 10 años (y ahora todavía no se han movido) soldados norteamericanos en Arabia Saudí y en Kuwait, vigilando el petróleo que estos dos países sacan. Esa fue la primera fase, el intento de George Bush padre. Este fue sucedido por otro presidente, llamado Bill Clinton, que no ha demostrado tanto a lo largo de su mandato un especial interés por el tema del petróleo, porque como es cosa sabida, se dedicaba a otro tipo de distracciones y el petróleo no era su tema fundamental. Pasaron los años y el tema petrolero quedó más o menos estabilizado, hasta que Clinton no se podía presentar por 3ª vez a las elecciones, hubo nuevas elecciones en EEUU y ganó AL Gore, pero como no era el hombre deseado por el establishment, hicieron una clarísima manipulación de votos en el estado de Florida, produciendo un pucherazo y proclamaron presidente del Gobierno a un señor que además lleva 138 penas de muerte a sus espaldas como Gobernador de Texas. Sea o no sea permitida por la ley la pena de muerte, firmarla es un crimen. Por tanto, en primer lugar, George Bush es presidente ilegítimo de los EEUU, y en 2º lugar, 138 veces asesino. Y una vez definido este personaje hay que decir que igual que su padre, también tiene un interés especial en el mundo del petróleo. Porque también él había tenido un negocio de petróleo, no con James Baker, que había sido el socio de su padre, sino con un socio que resulta ser el hermano de un tal Osama Bin Laden.

Después Bin Laden es acusado de destruir las torres gemelas y Bush dice que eso no puede ser, que bombardeará todos los territorios que sirven de escondite a los criminales. Los meses que han pasado desde entonces nos han hecho descubrir que estos terroristas estaban escondidos sobre todo en Florida, California, en Salou ya hora nos acaban de decir que incluso en Gerona. Pero como no se trataba de bombardear California y Florida, decidió bombardear Afganistán, que los pobres no tenían nada que ver. Bombardeó Afganistán, consiguió que muriera en Afganistán más gente que la que había muerto el 11 de septiembre y se quedó tan ancho. Porque había hecho lo que quería, que no era encontrar a Bin Laden (que no lo desea, porque si lo encuentran, está vivo y canta, sería horroroso). Pero consiguió colocar tropas norteamericanas en Afganistán, en Uzbejistán y …kistán que desde entonces vigilan la salida de petróleo del Mar Caspio que es la segunda zona más importante de reservas de petróleo en el continente asiático. Esto ha quedado plasmado en una fotografía en la que los tres presidentes sonríen delante del oleoducto que, siempre por tierras amigas de occidente llevará el petróleo hasta tierras occidentales desde el mar caspio . Esto era lo que pretendía Bush con la guerra de Afganistán, nada que ver don el 11 de septiembre. Que conste que este oleoducto será construido por una empresa norteamericana llamada Haly Burton, empresa que hasta hace 3 años era dirigida por Dick Cheney, actual vicepresidente de los EEUU. También ha que decir que todos nosotros hemos conocido hace tiempo lo que antes estaba en Panamá y ahora está en EEUU también que es la “Escuela de las Américas”, que era una escuela de criminales, en la que el ejército norteamericano forma a gente que puede ser golpista en diferentes países de América Latina. He podido saber que EEUU acaba de constituir una segunda Escuela de las Américas en un campo de maniobras en Hungría y que allí están formando a soldados asiáticos para que acaben formando dictaduras y golpes de estado en sus respectivos países. Pero como los tiempos han cambiado, esta escuela de las américas en Hungría solo tiene instructores norteamericanos, pero la infraestructura (casas, comida, gasolina…) la han privatizado y se la han dado a una empresa norteamericana llamada Haly Burton.

Y vista la primera fase que era la Guerra del Golfo, y la segunda fase, la Guerra de Afganistán, queda la tercera fase, que aún es una incógnita, porque parece que Bush está recibiendo muchas reticencias. En todo caso, Bush tiene muchas ganas de empezar esta guerra que, como es evidente, no tiene nada que ver con la tranquilidad de los irakíes de salir de la dictadura de Sadam, como tampoco tenía nada que ver con que a los afganos les quitaran a los talibanes (porque si alguien ha mirado la situación actual, verá que todavía están peor ahora de lo que estaban con el régimen talibán).
Lo que importa es conquistar el petróleo, porque EEUU necesita el petróleo. No es que estrictamente lo necesite, porque tiene en Texas y tiene unas reservas enormes en Alaska, pero las guarda para cuando en el resto del mundo se hayan acabado, poder ofrecerlas al resto del mundo al precio que le parezca. Y de momento importa. De Méjico (y se quita la deuda externa de encima) de Venezuela (y un detalle. Hace unos meses hubo en Venezuela un efímero golpe de Estado que hizo subir al poder a Carmona, que era el presidente de la patronal venezolana, al que 15 días antes del golpe de estado había ido a visitar G.Bush senior). El otro interés en América Latina lo tienen en Ecuador, país al que quieren acceder a través de Colombia con la excusa del plan para erradicar el cultivo de droga en Colombia, cosa que les permitirá entrar en Ecuador, controlar Colombia y vigilar Brasil, que se está convirtiendo en un país peligroso.


Una vez hecho el esquema de América Latina hay que hacer también el esquema de otra zona donde hay mucho petróleo que es Arabia Saudí. Se ha convertido en un país del que parece que últimamente EEUU no se fía tanto. Digo que parece porque la realidad confirma que sigue siendo el principal comprador de armas de EEUU. Dicen que no se fían tanto porque dan respaldo a la gente de AL Qaeda y sobre todo porque en Arabia Saudí está a punto de producirse una cuestión sucesoria de la que se habla poco pero que es importante. Cuando en 1952 Arabia Saudí recibió la independencia proclamó un rey que se llamaba Abdel Aziz. Pero dejó claro que su sucesor debía ser siempre alguno de sus hijos, cosa que no era difícil porque tenía 37. De manera que los reyes han sido siempre hermanos sucesivamente. Actualmente está el rey Fad (si reina no sé, porque está en Marbella y el rey Juan Carlos lo va a saludar) y su sucesor debe ser su hijo Abadllah, que tiene 77 años, y el más joven es el hermano sultán que tiene 75 años . Con lo cual, agotados los hijos, hay que acudir a la generación de los nietos. Pero habida cuenta de que cada uno de los 37 hijos ha tenido una media de 30 hijos cada uno, estamos hablando del orden de los 900 o mil nietos que se disputan la herencia. Eliminamos las 500 nietas que efectivamente no cuentan, y nos quedan 500 nietos para aspirar al reino de Arabia. La ventaja es que además están peleados entre ellos. El otro día se mataron mutuamente dos de ellos. Lo cual es una suerte porque así disminuyen el número de candidatos. La situación política de Arabia no parece muy segura para el futuro y en consecuencia, lo que pretende EEUU es un peón en Irak , que es la 2ª fuente de petróleo después de Arabia Saudí. Lo que ocurre es que lo tienen difícil, porque no encuentran (y ese es otro motivo del retraso de la guerra) recambio para Sadam. La oposición a Sadam está estructurada a 3 niveles diferentes: en el norte de Irak con los kurdos. Y los kurdos son problemáticos porque están pegados a Turquía. Y Turquía (que es un país amigo de EEUU y estratégicamente importante) está masacrando a los kurdos desde hace tiempo. En la franja del norte no hay oposición organizada, porque es la zona que más controla Sadam y está masacrada. Como mucho hay otros generales tan sanguinarios como Sadam, envidiosos de su poder y que quieren acceder a la presidencia. Y en la parte del sur hay una mayoría chiíta, que harían una alianza con Iran, cosa que a EEUU tampoco le gusta. De manera que no hay recambio.

LA PREPARACIÓN DE LA GUERRA

Hablamos en general de la preparación de la guerra. Tiene que ver con muchos medios. El primero es el dinero. Nos gastamos mucho dinero cada año preparando guerras. Concretamente, en los últimos 2 o 3 años, nos hemos gastado unos 900 mil millones de dólares, y este año con todo este tema, nos vamos al billón de dólares como gasto militar mundial. Solo diré a título comparativo que la FAO constató una información que todos conocemos peor que de vez en cuando vale la pena recordar: 100 mil personas mueren en el mundo diariamente de hambre. La FAO dijo que estas personas no mueren por falta de alimentos, que los alimentos se producen suficientemente en el mundo pero que se producen en zonas donde no se necesitan y en cambio, ellos que sí los necesitan no tenían. Y entonces propuso un fondo de emergencia, porque los alimentos están pero no hay acceso a ellos. Como era de temer, los países ricos dijeron que nada de dar 50 mil millones a la FAO para erradicar el hambre en el mundo, pero se gastan 18 veces más en la carrera de armamento. Y quiero dejar claro que el Estado Español es un activo partícipe de esta carrera de armamento, porque la OTAN ha acusado a España de esconder gasto militar en otros ministerios. Aquel famoso avión de combate que cayó en noviembre estaba fabricado, entre otros por España, pero en ningún momento se contabilizó ese gasto en el Ministerio de Defensa, sino que al principio se calculó como ministerio de industria y después cuando éste desapareció, se incluyó en el Ministerio de Investigación. Cada año nos dedicamos a calcular el verdadero gasto español en defensa, que consiste en coger el gasto del Ministerio de Defensa, añadirle los rincones escondidos en otros ministerios y calcular el total. Y os puedo asegurar que en el 2003 la defensa militar española, y puedo demostrar a quien me lo pida hasta la última peseta, representará 7600 millones de pesetas al día. Este es el primer elemento, la guerra la preparamos con dinero


El segundo lugar: con personas que hacen maniobras, simulacros… En el mundo, 26 millones de personas enroladas en las fuerzas armadas. Y no calculo los paramilitares, guerrillas, policía,.. Solo estrictamente los militares. La ONU ha hecho una estimación de cuántas personas son necesarias para poder evitar la guerra y pacificar el mundo. Mi opinión personal es que no necesitamos a nadie, pero la ONU ha hecho una estimación de 400 mil personas en forma de cascos azules. Y entonces me gustaría que 25 millones 600 mil personas se volvieran a su casa y quedaran las 400 mil necesarias y ya veríamos si los enviamos también para casa. Pero resulta que no, que tenemos muchos, Y ahora el Estado Español se ha perdido una magnífica oportunidad para limitar el número de soldados que deberíamos tener, porque hemos pasado a un ejército profesional. Y cuánto han calculado que debería ser? Pues un ejército de 170 mil personas. Lo cual, sin duda, resulta exagerado, porque resulta que si en todo el mundo dice la ONU que con 400 mil hay suficiente, por qué tenemos que tener nosotros 170 mil. Y el otro día oí unas declaraciones interesantes de un señor al que presentaron como Director General de Reclutamiento y Personal de las Fuerzas Armadas. Y le preguntaron porqué necesitamos 170 mil personas y contestó, “en primer lugar por una cuestión de prestigio, en segundo lugar, para salvaguardar la soberanía nacional (cosa que es una estupidez tremenda, porque Aznar lo único que hace es telefonear cada mañana a Bush para ver que tiene que hacer, y si un día se atreve a hacer algo que no le han autorizado como aquel día que cogió al barco en Yemen, en seguida le dicen, niño, vuelve a casa), para actuar en acciones de paz internacionales.
España lleva 10 años actuando en acciones de paz internacionales, y en ese tiempo han ido 20 mil personas (bueno, en realidad han ido 10 mil , 2 veces) Y los otros 150 mil? Pero claro, en España hay 50 mil oficiales del ejército, que han estudiado la carrera de militar, y a estos los tenemos que mantener. Pero claro, qué es un oficial si no tiene al menos a 2 soldados a quienes mandar? Así que necesitamos 100 mil soldados para los 50 mil oficiales, más los 20 mil de las fuerzas de paz, ya están los 170 mil militares que dice el gobierno.
Pero es que ni tan solo labores de paz: Hace 4 años, durante la guerra de Kosovo, los albano-kosovares salían de la persecución del ejército servio y ser refugiaban en Albania, que es el país más pobre de Europa, y por tanto los refugiados necesitaban asistencia internacional, que rápidamente fue a darles el ejército español, que tuvo en esta acción una de las de más prestigio. Porque construyeron un campo de refugiados en la 2ª ciudad más importante de Albania y recuerdo haber visto en televisión la imagen de viejecitas acompañadas por los soldados en el campo de refugiados. Ese campo acogió a 5000 personas y costó 7 mil millones de pesetas. 20 km más abajo Cáritas internacional construyó otro campo para 2000 personas y que costó 200 millones de pesetas. O sea, que para las acciones de paz, Cáritas y no el ejércitos.
La tercera cuestión con la que preparamos la guerra es la investigación científica. Y es la que tiene mejor prensa, porque está bien visto que los militares investiguen porque de las investigaciones militares después acaban saliendo residuos civiles y se acaba diciendo que el transistor, el láser, internet, … son inventos militares que la aviación alemana mejoró mucho durante la segunda guerra mundial y que de ahí salió una aviación más moderna, y todo eso es cierto, pero la pregunta es “si el mismo dinero que se invirtió en la investigación militar se hubiera invertido en investigación civil, quizá no tendríamos un láser sino 2, porque la investigación militar se pierde, al menos en un 50% , debido al secretismo militar. Y acabo de leer un estudio que dice que del otro 50%, el que se hace público mediante papeles solo se aprovecha entre un 15 y un 20 %. Por tanto solo aprovechamos un 10% de la investigación militar. Y hay un ejemplo histórico: Alemania y Japón fueron castigados al final de la segunda guerra mundial a tener un gasto militar mínimo para que no se vengaran en ese momento y se dedicaron a investigación civil y tuvieron las industrias más competitivas del momento. La que hizo exactamente lo contrario fue Rusia, la URSS que se dedicó a crear ciudades escondidas para fabricar misiles, y al fina tuvieron todo el país lleno de misiles y todas las estanterías de las tiendas vacías.
De manera que queda claro que la investigación militar es inútil. Y no solo inútil, sino perversa. Porque ahora en EEUU se está llevando a cabo /y no sé si llegará aquí o no) una campaña en la que se lucha (primero luchamos contra las minas, después contra las armas ligeras) contra las llamadas armas no letales, que son armas que no matan, hieren. Porque los estrategas han llegado a la conclusión que para el enemigo es mejor dejarle heridos que dejarle muertos. Porque si le dejas muertos la familia llora mucho pero no cuesta ni cinco más, pero si le dejas heridos los tienen que mantener. Y en EEUU se están popularizando las armas que dejan ciego y las armas que dejan sordo. Unas ametralladoras que te dejan ciegos, o una bomba que te revienta el tímpano. Esta es la gran aportación de los 500 mil investigadores en el mundo dedicados a esta labor.

Y en el estado español funciona estupendamente bien. Cada inicio de curso, los rectores de las universidades (al menos de las catalanas) se rebelan contra el hecho de que un 45% del dinero público que se dedica a la investigación científica se dediquen a la investigación militar. Es un verdadero escándalo. Este 45 % supone entre 220 y 250 mil millones d e pesetas anuales. Y desde 1986 hasta 2002 el 90% de este dinero se gastaba en una única investigación: el avión de combate Eurofighter con el que España ha participado y del que finalmente tuvimos un ejemplar, que es el que se cayó hace un par de meses. Este avión es construido por 4 países: Gran Bretaña con un 37 %, Alemania (33%), Italia (17%) y España (13%). Por tanto somos los socios más pequeños y en consecuencia nos toca construir la parte más pequeña: la cola y el ala izquierda. Teniendo en cuenta que a Italia le corresponde el ala derecha, la estabilidad es dudosa, como se demostró en noviembre. A pesar de eso, España se está gastando los 220 mil millones de pesetas en investigación militar.
El 4º elemento es la fabricación de armamento. Y como está la industria de armamento? Absolutamente concentrada en un poder común: en EEUU hay 3 empresas de armamento que entre las 3 suponen el 60% del suministro del Pentágono. Estas empresas tienen un poder político absoluto. En un congreso en París en el que participé, el ponente norteamericano explicó que se había dedicado a estudiar la vida de la treintena de personas que en el congreso y en el senado forman parte de la comisión de defensa. De estas personas, todas sin excepción tenían un doble sueldo, el de senador o congresista y el que le daban alguna de las 3 empresas para apoyar la compra de armamento y la aprobación de sus presupuestos. Así que no es de extrañar que si el Gobierno de EEUU decide bombardear lo que sea, habrá siempre al menos 30 senadores y congresistas que le aplaudirán y dirán lo bien que lo hará el señor Bush. Y en Europa también hay una concentración, aunque menos.

EL último punto es el comercio de armas. Es un comercio Norte sur. Las armas se fabrican y generan beneficios en los países del norte y se pagan y se sufren en los países del sur. Por eso no es de extrañar la sospecha (difícilmente constatable) de que hay muchas armas que se pagan con las drogas, y muchas drogas que se pagan con las armas.

El segundo elemento es la opacidad: no es un comercio trasparente. Por una parte esconde el tipo de producto y por otro lado el destino del producto: si se hace un helicóptero de combate, se envía como helicóptero civil y un par de meses más tarde se envía un par de misiles que se engancharán al helicóptero y se convertirán en un arma de combate, pero teóricamente como arma solo se ha vendido el misil. Incluso a veces es mucho más burda. Estuve en Madrid consultando datos sobre el comercio de las empresas españolas, y una empresa que se dedica sistemáticamente a vender pistolas y presentaba sus ventas como de aparatos de bricolaje tipo Black&Decker. Y también hay opacidad en el destino. Obviamente los destinatarios son países en guerra. Y a los vendedores no les gusta decir que ayudan a países en guerra y disimulan. El caso más escandaloso se produjo en el período del año 80 al 88 cuando hubo una guerra entre Iran e Irak que causó 2 millones de muertos. La ONU decretó un embargo en el que quedaba prohibido enviar armas a Iran o Irak durante la guerra. Y cuando ésta acabó en el 88 la ONU analizó si se había cumplido o no el embargo, y pudo observar que no se había cumplido. Y publicó 3 listas de denuncias con los países que no habían cumplido

– enviando armas a Irak
– enviando armas a Iran
– enviando armas a los dos a la vez.

La tercera lista era la más numerosa, y contenía 37 países entre los cuales estaban EEUU, URSS, Francia, Inglaterra, Italia, Alemania y España. Y Suecia, que resultó sorprendente. La diferencia fue que el único país que miró qué había pasado con las ventas fue Suecia, y llegó a la conclusión que la venta la había hecho una empresa sueca que casi nadie conocía, aunque todos conocían al accionista que tenía el 100% de las acciones que era una empresa muy conocida sueca llamada Dinamit Nobel (creada por Alfred Nobel, que para lavar su conciencia creó el premio Nobel de la paz, o sea que las herencias del señor Nobel van por dos caminos absolutamente diferentes).
En los otros países no se hizo ninguna investigación y por ejemplo en el caso español, mostraron un papel del gobierno de Jordania que decía que las armas iban a Jordania, cuando era bien sabido que Jordania no tenía dinero ni conflictos, y que era el colador. Y lo mismo de Siria. Y solo quería decir que España es un partícipe activísimo en el comercio de armas mundial. El Parlamento europeo (aunque se ha querido disimular por parte del gobierno español) ha sacado una resolución condenando a España por su política de venta de armas al tercer mundo, considerándola muy agresiva. España no es ni el 1º ni el 2º ni el 3º vendedor de armas del mundo (es más bien el 8º o el 9º) pero delante suyo hay países como Alemania, Inglaterra, EEUU, que venden armas tecnológicamente muy avanzadas. Y las venden a países del primer mundo. Y después llegan países como España o como la China que fabrican armas sencillas, que son las que van a parar a los países donde hay guerra, que es en el tercer mundo. España ha llegado a enviar armas (y está documentado) a 85 países del tercer mundo.
Acabo dos casos muy concretos:
— Hace unos años, las UN hizo una resolución condenando de genocida al que entonces era presidente de Indonesia el general Suharto y la masacre de Timor Oriental, (300.000 personas). Tuve la ocasión de hablar con el embajador español en la ONU, y me contó cómo le había dolido tener que abstenerse en aquella votación en la que le hubiera gustado votar activamente que sí, condenando a Suharto, pero pocas horas antes, le llamó por teléfono el Ministro de Asuntos Exteriores de Madrid, en ese momento en manos del PSOE, que le dijo que se abstuviera. Al preguntar por qué le dijeron que “construcciones aeronáuticas” que es la principal empresa constructora de armamento española tiene una sucursal en Jackarta y no queremos que los negocios vayan mal por tu culpa.
— Si pasamos al PP, hace un año fue detenido en Turquía, por el MOSAD israelí, el cabeza de los rebeldes del Kurdistán, que fue condenado a muerte pero no ejecutado. La casualidad es que el mismo día que comenzaba el juicio que lo condenaría a muerte aterrizaba en Turquía Rodrigo Rato y Felipe de Borbón acompañados por 25 industriales de armas españoles para venderles al gobierno turco todas las armas que quisiera para masacrar al pueblo kurdo. Estas son las actuaciones de España en la guerra.

https://sindominio.net/singuerra/conferencia_arcadi_oliveres.html

L’Organització Mundial del Comerç té més poder que l’OMS. Les patents farmacèutiques són un atemptat als drets humans.

Ricard Ustrell entrevista el catedràtic de Farmacologia Joan-Ramon Laporte arran de la publicació del seu llibre “Crònica d’una societat intoxicada”.

El doctor Laporte denuncia que s’ha deixat el control de la sanitat en mans de les farmacèutiques i que es mediquen símptomes que no són malalties, com el colesterol. En aquest cas, fins i tot assegura que el colesterol és bo per a la salut, sobretot en la gent més gran de 65 anys.

Laporte afirma que, en el camp de la salut, l’Organització Mundial del Comerç té més poder que l’OMS i que les patents farmacèutiques són un atemptat als drets humans.

https://www.ccma.cat/3cat/audio/1201715/embed/

“Part de l’elit global somia amb convertir-se en ‘Homo Deus’”

Albert Cortina, urbanista, autor d’‘Humanismo avanzado para una sociedad biotecnológica’

Barceloní. Casat. Tinc dos fills que viuran de ple la revolucio de la intelligencia artificial. Llicenciat en Dret i Arquitectura. Ens hem de capacitar socialment i èticament per a la societat biotecnològica. Aposto per l’humanisme avançat. Crec que la transcendència ens configura com a éssers humans.

El transhumanisme és ciència o ciència-ficció?

És el nou paradigma tecnològic que aspira a aplicar les biotecnologies per crear un nou ésser humà posthumà.

En què es tradueix?

A superar la condició humana biològica. Els transhumanistes profetitzen que el posthumà serà per a l’humà el que l’humà ha estat per a tots els altres éssers vius de la Terra.

És pretendre molt.

Aquesta ideologia neix en l’àmbit anglosaxó, optimista i neoliberal, l’epicentre del qual és la Universitat de la Singularitat a Silicon Valley. Els seus objectius són la superlongevitat, la superintel·ligència i el superbenestar.

Jugar a ser déus?

Sí, una part de l’elit global somia amb convertir-se en Homo Deus, per això cal processar quantitats immenses de dades molt més enllà de la capacitat del cervell humà hibridant-nos amb la intel·ligència artificial.

Però què hi ha de realitat?

És un objectiu. La superlongevitat, per exemple, una de les apostes de Life Company fundada per Google (2013), planteja reptes socials immensos. Haurem de controlar que no tot acabi al servei de l’economia. Hem de prendre moltes decisions ètiques.

Quines creu que són les més essencials?

El disseny biotecnològic dels nens que han de néixer. Podrem decidir si eliminem la depressió, el dolor, potenciem la creativitat, la bellesa i fins i tot les experiències místiques.

La resposta sembla òbvia.

Soc partidari de l’humanisme avançat i m’estimo més parlar de la millora de tota la humanitat que de castes tecnològiques.

Deixarem de parir?

Ja s’han fet créixer embrions humans dins d’una placa de Petri durant dues setmanes. L’experiment es va interrompre per una de­terminació ètica de la comunitat científica. Un desenvolupament fetal totalment artificial canviaria la nostra condició de mamífers.

La tecnologia és imparable.

I ambivalent. A la Xina estan estudiant quins són els factors que defineixen els superdotats per, com amb les llavors transgèniques, crear ments superdotades. Es tracta d’un rendiment productivista molt lluny d’una visió integral de l’ésser humà.

Biologia sintètica?

Sí, i alguns van a la recerca de la consciència artificial. Ja hi ha robots que prenen decisions com el cotxe no tripulat, i en algun moment els robots humanoides prendran decisions ètiques de pes i el tema anirà evolucionant.

Em sona a ciència-ficció.

S’està desenvolupant la comunicació entre robots, i no podem garantir que en cert moment aquells robots autònoms i intel·ligents no canviïn el codi. Ho faran per simple eficiència? Prendran consciència que ho poden fer, perquè se sabran diferents, superiors…?

La por als robots és un clàssic.

Ho deia Stephen Hawking, i Nick Bostrom, filòsof d’ Oxford que als seus inicis va defensar el transhumanisme, però que als seus últims treballs sobre l’emergència de la superintel·ligència va repensar el tema. Tots dos han valorat els riscos existencials; i el tema també és a l’ONU.

La capacitat de crear i de transformar-nos a nosaltres mateixos és humana.

Però ens pot portar a la deshumanització. En el projecte Avatar 2045, impulsat pel magnat rus Dmitri Itsko, plantegen la consciència com a ­algoritmes que poden encarnar-se en suports hologràfics o de silici.

Que el cos mori però que la ment continuï vivint en un altre suport?

Sí, és com una nova visió de la reencarnació, de fet el Dalai-lama ha donat el seu suport a aquest projecte.

On s’ha de posar el límit?

No hi ha una resposta clara. La cosmovisió de les diferents societats humanes (agnòstica, cristiana, islàmica, budista…) ha d’arribar a un consens sobre els límits morals i ètics respecte a aspectes que ens interpel·laran.

Quin és el seu angle?

Cal tenir en compte la dimensió espiritual de la persona, perquè fins ara la visió científica ha estat molt racional i emotiva.

Emotiva?

Creen robots que imiten els afectes, però està clar que l’ànsia de transcendència no podran imitar-la. Haurem de posar damunt la taula quina és la nostra visió espiritual i no només material de l’ésser humà. Quan hibridem éssers humans i màquines haurem d’establir què és un ésser humà i què no ho és.

No sé si ho sabrem; Sòcrates continua sent més savi que nosaltres.

Ben cert, les humanitats no estan a l’altura de les preguntes, però ens les haurem de plantejar, perquè si no ho resoldran el poder econòmic, militar i polítiques no democràtiques.

Té raó.

Els transhumanistes consideren que l’eficiència ha de ser el nostre nord, però els humans no som més humans per ser més eficients. Cal ­connectar el cervell amb el cor, és a dir, amb la interioritat.

Ens enamorarem d’un robot?

Abyss Creations, de l’empresari Matt McMul­len, ven ninots tremendament realistes de dones i homes amb total disposició a satisfer se­xualment qualsevol humà. La robotització de la intimitat ja ha començat.

Optimisme
Pioner en la llei del paisatge a Catalunya, la seva visió optimista és que l’ésser humà canviant-se a si mateix podrà fer un gir a la degradació ambiental. Cortina, que defensa el desenvolupament integral de la persona, va encunyar el terme humanisme avançat quan en un seminari va ensopegar amb la visió transhumanista, que considera que l’ésser humà transcendirà tots els problemes creant una raça biotecnològica posthumana; dues cosmovisions oposades. Conjuntament amb el científic Miquel-Àngel Serra, ha obert un debat social i acadèmic per pensar sobre aquesta qüestió. Ha publicat quatre llibres sobre el tema; l’últim és Humanismo avanzado para una sociedad biotecnológica (Teconté, 2017).

https://www.lavanguardia.com/lacontra/20180430/443142063705/part-de-lelit-global-somia-amb-convertir-se-en-homo-deus.html

Alerta científica: superats 7 dels 9 límits “segurs” i “justos” de deteriorament mediambiental

Un grup de 40 científics ha creat una base científica sòlida i números quantificables per avaluar la salut del planeta

Els límits “segurs i justos” pel que fa al deteriorament del medi ambient han estat establerts per primera vegada per la ciència, i els resultats indiquen que moltes d’aquestes línies vermelles ja s’han creuat, la qual cosa fa que molts dels impactes en el benestar humà siguin inevitables. Un grup de 40 científics internacionals pertanyents a la Comissió de la Terra, convocats per l’organització internacional Future Earth, ha publicat avui a la revista Nature les conclusions del seu estudi. Els científics han creat 9 límits de deteriorament mediambiental considerats “segurs” i “justos”, dels quals 7 ja han estat sobrepassats, almenys parcialment.

Segons aquests investigadors, s’ha fixat en 1,5 graus Celsius el límit “segur” per a l’augment de la temperatura mitjana de la Terra, que evitaria una alta probabilitat de punts d’inflexió climàtics. Afortunadament, aquest límit encara no s’ha sobrepassat. No obstant això, s’ha incomplert el límit considerat “just” d’1 grau Celsius, que busca evitar una alta exposició a danys significatius causats pel canvi climàtic.

Els científics han establert aquests límits “segurs” i “justos” no només amb relació al clima, sinó també en termes de biodiversitat, aigua dolça i diferents formes de contaminació de l’aire, sòl i aigua. Lamentablement, han conclòs que en la majoria dels casos aquests límits s’han superat, i això implica que els éssers humans assumeixen riscos “colossals” i posen en perill l’estabilitat i resiliència del planeta. Per exemple, els investigadors assenyalen que entre el 50% i el 60% de la natura global hauria de mantenir-se intacta, però aquest límit no s’ha complert. A més, el percentatge d’alteració del cabal de l’aigua superficial no hauria de superar el 20%, però també s’ha incomplert aquest límit. L’aprofitament de l’aigua subterrània no ha de superar la capacitat de recàrrega dels aqüífers, però una vegada més, aquest límit s’ha sobrepassat.

A més, els cicles de fertilitzants com el nitrogen i el fòsfor també superen els límits considerats segurs i justos. Les activitats humanes estan alterant els fluxos naturals de l’aigua i alliberant quantitats excessives de nutrients de fòsfor i nitrats als rius, la qual cosa planteja serioses amenaces per als ecosistemes i el benestar de les persones.

Algunes de les conseqüències seran “irreversibles”
Entre els investigadors que han participat en aquest treball hi ha la científica Noealia Zafra, del Basque Center for Climate Change (BC3), qui ha destacat la rellevància d’aquesta investigació. Per primera vegada, s’han tingut en compte “aspectes de justícia social i intergeneracional, així com la consideració de tots els éssers vius a la Terra” en realitzar aquests càlculs dels límits biofísics del planeta. Zafra ha emfatitzat que molts d’aquests límits “ja s’han sobrepassat” i que algunes de les conseqüències seran “irreversibles”. No obstant això, també ha subratllat la importància de “treballar àrduament” per minimitzar les conseqüències negatives de creuar aquests límits. A més de complir estrictament amb l’Acord de París per abordar la crisi climàtica i de biodiversitat, Zafra ha defensat nous acords socials per implementar mesures.

El treball fet per aquests científics proporciona una base científica sòlida i números quantificables per avaluar la salut del planeta en termes d’estabilitat, resiliència, benestar humà, equitat i justícia. Establir objectius justos per prevenir danys significatius i garantir l’accés als recursos és “fonamental per tenir un planeta biofísicament segur”, segons Johan Rockström, copresident de la Comissió de la Terra i autor principal de l’estudi.

https://www.elnacional.cat/ca/societat/alerta-cientifica-superats-7-9-limits-segurs-justos-deteriorament-mediambiental_1036677_102.html

Fills de donants busquen els seus orígens: “No som un somni de ningú”

Els nascuts per donació de gàmetes reclamen informació sobre els seus pares. França i Portugal, van eliminar l’anonimat el 2018.

És un discurs que vol reafirmar la maternitat de la persona que busca un embaràs i minimitzar el rol de la persona donant.

Compensació econòmica dels donants: 50 euros per una donació de semen i d’uns 1.000 per a una donació d’òvuls

Maria Sellés demana que es reconegui el seu dret a decidir la seva relació
amb el seu pare biològic. (Pere Duran / NORD MEDIA / Colaboradores)

“No som un somni de ningú”. A Maria Sellés, de 32 anys, la violenta la retòrica de les clíniques de reproducció assistida, que solen fer servir aquestes paraules: somni complert, il·lusió, la teva criatura a casa o et tornem els diners. “Tot està pensat perquè uns pares que no poden tenir fills els puguin tenir, tot es fa des d’un presumpte dret a maternar que no existeix. M’és igual que siguis lesbiana, gai o heterosexual”. La seva mare va decidir tenir una filla sense parella a començaments dels noranta i va recórrer al banc d’esperma de Cefer, una de les clíniques pioneres del sector. “Ella no m’ho va ocultar mai ni vaig tenir la sensació que m’havia enganyat, però m’ho explicava d’una manera molt tècnica i jo no entenia per què no podíem parlar-ne amb la meva àvia i els meus oncles”, diu Sellés.

Als 29 anys es va adonar que aquell buit entorn del seu pare biològic li pesava massa i va canalitzar la seva “ràbia” en l’ac­tivisme. Va fundar l’ Associació de Fills i Filles de Donants (AFID) i va començar a portar un compte d’ Instagram (@nda.drets) que agrupa altres adults nascuts per donacions de gàmetes que exigeixen que s’aixequi l’anonimat per poder accedir a la informació dels seus progenitors biològics, com ja passa en països com França i Portugal, que van eliminar l’anonimat el 2018.

Les seves motivacions són de tipus pràctic –tenir accés a l’historial clínic que els podria afectar– però també, i sobretot, emocional. Volen aconseguir la peça que els falta per acabar d’entendre’s.

Tot i que inicialment eren només una desena d’integrants a l’associació, les últimes setmanes han rebut un degoteig incessant de trucades i missatges, gent que va veure el reportatge “Gens anònims” que es va emetre a TV3 a finals de febrer, dins l’espai 30 minuts . Josep Marquès (no és el seu nom real) el va veure i va patir una convulsió. “Me’l vaig posar i al cap de deu minuts de reportatge vaig esclafir a plorar, un plor desconsolat que no sabia d’on sortia. Va ser catàrtic. La meva parella no entenia res”.

Les donants d’òvuls i els de semen no solen tenir interès a conèixer els seus fills biològics

Quan va acabar el reportatge, va explicar al seu xicot una cosa que no li havia dit mai, que ell va néixer, a la primera meitat dels vuitanta, d’un donant anònim d’esperma perquè el seu pare s’havia quedat estèril per una medicació. Als 21 anys es va asseure amb la seva mare per comunicar-li que era gai. Ella també va aprofitar la conversa per revelar-li un secret, el del seu origen. Però li va demanar que no ho expliqués al pare, que continua sense saber que el seu fill ho sap.

Històries com la seva són habituals entre els nascuts durant els primers anys de la reproducció assistida. “Es comparteix que s’ha recorregut a tractaments de fertilitat, però no pas que el procés ha requerit una tercera persona, alguns aspectes continuen a l’ombra”, diu Anna Molas, investigadora de la Universitat Autònoma (UAB) que va dedicar la seva tesi doctoral a les donants d’òvuls i fa anys que treballa en aquest camp. “Tenim la percepció que això està canviant lentament, que es comencen a plantejar coses que abans no es plantejaven, però, tot i això, moltes persones continuen sense voler dir-ho. Es té la sensació que el fill serà menys acceptat a la família, que la relació amb el fill se’n pot ressentir. I des de les clíniques tot està pensat perquè els que fan servir donacions puguin no dir-ho. El tema del matching [buscar donants que comparteixin característiques físiques amb els pares] és molt important i tot el discurs que es fa va en aquest sentit. Se’ls diu: ‘És una cèl·lula’, ‘Tu gestaràs aquest nadó’. És un discurs que vol reafirmar la maternitat de la persona que busca un embaràs i minimitzar el rol de la persona donant”.

Per Molas, la qüestió de l’anonimat és, juntament amb la compensació econòmica dels donants (d’uns 50 euros per una donació de semen i d’uns 1.000 per a una donació d’òvuls), el pilar que sosté un sector molt desenvolupat a Espanya i particularment a Catalunya, el de les clíniques privades de reproducció assistida.

El president de la SEF, Juanjo Espinós, que duu a terme tractaments de reproducció assistida a la clínica Fertty de Barcelona, també creu que, si s’aixequés l’anonimat, “l’efecte seria el mateix que ha tingut en altres països d’Europa, com França, Portugal i el Regne Unit: es reduiria dràsticament el nombre de donants”. I això seria, a parer seu, tràgic per a les esperances de centenars de milers de parelles que volen concebre amb ajuda mèdica. “Els donants no tenen gens d’interès a formar una família i volen preservar el seu dret a la intimitat”, defensa.

A Dinamarca, els donants poden triar si són anònims i els receptors decideixen si volen que no ho siguin

Segons Espinós, les reivindicacions de grups com l’AFID encara són molt minoritàries i, creu, no del tot justificades. “Entenc que qui és adoptat i procedeix d’un lloc tingui tot el dret del món a tornar a les seves arrels, però les donacions es fan per ajudar una persona o una parella. No puc igualar aquests drets”, afirma. “Hem de buscar el bé superior i creiem que el bé superior és el sistema que ja tenim”. Una possibilitat interessant, admet, seria optar pel sistema mixt, com a Dinamarca, segons el qual els donants poden escollir si són anònims o no, i els receptors també decideixen si volen un donant anònim o públic.

Espinós assenyala que als donants ja se’ls fa un cribratge, s’obté el seu cariotip i una eliminació genètica de malalties autosòmiques recessives (hereditàries). “Estan més ben estudiats que els mateixos pacients que busquen un embaràs”.

Però no només s’hereten malalties, també traumes, creu Anna Martín (no és el seu nom veritable), una psicòloga que també va ser concebuda amb esperma de donant i que en la seva consulta sol abordar qüestions relatives a l’arrelament, el dol genètic (el que passen les persones que assumeixen que no seran progenitors biològics dels seus fills) i el trauma generacional (el que es transmet de pares a fills i d’avis a nets). “Quan et falta una peça del puzle, et costa de guarir. Si tens aquesta part, és més fàcil”.

En el seu cas, es va assabentar que els seus pares havien recorregut a un donant d’esperma quan tenia 11 anys i la família estava immersa en el procés d’adopció internacional de qui ara és la seva germana. “Els psicòlegs van recomanar als meus pares que m’ho expliquessin. Em va xocar molt i el primer que vaig pensar és: ‘Déu meu, aquest senyor que no és el meu pare m’ha vist moltes vegades nua. Com diu el meu psicòleg, em va espantar que la sang no em protegís davant el meu pare’”.

Bàrbara Vidal: “Me enteré a los 25 años de que me concibieron con donación de esperma porque mi pareja me regaló un test genético” ( Xavi Jurio)

Prefereixen saber de qui són fills tant per motius mèdics com psicològics

Com a dona soltera de 35 anys, de vegades es planteja si ella mateixa recorreria a un donant per quedar-se embarassada, i conclou que no ho faria. “Per mi, tenir un fill és fruit de l’amor amb una altra persona i no voldria privar el meu fill de saber qui és el seu pare biològic. Entenc que els meus pares ho fessin i no els jutjo, també tinc amigues lesbianes i en cap moment no veig malament que elles escullin aquesta opció, però jo no em sentiria còmoda”.

Tant ella com els altres membres de l’associació s’han fet tests genètics que han introduït a My Heritage, una mena de mapa o banc de dades mundial d’informació genètica que connecta les persones que podrien compartir avantpassats. “Cada vegada que m’arriba el correu amb els matches [connexions] de My Heritage, tinc una fiblada al cor”, explica Bàrbara Vidal, una tècnica de so de 28 anys que va néixer a l’intent número 16 de la seva mare per quedar-se embarassada, i que ara també busca el seu pare biològic. “ El que més que he trobat al web són cosins tercers, gent que comparteix un 1% d’informació genètica amb mi”. Ni ella ni els seus companys de l’ AFID no somien de trobar un pare i iniciar-hi una relació estreta. En canvi, sí que els agradaria trobar els seus mig germans biològics, que és altament probable que tinguin.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20230327/8854733/els-fills-de-donants-de-gametes-busquen-els-seus-origens-no-som-un-somni-de-ningu.html

La majoria de treballs no qualificats els ocuparan robots

Es perdran 1,6 milions de llocs de treball en professions físiques, manuals i d’habilitats cognitives bàsiques

Com sabem, cada vegada és més evident la robotització de l’economia i tot sovint van sortint estudis que ho corroboren. L’últim ha estat publicat per la Universitat Complutense de Madrid amb el títol Impacto en la robótica y la automatización en la productividad y el empleo.

Doncs bé, aquest estudi indica que la robotització de l’economia tindrà un impacte positiu en els llocs de treball de l’estat espanyol i calcula que fins al 2030 aquests augmentaran en 600.000. De tota manera, hi haurà professions que destruiran milers d’ocupacions, com són les físiques o que requereixen activitats manuals i les que impliquen habilitats cognitives bàsiques. Es calcula que es perdran 1,6 milions de llocs de treball en aquestes professions.

En el primer grup de les professions que quedaran més afectades amb la pèrdua d’aproximadament 1 milió de llocs hi trobem: conductors, cuiners, personal de neteja, guàrdies de seguretat i personal encarregat del control de qualitat. En el segon grup amb la pèrdua d’aproximadament 600.000 llocs hi trobem: caixers de supermercat, persones d’atenció al client i comptables.

Si mirem la part positiva, l’estudi també indica que a major automatització menor és la taxa d’atur i més es redueix la desigualtat entre països a mitjà termini. De fet, s’espera que gràcies a la robotització a Espanya es creïn més de 2 milions de llocs de treball qualificats.

https://www.elnacional.cat/ca/videos/majoria-treballs-no-qualificats-ocuparan-robots_1007805_102.html

Una ‘xeringa molecular’ pot revolucionar com s’administren alguns fàrmacs

La tècnica està inspirada en alguns virus i bacteris i s’ha millorat gràcies a la intel·ligència artificial

Aquest bacteri té la capacitat de punxar els seus hostes i injectar-los proteïnes, habilitat que els científics han aconseguir reproduir | F. Zhang et al./Nature

Un equip d’investigadors ha aconseguir reproduir la ‘xeringa molecular’ que alguns virus i bacteris fan servir per infectar els seus hostes. Aquesta tècnica, a més, presentada en un article publicat a ‘Nature’, ha estat millorada gràcies a la intel·ligència artificial i podria revolucionar la manera com s’administren alguns fàrmacs o com es duen a terme algunes teràpies.

De moment el procediment ha estat provat només en cèl·lules humanes cultivades al laboratori, però no obstant això els científics responsables d’aquest avenç afirmen que pot ser un avenç importantíssim per a la medicina, oferint una nova manera d’administrar els medicaments basats en proteïnes. De fet, fins i tot hi ha la possibilitat de fer servir aquesta mateixa ‘xeringa’ per fer arribar els components necessaris per a l’edició genètica mitjançant la tecnologia CRISPR-Cas9.

L’edició genètica, limitada per la impossibilitat d’arribar a les cèl·lules
A dia d’avui, les aplicacions mèdiques de CRISPR estan limitades per la dificultat de fer arribar els enzims que tallen l’ADN i el fragment de l’ARN que es van servir per a l’edició genètica a l’interior de les cèl·lules. Canviar l’ADN és relativament senzill, el problema és arribar-hi. És per això que les proves fetes fins ara amb la tecnologia CRISPR-Cas9 s’han limitat a l’edició del genoma del fetge, de l’ull o de les cèl·lules sanguínies, que són aquelles on podíem arribar fins ara.

La tecnologia CRISPR-Cas9 és coneguda com les “tisores moleculars” i permet modificar l’ADN d’una manera mai vista fins ara | NIH

Uns bacteris que foraden les seves víctimes
Això va començar a canviar quan els investigadors van estudiar en profunditat un grup de bacteris que fa servir ‘punxes’ moleculars per foradar les membranes de les cèl·lules hostes. Després, transporten proteïnes al seu interior, explotant el seu funcionament en favor seu. L’any passat, els científics van aconseguir manipular aquest sistema en el bacterio bioluminiscent Photorhabdus asymbiotica, carregant la xeringa de proteïnes de mamífers, plantes o fongs.

La recerca va continuar per mirar de trobar una manera d’aconseguir que la xeringa del P. asymbiotica reconegués les cèl·lules humanes. Fent servir el programa d’intel·ligència artificial AlphaFold, que prediu l’estructura de les proteïnes, es van trobar maneres de modificar una part de la xeringa perquè anés cap a cèl·lules primer de ratolins i després humanes.

Resultats prometedors
Els experiments en cultius de cèl·lules humanes i al cervell de ratolins van mirar d’injectat toxines que poden matar cèl·lules cancerígenes i també els reagents de la tecnologia CRISPR-Cas9. En el primer cas el procediment va funcionar mentre que, en el segon, no va poder completar-se correctament. No obstant això, els investigadors treballen per resoldre aquest problema. Si s’aconseguís, les possibilitats serien tantes que resulta difícil d’imaginar.

https://monplaneta.cat/medicina/xeringa-molecular-revolucionar-administren-farmacs-75846/

Catalunya estrena una màquina única per “parlar” amb els àtoms

Barcelona reforça la seva aportació a la biomedicina europea amb un aparell pioner de ressonància magnètica nuclear

L’aparell de ressonància magnètica nuclear de molt alt camp és el primer d’Europa i el segon del món. MANOLO GARCIA

Simplificant molt, el cos humà és el resultat d’una combinació de molècules. Per entendre com funcionen els nostres òrgans, com emmalaltim i com podem curar-nos, cal conèixer aquestes partícules de la manera més íntima possible: àtom a àtom. Però és una tasca molt complexa, perquè de molècules n’hi ha de molts tipus, algunes més complexes que altres, i no són entitats rígides, sinó que es mouen i interaccionen amb les altres. I encara avui, després d’anys de recerca, hi ha moltes incògnites sense resoldre. Aquesta és l’aproximació que ha fet aquest dijous Miquel Pons, químic i director del Grup de Recerca de Ressonància Magnètica Nuclear de Biomolècules de la Universitat de Barcelona (UB), per inaugurar una infraestructura “pionera, única i d’avantguarda” que permetrà “parlar i comunicar-se amb els àtoms”: el primer aparell de ressonància magnètica nuclear de molt alt camp.

Esquema de l’interior d’un imant d’un equip de ressonància magnètica nuclear

Ubicada al Parc Científic de Barcelona, aquesta màquina única a Espanya i la segona al món és capaç de crear un camp magnètic 500.000 vegades més intens que el camp magnètic de la Terra i, per tant, estudiar profundament i obtenir informació fins ara desconeguda de biomolècules que podrien estar implicades en el càncer, l’Alzheimer o la diabetis. L’objectiu és poder descobrir noves dianes terapèutiques i dissenyar medicaments per combatre aquestes malalties. A més, i no menys important, permet reforçar la presència de Barcelona en el mapa científic europeu, ja que és la tercera ciutat que compta amb aquesta màquina i un accelerador de partícules de tipus sincrotró, juntament amb Hamburg i Zuric.

El nou equipament, que donarà servei a tota la comunitat científica mitjançant l’accés obert competitiu, s’ha finançat amb 8,9 milions d’euros atorgats pel ministeri de Ciència i Innovació i els fons europeus NextGeneration. La ressonància magnètica nuclear és una de les tècniques més potents per poder obtenir informació estructural i dinàmica a escala atòmica de biomolècules complexes i, per això, és una tecnologia que fa anys que s’aplica en àrees de recerca com la química, la biologia i la biomedicina, però també en l’àmbit industrial o alimentari. La màquina que ha adquirit el Parc Científic, però, és el primer equipament de tot Europa i el segon del món —després del Japó— que fa servir superconductors d’alta temperatura per generar camps magnètics. La càrrega positiva dels àtoms es troba al seu nucli i com més potent sigui el camp magnètic on s’introdueix la mostra d’una molècula, més informació se n’extreu, en quantitat però sobretot en qualitat.

I això és, precisament, el que fa aquest aparell: genera un camp magnètic tan intens que permet estudiar amb alta precisió els àtoms de les molècules. Anant al detall, fa que els àtoms d’hidrogen de les molècules que es volen analitzar emetin un senyal a una freqüència d’1 gigahertz (1.000 milions de voltes per segon). “L’aparell de RMN d’1 Ghz millora la sensibilitat per a l’estudi de proteïnes en un factor de 2,5 vegades, fet que implica un estalvi de temps de 6,26 cops. És a dir, un experiment que requeria una setmana ara es podrà resoldre en un sol dia”, ha afirmat Pons. A més, aquesta eina que servirà per fer ciència bàsica (que no té una aplicació clínica directa, però posa les bases científiques per fer-ho) afavorirà l’anàlisi d’aquelles proteïnes no definides o desestructurades que fins ara es pensava que no eren importants però que, en canvi, podrien estar darrere de moltes complicacions i patologies que ens afecten. De fet, gairebé la meitat de les proteïnes humanes tenen aquestes formes.

“Abast sistèmic”
El nou aparell fa servir bobines dissenyades amb materials superconductors –que no ofereixen cap resistència al pas del corrent elèctric– per solucionar els problemes derivats de la resistència creada per la generació de camps magnètics ultraintensos a través del corrent elèctric d’alta intensitat. A més, Pons ha assegurat que és un dispositiu que s’utilitzarà de manera sostenible perquè la UB ha comprat un sistema de reliqüefacció (transforma el gas en líquid) de l’heli –el material que s’utilitza per refredar els superconductors– per reduir el consum d’aquest recurs i augmentar la viabilitat davant de possibles problemes de subministrament o augments del cost. “No només reduïm el consum d’un recurs tan preuat com escàs, sinó que ens farà pràcticament autosuficients”, afegeix el químic.

El rector de la UB, Joan Guàrdia, ha destacat que les grans infraestructures d’investigació biomolecular a Europa estan al nord i només Barcelona n’és l’excepció. “Volem ser una institució que faci de Barcelona una entitat especialment rellevant en termes de suport científic i futur i que permeti a tot el sistema científic anar més de pressa i més lluny”, ha afirmat. Guàrdia, que ha recordat que la ciència no pot anar tan de pressa com es voldria i que “cada porta que obren els investigadors condueix a un passadís més llarg del que es creia”, ha remarcat que amb aquest aparell “s’acceleraran” algunes passes. “El valor d’aquest aparell no és només el seu alt nivell tecnològic, sinó el fet que té un abast sistèmic”, ha afegit.

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, havia de presidir la inauguració de l’aparell conjuntament amb la ministra de Ciència i Innovació, Diana Morant, però la mort de tres geòlegs a la mina de potassa de Súria (Bages) l’ha obligat a delegar la representació en el conseller d’Universitats i Recerca, Joaquim Nadal. Morant ha assegurat que aquesta infraestructura proporciona “esperança” per a la societat perquè serà decisiva per a la medicina de precisió de malalties com el càncer, “que és un repte que a tots ens toca de prop”. Nadal també ha afirmat que a Catalunya s’està construint un arc molt potent de centres i equipaments científics, un “gran lego” d’infraestructures per fer avançar la recerca. “Hem de ser capaços de renovar-nos constantment abans que hi hagi obsolescència. Aquest seria el somni. I no sempre hi ha els diners, però sí que hi ha l’ambició. Només si no abaixem la guàrdia estarem sempre en primera línia”, ha conclòs el conseller.

https://www.ara.cat/societat/salut/catalunya-estrena-maquina-unica-parlar-atoms_1_4645942.html