assetjament, pederàstia, violència domèstica

La violència sexual contra menors: una xacra social a l’alça?

14 Feb, 2023 passerell Leave a comment

Cada setmana un pare, un padrastre, un oncle, un avi, un amic de la família o un entrenador és jutjat per haver abusat sexualment de la seva filla, neboda, neta o alumna menor d’edat.

Cinc professionals expliquen el trauma de les víctimes, el tractament que segueixen els agressors a les presons i l’obligació de tota la societat per aturar-la.

Glaça el cor veure els judicis que hi ha cada setmana a l’Audiència de Barcelona, on els infants són víctimes d’aquesta perversitat infligida per una persona que els hauria de cuidar i estimar. En alguns casos són agressions sexuals, denunciades anys després. “És un fracàs de tota la societat. L’obligació dels adults és protegir els infants”, afirma Pilar Polo, psicòloga i responsable de relacions institucionals de la Fundació Vicki Bernadet, que des del 1997 treballa en l’atenció integral, la prevenció, la formació i la sensibilització dels abusos sexuals infantils a Catalunya. ElNacional.cat ha entrevistat cinc professionals que treballen en l’àmbit judicial, sanitari i penitenciari, que expliquen la realitat de la violència sexual a menors, per què augmenten les xifres, el tractament a les víctimes per recuperar-se i enfortir-se físicament i psicològicament. I també els programes que realitzen les presons catalanes als victimaris o agressors perquè tinguin eines per evitar cometre un nou delicte.

La fiscal portaveu de la Fiscalia provincial de Barcelona, Pilar López, afirma que en els darrers anys “hi ha més denúncies contra la llibertat sexual, tant en adults com en menors”, que pot respondre a un augment de casos i també perquè afloren més denúncies, ja que hi ha una major consciència de la societat. En el cas de menors de 16 anys, l’augment és clar a la Fiscalia de Barcelona: el 2014 es van denunciar 109 abusos sexuals i 19 agressions, que el 2019 van enfilar-se fins als 312 abusos i 64 agressions sexuals, xifra similar a la del 2021 amb 220 abusos sexuals i 63 agressions, només a la demarcació de Barcelona. En aquestes denúncies no es compten els delictes per pornografia infantil, prostitució o engany d’un menor per part d’un desconegut.

https://content.jwplatform.com/previews/f9Sgdwkg

Les dades de la policia catalana confirmen aquesta explosió de casos. L’any 2019, abans de l’aparició de la pandèmia de Covid-19, els Mossos d’Esquadra va atendre 894 víctimes menors de 18 anys. Més de dos casos al dia. Aquestes xifres esgarrifoses, però, no han parat de créixer fins avui dia. Només entre gener i setembre de l’any passat (les dades del darrer trimestre del 2022 no estan disponibles en el moment de redacció d’aquest reportatge) es van produir un 4% més de casos que el total de registrats el 2019: 931 casos en nou mesos; gairebé 3,5 casos de violència sexual contra menors al dia.

Per què augmenten les denúncies?

“Un abús sexual no és una violació. És un abús de poder per convertir un infant en un objecte sexual i es pot fer sense contacte físic. Hem de veure aquesta perversitat i trencar barreres, com ara el fet que ens costa parlar de sexualitat”, aclareix Pilar Polo. L’abús sexual a menor de 16 anys era castigat amb penes de dos a sis anys de presó. La llei 10/2022, de garantia integral de la llibertat sexual, ha inclòs els abusos en el terme d’agressió sexual, que sanciona amb penes de 2 fins als 12 anys de presó per a qui realitzi actes de caràcter sexual amb menors. Polo recorda dades esfereïdores: “Segons el Consell d’Europa 1 de cada 5 nens a Europa patirà abusos abans dels 17 anys. És una xifra acceptada a la comunitat científica. D’aquest total, 1 de cada 4 és una nena i 1 de cada 7, un nen. No hi ha tanta diferència; són infants i dependents.” Aquesta diferència, però, es desequilibra, i força, quan les nenes es fan més grans, ja que les dones són les principals víctimes de la violència sexual i masclista.

Thuy Nguyen, psicòloga forense, investigadora, i especialista en matèria de violència sexual a persones privades de llibertat en el Departament de Justícia, declara que “hi ha diverses explicacions” per interpretar l’augment de casos de violència sexual a menors. El primer és “una major consciència de les víctimes” per denunciar-ho. D’altra banda, explica que “el delinqüent motivat troba altres vies”, i la pandèmia de la Covid-19 va provocar “més vulnerabilitat dels menors”, ja que estaven més temps connectats a les xarxes socials o “van haver de passar més temps amb el seu victimari a casa”. Nguyen cita un estudi de la Interpol, on s’assegura que va haver-hi un increment del 500%, de delictes sexuals relacionats amb menors. A més, afegeix que aquestes delinqüents acostumen a tenir condemnes llargues i, per això, també s’explica l’acumulació de casos i persones empresonades.

Precisament, el nombre de persones detingudes pels Mossos per cometre delictes sexuals contra menors també ha crescut molt en comparació amb les dades d’abans de la pandèmia. Entre gener i setembre del 2019 se’n van registrar un total de 155, mentre que en el mateix període del 2022 les xifres es van disparar un 45% fins a arribar a les 225 persones detingudes pels Mossos arreu de Catalunya.

Cal denunciar els casos al jutjat?

La fiscal Pilar López, amb força anys d’experiència als jutjats d’instrucció i també a la jurisdicció de Menors, assegura que “evidentment que s’ha de denunciar” quan alguna persona és coneixedora que un menor d’edat pateix abusos sexuals, perquè en aquests casos no es pot perseguir si no hi ha una denúncia, tot i que si hi ha menors, “la Fiscalia actua”. “És important denunciar-ho perquè s’engega el mecanisme policial i judicial, i sobretot s’aparta el menor de la font de perill, i es poden aprovar mesures cautelars, i en casos més greus, la presó preventiva”, manifesta López.

La fiscal afegeix que “la prova fonamental és la declaració i exploració del menor” per veure la seva afectació, seqüeles i també si pot estar influenciat per un adult. La llei 8/2021, de Protecció integral a la infància i a l’adolescència enfront de la violència, obliga que la declaració dels menors de fins a 14 anys es faci a través del que s’anomena la prova preconstituïda, que significa que la seva declaració queda enregistrada i es visualitza en el judici “per evitar la seva victimització secundària”. Per fer-ho s’utilitzen les càmeres Gesel. La menor està en una sala amb jocs i psicòlegs que li fan preguntes, mentre que darrere un vidre, sense que els vegi, l’escolten el jutge, la fiscal, els advocats i també la persona denunciada per garantir el seu dret de defensa. López explica que de 14 a 16 anys la prova preconstituïda no és obligada, però que es pot demanar de forma motivada.

La fiscal també defensa que en l’exploració del menor s’utilitzi el model de les cases Barnahus (o Casa dels Nens en islandès), una unitat integrada d’atenció als infants i adolescents víctimes d’abusos sexuals, que és un sistema pioner a l’Estat espanyol i a Catalunya es va obrir de forma pilot una Barnahus al Camp Tarragona. “Els infants que han viscut una situació molt traumàtica són allà, i som els professionals que hem d’anar-hi per a la seva seguretat mental i física”, explica López. La Barnahus de Tarragona ha atès 451 casos (374 nenes i adolescents i 77 nens o joves) d’abusos sexuals a nens i adolescents en dos anys i el seu model es vol ampliar amb tretze cases arreu del país, com ara a Lleida i Manresa, segons s’anunciava l’estiu passat.

https://content.jwplatform.com/previews/FVCXtkGY

La prescripció del delicte

Una altra novetat destacada per la fiscal és la reforma de l’article 132 del Codi Penal que amplia el termini de la prescripció dels delictes de violència sexual a menors. Amb la reforma del Codi Penal del 2015, la prescripció començava a comptar des que la persona complia 18 anys, i ara, amb la reforma de la llei 8/21 es compta des que la persona compleix 35 anys. Pilar López sosté que aquesta mesura evita que la majoria de casos arribin prescrits a la Fiscalia i que la persona pugui denunciar quan està preparada i compren que “aquells actes són inadmissibles i atempten contra la seva indemnitat sexual”. No amaga, però, que quan han passat molts anys, “costa trobar proves i testimonis”, però que “ho investiguen tot”. López confessa que ha vist casos dolorosos, on la persona ha fet teràpia i tractament, però el seu dolor continua i el verbalitza. I, per això, a voltes fa el pas de denunciar-ho anys després.

Del sistema judicial, Pilar Polo no es mossega la llengua. “El sistema judicial està pensant per garantir els drets del reu, molt garantista i poc amigable per als infants”, declara Polo. La responsable de la Fundació Vicki Bernadet també aposta perquè es desplegui a Catalunya el model de les cases Barnahus. “És important que hi hagi espais on els menors puguin parlar i ser escoltats”, i assegura que malgrat que la justícia és molt lenta, “si es fes una bona feina, pot arribar a ser terapèutic”, la intervenció de la víctima en el sistema judicial.

Tal com funciona ara, però, el procés judicial afecta en la recuperació de les víctimes, assenyala la psicòloga clínica Mireia Forner, de la Unitat d’Atenció a les Violències vers la Infància i l’Adolescència (Equip EMMA) de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron. “Moltes vegades han de repetir el que han viscut a l’àmbit sanitari, als Mossos, als serveis socials… Hi ha una victimització secundària pel fet de repetir uns fets que són traumàtics”, assegura Forner, i aposta des del seu equip per estendre el model de les cases Barnahus més enllà del que ja existeix a Tarragona.

Quin és el perfil de les víctimes?

Des que es va crear el 2020, l’Equip EMMA s’ha convertit en el dispositiu de referència per a infants i adolescents víctimes de violència sexual a Barcelona ciutat. Entre novembre de 2021 i novembre de 2022, van atendre un total de 341 pacients (34 més que en el mateix període de l’any anterior). El 79% dels casos eren de violència sexual, i en gran part eren nenes. “El cas més característic que atenem és el d’una noia adolescent d’uns 13 anys que pot haver patit la violència sexual fa uns anys o que és recent”, explica la Dra. Anna Fàbregas, del Servei de Pediatria i coordinadora de l’Equip EMMA. “El cas més freqüent amb què ens trobem és aquest nen, nena o adolescent que pren consciència d’allò que de més petit no havia entès, i pot identificar-ho i explicar-ho a algú de confiança”, afegeix.

En un principi, l’equip només estava format per la doctora pediàtrica Anna Fàbregas, la psicòloga Mireia Forner i la treballadora social Giuliana Roos, però a causa de l’alt volum de pacients que reben ara ja són nou professionals de diferents disciplines. I malgrat la gran quantitat de casos que atenen, que es tradueix a gairebé un pacient nou al dia de mitjana, asseguren que encara hi ha molts més els casos de violència contra els infants que no els arriben. “Són unes dades importants, que ens preocupen molt, però encara estem molt per sota de les dades reals”, remarca Forner, que a més de treballar per arribar a totes les víctimes també aposta per la sensibilització i la prevenció.

https://content.jwplatform.com/previews/7mRfipRI

Els infants i adolescents que arriben a l’Hospital de la Vall d’Hebron reben una primera atenció mèdica, psicològica i social. “Hem vist que és el més efectiu i eficient pels nostres pacients i sobretot també per les famílies cuidadores”, explica la Dra. Fàbregas. En l’àmbit mèdic, primer descarten que hi pugui haver alguna lesió, infecció de transmissió sexual, o un possible embaràs. Paral·lelament, es fa una valoració psicològica per veure com està el pacient i després ofereixen un tractament psicològic adaptat a les seves necessitats. “Sempre són intervencions basades en el que recomanen les guies clíniques internacionals: la teràpia cognitiva-conductual centrada en el trauma, la teràpia EMDR, teràpia sistèmica, teràpia de joc…”, explica Forner. L’objectiu és la recuperació de les seqüeles que poden patir per haver viscut violència sexual, com simptomatologia depressiva, ansiosa, estrès posttraumàtic, flaixbacs o malsons. I alhora que treballen amb els infants i adolescents, des de treball social i des de psicologia també acompanyen les famílies perquè puguin recuperar-se d’aquesta situació.

La maternitat, un desencadenant

Per la seva part, la Fundació Vicki Bernadet treballa casos d’abús sexual infantil “en l’entorn de confiança”, com és la família, l’escola o el lleure. La majoria són persones adultes. “La maternitat o quan torna a haver-hi infants a la família i l’abusador pot tenir accés a les criatures és un motiu per revelar-ho a la família o de necessitat d’explicar-ho”, declara Pilar Polo. Recorda que en una exposició de l’entitat, va acudir una dona que fins als 71 anys no va explicar el seu cas i va fer-ho quan les seves netes van tenir l’edat que ella tenia quan van abusar d’ella. Altres casos per revelar-ho? “Quan et conviden a un casament i veus l’abusador, o quan el teu pare abusador s’ha fet gran i l’has de cuidar”, detalla Polo.

https://cdn.jwplayer.com/players/AcHA9IrP-91Bu4kSF.html

L’any passat la Fundació Vicki Bernadet va rebre unes 1.350 demandes noves d’assessorament a Barcelona, i d’aquestes unes 500 persones acaben fent teràpia. “Són moltíssimes”, afirma Pilar Polo, que alhora recorda que l’entitat no ofereix un servei totalment gratuït, i quan no hi ha recursos ho anuncia a la seva pàgina web per rebre suport, es fan llistes d’espera, i també es deriva la persona a la xarxa pública de Salut, si és millor per a ella o necessita altres tipus de tractaments.

I en què consisteix el tractament? “Posar la culpa a qui li pertoca, entendre les dinàmiques que van causar l’abús. Hi ha una part molt important que és intentar entendre el nen o nena que va ser. Hi ha qui necessita dir-li a la persona abusadora, o posar límits als fills, o separar-se de la parella. El gruix del treball del trauma és identificar-lo i saber quina responsabilitat té cadascú en aquesta situació”, declara Polo.

Hi ha un perfil d’agressor sexual?

Les professionals consultades coincideixen a afirmar que és “un mite” que l’abusador o l’agressor sexual del menor sigui una persona desconeguda. “En més de la meitat dels casos, els menors conviuen amb el seu victimari”, afirma la investigadora Thuy Nguyen, la qual comparteix que s’ha de parlar “d’entorns coneguts”, ja que abraça des de familiars, professors o entrenadors.

Nguyen també sosté que “no hi ha un perfil d’abusador de menors”, perquè “és un grup molt divers”, tot i que tenen unes característiques. El 90% són homes i en la seva primera detenció tenen d’entre 30 a 35 anys, tot i “la seva carrera delictiva s’ha iniciat a l’adolescència”. La psicòloga forense també afirma que “hi ha una xifra negra de dones abusadores”; surten a la llum molt pocs casos, però n’hi ha.

Hi afegeix que hi ha experts que diferencien dos tipus d’agressors: “Un 50% compliria criteris de pedofília, entesa com l’atracció sexual cap a púbers, i l’altra part no té cap patologia: tenen atracció per a persones adultes, però en situacions disfuncionals o d’estrès realitzen aquesta conducta”. A més, la majoria de les persones que cometen aquests delictes “no complirien criteris per cap mena de malaltia mental, ni disfunció sexual; sí pedofília”. L’experta de Justícia també destaca que si es comparen amb delinqüents sexuals que agredeixen a víctimes adultes, els primers, els que abusen de menors, “són persones que funcionen bé a la societat; s’adapten, i -raona- és lògic perquè primer s’han de guanyar la confiança dels adults i després la dels menors”. Thuy també desmunta un mite, que l’assetjador ha patit abusos: “El 70% de violents sexuals no han patit cap mena de victimització sexual. No hi ha una causa-efecte.”

A banda, la psicòloga forense fa èmfasi que hi ha persones que compleixin criteris de pedòfila que estan completament en contra: “Hi ha un grup internacional, que es diuen els pedòfils abstinents o virtuosos, que defensen els infants i rebutgen qualsevol contacte sexual amb ells i les persones que els cometen.”

El nombre de persones empresonades i en llibertat condicional per delictes sexuals contra menors ha crescut enguany un 45% respecte a les xifres d’abans de la pandèmia. El gener del 2019 hi havia 202 persones internades als centres penitenciaris de Catalunya complint condemna per delictes sexuals contra menors. Aquest 2023, les xifres s’enfilen fins als 280 interns. Pel que fa a les persones en llibertat vigilada per haver comès aquest mateix tipus de delictes, han passat de 7 el 2019 a 24 enguany. Amb tot, són una minoria: actualment, a les presons catalanes hi ha 7.723 persones, el 40,6% per delictes contra el patrimoni.

D’altra banda, a l’Equip EMMA de la Vall d’Hebron han detectat un nombre significatiu de casos de violència sexuals entre iguals, és a dir, entre menors i especialment adolescents. Des de la Fiscalia General de l’Estat també han rebut un alt nombre de casos i els ha fet saltar les alarmes. En la Memòria fiscal del 2022 alertaven d’un increment accentuat d’aquests casos i, de fet, entre el 2017 i el 2021 el nombre de menors investigats per abusos sexuals es va duplicar, passant de 935 a 1.957. La fiscal Pilar López confirma aquest augment, i precisa que sovint es produeix quan els adolescents queden a través de les xarxes socials.

Quin tractament fan a les presons catalanes?

Thuy Nguyen, que està a l’equip d’especialistes de Serveis Penitenciaris, informa que a les presons catalanes s’utilitzen programes pioners i sobretot “amb evidència empírica, que demostren que funcionen per reduir la reincidència”. En el cas dels agressors sexuals hi ha dos models: el programa RNR, basat en tres principis: Risc, Necessitat, i Responsabilitat, i també està el model de vides satisfactòries, que potència les fortaleses de la persona. Pel que fa als tres principis, el primer s’avalua el risc i s’ajusta el programa al nivell del risc; en el principi de necessitat, s’aborda el tractament i els factors dinàmics de la persona que es poden canviar, enfront dels estàtics que no (com pot ser l’ètnia), i finalment en el principi de responsabilitat s’analitza el perfil de la persona i les seves limitacions. “El programa s’adapta a les limitacions; no a l’inrevés”, destaca la professional de programes de rehabilitació de Justícia.

A partir d’aquesta diagnosi, Nguyen precisa que es treballen els mecanismes de defensa, les distorsions cognitives, una sexualitat positiva, les habilitats socials. “L’objectiu és que aquesta persona, per una banda, pugui portar un estil de vida prosocial i, per l’altra, fomentar la reinserció dins la comunitat”, sosté Nguyen, i per això “es treballa que la persona a partir del delicte que ha comès identifiqui les emocions o la conducta que pot ser un factor de risc perquè pugui fugir d’aquesta situació i demanar ajuda”.

La reincidència, entre el 7 i el 30%

Pel que fa a la reincidència d’una nova condemna o ingrés a presó, la investigadora afirma que com a grup la reincidència dels violents sexuals se situa entorn d’un 15 a 20%, que a Catalunya es redueix fins al voltant 7%, mentre que en el conjunt de delinqüents la reincidència penitenciària se situa en el 24,8 %, si la persona ha complert la condemna íntegrament tancada, segons dades actualitzades pel Departament de Justícia. “Els primers cinc anys en llibertat són els de major risc”, segons la investigadora, que precisa que els violents sexuals que més reincideixen “són aquells que escullen menors i gènere masculí i en l’àmbit extrafamiliar”. La reincidència d’aquest subgrup se situa al voltant del 30%.

Quines eines tenim de prevenció?

El rebuig social que provoca la pedofília és general i elevat, però aquest rebuig no frena noves violències. Com a prevenció, Thuy Nguyen planteja que cal donar eines i sortides a les persones que demanen ajuda i no la tenen, que tenen por de caure en una violència sexual. Cita l’experiència de l’entitat PrevenSI, on es pot trucar per demanar ajuda. “Quan derivem aquests casos, no hi ha tants professionals especialitzats, i en altres casos, hi ha rebuig de professionals; no volen treballar amb persones que tenen atracció a menors”, manifesta Nguyen i aposta perquè des de l’administració catalana hi hagi un servei públic per atendre aquests casos.

A Catalunya, fa uns anys es va iniciar el programa Cercles, seguint l’experiència del Canadà, en què voluntaris acompanyen la persona que ha complert una condemna per violència sexual en la seva tornada a la societat. Els resultats no són concloents, tot i que la investigadora de Justícia afirma que el programa demostra que es millora l’autoestima, les relacions i en tasques com trobar habitatge, fet que es podria adaptar Cercles a altres col·lectius.

I quan surt en llibertat una persona no rehabilitada? Nguyen explica que des dels Serveis Penitencies es fa un treball previ mig any abans que la persona quedi en llibertat definitiva, i se l’intenta vincular a recursos de l’exterior des de serveis socials a salut, i si un cas és molt perillós s’avisa a la Fiscalia, que amb Mossos acorda una vigilància no invasiva. “Però l’estigmatització i el rebuig social són factors de risc de reincidència”, alerta Nguyen.

Des de l’equip EMMA aposten també per conscienciar i educar tots els infants. “Hem de treballar amb tots els nens i nenes el que és el bon tracte versus el mal tracte perquè ells ho identifiquin en el seu dia a dia. També quins són els seus drets personals, aspectes relacionats amb els rols i estereotips de gènere, i especialment en l’educació afectivosexual”, explica la psicòloga Mireia Forner. Coses tan bàsiques com conèixer quines són les parts íntimes que no poden tocar dels altres, ni els altres poden tocar, i saber a qui poden acudir si els passa alguna situació que els preocupa. “Quan una nena o un nen expliqui alguna cosa no dubtem mai del que està dient, de la credibilitat”, remarca la Dra. Fàbregas. La verbalització és el principal indicador que ens permet identificar quan els infants estan patint violència, però quan això no passa també hi ha altres indicadors més subtils com podrien ser un canvi de conducta brusc, conductes de risc en els adolescents, consum de tòxics, ansietat, irritabilitat, depressió, conductes sexualitzades que no corresponen a l’edat de l’infant, o símptomes més inespecífics com dolors abdominals o mals de cap que darrere amaguen aquestes violències.

“Moltes vegades es prefereix mirar a un altre costat, però és una realitat i està passant a casa nostra, a la nostra societat”, assenyala la Dra. Anna Fàbregas, conscient que “encara hi ha molta feina per fer”. “El que volem al final, encara que sigui una utopia, és una societat lliure de violències. I per això hem d’estar totes molt implicades”, reclama.

En l’àmbit comunitari, Pilar Polo afirma que “a Catalunya el cas Maristes va remoure moltes coses i va fer que tothom es posés les piles”. Recorda que es van fer tres protocols nous, especialment a Educació i Salut, i “moltes escoles van formar-se i van fer protocols abans que la nova llei”, referint-se a la de protecció de la infància i l’adolescència contra la violència. Aposta perquè en tots els àmbits es faci formació d’abús sexual a menors perquè “inclou tots els mals tractes més el sexual”.“Erradicar-ho ens costarà. No podem evitar que un infant pateixi un abús. Però hem d’evitar que en pateixi dos. Hem d’aconseguir de tenir eines i quan l’infant avisi, actuar i apartar-lo de la figura abusadora. I que s’actuï”, declara la responsable de relacions institucionals de la Fundació Vicki Bernadet, que insisteix: “És obligació dels adults protegir els infants.”

Text per Mayte Piulachs i Laura Cercós
Edició i dades per Laura Cercós
Vídeos per Marc Ortín
Fotografies per Montse Giralt

https://www.elnacional.cat/ca/societat/violencia-sexual-menors-xacra-social-alca_968154_102.html

coaching, cultura, Educació, filosofia, interculturalitat, psicologia, Reflexions

Vivim en una societat polaritzada

13 Feb, 2023 passerell Leave a comment

Vivim en una societat polaritzada, però què vol dir això?
La investigadora Míriam Juan Torres n’explica les conseqüències a ‘El Cafè de l’Observatori Social’

Una societat polaritzada és aquella que pateix un moviment considerable de ciutadans cap a posicionaments polítics extremistes. Així, en una societat polaritzada, l’opinió pública es divideix en grups de pensament totalment oposats. Consegüentment, en una societat polaritzada, existeix una probabilitat d’entesa entre contraris molt escassa. Sens dubte, és una situació indesitjable, ja que deteriora la qualitat de la democràcia i provoca desafecció política entre la ciutadania. Tot plegat, pot perjudicar el progrés del país i la convivència.

Dit això, podem concloure que una societat polaritzada és aquella en què assumptes fonamentals han adoptat postures radicals que dificulten la concòrdia i els acords de progrés. En aquest sentit, escau esmentar que la polarització social pot desembocar en l’ús de la violència per imposar unes determinades idees.

Desgraciadament, vivim en una societat cada vegada més polaritzada que no accepta termes mitjans. Aquesta polarització cada cop és més gran per culpa de, entre altres, la barreja de les emocions amb la política. Una combinació perillosa que ha provocat que molts ciutadans hagin perdut l’interès per la política. I és que vivim en una marea socioemocional constant esperonada per les dinàmiques de comunicació actuals. Malgrat que tots som responsables de la responsabilitat social, és cabdal el paper dels líders polítics i socials.

Vivim una època que no admet termes mitjans
Certament, som éssers racionals, però les nostres creences i el nostre sentit de la identitat acostumen a sobrepassar la raó. Quin significat donem a les diferències entre persones i grups? Si la nostra naturalesa és grupal, i vivim un moment històric que subratlla les diferències… Quina és la manera de no fragmentar la societat i tenir un projecte comú? Doncs bé, Míriam Juan Torres, investigadora a l’Othering & Belonging Institute d’UC Berkeley i assessora sènior a More in Common, intenta respondre aquestes i d’altres incògnites en el nou espai d’anàlisi i reflexió de Fundació “la Caixa” anomenat “El Cafè de l’Observatori Social”.

Així doncs, la investigadora Míriam Juan Torres parla sobre la polarització social que vivim i explica com funcionen els mecanismes de polarització.

El Cafè de l’Observatori Social
El Cafè de l’Observatori Social és un espai d’entrevistes amb experts que pretenen divulgar coneixement rigorós en un format de fàcil consum i accessible a públic no expert. Les entrevistes es fan de la mà del Dr. Swen Seebach, vicerector d’Ordenació Acadèmica i Qualitat a la Universitat Abat Oliba, professor de sociologia i teoria de comunicació i expert en l’estudi sociològic d’emocions, del futur i de bioemergències.

Cafe Observatori Social / Fundació la Caixa
Foto: Fundació “la Caixa”
L’Observatori Social de la Fundació ”la Caixa”
Aquest espai d’entrevistes forma part de l’Observatori Social de la Fundació ”la Caixa”, una eina d’estudi de l’actualitat i dels reptes de la societat. L’Observatori crea i difon coneixement de base científica sobre temes socials a través de convocatòries competitives i estudis propis en col·laboració amb les diferents àrees de la Fundació ”la Caixa”. Entre altres accions, també organitza activitats de pensament i debat a CaixaForum Macaya i la resta dels centres CaixaForum.

Reflexiona amb el “Cafè de l’Observatori Social” de Fundació “la Caixa”, aprendràs molt!

https://www.elnacional.cat/ca/societat/vivim-societat-polaritzada-pero-que-vol-dir-aixo-investigadora-explica-consequencies_963102_102.html

economia, habitatge, Història, migrants, pobresa, Política, Societat

España tiene el mayor agujero de gente joven de Europa

5 Feb, 2023 passerell Leave a comment

A la espera de que las políticas demográficas funcionen, el pronóstico para la región es que la tendencia de envejecimiento se agrave

Unos vecinos pasean por una de las calles del centro de Zamora,
una de las provincias más envejecidas de Europa

“No hay ningún tipo de industria, nuestros hijos no se pueden quedar aquí a trabajar. La gente mayor se muere y la juventud no se puede quedar porqué no hay pie de vida” vociferaba una vecina del pueblo zamorano de Otero de Bodas a una decena de micrófonos que se arremolinaban a su alrededor. Era junio de 2022 y los periodistas acudían atraídos por las llamas del incendio de Sierra Culebra, que a esas alturas ya habían devorado algunas casas del pueblo.

Los vecinos aprovecharon el foco mediático para gritar a los cuatro vientos la falta de oportunidades para la juventud. Otero de Bodas tiene 150 habitantes y ninguno es menor de 20 años. Lo que ocurre en este pueblo es extrapolable al resto de la provincia: Zamora es el territorio con menos jóvenes de Europa. Le sigue Lugo, el Alto Támega —en Portugal— y Ourense. En conjunto estas cuatro provincias colindantes conforman un agujero juvenil de más de 30.000 kilómetros cuadrados, el más grande de toda Europa: tan sólo entre el 13 y el 13,5% de la población tiene menos de 20 años, según Eurostat.

Sin jóvenes y muchos ancianos, estos territorios comparten una realidad parecida: entorno rural, un PIB per cápita que se encuentra en la mitad baja de sus respectivos países y una crisis de población. “Somos la España vaciada, quemada y olvidada de todo” esgrimía la misma vecina.

La España vaciada a favor de Madrid que funciona como aspiradora de talento juvenil. “La situación ha llegado hasta el punto que ya hay más zamoranos viviendo en Madrid que en la ciudad de Zamora”, argumenta Paco Requejo, presidente de la Diputación de Zamora.

Hay más zamoranos viviendo en Madrid que en la ciudad de Zamora

Tanto en Madrid como en Barcelona, París, Berlín o Viena, que cuentan con un tejido empresarial que ofrece puestos de trabajo, la proporción de menores de 20 años oscila entre el 17 y el 21%. Todas ellas se sitúan alrededor de la media de la UE que es del 20%.

Frente a la despoblación y el envejecimiento cada provincia inventa su propia receta para retener a los jóvenes y atraer de vuelta a los que se marcharon. Desde la Diputación de Zamora han apostado por convertir su mayor debilidad, el envejecimiento de la población, en uno de sus mayores activos para crear puestos de trabajo.

“Nuestra estrategia se llama Silver Economy y pretende crear nuevos puestos de trabajo promocionando las nuevas tecnologías para un mejor cuidado de nuestros mayores: atraer empresas de I+D+I para crear puestos de trabajo calificados y retener el talento joven” detalla Requejo.

A este plan se suman otras políticas como incrementar las partidas de ayuda a la natalidad, la emprendeduría o promocionar la casa de Zamora en Madrid para vender los productos de la región. Aún es temprano para evaluar el efecto de este tipo de políticas demográficas, que no empiezan a tener un retorno hasta medio y largo plazo.

Los pronósticos para estas regiones auguran que el agujero todavía se hará más amplio
Desde la diputación de Ourense, que se encuentra en una situación similar, también han apostado por facilitar ayudas a la natalidad, promover la digitalización de la provincia y facilitar el autoempleo. En Lugo insisten que a pesar de mantener una red de colaboración con los ayuntamientos para garantizar el acceso a los servicios esenciales, una gran parte de la responsabilidad recae en los presupuestos de la comunidad.

“Si la administración autonómica no garantiza la presencia de médicos, escuelas y cobertura a internet, las personas más jóvenes abandonan estas zonas”, detallan.

Además, si las políticas contra la despoblación no revierten la dinámica, estas provincias también seguirán vaciándose. Los mismos datos de Eurostat que vaticinan que la población se desplomará más de un 25% para esa fecha.

Desde los pueblos señalan las instituciones. En Otero de Bodas, los vecinos alarmados por las llamas gritaban a los políticos: “me da igual el color y la bandera, son todos iguales. Que se unan todos para cuidar esto.”. La respuesta la tendrán que dictaminarán las urnas en los comicios municipales y autonómicos. Próxima cita: mayo de 2023.

Las recetas

La lucha contra el envejecimiento

Zamora enfrenta el reto más arduo para los próximos años: evitar que los jóvenes se vayan y atraer de vuelta a los viven fuera. La diputación tiene la mayoría de sus esperanzas depositadas en el plan ‘Silver Economy’ para ser pioneros en la implementación de tecnología para el cuidado de los mayores.

La idea es atraer empresas que puedan facilitar soluciones tecnológicas para mejorar la vida de los mayores tanto a nivel cultural, de turismo, deportivo y de asistencia en casa. Y que a su vez estos nuevos negocios que van a responder una necesidad del territorio, creen puestos de trabajo de calidad para los jóvenes que quieran quedarse o volver a formar una familia en su provincia.

https://www.lavanguardia.com/vida/20230130/8717471/espana-mayor-agujero-gente-joven-europa.html

biologia, ecologisme, Educació, medi ambient, Natura

Ja hi ha gairebé 200 espècies invasores a Catalunya

29 Jan, 2023 passerell Leave a comment

“La culpa és nostra no seva”. Catalunya té 1.678 espècies exòtiques detectades i un 12% ja estan molt esteses i es consideren invasores inerradicables.

Exemplars de coipú, una de les espècies invasores que més ha crescut a Catalunya en l’última dècada JM ROCEK

Es creu que va ser d’una granja de França, dedicada a la cria per fer abrics, que el coipú va escapar-se i va començar a proliferar i expandir-se fins a arribar, fa escassament deu anys, a Catalunya.

En un temps rècord, aquest rosegador, originari de Sud-amèrica i amic dels hàbitats humits, ha escalat com una de les espècies invasores que està causant més estralls al país.

Tot i que el fred del port de la Bonaigua va ajudar a retardar-ne l’arribada, finalment va trobar la manera de travessar Catalunya per la zona de l’Empordà i s’ha convertit en un malson per als pagesos de les comarques de Girona.

De fet, la Generalitat presentarà demà un pla per combatre la plaga d’aquesta rata herbívora que malmet els cultius i espais naturals a la zona.

Ailant (Ailanthus altissima), espècie invasora procedent de la Xina.

https://www.ara.cat/societat/canvi-climatic/coipu-vespa-asiatica-cranc-blau-ja-hi-gairebe-200-especies-invasores-catalunya_1_4603152.html

cultura, família, News, Reflexions, Societat, Tecnologia

Com combatre l’avorriment i deixar de mirar el mòbil

29 Jan, 2023 passerell Leave a comment

Consells per superar la falta d’inspiració i decidir millor com invertir el temps

Un home a casa seva mirant per la finestra en una imatge de recurs. GETTY

Cada cap de setmana arriba un moment en què algun dels meus fills, que tenen entre 8 i 11 anys, s’arrossega cap a mi i em diu que s’està avorrint. Esclar que el primer que faig és enumerar tot el que podrien fer llavors. Hi ha moltes coses, els dic, com llegir un llibre, començar algun projecte artístic o tocar un instrument. Encara no he acabat que ja m’han fulminat amb la mirada, perquè se senten exactament igual que com si acabés de demanar-los que fessin 150 flexions. Però això no només els passa als nens. Durant el confinament, que de vegades va semblar que no s’acabaria mai, molts adults també van notar que s’avorrien més del que era habitual. I si volem ampliar encara més la mostra, hi ha estudis recents que afirmen que darrerament els adolescents també han sentit que s’avorrien més que mai.

L’avorriment no és bo, però pot ser una font d’informació útil. “Apareix quan fem coses que no ens semblen ni interessants, ni satisfactòries, i ens porta a pensar que realment ens agradaria estar fent una altra cosa”, explica Andreas Elpidorou, filòsof de la Universitat de Louisville que estudia les emocions. Els estudis actuals revelen que l’avorriment pot aparèixer per moltes raons i que saber-ne l’origen pot ajudar-nos a prendre millors decisions sobre com invertim el temps o, com a mínim, replantegem les nostres activitats per fer-les més gratificants.

Per entendre l’avorriment, primer cal comprendre’n la causa. Erin Westgate, científica de la Universitat de Florida, ha passat anys investigant els detonants que ens porten a l’avorriment, i ha deduït que apareix en diverses situacions. Una d’elles és sentir-nos avorrits quan ens trobem fent una acció en la qual no som capaços de centrar l’atenció perquè és massa fàcil o massa difícil. “És necessari que hi hagi un equilibri entre les exigències cognitives i els recursos perquè ens interessi”, assegura Westgate. En altres paraules: les exigències de l’activitat que estem fent han de coincidir amb el que el nostre cervell pugui aportar.

També és habitual notar avorriment quan el que estem fent ens sembla difícil i aclaparador; per exemple, quan hem de redactar un informe de feina i no sabem per on començar. De la mateixa manera “ens passa quan estem veient una pel·lícula que té una trama molt complicada i ens perdem”, explica Karen Gasper, psicòloga de la Universitat Estatal de Pennsilvània que estudia la manera com els sentiments influeixen en la vida de les persones.

Modifica la tasca

Si el que ens fa avorrir és que ens trobem davant d’una tasca massa fàcil o difícil, cal fer alguna cosa per resoldre el problema. El com dependrà de la situació i de la flexibilitat a la nostra disposició, però la millor solució quan estàs avorrit és deixar de fer el que feies per passar a una altra cosa. Però això no sempre és possible, perquè quan som a l’escola o a la feina sovint demanen que fem tasques avorrides cada dia. Un estudi clàssic va trobar que la gent que assistia a classes avorrides de manera obligatòria sentia que el temps avançava més lentament que els que havien triat escoltar-les.

Si l’activitat que estàs fent et sembla massa senzilla, sempre que tinguis l’opció, pots “provar de fer alguna una cosa nova i estimulant”, recomana Gasper. Un exemple: potser estem començant a avorrir-nos amb els nostres passejos diaris, llavors és el moment de considerar fer senderisme o escalar muntanyes. Si no hi ha altra opció i has de continuar fent la mateixa activitat, pensa en diverses maneres d’afegir-li complexitat.

Westgate recomana que si et sents avorrit perquè el que estàs fent és massa difícil, és bo dividir la tasca en parts més petites amb la finalitat que el total se senti més manejable. En el cas de l’informe, plantejar-nos l’objectiu de redactar només una part del text abans d’anar a dinar.

Observa el panorama complet

Quan una tasca no et sembla interessant perquè no creus que valgui la pena, és útil pensar en el benefici que ens portarà, és a dir, de quina manera ens ajudarà a aconseguir propòsits més importants. Per exemple, si a la nostra filla no li agraden les matemàtiques, convidem-la que pensi de quina manera les matemàtiques podrien ser profitoses per al seu futur. Els estudis revelen que aquest tipus de plantejament ajuda que els estudiants es mantinguin compromesos i els vagi millor a l’escola.

Dit tot això, si el que estem fent ens avorreix constantment, seria bo reflexionar si hi ha alguna manera d’eludir aquestes feines, tal vegada delegant-les o canviant de professió, afirma Westgate. L’avorriment freqüent també pot ser un signe de depressió, va afegir; així que si t’adones que gairebé no gaudeixes de les teves activitats (sobretot si abans t’agradaven), millor parla amb el teu metge.

Deixa de navegar

És rellevant determinar el paper que tenen els smartphones i les xarxes socials en el nostre avorriment. ¿Naveguem tant per Instagram perquè estem avorrits? ¿La gratificació instantània que obtenim al consultar-lo ens pot fer sentir més avorrits quan intentem fer activitats quotidianes? Ningú ho sap amb certesa, però alguns estudis revelen que, tot i que recorrem al telèfon per pal·liar l’avorriment, la tecnologia també pot fer que ens sentim més avorrits. Westgate afirma que el preocupa que la tecnologia provoqui que no responguem d’una manera constructiva davant l’avorriment: “El fet que, en comptes d’afrontar-la, constantment mitiguem la sensació d’avorriment amb el telèfon impedeix que desxifrem un missatge molt útil”. A més, si cada vegada que estem avorrits consultem el telèfon, estem evitant trobar alguna cosa més satisfactòria.

Elpidorou explica que pot ser útil tenir una llista mental amb les activitats que gairebé sempre ens semblen satisfactòries a les quals podem acudir quan no se’ns ocorre què volem fer, com llegir, tocar algun instrument, dibuixar, cosir o qualsevol altre passatemps. “Tria alguna cosa que sol agradar-te –alguna cosa que puguis fer i que generalment desitges fer– i compromet-te a fer-ho uns minuts. Amb sort, t’atraparà i l’avorriment passarà”, conclou Gasper.

COMENTARIS

@M. AngelsSEGUEIX 06/01/2023 L’avorriment es un problema de societats riques que tenim de tot.On hi ha misèria i mancances de tota mena no hi ha espai per l avorriment.

https://www.ara.cat/estils/estils-vida/combatre-l-avorriment-deixar-mirar-mobil_1_4590400.html

cultura, Educació, Societat, Tecnologia

Les conseqüències del opder de les xarxes socials

29 Jan, 2023 passerell Leave a comment

Una adolescent xatejant a les xarxes socials. STOCKROCKET / GETTY

Les xarxes socials són avui omnipresents en les nostres vides. Passem molt de temps pendents de Twitter, Facebook, TikTok, Instagram i WhatsApp. Marquen la nostra quotidianitat: a través seu ens relacionem amb els altres, ens informem i ens creem una personalitat digital.

A hores d’ara, sense les xarxes socials ens trobaríem mancats, ens faltaria alguna cosa. Tot i que ens preocupa el fet que la nostra intimitat i els nostres gustos estiguin exposats i monitoritzats des de fora per unes plataformes tecnològiques privades, això no evita que hi seguim enganxats i que, a la pràctica, els cedim sense gaires prevencions les nostres dades.

Això els confereix una gran capacitat de penetració i influència per condicionar comportaments, tant en el terreny del consum com en el de les ideologies. A més, esclar, d’una immensa oportunitat de negoci, que bascula entre la publicitat i el model de subscripció.

Les xifres que mouen són de milers de milions, tot i que els balanços inclouen pèrdues. El model de negoci encara no està clar, com s’ha fet evident amb tot el que està generant l’operació de compra de Twitter per part d’Elon Musk.

https://www.ara.cat/editorial/consequencies-xarxes-socials_129_4611656.html

droga, Educació, homeless, medecina, pobresa, Societat

Una droga 50 vegades més potent que l’heroïna colpeja més que mai els Estats Units

20 Jan, 2023 passerell Leave a comment

El fentanil, que només necessita dos mil·ligrams per ser letal, s’ha convertit en la principal preocupació de la DEA

Una estreta carretera antiga entre fileres de cases a l’històric barri de Baltimore del nord de Hampden. ANDREW F.KAZMIERSKI

Un opioide cinquanta vegades més potent que l’heroïna acaba amb les vides de prop de cent mil estatunidencs cada any. Mata més gent que els accidents de trànsit, els suïcidis o les armes de foc. Es tracta del fentanil, un narcòtic que tan sols necessita dos mil·ligrams per ser letal i que s’ha convertit en la principal preocupació de l’Administració per al Control de Drogues (DEA, en anglès). Està present en dues de cada tres morts per sobredosi al país, una ràtio que augmenta en ciutats com Nova York, on ja n’és la causant en vuit de cada deu.

A més, és un narcòtic altament addictiu. Diversos informes, com un del novembre passat difós pel departament de Salut Pública de Los Angeles, confirmen que la drogoaddicció impacta especialment als barris més pobres i concretament entre la població negra (són el 8% dels habitants del comtat, però representen el 17% de les morts per sobredosi). La droga també és habitual entre la població sense sostre de diverses ciutats del país, especialment a Califòrnia. A San Diego, municipi fronterer amb Mèxic, s’ha reportat una “epidèmia de fentanil”, que ha deixat almenys 203 persones sense sostre mortes per sobredosi el 2022.

L’agència antidrogues va confiscar el 2022 un total de 379 milions de dosis d’aquest opioide, “suficient per matar tots els habitants dels EUA”, segons alerta Anne Milgram, cap de la DEA, en un informe publicat al desembre. És més del doble del que es va decomissar el 2021, fet que mostra la creixent penetració al país nord-americà dels càrtels de Sinaloa i Jalisco, que segons Milgram són “els principals responsables del fentanil que està matant avui els estatunidencs”.

El president dels EUA, Joe Biden, ha viatjat aquesta setmana a Mèxic per reunir-se amb el seu president, Andrés Manuel López Obrador, amb qui busca vies de cooperació “per portar davant la justícia els narcotraficants i desmantellar les xarxes criminals”. La setmana passada, el país nord-americà va detenir el líder del càrtel de Sinaloa, Ovidio Guzmán, fill del Chapo Guzmán i considerat un dels responsables de l’entrada de fentanil als EUA.

Una epidèmia indetectable

“És molt difícil aturar-ne la importació als EUA perquè és una droga molt potent: només se’n necessita una petita quantitat, així que s’envia en embolcalls molt petits”, explica a l’ARA Joshua M. Sharfstein, vicedegà de Salut Pública a la Universitat Johns Hopkins. Els càrtels mexicans han perfeccionat la tècnica per produir fentanil i introduir-lo al país. Segons detalla la DEA, utilitzen químics provinents de la Xina, que processen en “laboratoris clandestins”. En moltes ocasions, mesclen el narcòtic amb altres opioides com l’heroïna, o l’amaguen en pastilles d’aparença legal per facilitar-ne l’entrada, sempre a través de la frontera sud.

Sovint es fa passar per analgèsics com el Percocet, ansiolítics com el Xanax, o medicaments contra el dèficit d’atenció com l’Adderall. Aquí recau gran part del seu perill, atès que són pastilles habituals entre els joves, que en moltes ocasions n’acaben abusant i desenvolupen addiccions. És la forma en què comença aquesta epidèmia indetectable. Entre l’1 de gener i el 22 de desembre de l’any passat, la DEA va confiscar un total de 50,6 milions de pastilles que contenien fentanil. D’aquestes, sis de cada deu píndoles contenien una dosi “potencialment letal” de fentanil.

A més, cada vegada són més comuns els casos de consum accidental. “Com que el fentanil és tan barat i àmpliament disponible, s’acostuma a mesclar amb altres drogues, i sovint qui en consumeix no és conscient que n’està prenent”, alerta Sharfstein. Així va passar en un recent cas a Denver, Colorado, en què cinc persones van morir després d’haver esnifat cocaïna mesclada amb l’opioide. No és pas per casualitat que la DEA ha detectat un increment en la circulació de drogues mesclades amb fentanil pels carrers nord-americans. Surt a compte als narcotraficants perquè és molt més barat que l’heroïna, la cocaïna o la metamfetamina, i en multiplica els efectes.

El màrqueting de les drogues de colors

Les bandes de narcotraficants, amb origen als càrtels de Sinaloa i Jalisco, però amb ramificacions de costa a costa dels EUA, estan expandint el seu producte per mitjà de renovades tècniques de màrqueting. La DEA ha informat de l’auge d’una variant batejada com a “fentanil d’arc de Sant Martí”. És la mateixa droga, però presentada en formes i colors “més inofensius”. Segons l’agència antidrogues, els càrtels utilitzen l'”aparença de caramel” per a vendre “a nens i joves fentanil altament addictiu i potencialment mortal”.

Les drogues són el principal assassí d’estatunidencs entre els 18 i els 45 anys, segons les dades del Centre per al Control i la Prevenció de Malalties, que calcula que el 2021 van morir 107.000 persones per sobredosi, i en el 66% de les morts hi va estar involucrat el fentanil.

L’opioide no només és la principal preocupació de la DEA, sinó que també és una arma política capitalitzada pel partit republicà. Durant la campanya electoral per a les eleccions de mig mandat van convertir-lo en un problema de “fronteres obertes”. Però les dades del Departament de Seguretat Nacional confirmen que no són els migrants els encarregats d’introduir la droga al país, sinó els narcotraficants, a través dels punts legals d’entrada.

https://www.ara.cat/internacional/estats-units/droga-50-vegades-mes-potent-l-heroina-colpeja-mes-mai-estats-units_1_4586321.html

cultura, Educació, Política, Reflexions, Societat

Falten paletes: treballar a la construcció no atrau els joves

17 Jan, 2023 passerell Leave a comment

El cap de suro d’en Felip Gonzàlez, va dir que Espanyap seria un país de paletes i de cambrers.

Doncs, apart del nyap de la Reforma Educativa, que ha convertit els instituts en aparcaments de nens i guarderies d’adolescents, ni aquest senyor ni els seus succesors tampoc han sabut dissenyar ni fer que el país tingui una Formació Professional de qualitat.

El Gremi de Constructors d’Obres alerta del problema greu que afronta i vol incentivar els joves a treballar en el sector.

Les empreses constructores alerten que els falten paletes d’ofici

Cada cop costa més trobar mà d’obra qualificada al sector de la construcció. Les noves generacions no volen treballar de paleta i la mitjana d’edat dels professionals que s’hi dediquen ja supera els 50 anys.

Les empreses constructores afirmen que el sector afronta un problema greu i alerten que els falten més de mig milió de treballadors. I des del Gremi de Constructors del Baix Camp asseguren que, quan hi ha pics de feina, els falta gent d’ofici.

El Florin, un jove de 20 anys que ha optat fer de paleta perquè el seu pare li ha ensenyat la professió, és una excepció.

Precisament, el Gremi de Constructors d’Obres ha llançat una campanya de comunicació per impulsar la construcció entre joves i per això aquest dimecres i dijous estan presents al Saló de l’Ocupació que se celebra al recinte de Montjuïc, a Barcelona.

https://www.ccma.cat/324/falten-paletes-treballar-a-la-construccio-no-atrau-els-joves/noticia/3195065/

Biotecnologia, economia, geopolítica, medecina, medi ambient, Política, Societat

Suècia troba el dipòsit de terres rares més gran d’Europa, clau per a l’autonomia energètica

14 Jan, 2023 passerell Leave a comment

Redacció / Agències 12/01/2023

Les terres rares són metalls indispensables per fabricar bateries de cotxes elèctrics i híbrids, telèfons mòbils o turbines d’aerogeneradors

La seu de la companyia minera sueca LKAB a Kiruna (EFE / Jonas Ekstromer)

Suècia ha trobat el jaciment de terres rares més important d’Europa al nord del país. La companyia minera estatal LKAB ha anunciat la troballa de més d’un milió de tones d’òxid d’aquests metalls a Kiruna, una ciutat minera a l’extrem nord del país escandinau.

Tot i que el descobriment representa menys de l’1% de les reserves mundials de terres rares, concentrades a la Xina i els Estats Units, aquest petit percentatge és una notícia molt esperançadora per a la Unió Europea.

El descobriment suposa un primer pas cap a un augment de l’autonomia energètica de la UE i, segons l’executiu suec, pot tenir un paper clau en la transició verda al continent. Amb el dipòsit descobert a Kiruna, la Unió redueix la dependència de la Xina, que n’és el principal subministrador mundial.

LKAB creu que un milió de tones del dipòsit són òxids, entre els quals hi ha praseodimi o neodimi, que serveixen per produir imants permanents que després s’incorporen als vehicles elèctrics.

La troballa ha arribat en un moment en què Suècia acaba d’estrenar la presidència rotatòria de la Unió. Aquest dijous ha presumit del descobriment davant d’una delegació de la Comissió Europea, encapçalada per la presidenta, Ursula von der Leyen.

La importància de les terres rares

Les terres rares són disset elements que es troben a l’escorça terrestre, entre els quals hi ha l’itri, l’escandi, el neodimi i el samari. S’anomenen terres rares perquè són difícils de trobar i perquè la seva extracció és complicada.

El seu camp d’aplicació és molt ampli: són indispensables per fabricar les bateries de cotxes elèctrics i híbrids, els telèfons mòbils o les turbines d’aerogeneradors, però també additius, màquines de raigs X portàtils o làsers, i fins i tot identificar falsificacions de bitllets d’euro.

Es tracta de metalls que poden ajudar a la transició energètica, però paradoxalment l’extracció comporta un gran impacte ambiental. Actualment la Unió Europea depèn de les importacions d’aquests elements, que es troben principalment a la Xina.

Al setembre, en el discurs sobre l’estat de la Unió, la presidenta de la Unió Europea, Ursula von der Leyen, va assenyalar l’accés a aquestes matèries primeres com un element “decisiu per a l’èxit de la nostra transformació cap a una economia sostenible i digital”:

“El liti i les terres rares aviat seran més importants que el petroli i el gas. Només la nostra demanda de terres rares es multiplicarà per cinc d’aquí al 2030. (…)

L’únic problema és que actualment un únic país controla gairebé tot el mercat. Hem d’evitar caure altra vegada en una situació de dependència, com en el cas del petroli i el gas. (…)

Tanmateix, assegurar els subministraments només és el primer pas. El processament d’aquests metalls és igual d’essencial. Actualment la Xina controla la indústria transformadora mundial. Gairebé el 90% de les terres rares i el 60% del liti es processen a la Xina”.

En aquest sentit, la ministra d’Energia sueca, Ebba Busch, ha afirmat que el dipòsit trobat aquest dijous ajudarà a l’autosuficiència de la Unió.

L’extracció no serà immediata

El procés per extreure aquests materials és a llarg termini. Primer cal sol·licitar una autorització per tenir una concessió d’explotació, després de la qual es podrà investigar en profunditat les condicions.

El conseller delegat de LKAB, Jan Moström, pronostica que caldrà esperar “un o dos anys” per saber quan es podran començar a explotar les reserves. Amb el ritme actual, aquest procés requeriria “deu o quinze anys”, però confia que es pugui accelerar.

La companyia minera ha començat a preparar les galeries per accedir al dipòsit, situat a uns 700 metres de la mina de ferro de Kiruna, per poder-ho investigar amb detall.

Segons els càlculs de LKAB, amb aquest dipòsit n’hi haurà prou per satisfer gran part de la demanda d’imants permanents de la Unió.

https://www.ccma.cat/324/suecia-troba-el-diposit-de-terres-rares-mes-gran-deuropa-clau-per-a-lautonomia-energetica/noticia/3206242/

cultura, Educació, família, psicologia, Reflexions, Sanitat, Societat, Suïcidi, Transexualitat

Por qué los hombres se suicidan más que las mujeres y qué tiene que ver con el machismo

10 Jan, 2023 passerell Leave a comment

En España, los hombres se suicidan tres veces más que las mujeres, aunque los expertos alertan de que ellas lo intentan más; son muchos los factores que entran en juego, pero los estereotipos de género y los mandatos patriarcales también tienen que ver con estas cifras

Cuando el psicólogo Iñaki Lajud lanzó la pregunta en el grupo de hombres que dinamizaba, prácticamente todos levantaron la mano: “¿Quién ha pensado alguna vez en quitarse de en medio?”. El resultado sorprendió a los hombres, pero no al psicólogo. “Suele repetirse en los grupos en los que reflexionamos sobre cómo ha influido el machismo en nuestra forma de vida”, explica el profesional de la asociación Masculinidades Beta.

Los datos avalan esa mayoría de manos levantadas. En España, los hombres se suicidan tres veces más que las mujeres, una tendencia generalizada en los países ricos, y que confirman los últimos datos del Instituto Nacional de Estadística (INE). Varios estudios muestran, no obstante, que las mujeres registran más intentos de suicido. Aunque en un fenómeno como este son muchos los factores que entran en juego, los estereotipos de género y los mandatos patriarcales también tienen que ver con estas cifras.

Los suicidios son tres veces más frecuentes entre los hombres

Evolución de la tasa de suicidios por cada 100.000 habitantes en España por géneros

En 2021, 4.003 personas murieron por suicidio: 2.982 hombres y 1.021 mujeres. Los datos indican que hay 12,8 suicidios por cada 100.000 hombres y 4,2 por cada 100.000 mujeres. Desde 2019, los suicidios han aumentado, tanto en hombres como en mujeres, aunque la proporción y la diferencia entre sexos sigue siendo parecida. Aunque la extrema derecha ha utilizado estos datos como arma arrojadiza contra el feminismo, lo cierto es que el análisis de expertos concluye justo lo contrario: son precisamente los mandatos patriarcales los que influyen negativamente en la salud de los hombres (y también de las mujeres) y los que se suman como factor de riesgo del suicidio masculino.

La psicóloga experta en trastorno mental grave y especialista en suicidio Paula G. Valverde Fonseca subraya que el del suicidio es un fenómeno multifactorial en el que influyen muchas variables, desde factores genéticos a sociales y económicos: la existencia de traumas, discriminaciones, antecedentes familiares, trastornos mentales, dolor crónico, consumo de sustancias, situación financiera, abusos, existencia o no de red de apoyo…

Los datos e investigaciones, agrega la experta, apuntan en una doble dirección: “Los hombres fallecen más por suicidio, pero las mujeres lo intentan mucho más. Así que los hombres cometen intentos letales con más frecuencia que las mujeres”. Ese hecho, que las mujeres registran más intentos de suicidio, lo constatan diferentes estudios internacionales.

¿Cómo es posible, entonces, que los hombres mueran más por suicidio? Una explicación tiene que ver con los métodos: los hombres eligen formas más letales. “Son más eficaces a la hora de tomar la decisión. Existe una cuestión de género tanto en la eficacia como en los métodos elegidos: son métodos más letales, además, el haber meditado el plan hace más difícil el rescate. A veces, o el método falla o la persona es rescatada a tiempo y digamos que los hombres tienen eso más en cuenta, que no falle el método y que no les rescaten a tiempo”, apunta Valverde Fonseca. La autora del libro Prevenir el suicidio: una guía para ayudarte a ayudar (Almuzara) prefiere no especificar las diferentes metodologías utilizadas pero asegura que las formas elegidas por los hombres suelen implicar niveles más elevados de violencia.

El antropólogo mexicano Benno de Keijzer, especialista en salud y género, insiste en que las mujeres utilizan medios “no necesariamente letales”. Si bien cualquier suicidio puede ser considerado como una llamada de socorro, De Keijzer cree que esta diferencia puede indicar que en muchas mujeres el intento es más “una petición desesperada de ayuda”, mientras que los hombres “ni siquiera piden ayuda” y ejecutan con más violencia una decisión aun más meditada.

Las tasas de suicidio son más elevadas en los países bálticos

Tasa de suicidios por cada 100.000 habitantes, entre hombres y mujeres, en cada país. Datos de 2017. No hay datos para los países en gris

La tormenta perfecta
El psicólogo de Masculinidades Beta Iñaki Lajud considera que, en el caso de los hombres, hay una mezcla de factores, algunos muy relacionados con la masculinidad tradicional, que terminan formando una “tormenta perfecta”. “Muchos hombres tienen intenciones suicidas en algún momento de sus vidas, durante periodos malos, pero luego no siempre llevan a cabo ese pensamiento, ni siquiera hay un intento. Pero ahí subyace una muy mala gestión emocional. Los hombres identificamos muy mal las emociones, no las detectamos, no las sabemos manejar… eso hace que haya estados que no identifiquemos como un problema”, asegura.

“Además –prosigue Lajud– tenemos la idea de que podemos solos. Para los hombres, pedir ayuda es un símbolo de debilidad, mostrar cómo nos sentimos es ponernos en un lugar de vulnerabilidad. Y para la masculinidad tradicional, la vulnerabilidad es debilidad”, apunta.

Según el estudio del Centro Reina Sofía sobre Adolescencia y Juventud de la FAD ‘La caja de la masculinidad’, “el tipo de posicionamiento frente a la masculinidad tiene un claro impacto sobre la salud mental”. El informe recoge que el 51,2% de las mujeres de entre 15 y 29 años afirma haber experimentado ideas suicidas alguna vez o con frecuencia, frente al 34,3% de los hombres de la misma edad.

También son más mujeres que hombres las que afirman haber sufrido algún tipo de problema psicológico o psiquiátrico en el último año. Sin embargo, el estudio muestra cómo, entre los hombres, el malestar psicológico y las ideas suicidas se incrementan en aquellos que se sitúan dentro de “la caja de la masculinidad”, esto es, dentro de los valores tradicionales que se le asocian. El porcentaje es mucho menor en aquellos que se sitúan más lejos de ese estereotipo.

Paula G. Valverde Fonseca constata que “la cuestión cultural” marca importantes diferencias: “Las mujeres estamos más acostumbradas a apoyarnos y comunicarnos para buscar soluciones mientras que parece que los hombres tienen que ser autosuficientes, desatendiendo incluso el sufrimiento psicológico. Para nosotras es más habitual buscar una solución en comunidad, en nuestra red de apoyo, o buscarla fuera, en psicología, psiquiatría, terapia ocupacional… Esta búsqueda de apoyo no se da tanto en los hombres, en buena parte por miedo a lo que van a pensar los demás”. Curiosamente, apunta la experta, las mujeres llegan en menor medida a los recursos de salud mental, como centros de día o de rehabilitación. Es decir, las mujeres buscan más ayuda, formal o informal, pero son derivadas en menor medida a determinados dispositivos.

“Por un lado, en los hombres influye la presión de que tienes que volver a ser productivo, recuperarte, seguir. Y, sin embargo, parece que las mujeres, socializadas para ser cuidadoras, no necesitan esa ayuda mientras sigan ‘sirviendo’ para cuidar a sus familias y mantener el hogar. Todo eso es un factor para la cronificación del sufrimiento de las mujeres, porque no están viendo sus necesidades atendidas, y un factor de riesgo para los hombres porque la urgencia para que vuelvan a ser productivos puede llegar a desatender la situación de vulnerabilidad en la que están”, explica la psicóloga. Esos estereotipos, apunta, influyen en quienes experimentan una situación de sufrimiento pero también en los profesionales que deciden a quién derivar a un recurso.

Los hombres se suicidan más en todo el mundo

Tasas de mortalidad por suicidio, por cada 100.000 habitantes, ajustados por grupos de edad. Se agrupan los países según su renta. Datos de 2017 o el último año anterior disponible

Más allá de quién llega a esos centros, la psicóloga pone en cuarentena el enfoque que muchas veces tienen los tratamientos y las intervenciones con personas que sufren. “A menudo se trabaja desde la funcionalidad, desde la recuperación de las funciones que te van a hacer útil para la sociedad, desde la vuelta al trabajo, pero no tanto desde la atención a las necesidades emocionales. La urgencia puede evitar que se trabajen herramientas de comprensión y comunicación, de acercamiento y proceso de las emociones, algo que seguramente muchos hombres necesiten. Es atender a la punta del iceberg”. Y atender solo la punta del iceberg puede empeorar o cronificar determinados estados mentales.

Amigos, pero no para hablar de sí mismos
La brecha de género en el suicidio se agranda con la edad. A partir de los 70 años, el impacto crece muy significativamente entre los hombres, y no así entre las mujeres. Entre los 80 y los 89 años, la tasa de suicidios es del 34,3 por cada 100.000 en los hombres y del 7,1 en las mujeres. Este aumento tan significativo de la diferencia podría estar relacionado con la red social con la que cada persona cuenta.

Las diferencias por género en los suicidios se acentúan con la edad

Tasa de suicidios por cada 100.000 habitantes en España, por géneros y grupos de edad, en 2020:

El antropólogo Benno de Keijzer habla de “la caída del sistema” que tiene lugar para muchos hombres en la tercera edad. “El hombre jubilado se queda sin su lugar-identidad, muy centrada en lo laboral, y se queda sin proyecto porque no lo ha construido o preparado. Muchos regresan a casa a tiempo completo sin involucrarse en lo doméstico o en la crianza, como sí lo hacen las mujeres, jubiladas o no. También las mujeres logran construir más vínculos emocionales significativos y diversos que los hombres”, explica a elDiario.es. Los datos de suicidio , dice, muestran el impacto que llegan a tener “los mandatos de la masculinidad tradicional” para muchos hombres: “Ese tener que ser los fuertes, no poder pedir ayuda, no reconocer la vulnerabilidad, tener un concepto equivocado de autosuficiencia”.

El factor social es también una de las claves que menciona el psicólogo Iñaki Lajud: “Un gran mandato de la masculinidad es no hablar de nuestras emociones, es ser frío, la independencia. Eso nos da estatus”. Un hombre puede tener muchas amistades, pero ¿qué tipo de amistades? Contar con una red robusta tiene más que ver con la calidad que con la cantidad de relaciones.

“Puedes quedar para ver el fútbol o jugar al pádel y te vas luego a casa y no has hablado de ti o no sabes bien cómo está tu colega. Nosotros nos vinculamos más a través de las acciones y las mujeres a través de las palabras y de crear intimidad. Una mujer queda con sus amigas y hablan o incluso quedan para hablar, nosotros siempre tenemos una actividad por medio y en los silencios los temas que se suelen tratar son la política, los deportes, la tecnología, la música… pero no hablamos de nosotros mismos, de nuestros miedos, preocupación sentimientos”, afirma el psicólogo. Las conversaciones masculinas giran en torno al afuera y el interior se vuelve así un terreno menos explorado y, desde luego, mucho más difícil de compartir con los otros.

Cuando existe un sufrimiento o alguna patología, “el mandato de no pedir ayuda hace que vayamos cayendo en una espiral cada vez más compleja y sin salida, que incluye no buscar atención psicológica”, añade Benno de Keijzer. Iñaki Lajud subraya la importancia de la red social, “de tener a diferentes personas de diferentes ámbitos y momentos de la vida que nos puedan proporcionar cariño, escucha, alternativas.”. “Con compartir el dolor y pedir ayuda y dejar que nos ayuden se solucionarían muchas cosas”, agrega el psicólogo, que habla de la importancia de contar con una red que permita contrastar los malos pensamientos que pueden llegar a tenerse.

Paula G. Valverde Fonseca habla de otra de las diferencias de género que existen y que tiene que ver con las metodologías del suicidio: “Las mujeres pueden ser hasta cuidadosas, piensan en quién las va a descubrir, que no quieren molestar a nadie.. hasta en ese momento están cuidando. Los hombres sienten que tienen que hacerlo y lo hacen sin importar tanto esas circunstancias y eso tiene mucho que ver con la socialización de género”.

En cualquier caso, la experta recuerda que apenas se registran como suicidios una pequeña parte de los que en realidad lo son. Algunos accidentes o abandono de tratamientos también podrían responder a esa lógica, pero no se reconocen como tales en la estadística. Y eso, aventura, podría cambiar algunas de las cifras que conocemos.

https://www.eldiario.es/sociedad/hombres-suicidan-mujeres-ver-machismo_129_9806017.html