Si tu em dius: “Arreglem el món!”, i fa un mes que no visites la teva àvia…, què dius que vols arreglar?
Fi de l’entrevista.
Un amic meu repeteix la falca “putavida!”, ijo li dic: “Canvia la t per una r, germà”.
Què guanyarà el seu amic si li fa cas?
Quelavidaeltractimillor.Silainsulta…
La vida el maltractarà?
Pensaments foscos condueixen a paraules ombrívoles, i a actes negatius. Tot anirà malament.
Com ho sap?
Vaig passar un període barallat amb elmón, tot era insofrible, i jo irascible. Fins que un dia … em vaig posar jo a fer el dinar.
Vol dir que no ho havia fet mai abans?
Mai. Jo era l’astre del hip-hop, el déu del rap, germà! A mi calia cuidar-me, estar per mi…
Es clar, es clar, als seus peus.
I va arribar la meva xicota de treballar, i vam dinar…i sobtadament tot va canviar, tot va fluir, tot anava bé, vam fer l’amor…
Què havia passat, allà?
M’ho vaig preguntar, sorprès: “Per què estic bé?”. I ho vaig veure: havia donat alguna cosa.
Molt poquet, de fet.
Sí, i tot va millorar! Ivaig començar a ser menys egoista. Com més amor dones, més bé estàs!
Com havia arribat a astre del hip-hop?
Als 11 anys vaig acompanyar el meu germà Sergio als seus assajos amb el seu grup de rap. Vaig saber tot d’una que allò era per a mi.
Per què ho va saber?
El volum dels bafles, la vibració dels baixos, la bateria…Impossible descriure la revelació. Jo llegia Bécquer: vaig rapejar unes rimes.
Les recorda?
“Ante aquel contraste de vida y misterios, de luz y tinieblas, yo pensé un momento: ¡Dios mío, qué solos se quedan los muertos!”.
Va pujar a l’escenari, doncs?
Amb tretze anys, i ja amb versos meus, en setmanes culturals escolars, i en una cançó tirotejava una professora …
Ai, el nen.
I els vaig dir als pares: “Jo no treballaré mai”.
No?
“Viuré sota una pomera, o de la caritat…, però no treballaré”. Es van preocupar, es clar.
El rap l’ha sustentat.
Als 18 anys em va deixar la nòvia, i el desamor em va destrossar: no la vaig cuidar,i vaig entendre que cap dona no té amo i vaig descobrir el molt que havia perdut.
Es canta el que es perd: Machado.
Es clar, em sortien cançons formidables… No he pres mai drogues, però com m’odiava! I em vaig refugiar en l’alcohol.
Inspiració … i autodestrucció?
Rap alcohòlic: el meu públic s’hi identificava molt! Un dia volia esborrar-me del món,i un altre dia menjar-me el món.
I avui, com va?
El món et menja a tu i toca gestionar aquesta derrota. Va arribar aquella depressió: havia deixat el grup, havia triat parella…
Què tenen a veure una cosa i l’altra?
Estar al grup Violadores del Verso em protegia. Una vegada sol, vaig témer no estar a l’altura, van venir fantasmes d’inseguretat…
I la parella?
En vaig triar una, la Numa: això implica no enamorar-me de cap altra, i la renúncia em va generar una íntima pena, una angoixa…
Ara està bé, Kase.O?
Estic al costat lluminós, l’alegria, l’amor, el somriure… Dono gràcies des que em llevo fins que em fico al llit, amb cinc alarmes.
Cinc alarmes?
Al mòbil em van sonant durant el dia cinc vegades i llegeixo això: “Dona gràcies”. Tinc aigua a l’aixeta, i calenta, i un préssec,i…
De tot, de tot. És veritat.
Per això no em permeto cap negativitat. La ment és molt poderosa: o la tens a favor teu, o ella t’anirà en contra i et fotrà.
Els meus fills em diuen que el rap a Espanya surt de vostè.
Agraeixo el respecte que se’m té encara. Fa trenta anys que hi sóc… i vull fer-ho més bé cada dia, sempre actualitzar-me, i divertir-me.
Què vol explicar-nos amb les seves cançons, Kase.O?
Que tinguis pietat de tu. “Et perds el que és bo, buscant l’error” ,dic a Tiranosaurus Rex, i afegeixo: “És per estimar, que servim”. Hem vingut a estimar. I a crear.
Molt espiritual, el veig.
Vaig sospesar ser sacerdot, de nen! Però va arribar un petó, una cigarreta… Em queda l’amor de Déu, la meva amistat amb Jesús. Saps per què va morir Bob Marley?
No.
El van matar, per profeta diví: dos discos més… i aixeca l’Àfrica! Posa’t al matí una cançó de Marley: t’alegra i t’arregla el dia! Componia inspirat per Déu.
I vostè?
Jo veig un taronger en flor o veig el mar… i els veig creats per l’amor de Déu. Tot creat per al teu gaudi. Jo veig això i m’agenollo.
Acomiadi’s ara amb un vers seu.
“Som el temps que ens queda”. Tu què en faràs?
Divertiments al Cruïlla Em proposen d’entrevistar a Kase.O, de qui poc sabia, i resulta que els meus fills de vora els vint anys em fan saber que l’admiren des de fa anys i que tots els rapers espanyols actuals li tributen honors de pare del rap al nostre país, des de fa ja vint-i-cinc anys. Em trobo amb un artista filosòfic, que entén el seu art com una tècnica de millora col·lectiva. Des de fa anys publica el que anomena Divertimentos, cançons magnètiques i molt vivaces compostes a Saragossa. La terra de Goya, on també fa ioga (acabo de compondre ara un vers raper?): “Guardo l’equilibri sobre una cama,i no és fàcil…”. Actua aquí el 8 de juliol (Festival Cruïlla, a Barcelona), 10 de juliol (Múrcia), 14 d’octubre (Cadis), 8 d’octubre (Saragossa)..
Albert Cortina, urbanista, autor d’‘Humanismo avanzado para una sociedad biotecnológica’
Barceloní. Casat. Tinc dos fills que viuran de ple la revolucio de la intelligencia artificial. Llicenciat en Dret i Arquitectura. Ens hem de capacitar socialment i èticament per a la societat biotecnològica. Aposto per l’humanisme avançat. Crec que la transcendència ens configura com a éssers humans.
El transhumanisme és ciència o ciència-ficció?
És el nou paradigma tecnològic que aspira a aplicar les biotecnologies per crear un nou ésser humà posthumà.
En què es tradueix?
A superar la condició humana biològica. Els transhumanistes profetitzen que el posthumà serà per a l’humà el que l’humà ha estat per a tots els altres éssers vius de la Terra.
És pretendre molt.
Aquesta ideologia neix en l’àmbit anglosaxó, optimista i neoliberal, l’epicentre del qual és la Universitat de la Singularitat a Silicon Valley. Els seus objectius són la superlongevitat, la superintel·ligència i el superbenestar.
Jugar a ser déus?
Sí, una part de l’elit global somia amb convertir-se en Homo Deus, per això cal processar quantitats immenses de dades molt més enllà de la capacitat del cervell humà hibridant-nos amb la intel·ligència artificial.
Però què hi ha de realitat?
És un objectiu. La superlongevitat, per exemple, una de les apostes de Life Company fundada per Google (2013), planteja reptes socials immensos. Haurem de controlar que no tot acabi al servei de l’economia. Hem de prendre moltes decisions ètiques.
Quines creu que són les més essencials?
El disseny biotecnològic dels nens que han de néixer. Podrem decidir si eliminem la depressió, el dolor, potenciem la creativitat, la bellesa i fins i tot les experiències místiques.
La resposta sembla òbvia.
Soc partidari de l’humanisme avançat i m’estimo més parlar de la millora de tota la humanitat que de castes tecnològiques.
Deixarem de parir?
Ja s’han fet créixer embrions humans dins d’una placa de Petri durant dues setmanes. L’experiment es va interrompre per una determinació ètica de la comunitat científica. Un desenvolupament fetal totalment artificial canviaria la nostra condició de mamífers.
La tecnologia és imparable.
I ambivalent. A la Xina estan estudiant quins són els factors que defineixen els superdotats per, com amb les llavors transgèniques, crear ments superdotades. Es tracta d’un rendiment productivista molt lluny d’una visió integral de l’ésser humà.
Biologia sintètica?
Sí, i alguns van a la recerca de la consciència artificial. Ja hi ha robots que prenen decisions com el cotxe no tripulat, i en algun moment els robots humanoides prendran decisions ètiques de pes i el tema anirà evolucionant.
Em sona a ciència-ficció.
S’està desenvolupant la comunicació entre robots, i no podem garantir que en cert moment aquells robots autònoms i intel·ligents no canviïn el codi. Ho faran per simple eficiència? Prendran consciència que ho poden fer, perquè se sabran diferents, superiors…?
La por als robots és un clàssic.
Ho deia Stephen Hawking, i Nick Bostrom, filòsof d’ Oxford que als seus inicis va defensar el transhumanisme, però que als seus últims treballs sobre l’emergència de la superintel·ligència va repensar el tema. Tots dos han valorat els riscos existencials; i el tema també és a l’ONU.
La capacitat de crear i de transformar-nos a nosaltres mateixos és humana.
Però ens pot portar a la deshumanització. En el projecte Avatar 2045, impulsat pel magnat rus Dmitri Itsko, plantegen la consciència com a algoritmes que poden encarnar-se en suports hologràfics o de silici.
Que el cos mori però que la ment continuï vivint en un altre suport?
Sí, és com una nova visió de la reencarnació, de fet el Dalai-lama ha donat el seu suport a aquest projecte.
On s’ha de posar el límit?
No hi ha una resposta clara. La cosmovisió de les diferents societats humanes (agnòstica, cristiana, islàmica, budista…) ha d’arribar a un consens sobre els límits morals i ètics respecte a aspectes que ens interpel·laran.
Quin és el seu angle?
Cal tenir en compte la dimensió espiritual de la persona, perquè fins ara la visió científica ha estat molt racional i emotiva.
Emotiva?
Creen robots que imiten els afectes, però està clar que l’ànsia de transcendència no podran imitar-la. Haurem de posar damunt la taula quina és la nostra visió espiritual i no només material de l’ésser humà. Quan hibridem éssers humans i màquines haurem d’establir què és un ésser humà i què no ho és.
No sé si ho sabrem; Sòcrates continua sent més savi que nosaltres.
Ben cert, les humanitats no estan a l’altura de les preguntes, però ens les haurem de plantejar, perquè si no ho resoldran el poder econòmic, militar i polítiques no democràtiques.
Té raó.
Els transhumanistes consideren que l’eficiència ha de ser el nostre nord, però els humans no som més humans per ser més eficients. Cal connectar el cervell amb el cor, és a dir, amb la interioritat.
Ens enamorarem d’un robot?
Abyss Creations, de l’empresari Matt McMullen, ven ninots tremendament realistes de dones i homes amb total disposició a satisfer sexualment qualsevol humà. La robotització de la intimitat ja ha començat.
Optimisme Pioner en la llei del paisatge a Catalunya, la seva visió optimista és que l’ésser humà canviant-se a si mateix podrà fer un gir a la degradació ambiental. Cortina, que defensa el desenvolupament integral de la persona, va encunyar el terme humanisme avançat quan en un seminari va ensopegar amb la visió transhumanista, que considera que l’ésser humà transcendirà tots els problemes creant una raça biotecnològica posthumana; dues cosmovisions oposades. Conjuntament amb el científic Miquel-Àngel Serra, ha obert un debat social i acadèmic per pensar sobre aquesta qüestió. Ha publicat quatre llibres sobre el tema; l’últim és Humanismo avanzado para una sociedad biotecnológica (Teconté, 2017).
Sense una categoria definida de dona, no hi ha joc per discriminar en les competicions esportives, ni per a la separació a les presons o als banys, ni per a res que tingui a veure amb identificar i distingir els uns de les altres, per exemple, la violència de gènere.
Diran que és anècdota, però, jurídicament, esdevé categoria el fet que un home autodeterminat dona i reclòs, per aquesta decisió, en una presó femenina deixi embarassada una altra reclusa. Potser si, més enllà de dir que se sent això o allò, el subjecte inseminador (aquesta és l’única qüestió sobre la qual no podem tenir cap dubte) hagués hagut de transitar morfològicament cap al que deia ser, l’embaràs hauria resultat materialment impossible, però ara ja no cal ni tan sols el dictamen d’un metge especialista en la matèria perquè se’ns aparegui una realitat paradoxal: que una dona, que ho és en exclusiva pel fet de dir-ho, pugui deixar embarassada una altra dona. Per descomptat, res d’això no és identificable directament amb les relacions sexuals que es produeixen entre les preses, encara que, evidentment, no és el mateix que aquestes relacions derivin d’una mútua tendència lèsbica o d’una simple necessitat, o que siguin obligades les que no ho són per les que exerceixen un poder sobre elles. El quadre general dona llum sobre una sèrie de qüestions de les quals ara parlar-ne sembla anatema i l’enunciat o debat de les quals condueixen a la condemna social de qui les planteja. Així doncs, som-hi.
En primer lloc, la dissolució del que és femení i el seu efecte sobre la lluita feminista. Probablement, aquest és el més obvi i compartit, a esquerra i dreta, dels efectes letals de la nova i dogmàtica perspectiva sobre la identitat sexual: si un és el que se sent, per començar, entra en la contradicció d’afirmar alhora que no existeixen (o no han d’existir) patrons definits per a homes i dones (el rosa no és de noies) per després dir que, entre altres coses, un@ es pot sentir el que vulgui (i que és noia qui té tendència al rosa). El concepte dona, les seves característiques físiques més estandarditzades (menys força, més resistència, menys talla i envergadura i un atavisme de subordinació a l’home) són les raons per a l’existència de la discriminació positiva a favor seu. Sense una categoria definida de dona, no hi ha joc per discriminar en les competicions esportives, ni per a la separació a les presons o als banys, ni per a res que tingui a veure amb identificar i distingir els uns de les altres, per exemple, la violència de gènere. En fi, que és una mica absurd l’acudit que les vaques blanques són meves… i les negres, també. S’ha de decidir si existeixen dues categories diferenciades i, a partir d’allà, actuar en coherència amb la decisió. Si s’adopta la filosofia queer, que parla del sexe com un constructe cultural, quin sentit té parlar de feminismes? Qui o què és ontològicament dona com per demanar la seva defensa, promoció, o reivindicació?
En segon lloc, el cas suposadament anecdòtic planteja una aproximació a la violència entre persones des d’una perspectiva diferent de la que planteja el feminisme i que ha acabat arrelant en la legislació: si una dona s’autodetermina home i lesiona la seva dona, amb qui manté una relació que per a ell és heterosexual i per a ella potser lèsbica, li han de ser aplicats els protocols de violència de gènere? I si la resposta és no, per què es discrimina entre l’home que pega a la seva dona i la dona que se sent home i pega a la seva dona? No hem dit que la persona és el que se sent? I si és que sí, per què entendre només masclista la dona que se sent home i pega a la seva dona i no a la dona lesbiana que pega a la seva parella, també dona? La confusió evident deriva, segons el meu parer, en una veritat: més enllà de l’educació en els valors d’igualtat i respecte entre les persones, i la lluita per erradicar els atavismes masclistes que continuen reproduint-se en les relacions socials i afectives, en l’àmbit penal, i com s’ha fet sempre, ha de castigar-se l’abús de superioritat, sigui físic o mental, d’una persona sobre una altra i en el seu cas, amb els agreujants de les relacions familiars en el sentit més ampli de la paraula, sigui per abusar o agredir, sobre infantesa, vellesa o en general vulnerabilitat. Però no entendre que la dona, com a categoria, és més vulnerable a l’agressió que l’home, també entès com a categoria, i sobretot en aquest nou context en què les esmentades categories es neguen. La filosofia queer es contradiu essencialment amb la construcció penal de la violència de gènere.
És evident la incapacitat de la legislació per baixar al cas particular, sobretot quan parlem de relacions humanes, però més encara quan el legislador manifesta desconeixement d’aquesta limitació estructural de la norma. L’exemple que fa saltar pels aires tota la verborrea política i el seu reflex jurídic en aquesta matèria seria el de la nostra presa inseminadora que hagués comès per la força l’acció. Com seria considerada aquesta violació? M’avergonyeix pensar que la resposta l’hauria de donar una dona, sigui Irene o Yolanda, se senti així o no, perquè jo sí que soc una dona, jo sí que formo part del col·lectiu femení i m’ofèn fins que digui prou haver d’admetre que elles (amb tots els seus invents) també formen part d’aquest club. Un club, per cert, en el qual es posi com es posi cadascú, milita la meitat de la humanitat. Ja saben, XX, XY.
España es el coladero de Europa de las falsificaciones
Las copias ilegales se expanden en el país, uno de los lugares de Europa donde más productos falsos se compran y hasta se fabrican y distribuyen
Uno de cada cinco españoles reconoce haber comprado deliberadamente productos falsificados. Hace dos años este porcentaje era de tan solo el 5%, con lo que el número de ciudadanos que adquieren falsificaciones se ha multiplicado por cuatro en poco más de tres años. En Europa esta práctica tan solo afecta al 13% de los consumidores, según los datos presentados por la agencia europea EUIPO esta misma semana. Spain is different.
No solo España es el segundo país europeo (detrás de Bulgaria) en consumo intencionado de copias ilegales, sino que en la franja de edad de entre 15 y 24 años el porcentaje se dispara, porque hasta la mitad del colectivo de jóvenes reconoce haber comprado a propósito falsificaciones.
Dos de cada cinco españoles admiten que tienen la intención de comprar bienes falsificados de forma deliberada
Esta lacra en España no es solo un problema de la demanda que hay para de este tipo de productos, sino de oferta. De acuerdo con los datos recogidos hace pocos días en la operación policial Fake Star, llevada a cabo en los últimos meses en toda Europa y coordenada en el territorio español por la Policía Nacional y la Guardia Civil, España es el segundo país europeo por valor de bienes incautados, con casi 23 millones de euros, especialmente ropa deportiva, artículos de lujo y calzado, en su mayoría procedentes de China, Hong Kong, Turquía y Vietnam.
Compradores intencionales de bienes falsificados en la UE
En porcentaje sobre el total
Junto a Hungría, España es el país europeo donde no solo se importan más bienes falsos, sino que es también lugar de ensamblaje y confección de los mismos, al contar con estructuras ocultas “en polígonos industriales, tiendas, almacenes y la complicidad de compañías de logística”, tal como reconocen fuentes policiales. Es decir, que el país cuenta con un sector de producción ilegal (con relevancia penal) in situ dentro del territorio.
Unos tristes récords que deberían encender la alarma social. ¿Faltan normas adecuadas? Mario Sol, abogado con décadas de experiencia en este sector, considera que “falta voluntad política de hacer uso de los medios policiales. Hay buenos controles en la frontera y de los centros de producción. Donde se falla es en el punto de venta, donde hay demasiada permisividad. Hay mucha demanda de productos falsos en determinadas zonas turísticas y, por el modelo económico español, esto hace que se encuentren fácilmente oferta y demanda. La consecuencia de todo ello es que, visto desde el resto de Europa, España transmite una imagen de cierta laxitud comparado con otros países”.
Valor económico de las copias ilegales incautadas en la UE 2021-2022
En millones de euros
“Nosotros creemos que no es un problema normativo, sino de educación”, opina Gerard Guiu, director de Andema, la asociación que defiende los derechos de marca de las empresas en España. Para convencer a los compradores de falsificaciones hay que hacer pedagogía. Y presentar argumentos concretos que a menudo a la hora de hacerse con una copia falsa las personas no tienen en cuenta. “No se trata solo de proteger la propiedad industrial de las empresas, sino de tutelar al consumidor. En ciertos productos, como cosmética o farmacia, se puede poner en riesgo la salud si no se compran productos originales y certificados, con trazabilidad. Lo mismo pasa con los juguetes de los niños. Los falsos están fabricados con piezas sin ningún tipo de garantía y podrían incluso llegar a ser peligrosos para los pequeños”, alerta Guiu. En este sentido, se puede poner el ejemplo (caso real) de unas alfombrillas para el coche que no eran reglamentarias y que se adquirieron en otros canales no oficiales: al engancharse con el pedal del acelerador, causaron un accidente.
Varios factores han agravado el fenómeno de las falsificaciones en los últimos años. Uno es el comercio electrónico. “Uno de los mayores problemas lo tenemos con la paquetería, especialmente con las compras que tienen lugar en internet con paquetes que llegan sin identificación del remitente”, explican desde Andema.
Otras circunstancias que han agravado esta lacra son la difusión de las redes sociales, que se han convertido en un canal de distribución (y también de promoción ) de copias ilegales (productos destinados sobre todo a los jóvenes más hedonistas y adictos al postureo). Un estudio de la EUIPO ha identificado que un 11% de las conversaciones sobre productos físicos podrían estar relacionadas con falsificaciones, y que un 35% de las conversaciones sobre contenidos digitales podrían estar vinculadas con la piratería.
El 71% de los que declaran comprar bienes falsificados lo hacen porque consideran que el precio del original es demasiado elevado
A ello se suma la creciente sofisticación tecnológica de las copias, que han alcanzado niveles cada vez más avanzados y que se asemejan al original, y la astucia de las bandas criminales, que consigue burlar la ley con mucha habilidad. Según varias fuentes del sector, una de las estrategias más comunes consiste en importar la mercancía falsa por un lado y el embalaje, con el correspondiente catálogo de etiquetas falsas, por el otro, para disimular el origen fraudulento del material y asegurarse así la posibilidad de ensamblar en un segundo momento sin despertar sospechas.
También el desarrollo de la economía globalizada ha impulsado el mercado de las copias. “A menudo los problemas se encuentran en las fábricas subcontratadas por las empresas titulares de los derechos, que están ubicadas en países en vías de desarrollo, o en Asia. Por ejemplo, descubrimos una planta en China que fabricaba para la marca original y al mismo tiempo producía copias falsas para mafias locales. Es también en estas plantas industriales, sujetas a controles blandos de calidad, donde se forman los criminales. Como el caso de aquellos trabajadores en Marruecos que aprendieron el negocio, se fueron a Turquía y montaron su propia actividad ilegal”, cuenta el letrado Mario Sol.
Los costes económicos anuales de la venta de ropa, calzado y accesorios falsificados en la UE equivalen al 7,8% de las ventas totales del sector
Los daños económicos son ingentes. Según el último informe disponible de la EUIPO (2020) sobre la situación de las violaciones de los derechos de propiedad intelectual, los costes económicos anuales estimados de la venta de ropa, calzado y accesorios falsificados en la UE equivalen al 7,8% de las ventas totales del sector. El mismo estudio estimaba que las industrias legítimas (legales) pierden anualmente 23.300 millones de euros en ventas directas (y 37.000 millones de euros en su conjunto) solo por tener que luchar contra la presencia en el mercado de productos pirateados. Hay datos que indican que una pyme cuyos derechos de propiedad industrial se hayan vulnerado tiene un 34% menos de probabilidades de supervivencia que las pymes que no hayan padecido una violación de sus derechos.
Estos menores ingresos se traducen, además, en una pérdida de empleo directo de 263. 196 trabajadores (que pasan a ser 373.476 para el conjunto de la UE), ya que los fabricantes y minoristas titulares de los derechos de propiedad industriales fabrican y venden menos de lo que habrían hecho de no existir la falsificación (y, por tanto, emplean a menos personas). Además, dado que los productores y vendedores de falsificaciones no pagan impuestos, cotizaciones sociales e IVA, se calcula que en la UE se dejan de recaudar cada año más de 7.000 millones de euros.
Tal vez cuesta percibir el daño que puede suponer adquirir un bien falsificado en un mercadillo, pero la percepción cambia cuando hablamos de productos más complejos. Hay ejemplos para todos los gustos; desde el Viagra comprado por internet (que no está sujeto a ningún control sanitario) a los rincones del deep web (los lugares recónditos de internet), que proporcionan enlaces a páginas donde se pueden comprar bienes falsos, lo que constituye un auténtico mercadillo virtual de lo ilegal, con el inconveniente de que estas plataformas se pueden quedar con los datos bancarios de la tarjeta. Se ha llegado a extremos, como maquinarias médicas y productos tecnológicos que han sido comprados en licitaciones públicas, poniendo en riesgo la seguridad informática de instituciones y hospitales.
Pese a todo ello, el último barómetro de percepción que elabora la EUIPO muestra que hay una minoría (pero que entre los jóvenes sube a la mitad) que considera aceptable comprar productos fake . ¿Sus motivos? El 71% lo hace porque lo considera aceptable “cuando el precio es demasiado alto” o “cuando no es disponible por vías legales (61%)” y “cuando la calidad no importa (61%)”. Peor todavía, la mitad (54%) de estos consumidores piratas defiende esta costumbre simplemente porque “todos los demás lo hacen”.
Paradójicamente, el 80% de los encuestados asegura que es consciente de que esta compra corre el riesgo de alimentar a bandas criminales y de que no hay ninguna garantía sobre la calidad del producto falso. La realidad es que hay una legión de ciudadanos que no puede resistirse al encanto de la copia ilegal. Y en España, tal como reflejan los datos, estos comportamientos se ven con total despreocupación. Y es un error.
Para no ceder ante la mercancía falsa, los consejos son sencillos. Si encuentras algo muy bonito, pero barato, lo más seguro es que sea falso; compra en webs que sean fiables, para proteger tus datos personales. En cuanto a las empresas, en la agencia europea EUIPO recomiendan que la protección mediante el registro de las marcas (y diseño industrial) pase a ser una de las prioridades, “cuando muchas pymes están más pendientes de temas fiscales u organizativos”.
Y, sobre este último punto, proporcionan una serie de datos positivos: protegerse conviene. Los sectores intensivos en derechos de propiedad industrial pagan salarios un 41% más elevados que el resto de sectores y hasta un 39% de todos los puestos de trabajo de la UE (81 millones) pueden atribuirse a estas actividades económicas.
“Tenemos un problema educativo”, sostiene Gerard Guiu, de Andema. “Hace años se creía impensable que se dejara fumar en los lugares públicos, pero se logró. Hoy se hace hincapié en la sostenibilidad y en el reciclaje. ¿Por qué no empezar a inculcar, sobre todo a los más jóvenes, la importancia de comprar productos originales?”, se pregunta.
“Dentro de unos años pasará lo mismo que pasaba con la música. Al principio, quien conseguía descargar ilegalmente canciones presumía de ello. Ahora no lo dice y en el fondo le da casi vergüenza. El objetivo es conseguir que con el producto falsificado pase lo mismo”. Del orgullo a la vergüenza.
Cuando el consumidor se siente perdonado
En 2020 se publicó un estudio pionero, Aportaciones de la psicología a la compra de productos falsificados, apoyado por el Ministerio de Industria, la Oficina Española de Patentes y Marcas, Andema y el Colegio de Psicología de Madrid. Elisabet Marina Sanz, profesora de la Universidad Europea de Madrid, fue la investigadora principal del trabajo. “Detrás de un acto de compra suele haber una presión grupal, una cierta deseabilidad social”, explica esta académica tras comentar los resultados del estudio EUIPO. “Hay que tener en cuenta los aspectos emocionales del ciudadano”, subraya. Cuando se habla de falsificaciones, no solo interviene el deseo aspiracional (mediante la compra) de pertenecer a un grupo (es el caso, por ejemplo, de un bolso de lujo), sino que el consumidor se beneficia de una cierta sensación de “inimputabilidad”.
“Si el acto de la compra no se penaliza –ni legalmente, con una multa, ni socialmente– el ciudadano que adquiere la copia falsa piensa que no está mal hacerlo. Su razonamiento es: ‘si es legal, entonces es que se permite. Y si se permite, quiere decir que es ético’”. Desde esta visión psicológica, sostiene esta investigadora, tratar de convencer al consumidor de que la defensa de la propiedad industrial representa para la sociedad un beneficio económico, incluso en términos de crecimiento del PIB, no supone un argumento convincente para quien, al hacerse con una falsificación, ya recibe un beneficio individual con el perdón (o más bien la complicidad) del conjunto de la sociedad.
El desarrollo de las redes sociales ha complicado todavía más la ecuación, porque los influencers pueden sugerir que para conseguir un buen outfit, ocultado bajo el filtro de la pantalla, tampoco hace falta conseguir ropa cara (y original) de marcas prestigiosas. Basta con conseguir copias bien hechas para aparentar y así nutrir el narcisismo creciente que triunfa en las redes.
De hecho, los estudios demuestran que tampoco hay un vínculo directo entre poder adquisitivo y compra de falsificaciones. A veces se gasta en una copia ilegal para ahorrar, pero muchas veces se hace… simplemente porque se puede hacer. “Si hasta en un mercadillo en la calle de una zona turística es posible encontrar mercancía falsa, cualquiera puede sentirse de alguna manera legitimado a llevar a cabo el acto de compra, sin culpabilidad alguna”, pone como ejemplo Elisabet Marina Sanz.
Si en el estudio de la EUIPO la gran mayoría (80%) reconoce los perjuicios que causa a la economía hacerse con falsificaciones, la realidad es que muchos caen en la tentación de la piratería. Lo que se dice y lo que se hace no siempre coincide. Somos seres humanos.
Lloret, Jaén, Benidorm, Murcia…
Operacion Fake Stars
En la Operación Fake Stars, llevada a cabo en el 2021 con fuerzas del orden de varios países europeos, se realizaron más de 3.900 inspecciones y se confiscaron prendas de vestir, calzado y accesorios falsificados relacionados con 258 marcas por un valor estimado de 87 millones de euros. Este amplio dispositivo llevado a cabo en toda Europa condujo a la detención de 378 personas y contó con la cooperación de 17 países. En lo que se refiere a España, los resultados se hicieron públicos este mes de junio. En este marco, hubo varias operaciones locales con distintos nombres –Bambos, Mare, Vega, Rosemary y Rebastion– que afectaron a varias ciudades de la Península. Vamos por orden. En Bambos se desmanteló una organización criminal, formada por personas de Bélgica, España y Paraguay. Se custodiaban prendas en un almacén en Archena, en la provincia de Murcia. Encontraron 10.000 zapatos y vestidos falsos y unos 16.000 logos de marcas empresariales listos para ser aplicados en el packaging o en los productos. Desde este lugar vendían directamente a distribuidores. También comercializaban copias falsas mediante redes sociales como Instagram y Facebook. Se detectaron hasta 34 violaciones de derechos de marca. En el caso de Mare, tras la denuncia de varias empresas la operación afectó a una veintena de puntos comerciales en la zona turística de Lloret de Mar, que comercializaban ropa deportiva y bolsos parecidos por fuera a los originales y que también almacenaban en los mismos locales, para llevar a cabo unas ventas just in time. Se detuvo a 16 personas. La mayoría de los clientes eran turistas que ignoraban el origen y la naturaleza de las prendas. En Vega se descubrió que dos compañías ubicadas en la localidad de Albatera (Alicante) proveían de falsificaciones a la región alrededor de Benidorm. En este caso también se incautó una impresora digital de tinta, que servía para la aplicación de copias de marcas. En total se confiscaron casi 18.000 prendas. En Rosemary todo empezó cuando una empresa denunció que un perfil en Instagram con 200.000 seguidores vendía (con una licencia ilegal) copias falsas de sus bienes. La organización criminal escondía los productos en Murcia y Barcelona, donde también producían material Se encontró dinero y material informático y serigráfico. En la operación Rebastion, la investigación fue llevada a cabo por la policía de Jaén. Descubrieron una infraestructura que funcionaba desde hacía años. Los criminales se desplazaban en coches de lujo y así fue como llamaron la atención de los investigadores.
La UE exigeix a Meta mesures urgents perquè Instagram deixi d’afavorir xarxes pedòfiles. Tot plegat succeeix davant la imminent aplicació de la llei de serveis digitals de la Unió Europea.
Una preocupant investigació sobre Instagram i com el seu algoritme facilita l’establiment de xarxes de pedòfils, ha dut la Unió Europa a donar un cop sobre la taula i exigir més control a Meta, empresa de Mark Zuckerberg que compta amb Facebook, Whatsapp i Instagram a la seva cartera. Concretament, la Comissió Europea ha demanat “actuar immediatament” per protegir els menors a Instagram. “El codi voluntari de Meta per a la protecció infantil sembla no funcionar. Ara, Zuckerberg s’ha d’explicar i actuar immediatament”, ha sentenciat a través de les seves xarxes socials el comissari europeu de Mercat Interior, Thierry Breton.
Breton es reunirà amb el propietari de Meta el pròxim 23 de juny a la seu central de la companyia davant la imminent aplicació de la llei de serveis digitals de la Unió Europea, la qual ha preocupat altres xarxes socials reticents als controls estatals, és a dir, el Twitter d’Elon Musk. Aquesta normativa obligarà les grans plataformes digitals a eliminar ràpidament el contingut il·legal i a ser transparents sobre el disseny dels seus algorismes, que determinen el que els usuaris veuen a internet i les xarxes socials.
“Després del 25 d’agost, sota la llei de serveis digitals, Meta haurà de demostrar que pren mesures o enfrontar-se a fortes sancions”, ha recordat el comissari, La normativa permet a la Comissió Europea imposar multes de fins al 6% de la facturació mundial a les grans tecnològiques que incompleixin els requisits.
L’algoritme que afavoreix els pedòfils The Wall Street Journal (WSJ) i investigadors de la Universitat de Stanford i la Universitat de Massachusetts Amherst han tret a la llum que Instagram no només és un espai habitat freqüentment per comptes dedicats a la pedofília i compra de contingut sexual de menors, sinó que el mateix algoritme de l’aplicació ho promou.
Els sistemes de recomanació d’aquesta xarxa social tenen l’objectiu de vincular aquells que comparteixen interessos de nínxol i mitjançant aquest algorisme els pedòfils troben fàcilment els venedors de contingut sexual de menors. Els investigadors van descobrir que Instagram —que té més de 1.300 milions d’usuaris— permetia a les persones buscar etiquetes explícites i de vegades fins i tot emoticones que els connectaven a comptes que feien servir els termes per anunciar la venda de material sexual infantil i “reunions” amb els menors.
La muerte del filósofo Gustavo Bueno, de 91 años, cuarenta y ocho horas después de la de su mujer Carmen Sánchez, de 95, nos deja pensativos. La vida, como tantas veces, parece conducirse de una manera delicada y misteriosa. “Amor constante más allá de la muerte”, dijo Quevedo, y amor constante parece el de esta pareja y algunas otras que, tal y como nos recuerda en un artículo Belén Sarriá, deciden desaparecer al mismo tiempo después de una larga y bien temperada vida en común. Los compara a los agapornis: “Un ave –nos dice Sarriá–, que no sólo vive en pareja, sino que muere en pareja”.
Del agaporni nos cuenta Wikipedia que es un pequeño loro africano y que el tiempo que viven en pareja, entre diez y quince años, se les ve acicalarse las plumas uno al otro y hacerse arrumacos, lo que les ha valido ese nombre griego (de agapé, amor, y orni, pájaro) y el calificativo de “inseparables”, como también se les conoce. La Wikipedia, sin embargo, no dice nada de que mueran juntos. Tanto da para lo que tratamos ahora: muchas parejas humanas sí lo hacen. Los científicos tienden a atribuir esa falta de ánimo para seguir viviendo, tras la muerte de uno de los dos, al vacío y la soledad que dejan en el otro, y hablan de “relaciones de dependencia” más que de amor, esas dos llamas trenzadas en un único fuego que se extingue sin remedio en cuanto se desgaja una.
Es posible que quien se quede solo después de tantos años de vida en común no encuentre nada que le retenga en este mundo, pero seguro que a muchos de ellos no les consume la pena de la soledad tanto como el ansia y la esperanza de volver a reunirse con el ser querido, y pronto, en el otro. “Porque yo, desde luego, creo en otra vida, en un más allá, pero no tengo ninguna imagen de ella y quisiera apartar de tus ojos todas las estampas de ese más allá –incluso las más grandes, como la de Dante–, porque todas esas estampas, a los recelosos, a los difíciles, los retrasa, los ahuyenta”, le decía Ramón Gaya a su amigo Antonio Sánchez Barbudo en una carta de 1953, el año en que Gustavo Bueno y Carmen Sánchez empezaron una historia de amor constante más allá de la vida y de la muerte. Pues podría decirse del amor, y con más razón, lo que de la materia saben hasta los más difíciles: no se crea ni se destruye, sólo se transforma.
Més de 12.000 contribuents va declarar rendiments superiors als 601.000 euros
Més de 12.000 contribuents espanyols (un total de 12.178) va declarar rendiments de feina en l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF) superiors als 601.000 euros anuals l’any 2021, el que suposa un increment proper al 10% respecte a l’exercici anterior –any de l’esclat de la pandèmia–, segons l’última estadística de declarants de l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF) corresponent a l’exercici 2021 publicada aquest dilluns per l’Agència Tributària.
Malgrat suposar una xifra molt baixa respecte al total de declarants d’aquest impost al país (un grup molt reduït que copa el 0,06% de tots els declarants), entre l’inici de la crisi econòmica l’any 2007 i el passat 2021, els contribuents que han declarat rendes superiors als 600.000 euros han augmentat un 15% en comparació amb els 10.580 declarants que tenien aquestes rendes fa més d’una dècada.
Rendiments per trams
En canvi, la major part dels contribuents (4,5 milions, el 20,5% del total) va declarar uns rendiments d’entre 12.000 euros i 21.000 euros i uns altres 4,4 milions, rendiments d’entre 30.000 euros i 60.000 euros (20,04% del total).
A més, 3,7 milions de contribuents (el 16,96%) va declarar rendiments entre 21.000 euros i 30.000 euros, mentre que uns altres 3,3 milions (el 14,84%) van declarar entre 1.500 eros i 6.000 euros anuals en rendes de feina. Uns altres 2,2 milions de treballadors (el 10,02%), van declarar entre 6.000 euros i 12.000 euros.
Del seu costat, 1,4 milions de liquidacions d’IRPF (el 6,46% del total) es van situar en el tram més baix, entre 0 euros i 1.500 euros per a tot l’any, mentre que un total d’1,4 milions de declaracions, el 6,45% del total, va registrar un resultat de la declaració negatiu o zero, on s’inclouen els perceptors de l’Ingrés Mínim Vital (IMV).
Contribuents amb rendes més altes
En la part més alta de la taula, els contribuents que van declarar entre 60.000 i 150.000 euros van ser un total de 906.910 persones (el 4,11% del total), i els que van tenir rendiments entre els 150.000 euros i els 600.000 van ser 123.314 (el 0,56% del total).
D’aquesta forma, i sumant també als que declaren més de 600.000 euros, el conjunt de contribuents amb rendes més altes als 60.000 euros va superar el 2021 el milió, després d’incrementar-se un 14% més respecte a l’any 2020. D’acord amb l’estadística dels declarants d’IRPF de l’any 2021, es van presentar un total de 22.048.548 liquidacions, la qual cosa suposa un 1,9% més, en un any marcat per la recuperació econòmica després de l’impacte de la pandèmia.
Les retribucions dineràries de rendiments del treball inclouen el percebut en concepte de salari, pensió o prestació de desocupació, però no altres ingressos com els procedents d’activitats econòmiques, rendiments del capital o guanys patrimonials.
‘Bèsties’ és una obra que mostra sense embuts els límits de la sexualització infantil
És normal voler posar-se un parell de tetes amb vuit anys? És legítim que, si la menor ho anhela amb totes les seves forces, aquest somni de moltes nits d’estiu es converteixi en realitat? Quan podem considerar que els petits són prou grans per poder decidir sobre el seu cos? I si creiem que és a partir de l’adolescència, per què els pares pregunten als nens si poden ensabonar-los les parts íntimes? Els interrogants no deixen d’amuntegar-se mirant Bèsties, espectacle amb autoria de la britànica Monica Nolan i protagonitzat per una sublim Marta Marco que es va estrenar ahir al vespre a La Muriel, per primera vegada col·laboradora del Festival Grec —i disponible fins al 13 de juliol—.
La seva particular campanya de publicitat va ser promocionar un fictici concurs de bellesa per a nenes al barri de Gràcia amb imatges de criatures creades amb intel·ligència artificial. Poden imaginar-se les reaccions dels pares abans d’obrir el QR informatiu, amb els grups de Whatsapp comprensiblement revolucionats i consternats, i sense cap ganes de suportar les conseqüències d’un debat poc agradable. Dirigit per Pau Roca, el projecte posa en escac la hipersexualització i la pornificació de les nostres criatures en un món hiperconnectat i sobre digitalitzat, però també és una crida a la recerca pausada i justa dels culpables que permeabilitzen els tremends efectes que la pressió estètica té en la nostra cultura del ser.
Bèsties no parteix d’un cas real, però sense cap dubte podria ser-ho. El relat embriaga, però, lamentablement, no sorprèn: de veure-ho als noticiaris ens ho creuríem a ulls clucs. La consistència de la història és tan creïble que s’encalla al coll i fa bola, causa reflexió i pànic i fins i tot vergonya. El seu plantejament, per moments de rabent cruesa, visibilitza la xacra social d’haver d’estar sempre normativament guapes i sexis perquè les dones rebin atenció pública, i qüestiona també quin paper tenen els pits al món, com ja va començar a inocular mesos enrere el famós Ay mamá de Rigoberta Bandini. És revelador adonar-se de com una part del cos lligat a la maternitat s’ha pervertit per les indústries fins a convertir-se en el símbol suprem de la sexualitat femenina. I angoixant reconèixer que la majoria de nosaltres el reproduïm per inèrcia, sense parpellejar.
L’objecte de debat de la peça és un cas portat a l’extrem. El pes rau en la voluntat de la Lila, una nena de 8 anys que, ja amb 3 i de manera totalment prematura, s’encapritxa amb tenir pit. El personatge de Marco és la terapeuta que porta el cas i l’analitza en un monòleg meravellós de gairebé hora i mitja mentre interactua amb un públic capbaix que, amb la mirada perduda, va desgranant els seus propis prejudicis. Els de culpar la tutora sense tenir en compte els marges. Els de responsabilitzar a la cria de ser madura per a unes coses i no tant per a d’altres. Com si tenir un parell de tetes grans ja et blindés de suportar les vileses d’un món cruel.
La proposta escènica fa de contrapès a l’espectacularització i al sensacionalisme dels poders mediàtics que busquen el titular morbós. Indaga en els motius probables pels quals la petita viu amorrada a aquest particular desig emmarcant la seva limitada experiència en un parèntesi concret, com la relació amb la figura paterna o els passatemps que l’han distret en la seva curta existència, alhora que busca ampliar les mires per fugir de la fermesa del relat únic. Marco i Roca ens posen davant el mirall. Ho diu també la psicòloga protagonista quan apel·la a la pregunta filosòfica més antiga de tots els temps —qui soc?— i adverteix dels risc que tenen les xarxes socials en la construcció del nostre jo, posant en perill el coneixement propi. D’aquesta manera, sota la imperant dictadura del like i el culte al cos, construïm la nostra identitat de portes enfora. Nens i adults. I així ens va.
Particularment interessant és la figura de la mare, la Carol, i els seus motius per donar suport a l’ocurrència de la seva filla. També aquí l’obra, amb l’ajuda inexorable de l’especialista, ofereix un joc de nines russes en el qual res no és tan senzill com sembla. L’empatia i la comprensió són claus per abordar tot el que ha de dir Bèsties, fins i tot en allò que considerem una aberració o un error taxatiu. Sens dubte és una obra que convida a pensar i que evidencia que si tiren més dues tetes que dues carretes és per alguna cosa. I aquesta cosa és el primer que cal assenyalar.
Un nadó de pocs dies de vida en una imatge d’arxiu DIEGO CERRO JIMENEZ / GETTY IMAGES
La baixada dels naixements a Espanya continua sense fre també després de la pandèmia i Catalunya no n’és cap excepció. Entre els mesos de gener i març d’aquest any van néixer a Catalunya 13.530 infants, un 1,58% menys que el 2022. La dada, però, empitjora si es compara amb la del 2019, l’any abans de l’emergència sanitària pel coronavirus: aleshores la davallada frega l’11%, concretament amb un descens del 10,7% dels naixements.
Per demarcacions, Barcelona és la que més ha contribuït a la baixada catalana, amb un 2,5% menys de naixements. Per contra, a Girona han nascut un 4% més de nadons, mentre que Tarragona i Lleida s’han mantingut estables. Així ho indiquen les últimes dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), que s’han fet públiques aquest dimecres.
Al conjunt de l’Estat, la mitjana és similar. Els tres primers mesos de l’any van néixer 78.534 nadons, un 1,7% menys que ara fa un any i un 10% menys que el 2019; és a dir, abans de la pandèmia. Hi ha, però, tres comunitats autònomes que se surten d’aquest registre i trenquen l’estadística. Són l’Aragó, la Rioja i Madrid, on sí que s’han registrat més naixements aquest any que l’any passat.
De fet, l’Aragó és l’única comunitat on, ara mateix, neixen més nens que fa un any i també més que en fa tres, abans de la crisi sanitària. Segons les dades de l’INE, els nadons registrats han augmentat un 8% aquest any en aquesta comunitat (amb 2.337 entre el gener i març d’aquest any) i un 2,64% en comparació amb el mateix període del 2019. A la Rioja també han nascut un 3,4% més d’infants i Madrid ha registrat un lleuger augment de l’1,3% (amb 496 i 12.653 naixements, respectivament). Tot i això, en el cas d’aquestes dues comunitats l’augment no supera la xifra del 2019, com sí que passa a l’Aragó. A l’altre costat de la balança hi ha Navarra, amb una davallada de l’11%, Astúries (-7,6%) i Extremadura (-5,2%).
Variació interanual dels naixements a Espanya. En percentatge de variació respecte a l’any passat per comunitats autònomes
Font: INE / Gràfic: Eduard Forroll Isanda
La maternitat es retarda a les grans ciutats
Una de les tendències clares que reflecteixen les dades de l’INE és que l’edat en què les dones tenen fills es retarda clarament a les grans ciutats com Barcelona i Madrid. A la capital catalana, per exemple, el nombre de mares de més de 50 anys ha augmentat un 31% respecte a fa un any. Tot i això, la maternitat a aquestes edats, amb 13 casos entre gener i març a Barcelona i 12 casos més a Madrid, és encara molt minoritària i només representa el 0,1% del total de naixements.
Si ens fixem estrictament en les franges d’edat, al conjunt d’Espanya les dones que han tingut més fills en aquest període se situen a la trentena (entre els 30 i els 39 anys). A Barcelona, per exemple el 63% de les dones que han tingut fills estaven en aquesta franja d’edat. Així i tot, les dades de l’INE d’aquest primer trimestre de l’any evidencien que, proporcionalment, l’augment més gran de naixements es dona entre les mares més joves, menors de 15 anys. Les dones que tenen fills entre els 20 i els 24 anys també augmenten, mentre que la xifra de les que són mares entre els 25 i els 29 es manté estable.
Les corbes de defuncions es normalitzen
Superades les onades i l’emergència sanitària per la pandèmia de covid-19, les corbes de defuncions tornen als nivells previs a la crisi sanitària. Després d’un 2020 del tot inusual, les morts registrades al conjunt de l’Estat també han baixat entre gener i març un 1,41% respecte al mateix període del 2022, i han crescut una mica més del 3% respecte al 2019, abans de la incidència del covid.
L’Aragó torna a ser, en el cas de les defuncions, la comunitat protagonista perquè és on més decessos s’han registrat, amb un 5,14% més que fa un any. La segueixen Castella-la Manxa, amb un 5,13%, i a una mica més de distància Madrid, amb un augment de l’1,8% de les defuncions respecte a l’any passat. A l’altre costat de la taula, a la part baixa, se situen Cantàbria (amb una davallada de les defuncions del 10%), Múrcia (-4,7%) i el País Basc (-4,5%). A Catalunya, entre gener i març es van registrar 24.230 morts, un 0,67% menys de defuncions que fa un any.
COMENTARIS
@Montserrat ArtalSEGUEIX 25/05/2023 Cap sorpresa, som mamífers i el més natural per un mamífer és no procrear si no te cau, fins el ocells no ponen ous si no tenen fet el niu, i al preu que van els nius o el seu lloguer! Dons encara que només fos per això, que també per altres coses, lo més natural és no tenir fillets! És extrany però quasi ningú s’hi oposa amb prou forca, bé tampoc en el canvi climàtic…. O així m’ho sembla.
@pollastre3SEGUEIX 18/05/2023 Cada vegada mes gent s’apunta al “childfree”, que té moltes raons (medioambientals, econòmiques, socials…) comparat amb el fet de tenir fills que no s’aguanta per enlloc
@Albert CapillaSEGUEIX 18/05/2023 Una notícia excel·lent per a totes aquelles persones corpetites que reclamen com a drets o directament menyspreuen la seguretat i la previsibilitat que ofereix la civilització i la cultura, i alhora no dubten a titllant-la de ‘càncer’ a erradicar de la Terra, en un relat simplista on la Natura és purament bondadosa i la cultura queda reduïda a tirania.1
E@Es el que sembla que hi ha ! 18/05/2023 Les dades no sorprenen. No hi ha ajudes per tenir fills, les baixes maternals de les mares són ridícules tenint en compte que es recomana que un nen s’alimenti de la mare mínim fins als 6 mesos (la mare hauria de poder assumir una part de la baixa del pare), la conciliació no existeix, els pares anem com bojos d’un costat a l’altre, recollint/deixant nens corrents per arribar a la feina puntuals. Però tot i així, alguns encara apostem per la família, que és la base fonamental de la societat.LLEGEIX-NE MENYS3
@nurialmeda 18/05/2023 yuppy…jo ho veig perfecta…hi ha 8000 millions de persones al mon i aumentant…la terra no aguantarà aquest superpoblació…deixem d’obsesionar-nos..
@Espartac 17/05/2023 “per comunitats” ? Ah, comunitats autònomes…si es mira per comunitats ètnico-religioses, n’hi ha una que arrasa…i somia en sotmetre’ns als altres.3
L@Laia 17/05/2023 i quin problema hi ha? Aviat serem refugiats climàtics.3
@PrimmiratSEGUEIX
17/05/2023 un altre rànquing espanyol..a mi m’interessaria saber com estem respecte a Occitània, el Piamont o Escòcia. 21MOSTRA TOTA LA CONVERSA
A@A new axis 17/05/2023 Doncs hi ha hgut una demanda exceptional a P3. Ja em direu quina merda de planificació fan al departament d’ensenyament
T@tangen67 17/05/2023 Fiscalitat alta i 0 ajuts. Quan fa anys un cert jordi pujol i soley parlava de la importancia de la politica demografica, la esquerreta local, cronicament estulta, s en fotia11
@Xavier Sellés 17/05/2023 Benvinguts a l’hivern demogràfic… o a la confirmació de les teories conspiranoiques.3
@Montcada2 17/05/2023 No m’estranya… si el jovent no es pot emancipar, i quan ho fa és pagant els pisos a preus de guiri, com ha de tenir fills? 151MOSTRA TOTA LA CONVERSA
@Virgínia Fernandez Gelada 17/05/2023 No m’estranya amb la “gran conciliació familiar, les grans ajudes que reben les famílies que no arriben ni per comprar pipes, la visió tan esperançadora del futur”…
Un grup de 40 científics ha creat una base científica sòlida i números quantificables per avaluar la salut del planeta
Els límits “segurs i justos” pel que fa al deteriorament del medi ambient han estat establerts per primera vegada per la ciència, i els resultats indiquen que moltes d’aquestes línies vermelles ja s’han creuat, la qual cosa fa que molts dels impactes en el benestar humà siguin inevitables. Un grup de 40 científics internacionals pertanyents a la Comissió de la Terra, convocats per l’organització internacional Future Earth, ha publicat avui a la revista Nature les conclusions del seu estudi. Els científics han creat 9 límits de deteriorament mediambiental considerats “segurs” i “justos”, dels quals 7 ja han estat sobrepassats, almenys parcialment.
Segons aquests investigadors, s’ha fixat en 1,5 graus Celsius el límit “segur” per a l’augment de la temperatura mitjana de la Terra, que evitaria una alta probabilitat de punts d’inflexió climàtics. Afortunadament, aquest límit encara no s’ha sobrepassat. No obstant això, s’ha incomplert el límit considerat “just” d’1 grau Celsius, que busca evitar una alta exposició a danys significatius causats pel canvi climàtic.
Els científics han establert aquests límits “segurs” i “justos” no només amb relació al clima, sinó també en termes de biodiversitat, aigua dolça i diferents formes de contaminació de l’aire, sòl i aigua. Lamentablement, han conclòs que en la majoria dels casos aquests límits s’han superat, i això implica que els éssers humans assumeixen riscos “colossals” i posen en perill l’estabilitat i resiliència del planeta. Per exemple, els investigadors assenyalen que entre el 50% i el 60% de la natura global hauria de mantenir-se intacta, però aquest límit no s’ha complert. A més, el percentatge d’alteració del cabal de l’aigua superficial no hauria de superar el 20%, però també s’ha incomplert aquest límit. L’aprofitament de l’aigua subterrània no ha de superar la capacitat de recàrrega dels aqüífers, però una vegada més, aquest límit s’ha sobrepassat.
A més, els cicles de fertilitzants com el nitrogen i el fòsfor també superen els límits considerats segurs i justos. Les activitats humanes estan alterant els fluxos naturals de l’aigua i alliberant quantitats excessives de nutrients de fòsfor i nitrats als rius, la qual cosa planteja serioses amenaces per als ecosistemes i el benestar de les persones.
Algunes de les conseqüències seran “irreversibles” Entre els investigadors que han participat en aquest treball hi ha la científica Noealia Zafra, del Basque Center for Climate Change (BC3), qui ha destacat la rellevància d’aquesta investigació. Per primera vegada, s’han tingut en compte “aspectes de justícia social i intergeneracional, així com la consideració de tots els éssers vius a la Terra” en realitzar aquests càlculs dels límits biofísics del planeta. Zafra ha emfatitzat que molts d’aquests límits “ja s’han sobrepassat” i que algunes de les conseqüències seran “irreversibles”. No obstant això, també ha subratllat la importància de “treballar àrduament” per minimitzar les conseqüències negatives de creuar aquests límits. A més de complir estrictament amb l’Acord de París per abordar la crisi climàtica i de biodiversitat, Zafra ha defensat nous acords socials per implementar mesures.
El treball fet per aquests científics proporciona una base científica sòlida i números quantificables per avaluar la salut del planeta en termes d’estabilitat, resiliència, benestar humà, equitat i justícia. Establir objectius justos per prevenir danys significatius i garantir l’accés als recursos és “fonamental per tenir un planeta biofísicament segur”, segons Johan Rockström, copresident de la Comissió de la Terra i autor principal de l’estudi.
gutta cavat lapidem 